El tot i les parts

Són peces d’un engranatge que no gira fi, fa dies que els dono voltes. Ara rauen, inservibles, damunt la taula. Les he desmuntades, n’he pres les mides i n’he resseguit el perímetre.

Perquè en el contorn hi ha el límit i en el límit, la possibilitat d’esdevenir engranatge. Cada gir, cada revolució, és un sumatori de límits en fricció, un equilibri de singularitats en moviment.

Si qualsevulla de les unicitats despunta, l’engranatge es deteriora, deixa de funcionar. Cal emmotllar-se, prescindir de la individualitat i, alhora, fer-ne frontera: és només en els confins que hi pot haver contigüitat.

Una peça implica l’altra. Les grans mouen les petites, que n’impulsen d’altres més grans que les primeres, encara. En la inèrcia, però, no sabries dir qui mou qui. És inherent a la condició d’engranatge. Així ho mana la doctrina.

*

Aquest, no em fa res confessar-ho, és un post mandrós. Anava a parlar-los de Goytisolo, el gran, vull dir José Agustín, i de Machado, Antonio. De fet, volia fer-los enraonar de l’individu, de l’home i de la dona, i contraposar-los –a Goytisolo i Machado– en un diàleg que imaginava tranquil i pausat. L’un parlaria del nostre destí com a éssers humans i de la nostra dignitat, que mai no és del tot nostra, sempre és compartida. L’altre, de la necessitat d’afirmar la individualitat, la singularitat de cadascú per damunt de la multitud. Tot això em suposava una feinada, remenar versos, buscar fragments, encaixar-los, donar-los veu. Per acabar-ho d’adobar, a mitja conversa s’hi van afegir, de manera inesperada, Gombrowicz, Carles Riba i Siegfried Lenz; massa veus a moderar, pensava, i encara sort que vaig frenar Nietzsche, que ja treia el cap per la finestra.

Però, no. Ara que sóc en confessió els he de dir que no va ser això que em va fer abandonar la idea original, sinó adonar-me que la conversa menava cap a una bifurcació irresoluble. Trobar una bifurcació quan el camí és llarg, és una dificultat; que la bifurcació no tingui sortida, un impediment tràgic.

Els deixo un fragment del que havia d’ésser el diàleg i que, finalment, ha quedat per bastir:

–Goytisolo: mire, Don Antonio,
           Un hombre solo, una mujer / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.
–Machado: Que no, José Agustín, que usted y yo y cada uno de nosotros es único e irrepetible, y que
           Por muchas vueltas que doy -decía Mairena- no hallo manera de sumar  individuos.
–Riba: amb el seu permís, estimats, l’única certesa és que tots som sota el
mateix vent, que llagoteja les nostres naus.
           Tot navega: / cada vaixell, és tot el mar / que li fa força i l’arrossega.
–Gombrowicz: cavallers, si m’ho permeten, cas que els adolescents hàgim de demanar permís per a res, a tots vostès els perd l’afany de singularitat, com si això d’ésser únics sumés punts, quan
           ¿No és veritat que tota forma es basa en l’eliminació, que construir és retallar?
–Lenz: justa la fusta! Això mateix és el que faig quan em poso davant del llenç en blanc i provo de copsar les nostres figures
           A la nostra contrada sempre val la pena mirar com algú se’n va sota un tros de cel: t’atures i concentres l’atenció en el lligam entre l’espai i el moviment, i cada cop et fas creus de la superioritat aclaparadora de l’horitzó.

Les peces de l’engranatge:
José Agustín Goytisolo. Palabras para Júlia
Antonio Machado. Juan de Mairena
Carles Riba. Estances. Llibre segon
Witold Gombrowicz. Ferdydurke (Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)
Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany (Trad. Joan Ferrarons)

Anuncis

El metrònom de Siegfried Lenz

Ficant-me voluntàriament entre els barrots del meu passat, torno a veure Léon davant meu, a la torbera, i també veig la dona que riu o que sembla que vulgui riure amb el mocador de cap ben cenyit, sento els esbufecs amb què atrapa els pans de torba. De tant en tant llucava més amunt dels estanys, en direcció a Rugbüll, però no veia ningú, pel prat només hi passaven vaques i ovelles. Vaques i ovelles són coses que un escriu, tanmateix voldria pintar-les al rerefons, amb clapes blanques i negres, grises, hirsutes, encavallades, de manera que costi de veure on s’acaba una ovella i on comença l’altra. I és que no voldria que algú confongués la meva plana amb una altra. No parlo d’un indret qualsevol, sinó d’un lloc que m’és propi, i no busco una dissort qualsevol, sinó la meva, és més: no explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.

Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany. Club Editor

La lectura no és pas una activitat sedentària. Per llegir cal tenir ritme, seguir el compàs d’allò que és escrit, ajustar la respiració a la cadència de cada frase, de cada paràgraf, respectar els silencis, quan hi són marcats, i modular la veu, ni que sigui callament, segons el que el text demana. I cal tenir bona oïda, com per escriure, molt més que no pas per ballar, perquè és amb l’oïda que completem el significat del que llegim i escrivim. Hi ha escriptors implacables, que exigeixen sentit del ritme i un bon estat de forma, si no vols quedar com un estaquirot quan et demanen de sortir a la pista de ball. N’hi ha d’enravenats, que marquen un ritme continu, repetitiu, que només cal seguir amb pas ferm fins que la peça s’acaba. Són, tots dos, del tipus “els músics han començat a tocar, ja t’ho faràs”. Siegfried Lenz, no, si més no a Lliçó d’alemany. Lenz és dels autors que et convida a ballar i t’acompanya fins que arriba un silenci, al final d’un paràgraf o d’un capítol o quan s’ha acabat el llibre. És ell qui et porta de la mà i et demana, educat, que t’aturis, i ho fa amb un simple gest imperceptible; o t’insinua de fer la passa més llarga perquè la frase s’estira i podries perdre el compàs. Per dir-ho clar: Lenz porta un metrònom incorporat. Me l’imagino assegut davant la taula de control, amb el plànol de la novel·la desplegat i el quadre de comandaments a la vista. Ja la té quasi acabada. Només li manca l’última feina, la més important: escoltar amb atenció la respiració del lector. És així que pot modular la veu, el tempo i la durada de cada moviment, i és així que decideix quins són els moments en què ha d’intervenir perquè el lector sàpiga què n’ha de fer dels peus, mentre el llegeix, i per guanyar-se’n la confiança. I aquest hi confia, perquè descobreix d’immediat el mestratge de Lenz a l’hora de compondre harmonies delicades com la d’aquesta Lliçó d’alemany. I és mentre hi balla que percep la humilitat amb què l’autor afronta la seva tasca, conscient que l’escriptura, com les ovelles i vaques de la seva plana, és feta de materials hirsuts i amuntegats que només es deixen pintar d’un en un.