Caldwell, l’escultor

Caldwell

Caldwell, Erskine.El camino del tabaco.Navona:Barcelona, 2011

(Trad. Horacio Vázquez-Rial)

El camino del tabaco hauria de figurar entre les lectures obligades de qualsevol d’aquests tallers d’escriptura que avui fan fortuna. Erskine Caldwell –de qui no havia llegit res, encara– és un mestre de la contenció. Aquesta obra, de només cent noranta-cinc pàgines, és una mostra clara de com excel·lir en l’economia de recursos, de com desbrossar la història narrada de tot allò que li és sobrer.

L’obra transcorre a Augusta, a l’estat de Georgia, cap els anys 30. Una família d’antics cultivadors de cotó, els Lester, s’entesta a seguir vivint del camp, quan ja ningú no el treballa i la majoria de la població ha marxat a la capital, a treballar a les filatures. El pare i protagonista, Jeeter Lester, somnia en aconseguir algun ajut que el permeti tornar a plantar cotó. La seva desídia és tal, però, que posposa una vegada i una altra qualsevol oportunitat d’apropar-se a la ciutat, a obtenir algun caleró per comprar llavors i adob. Per la seva banda, l’única ambició de l’Ada, la mare, és que li portin llaunes de tabac per a mastegar –l’hi fan passar la gana– i aconseguir un vestit per al dia que l’enterrin. En Jeeter i l’Ada han tingut disset fills, però només dos viuen amb ells: l’Ellie May, de 18 anys, amb un llavi leporí que tira enrere; i en Dude, de 16, curt de gambals. La resta s’han casat i ja no hi són, o han abandonat la llar –quan fa dos o tres dies que no tornen a casa, sabem que han marxat per sempre més, dirà en Jeeter–. La figura de l’àvia completa la llar. Totalment ignorada, li escatimen el poc menjar que tenen i sobreviu alimentant-se d’arrels que troba per entre els matolls. El seu lloc és el que ocuparia el gos, si en tinguessin, però són tan pobres que no hi ha cap animal que convisqui amb ells. Prop d’ells viuen tres personatges més: la Pearl, filla petita dels Lester, de 12 anys; el seu marit, en Lov, que treballa com a carregador de carbó; i la Bessie Rice, predicadora de la seva pròpia religió.

Caldwell va directe al moll de l’os, sense posposar res. Des de la primera pàgina d’El camino del tabaco deixa ben clar que els personatges d’aquesta història són pobres, refotudament pobres. Ho són de tal manera que practiquen la misèria, són mesquins, d’una absoluta baixesa moral i manca de sentiments. No hi ha espai per a l’empatia, la compassió ni el penediment.

La novel·la té una arrencada inoblidable: en Lov, va caminant pel camí del tabac mentre arrossega un sac de naps. Quan arriba davant la casa d’en Jeeter, el seu sogre, s’atura per demanar-li consell i ajuda: ja fa vuit mesos que és casat amb la Pearl i encara no han dormit junts, de fet, encara ni tant sols no li ha parlat. Gendre i sogre conversen a una certa distància: en Lov sap que els Lester porten dies menjant poc i si s’hi apropa gaire, s’arrisca a que li prenguin els naps. El mestratge de Caldwell en els diàlegs i en la composició de situacions i personatges està servit:

«Últimamente, Lov había considerado la posibilidad de comprarse unas correas para atar con ellas a Pearl a la cama por las noches. Hasta entonces, había probado todo cuanto se le había ocurrido, salvo la fuerza, y continuaba decidido a conseguir que se portara como creía que debía hacerlo una esposa. Ahora había llegado al punto en que quería contar con la opinión de Jeeter antes de poner en práctica su proyecto.» (p. 19)

«Si Jeeter decía que le parecía bien que atara a Pearl a la cama, lo haría sin vacilar. Jeeter sabía mucho más que él de esas coses; llevaba cuarenta años casado con Ada.

Lov esperaba que Jeeter se ofreciera a acompañarlo a su casa, junto al cargadero de carbón, y le ayudara a atar a Pearl a la cama. Pearl se resistía con tanta furia cada vez que se proponía atraparla, que tenía miedo de no poder hacer nada sin ayuda de Jeeter.» (p.20)

El diàleg que mantenen un i altre és el de dos individus totalment mancats. Recordem que Pearl té dotze anys i és la filla de Jeeter. Aquest, però, no té altre interès que aconseguir algun nap: t’acompanyo a casa si arribem a un acord amb el sac de naps, li respon a Lov.

Els personatges d’El camino del tabaco són de pedra picada, per la seva manca d’escrúpols, i per com els esculpeix Caldwell: cada error, cada oportunitat fallida, és un cop de cisell que perfecciona la seva estupidesa. El recurs del sac de naps és substituït, més endavant, per un cotxe nou de trinca que es compra la Bessie, amb els diners del seu difunt marit. Aquest cotxe és el símbol de que es serveix Caldwell per anar-nos descobrint la degradació de tot plegat. Cada rascada, cada nou abonyec, cada accident, n’és una mostra més.

            «–Es una lástima que el coche nuevo se haya estropeado tan pronto –dijo Bessie, volviendo a limpiarlo–. Estaba completamente nuevo sólo un rato antes del mediodía, y ahora acaba de ponerse el sol.

–Fue ese negro –dijo Dude–. De no haber ido dormido en el carro, nunca hubiera pasado nada. Dormía como un plomo, hasta que el choque le despertó y le echó a la cuneta.

–No se hizo mucho daño, ¿no? –preguntó Jeeter.

–No lo sé –contestó Dude–. Cuando volvimos a ponernos en camino, seguía en la cuneta. El carro le había caído encima y le había aplastado; tenía los ojos muy abiertos, pero no conseguí arrancarle una palabra. Parecía estar muerto.

–Esos negros siempre están haciéndose matar; por lo que parece, no hay modo de impedirlo.»

Jeeter i companyia estan incapacitats per a prendre decisions i les poques que prenen, són sempre equivocades. No hi ha esperança, més enllà d’esperar que arribi la primavera, poder llaurar i sembrar el camp, sempre que Jeeter guanyi alguns diners. Però no farà res per aconseguir-ho. Així com són immunes a les conseqüències dels seus actes –no se’n senten en absolut responsables–, són també ignorants de la seva condició –que no de la pobresa material que els acompanya– i, per tant, de la possibilitat de sortir-ne.

El camino del tabaco és un camí polsegós. Quan se’l transita, es fàcil deixar-hi marcades les petjades i seguir, per tant, les dels que hi han passat abans. Erskine Caldwell, i els seus personatges, hi  caminen amb absoluta naturalitat, aliens a tot el que ofereixen els marges.

Anuncis