La barana

1) Ara fa deu anys, aproximadament, vam fer obres a casa. Vam reformar la cuina i un bany, vam lacar marcs i portes, i també la barana de l’escala que porta al pis de dalt, on hi ha els dormitoris. Quan l’ebenista va venir a muntar-la, la barana, vam decidir, per sorpresa d’ell, que no la col·locaríem: l’escala és prou curta, no sembla que hi hagi gaire risc de caure i, superats els quatre primers graons, tens el pany de paret per poder-t’hi recolzar i recuperar l’estabilitat, cas que l’hagis perduda a mig tram. Així que fa exactament el mateixos anys que la tenim guardada al garatge, ben lacada i per estrenar. Lluny d’ajudar-nos a pujar i baixar l’escala amb seguretat i fermesa, la nostra és una barana sense virtut, que no té cap altra funció que la de fer nosa. És només una aparença. Recolzada contra una de les parets del garatge, la barana és la constatació diària del nostre benestar present i el recordatori fatídic que aquest benestar només és transitori. Si més no, si escoltem la gent gran, pares i sogres, que va venir a veure el resultat de les obres: d’aquí un temps us en penedireu i la hi tornareu a posar. Així que jo me la miro amb afecte, la barana, i li agraeixo l’espera.

De petits, agraïm mans, passamans i qualsevol ajut que ens permeti posar-nos drets i assajar de caminar. Dominada la bipedestació, arrenquem a córrer, i encara no hem deixat de fer tentines que ja rebutgem per sempre més l’anar de quatre grapes. Quin retrocés no seria, devem pensar. A la senectut tornaran les tentines i no trobarem prou suports per mantenir digne, erecte i estalvi el nostre esquelet cansat. Potser sigui aquest, un dels aprenentatges més importants. Allò que rebaixaria la nostra insolència i ens equipararia a la resta d’éssers vius.

2) Però hi ha un altre tipus de barana que ens infantilitza i no gosem rebutjar, la d’aquelles sentències i veritats que hem assumit i seguim assumint de forma acrítica, com a col·lectivitat i com a individus, per comoditat, per peresa o per temor a caure escales avall i quedar masegats per sempre més. Aixecar les mans,  deixar-se anar i començar a caminar ens fa por, però en fa més adonar-nos que la barana que ens sostenia és un miratge, –com li passa al nen que aprèn a anar en bicicleta i cau tot sol, en girar el cap i veure que no és el pare que l’aguanta–.

I have a metaphor which is not quite that cruel, and which I never published but kept for myself. I call it “thinking without a banister”. In German, “Denken ohne Geländer.” That is, as you go up and down the stairs you can always hold on the banister so that you don’t fall down. But we have lost this banister. That is the way I tell it to myself. And this is indeed what I try to do.

Hanna Arendt. Thinking without banister

Aquesta altra barana, que Arendt va haver de llençar perquè per comptes d’ajudar-li a pensar l’horror del s.xx li era un obstacle, torna a estar collada i ben collada a l’escala, a punt perquè els posseïdors de la veritat, els defensors de la pàtria, la llibertat i la democràcia hi pugin i hi baixin a plaer, amb total comoditat (nosaltres, els posem l’estora). La gratuïtat de tot el mal sofert, l’escassa memòria de tots plegats, és un altre dels aprenentatges importants, en aquest cas, tristament assolit.

3) I, potser, tot plegat no sigui resultat de la nostra malaptesa o negligència sinó fruit d’una voluntat cega que fa girar el món, aliena al nostre destí, com proclamava Schopenhauer, i que els poetes, que sempre hi veuen més i millor, han sabut expressar sàviament:

Foc de pales

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de Dol

Lluny d’entrar en contradicció amb els anteriors, aquest darrer aprenentatge referma la nostra condició: som fills d’un anhel, esclaus d’un desig. I no renunciem a entendre’l.

Literatura i vida

És habitual imaginar les vacances com el moment en que, per fi, podrem dedicar-nos a fer el que més ens agrada, sense cap altra limitació ni condicionant que els inherents a la nostra persona, que sotmetrem a voluntat el nostre temps lliure per satisfer un desig llargament ajornat, com si, d’alguna manera, durant els mesos laborables, vida i plaer fossin dos elements estranys, gairebé oposats, que marxen en direcció contrària.

Els qui ens agrada escriure i llegir somniem a abocar-nos-hi de ple, ens hem reservat les millors ofrenes i ens il·lusionem amb la idea que res enterbolirà l’aire del nostre paradís, perquè en som devots i així ho mana la nostra fe, de nit i de dia. De sobte, com si d’un avís misericordiós d’Hermes es tractés, el gest d’algú qui estimes, en desplegar un mapa damunt la taula, o el cant d’un ocell que no sabies, que refila cofoi dalt d’una branca, t’alliberen de la teva abstracció: la vida no és impresa en cap pàgina.

       Per què vull escriure? Quin lloc dono a l’escriptura en la meva vida. Fins ara he posat l’amor i derivats al centre de tot, com a motor i llast, alhora. L’escriptura, com a crònica suïgèneris, rastre del cargol –empremta de la vida. Convertir la literatura en el fet determinant? posar les altres coses en funció de? és a dir, la professió, l’ofici com a centre, eix de les meves preocupacions. Dit així, m’hi resisteixo.

Maria-Mercè Marçal. El senyal de la pèrdua. Empúries.

       Un esperit original sap subordinar la lectura a la seva activitat personal. No és per a ella sinó la més noble de les distraccions, la més ennoblidora sobretot, perquè, solament la lectura i el saber donen les “bones maneres” de l’esperit. La potència de la nostra sensibilitat i de la nostra intel·ligència, no podem desenvolupar-la més que en nosaltres mateixos, en la profunditat de la nostra vida espiritual.

Marcel Proust. De la lectura. Aeditors
(Trad. Gervasi Bonet)