مرحباً

En Mohamed va arribar fa dotze anys, quan encara hi havia feina i s’atorgaven ajudes per als qui no n’aconseguien. Fa temps que no treballa. Si més no, de forma regular. Amb la crisi, les empreses del polígon industrial van haver de tancar i es va quedar al carrer. No té papers. Va gastar-s’ho tot per mirar d’aconseguir-ne, però el van enredar –un dels ‘nostres’, una mala persona–. En Rachid, l’Omar i en Hamid li han donat la roba que duu. També l’han ajudat a aixecar les quatre parets on viu, sota el pont de l’autopista, a l’entrada al municipi –són bons amics, m’aprecien, però ells són joves, han de fer la seva–. En Mohamed té seixanta anys. Ara viu d’El Corte Inglés, que és com anomena, creieu-me, sense cap mostra d’ironia, els contenidors que hi ha repartits pel poble. Cada dia agafa la bicicleta i mira què hi pugui haver de menjar o per revendre. Tot el que guanya ho envia a la seva dona i als seus fills, que han quedat a Nador, al Marroc. Ell diu que no en necessita, de diners. Si de cas, només els 33.87€ que costa la matrícula de l’Aula d’adults. Hi va de dilluns a dijous, de set a vuit del vespre. En Rachid, l’Omar i en Hamid també hi van. Aprenen a llegir i a escriure, en castellà. Quan topen amb una paraula que no entenen, proven de traduir-la a l’àrab o l’amazic. Miren de consensuar-ne el significat, entre ells, respectuosos, en veu baixa. Jo faig silenci i deixo que l’aula s’ompli amb la cadència i el xiuxiueig d’unes paraules que són l’àncora que els permet aferrar-se a la seva història, saber qui són, encara. Dijous vam proposar-nos un repte: llegir un haiku de la Joana Raspall, en català. El llegiríem i el traduiríem al castellà i a cadascuna de les seves llengües,

Gran companyia
la dels records que sempre
fidels, retornen.

El vam llegir tots, a poc a poc. Vam treballar la pronúncia de cada paraula, vam desxifrar-ne el significat, vam anar aproximant-nos-hi fins que, un a un, van quedar satisfets, convençuts que la translació a l’àrab i l’amazic havia estat feta amb garanties. Quan en Mohamed va llegir-ne el resultat, va quedar astorat. Després, amb els ulls plorosos, va explicar-me per què: hi ha dies en què l’enyor de la dona i els fills se’l menja viu. Llavors, agafa la bicicleta i pedala força estona, tan ràpid com pot, sense pensar allà on va. Quan ja no pot més, torna a casa, rebentat, i mira de dormir –mentre dorms, els records no hi són, et deixen tranquil–.

*

Aquests dies és habitual veure penjar, a les places i balcons dels nostres municipis, pancartes que mostren, cofoies, els lemes “Refugees Welcome”, “Volem acollir”, “Open borders” i d’altres similars. Totes benintencionades, no en tinc cap dubte.

Marhaban, la paraula àrab que dóna títol al post, vol dir ‘Benvingut’. Faríem bé d’emprar-la amb la gent que ja és a casa nostra si volem que siguin, també, a casa seva. Seria només una manera de començar, potser el millor dels començaments.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s