De l’ambició literària (i en l’art, en general)

Hi ha el famós pròleg de Mercè Rodoreda a Mirall trencat, –de lectura obligada, el pròleg– en què va deixar dit:

«Tota la gràcia de l’escriure radica a encertar el mitjà d’expressió, l’estil. Hi ha escriptors que el troben de seguida, d’altres triguen molt, d’altres no el troben mai.»

També tenim aquella anècdota de Picasso, –que com a Pla, totes l’hi escauen, siguin o no veritat–, treta d’una conversa amb Max Jacob. La cosa, passada per la dramatúrgia, va anar així:

Lloc: a fora, davant de la finestra de Max Jacob on, com és costum, el llum d’oli encara crema:

–Picasso: Eh, Max, què fas?
–Jacob: Busco un estil.
–Picasso (anant-se’n): No n’hi ha, d’estil!

I per damunt de tot, despunta l’aforisme de Wittgenstein:

«Tenir l’estil correcte d’escriure significa posar el vagó precisament sobre els rails.»

Fixin-se que no és la locomotora, que cal posar damunt els rails –després que una petita espurna l’hagi posada en marxa i circuli, sense brides, deixant al seu darrere una estela de fum ben negre–, ans el vagó que la segueix.

De la naturalesa dels rails pels quals el fem circular en dependran la qualitat i ambició literàries.

Qüestió d’intèl·ligencia

El carrer n’és ple. Passen desapercebuts. Pots anar en metro, assegut al seu costat o fer cua al supermercat, darrere seu, i no adonar-te’n. Potser et miraran com et mira un amic, o començaran una conversa trivial, per matar el temps. De vegades t’enxampen desprevingut en un sopar o una reunió de feina. Són perillosos. N’hi ha pertot. És el nou apostolat. Els uns tiren de modalitat farmacèutica, els altres de qualsevol de les teràpies alternatives. És una lluita entre coreligionaris, el missatge és el mateix: la vida necessita tractament, et mereixes sentir-te millor.

*

El més normal a la vida és alternar moments de tristesa i dolor, amb d’altres d’alegria i plaer. Sempre ha estat així. Sembla, però, que l’home del S. XX no està fet per a suportar els primers i necessita teràpies addicionals que l’ajudin a passar el tràngol. Ens volem tan sans, forts i feliços que busquem fórmules artificials per a instal·lar-nos en un estat de plenitud perpetua que mai ningú no ha viscut. I ens volem intel·ligents, molt, i com que sospitem no ser-ne tan com voldríem, ens n’inventem de noves, d’intel·ligències, i els posem un nom: espacial, lingüística, musical, corporal. I quan ens n’adonem que potser no acabarem la llista, en fem un concepte, i parlem cofois de les intel·ligències múltiples amb l’esperança d’haver trobat el paraigua que aixoplugarà les mancances de la nova educació.

*

Abans ens ho sabíem: ‘Intel·ligència’, del llatí inter-legere, escollir entre. Intel·ligent és aquell que sap escollir, el que tria la millor de les opcions en cada moment, en cada situació. També en dèiem tenir discerniment, però aquesta és una paraula que som a punt d’oblidar, per manca d’ús. Potser tot plegat ve del fet que tampoc ja no enraonem, només parlem.

Algú va dir –tot i fer molts elogis de La Plaça del Diamant, (concretament el meu amic Baltasar Porcel)– que la Colometa era una noia beneita. I el Quixot? Considero aquesta afirmació, tan feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d’infant, en un constant meravellament, és un privilegi només concedit als grans poetes. A més a més, la Colometa fa el que s’ha de fer dintre de la seva situació en la vida, i fer el que s’ha de fer i res més que allò que s’ha de fer demostra un talent natural digne de tots els respectes. Considero més intel·ligent la Colometa que Madame Bovary o que Anna Karenina i a ningú no se li ha acudit mai de dir que són beneites. Potser perquè eren riques, anaven vestides de seda i tenien servei. I encara que jo, quan era jove, sospirés per ser Madame Bovary o Anna Karenina, més la segona que la primera, en necessitar un personatge central per a una novel·la vaig triar la Colometa que només té de semblant a mi el fet de sentir-se perduda al mig del món.

Mercè Rodoreda

Rodoreda-Merce-807