Anhel de normalitat

Quan has d’esforçar-te a exhibir allò que hauria d’ésser normal, quan en fas una sobreexposició, és perquè potser no n’és tant, de normal.

He vist l’abraçada entre l’imam de Rubí i el pare del nen mort a l’atemptat de Barcelona. L’he vist arreu, a la TV, a la premsa escrita, a Twitter. De fet, és difícil que algú no l’hagi vist, pel ressò que ha tingut i per com ha estat emprada pels mitjans com a imatge de convivència, símbol de tolerància i –només m’ho sembla a mi?– de perdó. I no deixo de pensar-hi.

Per la posada en escena, tots dos sortint de la casa de la vila, davant d’una munió de gent aplegada a la plaça de l’ajuntament. L’abraçada no és immediata, triga uns instants, com si volguessin assegurar-se que tothom, la ciutadania, els periodistes, la gent encuriosida, és a punt per a l’esdeveniment.

Més enllà de la posada en escena hi ha el fet: l’abraçada del pare s’ha convertit en un acte de coratge moral, una mena de representació muda del No tinc por, seguida d’un ni us tenim cap rancúnia, musulmans. En l’enaltiment i el ressò d’aquesta abraçada hi bull la fantasia d’haver vençut, per uns moments, el prejudici d’imaginar que sota cada gel·laba hi ha un terrorista en potència, un expert a convertir musulmans en artefactes explosius. Hi ha, en resum, un anhel de normalitat. Que aquesta imatge hagi esdevingut, durant uns dies, la icona de pau i concòrdia tan cobejada per tots els mitjans –i per tota la societat–, només demostra com n’estem, de fotuts, i la feina que cal fer, encara. Estem prou segurs que no tenim por? Tenim clar qui hi està inclòs, en la primera persona del plural?

Que ningú no llegeixi en aquestes línies cap crítica ni retret als pares del nen mort en l’atemptat. Des d’aquí el meu condol sincer, arrosseguen la pena més gran que es pot patir mai. Ningú no hauria de perdre un fill, no hi ha consol possible, va contra natura.

 

P.S. He llegit que en la retransmissió televisiva de la manifestació d’ahir, les responsables de llegir el manifest van ser presentades com a Rosa Maria Sardà, actriu catalana, i Míriam Hatibi, musulmana d’origen català.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s