Torçar la mirada

És gairebé el darrer fotograma de la pel·lícula. Kambei, Sichiroji i Katsushiro són dempeus davant les tombes dels que han mort en la batalla. L’enrenou dels camperols, que canten feliços per la victòria, els distreu i els fa girar el cap en direcció al poble. El túmul dels altres quatre samurais, sensiblement més gran que el de la resta de víctimes i amb l’espasa clavada al capdamunt, corona la imatge. Ningú no els mira. És només un gest, però aquest torçar la mirada posa les coses al seu lloc: és l’element de què es serveix Kurosawa per impedir que l’èpica de les escenes que acabem de visionar, la gran batalla final entre bandits a cavall, i camperols i samurais a peu, lluitant a mort sota una pluja torrencial, ultrapassi el caràcter eminentment tràgic del relat.

Posem-nos en situació. Set samurais narra la història d’uns camperols que decideixen contractar un grup de samurais perquè els defensi de la colla de quaranta bandits que, any rere any, els assalta el poble, els pren la collita i els ho fa tot malbé. Explicada així, la pel·lícula resulta ben simple: els bons, és a dir els camperols, incapaços de defensar-se per si sols –perquè a més de bons són febles–, necessiten d’uns altres que són més forts, els samurais, per combatre els dolents, els bandits. Passa que en mans de Kurosawa no hi ha història que no tingui un rerefons, una voluntat de mostrar-nos que és la fatalitat qui governa les nostres vides. Si d’això que acabo d’escriure en deduïu que en les seves pel·lícules sempre hi ha una lliçó a extreure’n, que cal buscar-ne la “moralina” que ens farà a tots millors, és perquè no m’he sabut expressar, perquè la influència de Disney i Hollywood ha fet molt més mal del que ningú no imagina o perquè no heu vist prou pel·lícules de Kurosawa (de tots tres, aquest és l’error més fàcil de corregir).

Però anem al gra. Superats els primers minuts, en què els bons són molt bons –a ulls d’un occidental, fins i tot molt beneits– i els dolents, molt dolents, Kurosawa es despenja oferint-nos la cara més fosca, per menys coneguda, dels samurais. Som al segle XVI i els temps han canviat. Lluny queda la imatge d’aquells guerrers lleials, seguidors del Bushido, que donaven la vida per defensar el seu senyor i que, davant de la fatalitat de perdre l’honor –per causa d’haver fracassat en el compliment de les seves responsabilitats i obligacions morals o per haver seguit una conducta impròpia d’un samurai–, podien recobrar-lo encara per mitjà del seppuku. Els samurais que veiem en pantalla són guerrers fracassats que, havent perdut (o tal vegada abandonat) el seu senyor, vagaregen pels pobles i ciutats, i malviuen arrossegant la gens honrosa aura de mercenaris. Aquests samurais no tenen cap senyor a qui honrar, cap palau a defensar i tanmateix són vius. La seva honorabilitat no l’haurem de buscar en el suïcidi –que òbviament no han comès– ni en les batalles guanyades o en la fondària de les ferides sofertes –que no coneixem–, sinó en la predisposició a defensar uns camperols paupèrrims i, convé no oblidar-ho, en l’import de la recompensa que rebran a canvi de jugar-s’hi la vida: tres plats d’arròs al dia.

La imatge que encapçala el post, deia, és una imatge carregada de sentit, que parla per si sola. Kurosawa, mestre incomparable a l’hora de marcar un tempo específic per a cada escena, l’aguanta un moment en pantalla, tot just el necessari per aconseguir el desassossec de l’espectador. Després, quan ja el té fora de combat, rebla el clau i hi afegeix les últimes paraules de Kambei: “Hem tornat a sobreviure”, diu el samurai més experimentat, i afegeix “són els camperols, que han guanyat, no pas nosaltres”. Recordem que els quaranta bandits són morts i que els camperols canten feliços mentre tornen a cultivar els camps d’arròs. Som, no cal dir-ho, davant l’anunci d’un final feliç, però Kurosawa no està fet per endolcir-nos la vida, no hi ha rastre d’alegria ni d’orgull, en aquest tornar a sobreviure, tampoc cap ressentiment o falsa modèstia en concedir la victòria als camperols. Les paraules de Kambei expressen la resignació d’haver de seguir vius en un temps que no els pertany, de no haver estat capaços de comportar-se com un autèntic samurai, quan tocava.

Set samurais és un homenatge sincer a la figura d’aquests guerrers, per això calia oferir-nos-en el costat més fosc. I és també la constatació definitiva que defensar l’honor fins a la mort, morir gloriosament, forma part d’un temps passat que ja no tornarà. És per això que en el fotograma que tanca la pel·lícula Kambei, Sichiroji i Katsushiro ja no hi són i només veiem les tombes d’aquells que han perdut la vida en la batalla. Que els túmuls dels samurais morts siguin al capdamunt de l’escena, ocupant un espai superior al dels camperols finats, és tal vegada l’últim homenatge que els podia retre.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s