Llegir i recordar

Explica Nabokov que una de les facultats més importants que ha de tenir tot bon lector és la de gaudir de bona memòria, qualitat que, malauradament, no figura entre les que m’han estat concedides. Com a conseqüència d’aquesta mancança oblido ràpidament molts dels llibres que llegeixo, encara que m’agradin. Això, tot i ser terrible, no ho és tant com el fet de recordar-ne només detalls o episodis marginals que distorsionen –quan no perverteixen– la vàlua de l’autor, de l’obra o dels personatges que hi figuren. Si l’obra en qüestió és una biografia o unes memòries, a tot estirar en recordaré una anècdota i la persona biografiada em serà per sempre més indestriable d’aquest episodi.

Els explico això, i els deia que és terrible, perquè fruit d’aquesta limitació sóc incapaç, per exemple, de separar la figura de Gustave Mahler de la del marit maldestre que procurava apaivagar els dolors de part de la seva esposa amb la lectura de fragments de Kant

Llegué a casa empapada con los musicales versos de Hauptmann –aquella nit havien anat tots dos al teatre, a veure El pobre Enric–, me llevé el drama a la cama y volví a leerlo. Soñé con versos sonoros y de repente me desperté, como tocada por la mano de Dios: había llegado el momento… y no dejaba de escuchar a Hauptmann. No quería despertar a nadie, abrí la ventana, era el 15 de junio; todo estaba en flor, susurraba, cantaba. Contemplé los árboles, escuché los pájaros, no tenía ni pizca de miedo. Eran ya las cinco de la mañana, sufría fuertes dolores. Fui a despertar a Mahler, se asustó, se vistió rápidamente, fue a buscar a la comadrona y luego hizo todo lo posible por mitigar mis dolores. Se le ocurrió la disparatada idea de leerme a Kant. Yo estaba sentada en su escritorio, me retorcía de dolor, y el sonido monótono de la lectura era para volverme loca. Además, no podía comprender nada de lo que leía. ¡Era demasiado! Me rebelé. Hoy sé que tenía mucha razón y que sólo hay una forma de superar el dolor: concentrarse mentalmente. Sólo que el objeto no estaba bien elegido, era demasiado complicado de entender.

Res no en queda de la relació del compositor amb altres músics de l’època, del context en què va compondre cadascuna de les simfonies, de les diferents orquestres que va dirigir o de l’estada als EUA; només aquella nit. Des que vaig llegir Recuerdos de Gustave Mahler, ja fa anys, m’és impossible escoltar la seva música i no imaginar-lo concentrat en la lectura del filòsof alemany, mentre l’Alma gemegava de dolor asseguda a l’escriptori. Tant és així, que havia oblidat totalment com continuava l’escena i quina mena d’espòs devia ser en Gustave

            El día del parto me había quedado dormida. Me desperté de un susto. Sobre mi rostro, a un palmo de distancia, se movía un enorme ciervo volante; Mahler agarró al coleóptero firmemente por una pata, radiante de alegría y, superando su asco a los animales, dijo lleno de júbilo:

            –Te gustan tanto los animales… ¡Te he cogido uno!

Alma Mahler. Recuerdos de Gustav Mahler. Acantilado

Però tot això, perquè no voldria que els passés el mateix, només ens succeeix als lectors que patim de mala memòria. Gaudeixin de Mahler i oblidin el que els he explicat.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s