Bon Nadal (a propos de Gustave Klimt)

Hi ha un quadre de Gustave Klimt que porta per títol Filosofia. L’obra és de 1900 i respon a l’encàrrec que va rebre, juntament amb Franz Matsch, de pintar el sostre de l’Aula Magna de la Universitat de Viena. Havia de ser una obra monumental, quatre pintures que havien de representar les quatre Facultats: Filosofia, Teologia, Medicina i Jurisprudència. El conjunt havia d’estar inspirat en el tema “el triomf de la llum sobre les tenebres”. Matsch va fer-se càrrec de la pintura de Teologia i Klimt va assumir la responsabilitat de les altres tres.

Però tornem al quadre Filosofia. Enmig d’una nebulosa farcida d’estels, emergeixen –o descendeixen– un seguit de figures humanes, cossos nus, d’ambdós sexes i de totes les edats, que expressen dolor, desesperança, desconsol, però també desig i amor, i potser innocència o ensurt, si més no en els més petits ­–és a dir, en el primer o últim estadi de la humanitat–. Dos rostres reclamen la nostra atenció. Un, a la dreta dels cossos, gairebé al centre. És un rostre fosc, impenetrable, amb els ulls closos. L’altre és a la base del quadre, és un rostre molt més clar i definit, amb uns ulls ben oberts que miren de fit a fit l’espectador. Excepte aquesta darrera imatge, tota la composició sembla flotar en un medi eteri, governat per una figura central que, amb els ulls clucs, mostra la seva indiferència davant del moviment dels éssers humans, és a dir, davant del seu destí.

Els estudiosos diuen que Klimt va inspirar-se en el Schopenhauer d’El món com a voluntat i representació. Segons aquesta interpretació, el rostre central representaria la voluntat que fa moure el món, una voluntat cega, al marge de les nostres necessitats o desitjos; mentre que la faç amb els ulls oberts resultaria ser la saviesa, el coneixement. Potser sí.

La història explica que quan Klimt va presentar Filosofia, va rebre tota mena de crítiques fins al punt que va renunciar al contracte amb la Universitat, va tornar els diners que li havien avançat i va demanar que li retornessin l’obra, que mai no va guarnir el sostre de l’Aula Magna. Certament, i més enllà que la titllessin de “pornogràfica”, als pobres catedràtics els devia costar de veure-hi representat “el triomf de la llum sobre les tenebres”. Perquè, si miren el quadre i és veritat la interpretació que n’han fet els experts, l’únic triomf de la llum –la saviesa– que hi veuran és el de girar l’esquena a les tenebres i aguaitar l’exterior del quadre.

A les Restes, però, pensem que en aquest tombar la mirada hi ha l’origen de tota obra d’art, de tota ficció, l’únic recer al que certament podem aspirar.

Passin tots vostès un molt bon Nadal.

Aquell punt de tristesa

¿I si la pulsió creadora no fos sinó la voluntat d’un absolut, entossudit a mostrar-se en bocins esparsos?

Walter Benjamin aspirava a publicar un llibre únicament compost de citacions. Mai no sabrem si, d’haver-ho aconseguit, hauria tornat a escriure. ¿Què hi hauria pogut afegir, en aquella mena d’aparador de l’absolut? Emmudit pel so espaordidor d’un tret manta vegades anunciat –En mi trabajo, las citas son como salteadores de caminos que irrumpen armados y despojan de su convicción al ocioso paseante–, Benjamin hauria esdevingut ell mateix literatura, fragment, i totes les obres prèvies serien llegides com a notes a peu de pàgina d’aquell llibre colossal que mai no va arribar a escriure.

També Juan Ramón Jiménez somiava a deixar d’escriure, esdevenir poesia, inefable: Mi ilusión ha sido siempre ser cada vez más el poeta de «lo que queda», hasta llegar un día a no escribir. Escribir no es sino una preparación para no escribir, para el estado de gracia poético, intelectual o sensitivo. Ser uno poesía y no poeta.

Poc abans de morir, Paco de Lucía concedia una entrevista en què explicava de manera planera quina relació mantenia amb l’acte de crear i compondre música:

    A mi m’hauria agradat fer un únic disc. Dedicar-m’hi plenament, corregir-lo una vegada i una altra, i publicar-lo quan estigués a punt de morir. Seria un disc insuperable, perquè ¿com podria superar-lo? 

     M’agrada la creació, l’angoixa que genera la necessitat de fer alguna cosa diferent. Si pogués, només faria una gira petitona, molt de tant en tant, per curar la neurosi que suposa estar tancat a casa, tot sol, component, durant mesos i mesos.

     I m’agraden moltes músiques, però cap com el flamenc. El flamenc em trenca per dins, en els moments tristos i en els alegres, i ho fa d’una manera com no ho fa cap altra. Tot el que faig és flamenc, sobretot quan no faig flamenc.

L’artista, el creador, en faria prou de viure un sol dia; de conèixer la veritat al matí i morir al vespre. Però no l’hi és concedit i viu emmalaltit, com Bolaño –sense cap mena de dubtes jo seria un home més viu i estaria molt més sà, si no m’hagués dedicat a escriure–, a mercè d’aquest absolut.

Benjamin, i tornem a començar, considerava les obres acabades com a obres menors, col·locades al costat dels fragments als quals els artistes dediquen tota la vida; la finalització, deia, només omple d’alegria als més febles i dispersos, que se senten per fi retornats a la seva vida.

Potser és per això que en la contemplació de les obres acabades, d’altra banda les úniques que podem gaudir, hi ha sempre aquell punt de tristesa. Perquè sospitem que, en el fons, són la penitència que paga l’artista per haver gosat reptar l’absolut:

 I com a càstig, faràs coses boniques! (Valéry)

 

La llibertat i l’artista

Antoni Tàpies treballant a l’estudi del carrer Saragossa, l’any 1980

Entre les persones que no es dediquen professionalment a allò que els agrada, és a dir, entre la majoria dels essers humans, és comú opinar que les feines dels altres són millors que no pas la seva. Estan més ben pagades, gaudeixen de millors condicions, són menys estressants o tenen un horari més racional, ja siguin dentistes, notaris o botiguers. Quan la comparació es fa, ai-las, amb aquells que viuen de l’escriptura, la música o l’art, llavors tots aquests termes perden importància i apareix, tot de sobte, la paraula llibertat: gelosos i porucs com són, disposen l’artista entre els individus que gaudeixen de més llibertat i l’imaginen, en plena creació, feliç d’esquinçar cànons i normes, ufanós de deixar enrere el filat que els té encerclats i al que han promès lleialtat i obediència absolutes.

Res més lluny de la veritat. La llibertat més gran que té l’artista és la de no crear l’obra. És, no cal dir-ho, una llibertat dolorosa, que atempta contra la seva existència, que l’obliga a mesurar-se pas a pas. És ell per sí sol que la d’amidar, com l’infant que comença a caminar i fa tentines, i no disposa de cap altre criteri, per fer-ho, que el merament estètic –el més exigent.

Entre els papers pòstums que va deixar Antonio Machado hi ha el que havia de ser el seu discurs d’ingrés a l’Academia de la Lengua. Es tracta d’un escrit inacabat, datat al 1931. Són fragments d’un discurs que mai no arribaria a llegir. Bé sigui per aquesta condició d’inconclús, perquè pensava que era un honor totalment immerescut o per la seva tradicional humilitat, hi podem llegir afirmacions com aquesta:

“Lo primero, en el orden estético, es hacer las cosas bien. // Lo segundo no hacerlas. // Lo tercero y último, lo realmente abominable, es hacerlas mal. // Don Miguel de los Santos Álvarez no perdonaba al autor de un drama trágico malo en cinco actos. ¡Es tan fácil –decía él– no escribir un drama trágico en cinco actos! // Tan fácil como no hacer una tesis doctoral, un discurso académico, o un nuevo plan de enseñanza…”

Machado dubta, fins i tot, si el discurs que els ha de llegir paga la pena, si no se’l podrien estalviar. Animal ruminant, els avançava el que temps més tard faria dir a Juan de Mairena, aquesta vegada, però, com a sentencia d’aplicació general i expressada amb la ironia intel·ligent que sempre el va definir:

“Entre el hacer las cosas bien y el hacerlas mal está el no hacerlas, como término medio, no exento de virtud. Por eso –decía Juan de Mairena– los malhechores deben ir a presidio.”

El creador, l’escriptor, se’ns presenta com aquell que pren l’última decisió sobre la publicació o no de la seva obra. Aquesta és la naturalesa de la responsabilitat que sempre suposa tota llibertat. Aquesta és la seva llibertat, tan sovint oblidada per necessitat, mala fe o ignorància. Després vindran editors, marxants, mecenes.

Quant a la resta, l’artista no fa més que jugar amb les peces que li són donades, seguint unes regles estrictes, perfectament establertes i contra les que difícilment podrà revelar-se. Aquest és el seu filat, al que li ha promès obediència i lleialtat.

Dolors Oller, en un article publicat al nº4 de la revista Saber, al juliol de 1980, ho explica així:

“Una vegada, una senyora va dir al poeta T.S. Eliot: «Miri, jo, últimament, no puc llegir cap altra poesia que aquella que està escrita en vers lliure.» I el poeta li va contestar: «Senyora, en poesia hi ha versos bons, versos dolents, i el caos. Però el vers lliure no existeix; o, al menys, no per a aquell poeta que vol fer bé la seva feina.» Eliot volia dir, amb això, que l’art té molt poc a veure amb la llibertat. I tenia raó.

Sortosament, han passat ja aquells temps en els quals hom creia que mètrica era sinònim de cotilla, una cosa rígida i estranya que privava la llibertat del poeta i convertia la seva obra en producte artificial, mancat de sinceritat. Avui, tant el coneixement de la poesia com el gust estètic en general van canviant i ja es comença a donar per suposat que l’art és forma i que la llibertat, en art, actua en uns altres nivells.

Un poeta té tota la llibertat per triar quina experiència vol expressar. Pot triar, o sentir la necessitat de triar, per expressar-la, una experiència moral o sensual, una experiència col·lectiva o individual, una experiència sensible, intel·lectual o metafísica. Però també té l’obligació d’escollir la formalització per expressar-la. Una formalització d’aquesta experiència, o motivació, que la materialitzi a través del llenguatge i la faci entenedora. Perquè l’art, com ja va dir Joan Ferraté en el seu llibre Dinámica de la poesía, és una formalització de l’experiència. La qual, sense aquesta formalització deixa de tenir valor com a obra d’art, tot i que sigui molt admirable i molt important en tots els altres nivells de la vida humana.”

Unes línies més avall, en el mateix article, afegeix aquesta cita de W. H. Auden:

«Beneïdes siguin les regles mètriques, que prohibeixen o impedeixen les respostes automàtiques, ens forcen a repensar les coses i a deslliurar-les d’un contingut massa personal.»