Abatre

Sóc d’aquella mena de persones que quan sent la paraula ‘abatut’ encara pensa que parlen d’algú que es troba mancat d’ànim, d’algú que ha quedat sense esma ni força per a fer res. I sempre per causa d’una pena, que l’aclapara i que se’l menja per dins.

I ho prefereixo.

M’estimo més anar així pel món, i trigar a reaccionar abans no m’adono que estan parlant que algú ha mort algú altre. Perquè no vull normalitzar la mort violenta, i perquè abatre a trets els terroristes, per comptes d’haver-los mort, no fa el fet menys traumàtic, ni repara la pena de pensar que entre totes les víctimes hi hauríem de comptar, també, aquests nois.

I em fa mal, alhora. I m’omple de contradiccions.