Tupelo

Dijous, 4 de gener, sis del matí. Documental sobre la vida de Joan Didion.

Explica el seu editor que quan la Joan es bloqueja, a mig escriure un text o una novel·la, deixa  el text congelat. Literalment, guarda el manuscrit dins una bossa de plàstic i el posa al congelador.

El documental acaba amb una cançó, un tema instrumental, a base de guitarres acústiques i banjo; una mena de cànon d’una cadència perfecta per acompanyar el carrusel de crèdits. Hauria de mirar de qui és. Ho deixo córrer, millor que em posi a fer feina.

Em dutxo, esmorzo i pujo al despatx. Mentre feinejo, obro l’Spotify. Teclejo Steve Earle. No em preguntin per què: el meu interès per la música fa que sàpiga força noms sense tenir clar si realment sé qui són ni com sonen. Escolto Earle fins que acabo. Quarts de dues, gairebé. Com que la companyia ha estat grata, vull saber-ne més. Miro l’apartat d’artistes relacionats. Uncle Tupelo, uns altres que segur que he escoltat però ara mateix no recordo.

Tupelo, allà on va néixer l’Elvis Presley. Mentre dino, hi penso. Recullo taula i torno a obrir l’Spotify. Sandusky, amb més de quatre milions i mig de reproduccions és el tema més escoltat dels Uncle Tupelo:

I és, també, la peça que tanca el documental de la Joan Didion.

No sé si a vostès els passen, aquestes casualitats, però a mi, sí, força sovint.

Dies de grip, de lectura i documentals. Maya Angelou And Still I Rise, i Joan Didion The Center Will Not Hold. Si volen saber-ne més de dues dones que van empènyer el segle XX, i de quina manera, no se’ls perdin.