El paraigua de J. V. Foix

L’any 1917, Joan Salvat-Papasseit entra a treballar a les Galeries Laietanes de Barcelona, primer com a restaurador de mobles antics i després a la secció de llibres, de la que no trigaria a ser-ne l’encarregat. Allà té l’oportunitat de llegir l’obra d’un munt d’escriptors d’arreu, d’aprofundir en l’avantguarda europea, de conèixer les millors revistes culturals del moment i, també, d’establir contacte amb els clients de la llibreria, entre els quals Josep Pla, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra o Tomàs Garcés, per citar-ne alguns.

Transcorreguts els anys, és temptador pensar que no tothom té la sort de tenir uns clients com aquests. Fins i tot, seria lícit tenir-ne enveja. Tanmateix, sospito que erraríem els motius: la talla d’aquests clients no radica tant en la seva obra –la majoria inèdits, encara–, sinó en l’amistat i en la complicitat que van establir amb l’aleshores dependent de les Laietanes, tal com va recollir J. V. Foix, un altre dels habituals de la casa, en el llibre Catalans del 1918

Plovia a bots i barrals quan, a quarts d’una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat. M’he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en modifica, amb avantatge, l’estètica. És en aquests moments, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s’escau d’aturar-s’hi una berlina de dos cavalls, com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i barnilles.

Salvat-Papasseit, de classe humil i militància proletària, que compaginava la feina de llibreter amb la redacció d’articles per al fulletó Un enemic del poble, no va voler desaprofitar l’ocasió de tenir al davant el pastisser de Sarrià per, entre conya i conya, acabar de burxar-lo

Aquests burgesos que us lleveu a les onze i veniu a prendre el sol al migdia al Passeig de Gràcia no podeu entendre els que anem a hora fixa a aguantar la pluja amb la gira del coll del gec enlaire per no pelar-nos de fred.

J.V. Foix, educat i elegant de mena, no va respondre l’embat, ni tampoc no hi va oposar cap defensa, ans al contrari: l’aprofitaria per deixar palesa la mena d’estima que sentia pel llibreter i incipient poeta de les Laietanes

No li he dit, és clar –no m’agrada defensar-me si no és espiritualment urgent, que precisament aquell dia m’havia llevat a les quatre del matí i que havia fet les meves vuit hores manuals, agres i dures, i descaradament extrapoètiques. Puix jo carrego, jove com sóc, amb fresca esportivitat i damunt meu totes les llegendes. Sobretot si me les penja un company pur i excepcional com és ara En Salvat-Papasseit, de les Laietana, poeta.

J.V. Foix, Catalans de 1918, Edicions 62

Temps de pluja, neu i paraigua. Penseu-hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s