La pregunta

«Un dia anava a Winchester en bicicleta i vaig perdre el camí. En arribar al primer poble vaig entrar en una botiga i vaig demanar al botiguer “Podríeu dir-me quin és el camí més curt per anar a Winchester?” I l’home es girà d’esquena i parlà, a crits, amb algú que hi havia a la rebotiga i que jo no podia veure. “Aquest senyor vol saber quin és el camí més curt per anar a Winchester.” Una veu sorgí de l’altre extrem de la casa, preguntant “Winchester?” “Sí.” “El camí per anar a Winchester?” “Sí.” “El camí més curt?” “Sí.” “No sé quin és.” I vaig haver de sortir de la botiga sense saber què havia entrat a preguntar-hi. Bé, doncs, això és el que la filosofia d’Oxford creu que s’ha de fer.

-Voleu dir, assegurar-se que la pregunta és la correcta i no donar cap importància a la resposta?

-Sí. Consideren que trobar la resposta és feina d’alguna altre persona.»

Russell, Bertrand. La meva concepció del món. Barcelona: Edicions 62, 1976 (Trad. Llorenç Carbonell i Torras)

Doncs, el que dèiem, que a mida que ens apropem al 2014, ens anirem fent cada cop més Oxfordians, i això, segurament, és el que pretenen els uns i els altres.

Els filòsofs analítics opinen que no hi ha preguntes sense resposta, sinó preguntes mal formulades, pseudopreguntes lògica o gramaticalment mal construïdes. Per a Wittgenstein, alumne de Russell, són preguntes mal enteses, que expressen una incomoditat mental.

preguntas-y-respuestas

Jo, per si de cas, quan arribi el dia (o els dies, o la setmana, que encara no ho tenen decidit) la llegiré ben llegida, abans de respondre a l’impuls d’aixecar el braç, tal com fan les noies de la fotografia, no fos cas que…