La cultura és segura?

Photo by Wim van ‘t Einde

Vagi per davant que jo no penso que la cultura sigui més segura que altres activitats que aquests dies han estat igualment prohibides o limitades. Cada vegada que llegeixo aquesta proclama –La cultura és segura–, que ha fet fortuna a manifestacions i xarxes socials, penso que algú n’ha fet una transcripció errònia o que s’ha deixat l’interrogant final. És obvi que l’objectiu de la crida és combatre la precarietat i vulnerabilitat del sector, i reclamar el dret a mantenir oberts escenaris, museus, teatres, sales de cinema i qualsevol espai on s’hi programin o s’ofereixin activitats culturals. El dret a mantenir-los oberts, però també i sobretot, el dret del públic a continuar-ne gaudint en un moment com l’actual, en què l’enyorança pels nostres hàbits quotidians, que teníem per drets adquirits, desemmascara i deixa al descobert la nostra fragilitat, la de l’ésser humà i la de cadascú.

La cultura ha de comportar sempre una transgressió, una ruptura, per petita que sigui, un defugir els camins llaurats i obrir noves mirades des dels marges, que són el seu espai natural. Des d’aquesta perspectiva, la cultura mai no pot ser segura. Una cultura còmode, confortable, que eviti el risc, que no qüestioni mínimament els fonaments del que és acceptat de forma acrítica, estarà més a prop de l’entreteniment que de l’art i la creació. I això no té res a veure amb l’alta o baixa cultura, sinó amb la defensa més ferma i el convenciment més absolut que el públic, sense distinció d’origen, educació o condició social, té dret a ser-ne partícip.

La cultura no és segura, però ofereix aixopluc. Aquesta és la seva raó de ser. La cultura ens ofereix aquella mena de refugi que ni els mites, ni la religió, ni la tecnologia –darrer dels ídols que hem pujat a l’altar–, no poden oferir-nos. I és, deia, en moments com l’actual, en què la finitud de l’ésser humà es fa palesa dia a dia, que necessitem els espais de protecció que només la cultura ens pot propiciar.  

Joan Carles Mèlic, a Ética de la compasión, parla de la cerca constant d’«àmbits d’immunitat». A les Restes, que sempre són d’inestabilitat, no hi podem estar més d’acord:

Somos conscientes de que nuestra vida es breve y de que vamos a morir, de que no controlamos las condiciones que nos depara la existencia, de que somos más el resultado de nuestras pasiones que de nuestras acciones, de que llegamos demasiado tarde y de que nos iremos demasiado pronto, de que, como advierte Rilke, «vivimos siempre en despedida». Por eso cada uno, sea quien sea, venga de donde venga, no tiene más remedio que configurar provisionalmente «espacios de protección», frágiles «ámbitos de inmunidad», frente a la irrupción amenazante de lo contingente y de lo imprevisible. Por nuestra condición finita i vulnerable, nos pasamos la vida buscando refugios físicos y simbólicos. Somos seres necesitados de consuelo que andamos a la búsqueda de «cavernas», seres que no podemos sobrevivir si no es resguardándonos, aunque sea de forma frágil, de los peligros y de las trampas que nos tiende el mundo.

Passeu un molt bon Nadal i procureu-vos un bon recer. I, si pot ser, convideu-hi a entrar algú altre quan us vingui de gust. Perquè només així sabreu si sou realment a redós.