El regreso del húligan



«El sistema hacía todo lo posible para liberarnos de las cadenas de la esperanza, pero, aun así, seguíamos siendo imperfectos y vulnerables a la esperanza.»
«Ningún error merece ser sobrevalorado. Significaría tener una excelente opinión sobre lo que debería ser la vida, en todo lugar y momento.»
«Entre las esperanzas que, a los dieciocho años, había puesto en la modesta profesión, estaba la de defenderme de mí mismo. La esperanza no se cumplió. La ingeniería no me curó, gracias a Dios, de mí mismo.»
«El plazo de una noche –el juicio fue a la mañana siguiente- no era un favor que se concedía al reo, sino un tiempo de distensión otorgado al público.»
«La conciencia de la injusticia no aporta necesariamente alivio a quien ha sido víctima de ella.»
«¿Qué es la soledad del poeta?, se le había preguntado hace más de un siglo, poco después de la guerra, al joven Paul Celan, mi antepasado de Bucovina. Un número de circo no anunciado, había respondido el poeta.»
«El dolor era la única riqueza que me había quedado para legitimar mi soledad»
Manea, Norman. El regreso del húligan. Tusquets Editores
(trad. Joaquín Garrigós)
El regreso del húligan és un llibre immens, he acabat exhaust. La seva lectura m’ha demanat un esforç que no esperava. Per com està estructurat; pel munt de referències literàries, polítiques i socials de la vida romanesa; per l’allau de records i veus que assetgen Norman Manea; per la magnitud temporal que abasta i la successió d’episodis que hi transcorren –sens dubte, els més tristos a la història d’Europa– i, per damunt de tot, per l’exigència i rigor moral amb què els explica.
Hi trobem Kafka, Proust, Joyce, Cioran, acompanyant l’autor en la lluita per desfer i refer la seva identitat; el record d’una mare omnipresent i d’un pare escapçat, víctima d’humiliacions diverses, necessitat de trobar motius per a seguir vivint; la relació amb amics i companys d’universitat, retrobats al cap del temps, en el retorn final a Romania; la manca de coratge per a prendre decisions i la valentia de no fer-ho; la impecable llosa dels sistemes totalitaris que li ha tocat viure, primer feixista i després comunista, i l’absoluta semblança entre ambdós; la vida al gueto, jueu i espiritual; la descoberta del paradís a Nord-Amèrica i de la llengua com a única pàtria possible.


Norman Manea és devastador en el seu recorregut vital, com ho és Marc Chagall en El martir –obra que persegueix l’autor, però manté sempre un punt de tendresa i una honestedat que ajuden a prosseguir-ne la lectura, fins i tot en els episodis més sòrdids i tristos. 

Anuncis