You’re Gonna Make Me Lonesome When You Go

A casa érem forts, no ens calien amanyacs ni cap mena de contacte físic. Amb un petó als avis i als pares, un abans de marxar i un altre a la tornada, en teníem prou. Un gest mecànic, rutinari, galta amb galta. Suficient.

Ara et duc agafat del braç per por que no caiguis. El premo ben fort. Miro de fer-te present, retenir-te en la memòria, perquè sé que el temps se’ns acaba. Tu em mires, i sense dir res demanes la meva aprovació, constatar que sí, que ho estàs fent bé. Vols que et reconegui l’esforç. Jo t’encoratjo a seguir: fem un pas més, aixeca el peu i avança la cama, primer la dreta, ara l’esquerra. Ho veus com sí, que pots? I tornes a empènyer el caminador lentament.

T’he d’ensenyar a tornar a caminar. Tu devies fer-ho amb mi, quan em va tocar d’aprendre’n. Jo devia mirar endavant, embadalit de poder arribar tan lluny com les cames em portessin. I què, si no tenia prou equilibri, encara. Tu eres al meu costat, mentre jo tentinejava, agafat del teu dit.

Assegut al sofà proves d’aixecar-te tot sol. Agafes impuls i intentes posar-te dret, però les cames et fallen. Un, dos cops, i encara un tercer. Cansat, ho deixes estar. No és cap renúncia, és resignació. No hi ha renecs ni mals humors. Amb l’edat has après a reservar l’energia per a quan més la necessites.

Un dia d’aquests, em dius, vindran i trucaran a la porta, però jo els diré: marxeu, que encara no toca; o potser sí, que tocarà, i s’haurà acabat tot. Em mires. Mai no n’havíem parlat, de tot això, perquè érem forts i no ens calia parlar-ne.

Si fa bo, agafem la cadira i sortim a passejar. Sóc jo que condueixo, tu et deixes portar, tots els recorreguts et van bé. Fem un tomb pel barri i t’apropo fins a l’aparador del concessionari de cotxes, com qui et porta a veure joguines. Vull tornar-te a sentir dir que, aquest any, si et toca la loteria, te’n compraràs un d’aquests.

Em reconforta sentir-ho. Perquè sé que encara ets tu qui porto assegut a la cadira. Però és un confort poruc, que defuig el silenci, que esquiva l’haver de dir-nos allò que no hem gosat mai dir-nos: que som ben diferents, un de l’altre, que mai no ens hem entès gaire, no hem compartit idees, ni aficions, ni cap llibre, ni cap cançó. I que tanmateix, desvalgut com estàs, em deixaràs ben sol, quan marxis.