Il n’y aura plus d’étés

Un dia que tingui temps i ganes els explicaré la història d’alguns dels meus amics d’infantesa, suposadament fills de casa bona i alumnes d’escoles privades de Sarrià. Només els avançaré, perquè ja he dit que ara no en tinc temps ni ganes, que entre els meus amics més estimats hi havia el nebot d’un famós productor de cinema, gràcies al qual vaig conèixer l’Ovidi Montllor. Va ser en el descans d’un rodatge, mentre orinàvem drets, un al costat de l’altre, que va demanar-me ajuda: «noi, que en saps, tu, de fer nusos de corbata?». Vaig sortir de lavabo commocionat. Tenia catorze anys, acabava d’orinar al costat de l’Ovidi i hi havia parlat, havia dit: «no». Ja que he començat, però, he de ser agraït i explicar-los que el despatx d’aquest productor va ser el racó on vam aprendre tot el que a Sarrià no ens estava permès d’aprendre. Com que no tinc temps ni ganes, només els diré que sovint hi anàvem sols, perquè el meu amic en tenia les claus, i que al primer calaix de la taula de treball, al costat d’una capsa de condons que en aquella edat només havíem fet servir com a globus inflables i encara gràcies, hi vaig veure la primera i única pistola que he tingut mai a les mans: «cosas de mi tío». Des de llavors, que sempre més he associat preservatius amb pistoles, i no crec que cap psicoanalista hi pugui dir res, si no vol errar el tret.

Un altre d’aquests amics d’infantesa era el fill de l’amo d’un taller d’enquadernació. A l’habitació d’aquest amic, que compartia amb els altres dos germans, hi vaig veure les primeres fotos de dones despullades. No eren pas amagades en cap calaix ni entre els Astèrix i Tintins que col·leccionava, sinó que eren penjades a la paret, totes de la mida d’un pòster central de revista, tota la paret plena, com qui hi tingués penjades les fotos d’en Cholo Sotil, dels Rolling Stones o de l’última Laverda 750cc. Per cert, que aquesta habitació va ser motiu de denúncia per part dels pares d’un altre company de classe que, l’endemà d’una festa d’aniversari celebrada en la dita habitació, van personar-se escandalitzats davant la direcció de l’escola, amb l’exigència que amonestessin aquella família que exhibia fotos “pornogràfiques” a nens que no passàvem dels dotze anys. No cal dir que els pares del meu amic van negar-se a despenjar cap de les fotografies i que no hi havia celebració infantil que no convidessin el petit delator “a jugar a l’habitació dels nostres fills”. Anys després vaig saber que en el taller d’aquest amic s’hi enquadernaven el grans èxits de l’època –Lib, Private, Clímax… – cosa que explicava l’enuig del pare, quan van demanar-li de renegar de la seva feina, i l’admiració amb què se les mirava, mentre jugava a l’Scalèxtric amb nosaltres: «Com estàs, Lola, com estàs! I tu, Lucy, marededeusenyor, quin pitram! Ai Vanessa, aquestes cuixes que em faràs tornar boig» , i així anava fent, anomenant-les totes, celebrant-ne els atributs i sense saltar-se’n cap ni una.

Però deia que de tot això els en parlaré un altre dia. Avui volia parlar-los d’un estiu, el de 1977, i d’un altre d’aquests amics. El seu pare era propietari d’una discoteca a Salou i a casa seva els Mercedes i BMWs, capotats i sense capotar, eren habituals. La mare, d’origen alemany, ens portava de cap. Molt més jove que la resta de mares de la colla d’amics, alta i rossa, amb els cabells llargs i cargolats, tenia el costum de prendre el sol sense sostenidor, estirada a les gandules de la piscina de la torre que la família tenia a Vilafortuny. En aquella casa hi vaig passar força estius. El més sonat de tots, el de l’any en què va morir Elvis Presley. Va ser ella mateixa qui va donar-nos la notícia, molt afectada, «per a mi ha estat sempre el número 1, no hi havia festa que no sonés la seva música». Per a mi va també va ser un xoc, perquè era impensable que cap de les nostres mares, clàssiques com les vèiem, hagués ballat ni cantat mai cap rock de l’Elvis. Bé, el cas és que aquell mateix estiu, amb aquest amic, vam conèixer dues noies franceses, no cal dir-ho, guapíssimes. Eren dues germanes d’Estrasburg que passaven les vacances a Salou, amb la mare, i que anaven cada tarda a la discoteca del pare del meu amic. Ja se sap que ser el fill de l’amo ha tingut sempre força avantatges, entre d’altres, la de disposar de tantes oportunitats i recursos com vulguis per deixar impressionada la clientela. Contràriament al que calia suposar, però, el meu amic, per comptes de desplegar tota l’artilleria, va caure bojament enamorat de la germana petita, fins al punt de quedar en un estat semi catalèptic: ni menjava, ni dormia, ni parlava, si no era per explicar-me lo guapa que arribava a ser la Nicole, que així és deia la mossa. Aquells van ser els matins més avorrits que vaig passar mai –deixo de banda el record de la mare, estirada a tocar de la piscina–, lluny de casa durant gairebé dos mesos i amb un amic que havia desaparegut, posseït per la passió del primer amor correspost. Perquè sí, la Nicole no va trigar a correspondre-li, i si conviure amb l’angoixa del meu amic, mentre no va saber-se correspost, va resultar insuportable, encara ho va ser més la soledat amb què va deixar-me aquell primer petó. Ai, allò va ser el final de les meves vacances: esmorzava sol, anava també sol a la platja, perquè a la piscina de casa, amb la mare amb els pits enlaire, era millor no quedar-m’hi, i arribada la tarda, volta en bicicleta i si tenia sort, se’m proposava d’acompanyar-los tot dos, la Nicole i l’amic, a la discoteca. Allà hi trobàvem la germana gran, de qui no recordo el nom. La pobra noia devia pensar que jo era el noi més curt de la contrada, perquè pobre de mi, veient l’estat en què la petita havia deixat el meu amic, que ni sortir a nedar podia, mai no vaig apropar-m’hi a més de 3 metres. Així vam passar gairebé tot el mes d’agost d’aquell 1977, i dic gairebé perquè va ser la darrera setmana, i l’última abans no tornessin a Estrasburg, que la Nicole va començar a interessar-se per mi, per saber què feia als matins, on havia anat, fins quan em quedaria, si l’endemà tornaria a la discoteca, en definitiva, va sentir un interès sobtat per aquell amic del fill de l’amo, que gairebé no s’havia fet notar. Un matí vam anar a la platja, tots tres, vam jugar, ens vam encórrer, vam nedar i vam lluir els nostres cossos encara verges, i vam riure plegats amb tota l’espontaneïtat i innocència. A la tarda, la Nicole va dir-li al meu amic que ja no n’estava enamorada, i que era jo, que m’havia quedat a casa perquè la mare m’expliqués més coses de l’Elvis, qui li agradava de veritat. De tot això no en vaig saber res fins l’endemà al matí, quan a l’agafar el banyador i la tovallola per anar a la platja tot sol, l’amic va aixecar-se i em va demanar que l’esperés, que m’acompanyaria i així faríem plegats els l’últims banys de l’estiu. Érem a l’aigua que va clavar-me un cop de puny i va etzibar-me «ets un grandíssim fill de puta, i el meu millor amic». I vinga a plorar. A la tarda vam anar a la discoteca, com si res no hagués passat. «Vull que vinguis i que la Nicole sàpiga que la nostra amistat està per damunt de tot». Ni la Nicole ni la seva germana no hi eren, havien marxat a Estrasburg. Era l’últim dia d’agost, ens quedaven quinze dies de setembre i l’Elvis era mort.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s