Compte de resultats

–Hola, què tal, com estem? Segui, si us plau.
–…
–Bé, ja tenim els resultats.
–Sí, i què diuen? –avui no es deu haver rentat el cap, la doctora, és estrany, perquè sempre va molt polida.
–La ressonància surt bé, la imatge és força clara i l’informe diu que no s’aprecien cèl·lules tumorals.
–Ah, bé! –potser ha estat de guàrdia tota la nit…–
–… però el PSA segueix molt elevat.
–Ja… No ha baixat. –i ara que m’hi fixo, no du les ulleres. Els metges guanyen molt, si duen ulleres.–
–No, està igual, fins i tot una mica més elevat. Si hagués estat una infecció o una inflamació puntual, comptant que la darrera anàlisi és de fa més de dos mesos, el valor s’hauria d’haver normalitzat, però segueix molt alt.
–I…? –potser s’ha operat la vista o potser, si ha estat de guàrdia, se les ha oblidades a urgències, que allò deu ser un no parar…–
–Doncs, que convindria que ens ho miréssim.
–Què vol dir, doctora?
–A veure, en la majoria de casos, amb els resultats que ens ha donat la ressonància ens quedaríem tranquils, però vostè és molt jove, pel tacte rectal percebo una zona inflamada i aquests valors del PSA…
–…
–Miri, la decisió és seva, però si vostè fos el meu germà, li demanaria una biòpsia, per quedar-nos tots més tranquils.
–Més… tranquils? Què vol dir, més tranquils? Ja n’estic, jo, de tranquil, que no em fa mal res, ni tinc cap símptoma! Però si aguanto tota la nit sense anar al lavabo! Que dic, tota la nit, de vegades tot el dia, que surto de bon matí i no vaig al wàter fins que no arribo a casa! I quan pixo, no tinc cap molèstia!
–Sí, esclar, però això no vol dir res… hi ha casos asimptomàtics, que no es fan notar…
–Ah, esclar, asimptomàtics… I llavors, fem la biòpsia per sortir de dubtes. Vull dir, que els resultats són definitius –a veure si farem com amb la ressonància, que molta tecnologia i tot molt modern, però no ha servit de res…–.
–Bé, és molt més segur, i tant, però mai es pot descartar del tot que no hi ha cèl·lules afectades, ni tan sols si els resultats de la biòpsia surten normals.
–Ara no l’entenc –ja té nassos que una simple analítica sigui més concloent que tota la parafernàlia del tub, el contrast i aquell soroll infernal, que quan m’hi van posar, semblava que un exèrcit de buldòzers estigués enderrocant l’hospital. Ben bé que s’ho haguessin pogut estalviar…–
–Miri, les biòpsies consisteixen a treure cèl·lules de diverses zones de l’òrgan a examinar, en aquest cas, la pròstata. Normalment fem quatre puncions, que són les que després portem a analitzar.
–Ja, i vol dir que podria passar que anés a punxar precisament la zona que no està afectada, que totes les cèl·lules analitzades fossin normals, però que n’hi haguessin d’altres, en una zona que hauria passat per alt, que tal vegada…
–Exacte. Seria molt mala sort, però de vegades passa. Ara, ja li ho he dit, la decisió és seva.
–I… podria quantificar aquest “de vegades”? Vull dir, són moltes o poques? S’hi ha trobat sovint, vostè? Sap que passa, doctora, que em costa reduir-ho tot a una simple qüestió de sort, bona o dolenta. No hi crec, jo, en la sort. La vida és com és, i cadascú la passa com pot, oi que m’entén? ¿És estar de sort, demanar una analítica perquè fa més de set anys que no me’n feia cap i haver-hi trobat un PSA “elevat”? Elevat, elevat, on és escrit que jo no pugui tenir aquest PSA? I vostès, els metges, què en fan de la sort? Vull dir, hi compten? Com s’ho fan, quan els gira l’esquena? O potser ho redueixen tot a l’estadística? Perquè, si diu que això només passa “de vegades”, deu voler dir que hi ha un percentatge, oi? Vol que li digui què en penso, jo, dels percentatges? Que els ho diguin als que ja són morts, que només el 20% de càncers de pròstata són mortals, que estaran molt contents de saber-ho! Els pacients som persones, m’entén, persones! No ens poden reduir a una xifra, ni a cap probabilitat d’èxit o fracàs. I au, anar fent provatures, que si ara una anàlisi, que si una ressonància amb contrast, que si deixem passar uns mesos i tornarem a repetir l’anàlisi. Ja n’hi ha prou, de marejar els pacients, m’entén? I, en tot cas, faci el que faci, i surti el que surti, és el meu problema, sap? I pobra de vostè que m’inclogui en el seu índex de la sort! No li ho permeto, m’ha sentit? A mi no em posi en cap recompte de resultats, ni en cap estadística, no li’n dono permís!
–Així, doncs, quin dia li anirà millor que la fem, la biòpsia?
–Dimarts i dijous, no, que tinc dòmino.