Trànsit

Quan un astrònom observa un planeta, sobretot un dels més allunyats, pot succeir que, després de temps d’escodrinyar pel telescopi, es vegi sorprès per una petita ombra que no havia detectat abans. Si aquest fenomen –l’observació de l’ombra– es reprodueix de forma reiterada i a una freqüència constant, pot pensar que la causa d’aquella taca no és res més (ni menys) que un satèl·lit que gira entorn del planeta observat i que, durant uns moments, s’ha interposat entre aquest i el seu punt de visió. Els astrònoms n’hi diuen trànsit i és una tècnica que ha fet possible descobrir alguns dels satèl·lits més distants.

Tot això m’ho explicaven mentre era assegut al planetari de La Cité de l’Espace, a Toulouse, sota una cúpula i unes imatges corprenedores. Però jo ja no era allà. Va ser escoltar la paraula trànsit i començar a pensar en les persones, que també transiten i provoquen petites ombres que desllueixen –en opinió d’alguns– els països als quals pretenen arribar. Als astrònoms, la tècnica del trànsit els permet mesurar distàncies i dimensions. A nosaltres, ciutadans europeus i del mal anomenat primer món, ens dóna la mesura exacta de la nostra deshumanització i vergonya.

I també vaig pensar en mi mateix, i en les ombres que dec provocar, de manera inconscient, mentre transito al voltant d’amics, familiars i coneguts.

I en que, de vegades, tots plegats som com satèl·lits, sempre orbitant entorn dels mateixos problemes i les mateixes obsessions.