La saliva dels morts

Prefaci:
Els poemes de La saliva dels morts són curts però eficients, com un bon cop de puny (o si ho prefereixen, com els llapis d’IKEA).

Cànon:
El DIEC defineix el llapis com un «estri per a dibuixar i escriure a mà, constituït per una mina inclosa en una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta, el cap de la qual es talla en punta a fi de deixar descoberta la mina».

Si aneu a la Viquipèdia, la definició que hi trobareu fa referència al funcionament, «estri d’escriptura i dibuix que es guia amb una mà i marca un suport», i hi afegeix una característica important: allò que escrivim o dibuixem amb un llapis es pot “esborrar amb facilitat, utilitzant per a això una goma d’esborrar».

D’aquestes dues definicions en surt la clau de lectura de La saliva dels morts, un llibre de poemes que voldríem escrit a llapis, per a suavitzar-ne el contorn o per deixar-hi, amb la pols de grafit i argila, algun clarobscur que n’atenués la lectura.

Jo posaria a assecar
les nits que m’escindeixen.
Jo obligaria les pupil·les
a caure de genolls
a la perifèria de la tarda.
És cert que vida i mort
no tenen lletra en comú.
És la sintaxi el llot que les uneix,
és la terra allò que Déu creà
per tenir un lloc on escopir.

Un llibre que voldríem esborrany, la temptativa d’algú que escriu amb llapis i goma d’esborrar, confiant que la indecisió final el lliurarà d’haver de conviure amb el que, d’altra manera, quedaria escrit per sempre més.

Sé que no sóc el més adient
per deixar rastre i que la terra
és un estol abandonat de petjades.
Que el mar és una immensa
pluja digerida i que d’aus
el cel d’octubre crivella. Sé
molt bé què és
                              tocar fons
i seguir caient més baix. Sé
que tot plaer és impacte,
sé que el cantó fosc és
                                                                  l’únic.

Però no. Sota els poemes de La saliva dels morts hi ha la determinació més absoluta. La determinació d’abocar-hi un recorregut, d’obrir els ulls i no desviar la mirada per més que allò que veiem ens resulti insuportable; d’assumir que el buit, el tedi, la repetició, són els elements que ens (con)formen

La realitat
                                                    perfora
la rereguarda
de la consciència i
la dosifica. Cruelment,
la dosifica.

De confrontar el desig i alhora la impossibilitat d’esdevenir algú altre,

Si el cos sabés que sempre
batega la mateixa sang.

i encarar-ne l’esforç en debades, amb humor, no pas per fugir, només per intentar sobreviure

Encara hi ha esperança:
Podria fer creure als altres
que sóc un altre,
oblidar-ho tot
i començar una vida nova.
Ho provo amb un vell conegut.
Em saluda. Passo de llarg.
No canviaràs mai,

i riu de lluny.

Desitjar, deia, que els poemes de La saliva dels morts fossin escrits amb llapis. I sí, ho són. Són escrits amb una barreta prismàtica tallada en punta (DIEC), una mena de calidoscopi a través del qual l’Albert observa i s’observa, sense la més mínima condescendència, lliure de distorsions

Cos,
jo sé que un dia deixaré
de ser el teu propietari.
Aprofita ara per ser matèria,
per amagar-me l’alè
rere els tendons que tanquen
les idees d’aquesta cova.
Mes sigues portador
de la limitació del foc:
                                        recorda
que ets només un tumor
d’aquesta ment.

Un calidoscopi en què els miralls i vidres de colors han estat substituïts per fragments de realitat augmentada

La camisa de força
de néixer
amb les mans cosides
als canells.

La saliva dels morts és el rastre d’un poeta que subscriu les paraules d’Ana Blandiana: «No pots dir de tu mateix “sóc poeta”, com no pots dir de tu mateix, dins dels límits de la decència, “sóc un geni”»

La infinita goma elàstica del tedi,
l’abisme en forma de llargues
columnes fluorescents
podrint-se en l’aigua estancada
de la certesa
                                        l’infern
és exactament com me l’imaginava,
si de cas, una mica més cap a la dreta.

Un llibre de poemes que respon a l’obligatorietat d’escriure per sobreviure, encara que sigui per deixar-ne còpies en paper carbó, conscient de la feblesa del vers davant l’allau de significat

Com el borinot que va clavant-se
cops de cap contra el vidre
a l’altra banda de la llum,
també ha de perdre el vers
la consciència
abans d’encendre’t.

Consagració (altrament dit spoiler):
L’Albert Garcia Elena és generós –ho dic amb coneixement de causa–. Conscient que els llapis amb què escriu poden deixar un senyal inesborrable, ens ofereix, a manera de descàrrec, aquest epíleg final:

Tots els originals
seran destruïts.

O és, potser, l’admonició final? L’avís que el tedi és absolut i que tota temptativa de fugir-ne està condemnada al fracàs?

(Nota: si mai voleu fer feliç l’Albert, regaleu-li un estoig de llapis d’Ikea)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s