Prendre partit

Podria passar que el secret d’una vida feliç consistís a saber escollir o, si més no, a quedar satisfet amb allò que un ha triat. N’hi ha que ho tenen molt clar, com el Sergi, que ja a primària no es cansava de dir que de gran seria advocat. M’impressionava el convenciment amb què ho deia. Perquè viure era un interrogant i jo estava al costat dels qui callaven o s’inventaven una professió qualsevol quan els preguntaven què farien, d’adults. Durant un temps la resposta que tenia a punt era veterinari, tindria la meva consulta i atendria amos i bèsties. Després, però, va semblar-me molt rutinari. Així que vaig provar d’especialitzar-me i en el meu imaginari vaig canviar la bata blanca per una granota de feina i unes botes de goma colgades de fem i purins: seria veterinari, sí, però de granja. Haver resolt aquell dubte, si més no davant dels altres, em permetia centrar-me en un munt de decisions igualment importants que encara havia de prendre. El Sergi, per exemple, sabia que el seu país preferit era el Japó. Omplia llibretes amb dibuixos d’avions kamikazes que s’estavellaven sobre vaixells de guerra d’altres països. Al llom i a les ales de cada avió no hi faltava la bandera del Japó imperial. Saps quina és aquesta bandera?, em preguntava sense esperar la meva resposta, la del Japó en guerra, és com la normal però hi pinten els raigs del sol, de color vermell. Jo no en sabia res, de banderes de guerra, i em quedava consternat, perquè no tenia cap país preferit i perquè, per més voltes que hi donava, no em semblava que cap de les possibles opcions, ni Anglaterra, que tenia els Beatles, ni Rússia, que era el territori més gran, ni molt menys Itàlia, el país en forma de bota, pogués fer ombra al Japó d’en Sergi; i encara menys després de veure la facilitat amb què els seus kamikazes enfonsaven les naus de la resta de països. Així que tornava a posar-me al costat dels qui no sabien, dels qui dubtaven, confiant que un dia o altre se’m resoldrien tots els interrogants que tenia oberts, com ara si havia de ser més de Johan Cruyff o de Johan Neskens, d’Emerson Fittipaldi o de Jackie Stewart, si jugar de davanter o de defensa, que el Sergi tot això sí que ho sabia.

Al Sergi li agradava exhibir-se davant la resta de companys i no deixava de fer-nos preguntes i plantejar-nos disjuntives que ell ja tenia resoltes. A principi de curs la seva seguretat em va enlluernar. Cap a mitjan, discutíem sovint. Per qualsevol cosa. Ja a les acaballes, només mirava d’esquivar-lo, per pesat i perquè sempre volia tenir raó. Però en Sergi era un gran provocador i la seva insistència m’obligava a prendre partit i a defensar, sempre en debades, la meva tria, la que fos. No era fins que la derrota s’havia consumat que m’adonava del parany en què havia tornat a caure, un cop més, i que m’esgargamellava a cridar-li que tant se me’n donaven l’Orantes i el Santana, Londres i París, que ell no ho sabia tot i que ningú no podia estar tan segur de res.  Tot això devia passar a cinquè d’EGB.

Fa un temps vam tornar a coincidir. No ens havíem vist des de llavors. Jo estava mig endormiscat, assegut en una cadira a l’aeroport de Barajas mentre esperava el vol que m’havia de dur a Barcelona. Em va reconèixer, encara no sé com, i va venir directe cap a mi. Ei, ets el Joan Carles Navarro? Sóc en Sergi T., te’n recordes de mi? Vam estar parlant una estona breu, a peu dret. S’havia casat, tenia dos fills, era advocat, marxava cap a Tòquio: sóc un enamorat del Japó, hi vaig sempre que puc. I tu, què fas? Per uns moments vaig tenir la sensació d’haver estar varat tots aquests anys davant la mateixa platja. Perquè tot i estar casat, tenir dos fills i treballar en una multinacional, cosa que va semblar satisfer molt en Sergi, seguia tenint els mateixos interrogants de sempre.

En Sergi semblava feliç. No vaig gosar mirar si a la maleta que arrossegava hi duia enganxada cap bandera del Japó Imperial. Tampoc no vaig tenir el valor d’agrair-li tot el que vaig aprendre al seu costat i que, d’una manera o altra, va marcar per sempre més la meva manera d’anar pel món: assumir la pròpia  ignorància, ponderar sobre què cal prendre partit, i evitar discutir amb ningú que no estigui disposat a canviar d’opinió. Gràcies, Sergi. No t’ho vaig dir a l’aeroport perquè, molt probablement, no hi hauries estat d’acord.

Un pensament sobre “Prendre partit

  1. Sàvia ignorància

    El ds., 27 jul. 2019 , 10:25, Restes d’inestabilitat va escriure:

    > Joan Carles posted: ” Podria passar que el secret d’una vida feliç > consistís a saber escollir o, si més no, a quedar satisfet amb allò que un > ha triat. N’hi ha que ho tenen molt clar, com el Sergi, que ja a primària > no es cansava de dir que de gran seria advocat. M’impress” >

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s