De la fidelitat literària

Norman Rockwell: The watchmaker of Switzerland

De vegades, com qui no vol la cosa, una declaració trobada per atzar, una d’aquelles “cites trobadisses”, esdevé un breu tractat de teoria literària:

«Mis recuerdos sobre él son muy personales. Una de las razones por las cuales, supongo, no he escrito nada sobre él es que no quiero que los recuerdos que se refieren a él permanezcan invariables, acabados. Quiero que se mantengan fluidos y no rígidos, plenos, como lo han sido siempre.»

Així s’expressava Richard Ford per explicar per què no havia escrit res sobre el seu amic Raymond Carver, traspassat el 2 d’agost de 1988. La cita la recull Jorge Herralde a Por orden alfabético.

Són, tot just, 50 paraules –les he comptades–, però expressen a bastament la tensió que defineix l’escriptura: escriure és cloure, acabar, fixar allò que en el record o la imaginació és viu i ple. Tanmateix, res del que fixem exhaureix la riquesa del que pretenem transcriure i si, per un atzar, en hi acostem, ens sabem d’una deslleialtat absoluta envers la ficció o realitat emparaulada. Allò que importa es fa escàpol a la literatura i ens hem de conformar amb còpies més o menys maldestres, en un aprenentatge que no té fi. Ford n’és conscient, per això, tractant-se del record d’un bon amic finat, prefereix no posar-s’hi, malgrat el seu mestratge. És per això, també, que tot autor, –anava a afegir “en la intimitat”, però la imatge sobtada d’un bigoti me n’ha fet desdir– s’ha de confessar immensament agraït pel fet que els lectors no sapiguem de la missa la meitat. Només així es possible escriure, només això fa possible la ficció.