Com un diari al cantell de la taula

No escric mai sobre els meus amics, ni aquí ni enlloc. I tanmateix hi penso molt. En els vius i en els morts, que són molts més dels que haurien de ser. M’acompanyen arreu, tot i fer tants anys que no ens veiem. Hi parlo, hi passejo, els explico què faig, on visc, què llegeixo. De vegades em qüestionen algunes de les coses que els dic, però jo els les explico igualment, mentre camino o arreglo el jardí. Després, els agraeixo la seva amistat discreta. Algú dirà que això no són amics, que els amics es truquen sovint, que riuen i beuen junts. Potser sí. Entre els meus amics i jo, però, no en tenim costum.

He escrit tant

he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
he presumit de les meves pedretes acolorides
com si haguessin estat perles mai vistes
les casetes de petxines eren buides
el mastí s’ha trencat els ullals al meu cor
el gran cirurgià ha oblidat el bisturí dins la ferida
no sé si escric sobre allò que existeix
o només confegeixo sofisticades màscares d’oxigen
els meus amics existeixen certament mira ho diuen els diaris
mira un web mira un programa d’èxit
mira tres nens corbates i projectes complicats
a llarg termini però per què
ningú no m’ajuda a creuar el carrer
per què m’he quedat aquí com un diari al cantell de la taula
he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
han parlat tan poc de mi
que crec que no he existit

Letitia Ilea
(Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle xx. Mireia Vidal-Conte (ed.) Trad. Xavier Montoliu)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s