Leggere stanca

Ahir vaig trobar les cartes que la Violet va escriure a en Bill. Estaven amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres i van caure a terra desordenadament. Feia anys que existien, però ni en Bill ni la Violet m’havien dit mai què contenien. El que sí em van dir va ser que minuts després d’haver llegit la cinquena i última carta, en Bill va decidir no casar-se amb la Lucille, va sortir de l’edifici de Greene Street i va anar directe a l’apartament que la Violet tenia a l’East Village. Quan vaig tenir les cartes a les mans, vaig notar aquell pes estrany que solen tenir les coses encantades per les històries que s’expliquen i es tornen a explicar una vegada i una altra. Ara tinc la vista malament, i em va costar molt llegir-les, però al final vaig aconseguir desxifrar-ne cada paraula. Quan vaig desar les cartes, vaig saber que avui començaria a escriure aquest llibre.

                                                                  Siri Hustvedt. Allò que vaig estimar. Angle Editorial                                                                 (Trad. Jordi Martín Lloret)

Comencem
Un narrador, no sabem si un home o una dona, explica en primera persona la troballa de les cartes que una tal Violet, de la que no en sabem res, va enviar a un tal Bill, personatge que, de moment, també ens és desconegut. Que el narrador sàpiga el nom de l’autor i receptor d’aquestes cartes és gairebé avançar-nos que les va llegir, encara que no ens expliqui res del que s’hi diu i el detall que parli de “les” i no d'”unes” cartes ens predisposa a pensar que, o bé la Violet no en va escriure cap altra i, per tant, les ha trobades totes, o bé es tracta d’unes cartes especials que seran rellevants per a la història que comença a explicar-nos. De la relació que uneix al narrador, la Violet i en Bill, no ens n’avança res, però sí sabem que tot això va succeir ahir, la qual cosa significa que és un fet prou important com perquè no deixi passar més temps i ens l’expliqui l’endemà mateix de la troballa. Fins aquí la primera frase.

Llegim fins al segon punti seguit
Ens diu que les cartes estaven “amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres”. Convé que ens hi aturem, si més no un moment, pel convenciment amb què afirma que algú va tenir la intenció d’amagar-les-hi. Podia haver dit que “estaven en un dels seus llibres”, però aquesta opció, a més de minvar l’efecte de la troballa, impossibilitaria que seguissim preguntant-nos sobre la relació del narrador amb aquestes cartes: a qualsevol casa hi ha un munt d’indrets on amagar-les, abans que no pas en un llibre, com és que sap que estan amagades i no senzillament guardades? Hi ha cap diferència aparent entre deixar unes cartes abandonades en un llibre o amagar-les-hi? Tampoc no ens queda clar qui és el propietari d’aquest llibre. Sabem que en té més, de llibres, però no ens diu qui és. El més immediat és pensar que és en Bill, perquè és a ell que anaven dirigides les cartes, però també hi ha la possibilitat que el llibre fos de la Violet: ningú no ens ha dit que no es tracti de cartes retornades al remitent i que, per algun motiu que no coneixem, decidís amagar-les. Del llibre, tampoc no ens en dóna cap dada. No en sabem el títol, ni l’autor, ni el gènere, però cal pensar que, si havia d’amagar les cartes, devia ser prou gruixut o de mides grans i amb un nombre de pàgines suficients per enquibir-les-hi. Tampoc no sabem on és el llibre, és a dir, on era el narrador ahir quan les va trobar, ni si avui segueix al mateix lloc. Qualsevol hipòtesi és vàlida, tan aviat podia trobar-les a casa d’en Bill, com de la Violet, com a casa seva, la del narrador, fins i tot a casa d’algú altre que tingués llibres d’en Bill o de la Violet. En qualsevol cas, podem imaginar que, ahir, el narrador va agafar el llibre, per algun motiu que desconeixem –podia estar llegint, fent endreça o traient la pols, posem per cas– i, sense saber que hi havia unes cartes amagades entre les pàgines, van caure-li a terra. El fet que ho fessin desordenadament ja ens indueix a pensar que devien ser-ne unes quantes, no dues ni tres, i d’uns quants fulls.

Avancem fins al tercer punt i sguit
Ens assabentem que les cartes no són recents, que ja fa anys que van ser escrites i que el narrador ja sabia que existien. També afegeix que van ser la mateixa Violet i en Bill que li ho van dir. Aquesta precisió és important perquè fins ara no sabíem si tots dos en coneixien l’existència –les cartes podien no haver estat enviades, finalment, o no haver arribat al destinatari–, i perquè aquest “mai” ens fa entendre que la relació entre tots tres no va ser esporàdica, sinó que devia tenir una certa continuïtat. El fet que no li expliquessin el que deien és un esquer que augmenta les ganes del lector de saber-ne més: per què van parlar-li de les cartes sense explicar-li’n el contingut?

Quart punt i seguit
Patapam! arriba el detonant: de cartes, només n’hi ha cinc, suficients, però, per frustrar el futur casament d’en Bill amb una tal Lucille, que no havia aparegut encara. No sabem l’interval de temps que va transcórrer entre la primera i la cinquena carta, però sí que ens diu que va ser només minuts després de llegir-ne l’última que en Bill va prendre la decisió de no casar-s’hi, i que va sortir d’un edifici, no ens diu pas que fos a casa seva, per anar-se’n directe cap a l’apartament de la Violet, sembla ser que en un altre barri de la mateixa ciutat, potser Nova York, ciutat que té un carrer i un barri amb els noms assenyalats. A banda del que ja hem dit, hi ha coses interessants en tot el que amaga aquest primer paràgraf, com ara no saber si en Bill també escrivia cartes a la Violet o si era únicament ella que n’escrivia; si aquestes cartes eren resposta d’unes altres d’en Bill, o si mai aquest va respondre les quatre cartes anteriors. No sabem quina mena de relació mantenien tots dos, al marge de la d’en Bill amb la Lucille, ni si no casar-se amb la Lucille va suposar emparellar-se amb la Violet: que anés al seu apartament no implica necessàriament, si més no pel que hem llegit fins ara, que fos per declarar-s’hi. Quina mena d’home és, aquest Bill? Ha estat jugant amb els sentiments de la Lucille? Necessita una carta de la Violet per trencar la relació amb la Lucille? Què hauria passat, de no llegir la cinquena carta, s’hauria casat amb la Lucille? O potser la carta de la Violet conté algun detall inconfessable de la Lucille que en Bill desconeixia i que fa impossible el matrimoni? Recordem que el mateix narrador només sap quina va ser la reacció d’en Bill, però no què diuen les cartes de la Violet.

Cinquè punt i seguit
Arribats aquí, aprofitant la màgia de la literatura, la Hustvedt fa que ens oblidem per uns moments de la Violet, d’en Bill i la Lucille i tornem a centrar-nos en la figura del narrador per fer-nos saber que aquesta és una història que li ha estat explicada moltes vegades i que, atenció, és gairebé immediatament després d’haver-les llegides –tal com li va passar a en Bill– que prendrà una determinació: en aquest cas, escriure el llibre que som a punt de començar a llegir, cosa que, d’altra banda, és del tot enganyosa perquè ens situa en un doble relat, el que ha començat a explicar-nos “oralment” i el que ara a es disposa a escriure aquest algú del qui encara no en sabem res, només que té malament la vista i que li va costar força desxifrar el contingut de les cinc cartes, una manera de dir-nos que ja és gran i, potser, que han passat força anys des que les cartes van ser escrites.

*

És probable que moltes de les observacions que he fet arran de la lectura d’aquest primer paràgraf d’Allò que vaig estimar siguin en debades o errònies. Tant se val, llegir un text literari és un continu avançar i retrocedir; un avançar mentre construïm supòsits i formulem preguntes i un retrocedir per respondre’ns aquestes preguntes i per corregir o completar allò que havíem suposat prèviament de manera errònia o incompleta. Llegir demana caràcter, i actitud, estar disposat a equivocar-nos, a corregir, a revisar continuament el que portem llegit. Llegir, cansa.

Tal com l’hi passa al narrador, jo també m’he posat a escriure d’immediat. A diferència d’ell, però, que va esperar a llegir totes les cartes, jo no me n’he pogut estar i ho he fet només acabar el primer paràgraf. Si algú de vostès ha llegit la novel·la, si els plau, guardin silenci: tinc tot el dret a voler cansar-me fins al final.

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s