Quanta, quanta feina

S’acaba un món i en comença un altre, i cada dia que passa sóc més d’aquell que acaba que no pas d’aquest que comença.

Aquest matí, amb els alumnes de batxillerat, hem dedicat sis hores a La plaça del Diamant, n’hem llegit fragments i hem parlat de l’estil i de l’univers literari de Mercè Rodoreda; de l’escriure bé, que costa, d’encertar el mitjà d’expressió, que no sempre s’aconsegueix, i de la voluntat de la Rodoreda d’assolir una novel·la kafkiana

La volia kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi.

 Mercè Rodoreda. 1982

 I és aquí que he quedat consternat: els alumnes desconeixien l’adjectiu kafkià, no l’havien sentit mai, no els sonava de res. La consternació no ve tant perquè no hagin llegit Kafka, sinó pel fet que l’adjectiu els fos del tot aliè i que mai ningú del seu entorn no l’hagi pronunciat. Llavors he obert un parèntesi i els he parlat de Kafka, de La metamorfosi i d’El procés, i els he dit “Llegiu-lo!”, però ho he fet amb la recança de no disposar de prou temps per explicar-los tot el que es perden, si no ho fan, i amb el temor que tot plegat no quedés amb una mena de fal·làcia ad hominem –feu-me cas que és molt bo perquè us ho dic jo– o encara pitjor, el d’aconseguir justament l’efecte contrari, com passa amb tants altres consells rebuts en l’adolescència. I hem seguit amb la Rodoreda i amb l’humor de La plaça del Diamant, que tant els costa de trobar, i hem imaginat la Mercè, aixecant-se de l’escriptori per poder riure a gust, després de l’ocurrència que a la Natàlia li caiguin els enagos a terra, el mateix dia que coneix en Quimet. Però abans hem hagut d’explicar què són, els enagos, perquè tot i que els alumnes ja havien llegit la novel·la, gairebé ningú no sabia què eren, i ni tan sols en recordaven l’episodi. I m’he tornat a preguntar pel sentit de les lectures prescriptives de batxillerat –La plaça és una de les lectures obligatòries de l’examen de selectivitat–, i per l’efecte de fer-los llegir com qui els fa un encàrrec, enmig d’un programa curricular i d’un calendari lectiu que semblen dissenyats per impedir el gaudi, no ja de la lectura, sinó de l’ensenyament i de l’aprenentatge. I he pogut comprovar, perquè els ho he preguntat als alumnes, que tot i que tampoc no havien llegit Maquiavel, sí que coneixien l’adjectiu que va originar, i m’ha entristit constatar que maquiavèl·lic s’hagi imposat a kafkià, si més no en termes de perdurabilitat; i que els alumnes del batxillerat científic i tecnològic demostrin en general un interès i una comprensió lectora molt superior a la dels alumnes de l’humanístic.

I des d’aquest matí que no deixo de preguntar-me per què hem deixat que passi, tot plegat, ni de pensar en tota la feina que tenim, encara (i que aviat no serem a temps de fer-la).

Anuncis

Elogi del parèntesi

SAMSUNG

La vida és feta de parèntesis. Passen i prenen lloc, un rere l’altre, asseguts en filera, conformant la línia que porta de l’origen al destí. N’hi ha d’imperceptibles i d’esvalotadors; de previsibles i d’irrupció sobtada; d’efímers que s’apressen a tancar-se abans no els descobreixis, i de persistents i tossuts que s’estiren contra-natura. Un parèntesi porta a l’altre i tots plegats, superposats, donen entitat allò que algú n’ha dit trajectòria personal i que altres en diem, simplement, vida.

Hi ha vides farcides de parèntesis, per inquietud o per necessitat, i n’hi ha que només obren i tanquen els estrictament necessaris, perquè els troben escadussers, inoportuns. En tots els casos, contràriament al que diu la gramàtica, la proposició, la que hom escriu dia a dia, no pot ser llegida ni molt menys tenir significat, si no hi són inclosos. Els parèntesis esdevenen, amb els pas dels anys, els rodets de pel·lícula que hom torna a muntar per visionar les escenes que han conformat la seva vida: cada vida els seus parèntesis, cada parèntesi el seu rodet.

Aquest post té la voluntat de fer justícia a un dels meus rodets, concretament, el que va quedar sobre-impressionat amb el record de les meves lectures, diguem-ne, intermèdies. Ho diré gràficament, les que van transcórrer entre el Zoo d’en Pitus i Crimen y castigo. Per a qualsevol lector, aquest seria un parèntesi excessivament llarg i heterogeni, difícil d’abastar amb un sol escrit. No és pas el meu cas. Entre els Marsupilami, l’Espirú i Fantàstic, en Sergi Grapes i tants altres que van anar quedant apilats a la prestatgeria, i els Fedro, Así hablaba Zaratustra, Carta al padre o Del inconveniente de haber nacido que no trigaria a descobrir, només hi tinc un rodet: el de les monografies musicals.

Sí, les meves primeres lectures “formatives”, les que van descobrir-me el goig i la necessitat de llegir –i molt probablement, les que afavoririen la meva posterior predilecció per  l’assaig– van ser exclusivament biografies, enciclopèdies i volums que tractaven de música, sobretot de rock, blues i pop. Hunter Davies, Jesús Ordovás, Alan Distair, Anthony Scaduto, Philippe Bas-Raberin o el mateix Jordi Sierra i Fabra són els autors que devorava sense ser conscient de qui eren, com escrivien ni, en el cas dels estrangers, qui els traduïa. He perdut el recompte de les vegades que vaig rellegir alguns dels seus llibres. Historia de la Música Pop de Sierra i Fabra, publicat en dos volums, era molt més que un llibre de consulta: vaig aprendre’m la formació, les influències, l’estil musical i els títols dels discs que van enregistrar la majoria dels grups de l’època. És ara que me n’adono que ja llavors devia destacar per prolífic: només a casa hi ha 11 llibres seus!, entre monografies de la història del Rock i del Pop, i biografies de gent tant diversa com Bob Dylan, Pink Floyd, John Mayall, Rick Wakeman, Santana, The Beatles o Rolling Stones. Val a dir que els meus gustos no es limitaven al món anglosaxó: entre aquestes lectures també hi va haver temps per a la música de casa, i per llegir, entre d’altres, una monografia sobre Joan Manuel Serrat d’un tal Vázquez Montalbán…

Sí, aquestes són les lectures amb les que vaig créixer i les que, d’una manera o altra, han influït en la meva manera de llegir i escriure. No en tinc cap dubte. Com tampoc no vacil·laria a afirmar que van ser les traduccions d’algunes de les lletres de Lou Reed, Bob Dylan o Leonard Cohen, les que van facilitar-me la lectura de Kafka, Nietzsche o Cioran.

D’aquests autors, dels de les monografies musicals, no n’he sabut pràcticament res més, no he buscat altra obra publicada i no he llegit més títols que els que vaig adquirir quan tenia dotze, catorze, setze anys. Tot allò que és intermedi corre el perill de no gaudir mai del reconeixement que li correspon. Des d’aquí el meu granet de sorra per mirar de corregir-ho, en forma de sincer i endarrerit agraïment.