AI

És important el terme que escollim per anomenar allò que no té nom, encara. Sobretot quan la denominació triada fa referència a qualitats que l’ésser humà es vanta de tenir en exclusivitat. Perquè de l’ús que en fem, d’aquest nou terme, se’n desprendrà el valor real que hom dóna a allò que l’ostentació no deixava veure.

Repasso els ginys que suposadament incorporen això que en diuen ‘intel·ligència artificial’ i m’adono de com l’hem arribada a menystenir, la intel·ligència, i no me’n sé avenir de l’admiració que desperten. De vegades he provat de posar-m’hi, m’esforço a trobar-hi el què, a sentir l’emoció i l’entusiasme que percebo en els ulls dels qui, de bona fe, proven d’il·lustrar-me amb les meravelles de l’últim telèfon, aspirador, nevera, rentavaixelles o cotxe intel·ligent. Els anglosaxons, fanàtics dels acrònims con són, n’hi diuen AI i jo, descregut com sóc, sempre que en llegeixo una notícia o titular, no puc evitar pensar que han deixat la frase a mitges: AI, pobres de nosaltres, que a tot estirar no deu passar d’espavilat.

Anuncis

Homenatge

Aquest post és un homenatge al Touré, l’Aina, el Jonatan, l’Akram, l’Enric, el Genís, l’Abdu, el Jose -que no José-, el Joel, l’Ifan, l’Óscar, el Rubén i a tots els seus companys. Nois i noies descartats pel sistema educatiu, perquè “no serveixen”, perquè a classe “molesten”, perquè no sabem “què fer-ne”. Joves que han esdevingut invisibles a còpia d’ignorar-los, de donar-los per “perduts” i d’apartar-los d’allà on “només fan nosa”. Joves que han estat sentenciats abans que ningú no s’aturi a escoltar-los.

Si ho féssim, si els escoltéssim, potser seríem capaços d’entendre la seva frustració, la seva ràbia de saber-se abandonats, només per ser tal com són; i que l’única cosa que reclamen és el seu dret a tornar-se a enganxar a la vida, de tornar a connectar i sentir-se útils en les seves habilitats; saber-se mereixedors d’un reconeixement i un respecte. I també entendríem que si ho fan a cops i a crits, és perquè no en saben més, perquè aquells que els havien d’escoltar, quan tocava, ja no hi són.

*

Aquest matí en Touré i els seus companys han llegit el verset 96è del Llibre d’amic i d’amat, de Ramon Llull. L’han llegit en català, àrab, francès i mandinga, en una traducció feta per ells mateixos:

Demanaren a l’amic de qui era. Respongué:

–De l’amor.
–De què estàs fet?
–D’amor.
–Qui t’ha engendrat?
–L’amor.
–On vas néixer?
–En l’amor.
–Qui t’ha nodrit?
–L’amor.
–De què vius?
–D’amor.
–D’on véns?
–De l’amor.
–On vas?
–A l’amor.
–On ets?
–En l’amor.

Gràcies per confiar en vosaltres mateixos. Gràcies per la vostra valentia i el vostre coratge. Gràcies per tot el que heu demostrat. I gràcies encara, pel matí tan especial que m’heu regalat.