I ara, què en faig de Voltaire?

Em demano quina mena d’engany t’ha portat fins aquí, què ho fa que t’hi trobis còmode, parlant com ara parles, pensant com ara penses.

T’escolto. No et conec. Un discurs carregat d’intolerància, el segon en pocs mesos.

Hi ha un odi soterrat en les teves paraules. I por, molta por. Van de la mà, l’odi i la por. Són pacients, aprofiten qualsevol escletxa per fer niu. I tenen gana. Ara són dintre teu, he trigat molt de temps a adonar-me’n.

I no és només el que dius, és des d’on ho dius, i com ho defenses. I aquest to burleta i de menyspreu. I la frivolitat amb què mires d’ignorar-ne les conseqüències.

Reclames el teu dret a expressar el que penses. El tens, jo seré el primer a defensar-lo. Però no invoquis Voltaire per apuntalar els fonaments de la nostra amistat, ara malmesos.

De nit, sento els corcs rossegar la fusta.