El paraigua de J. V. Foix

L’any 1917, Joan Salvat-Papasseit entra a treballar a les Galeries Laietanes de Barcelona, primer com a restaurador de mobles antics i després a la secció de llibres, de la que no trigaria a ser-ne l’encarregat. Allà té l’oportunitat de llegir l’obra d’un munt d’escriptors d’arreu, d’aprofundir en l’avantguarda europea, de conèixer les millors revistes culturals del moment i, també, d’establir contacte amb els clients de la llibreria, entre els quals Josep Pla, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra o Tomàs Garcés, per citar-ne alguns.

Transcorreguts els anys, és temptador pensar que no tothom té la sort de tenir uns clients com aquests. Fins i tot, seria lícit tenir-ne enveja. Tanmateix, sospito que erraríem els motius: la talla d’aquests clients no radica tant en la seva obra –la majoria inèdits, encara–, sinó en l’amistat i en la complicitat que van establir amb l’aleshores dependent de les Laietanes, tal com va recollir J. V. Foix, un altre dels habituals de la casa, en el llibre Catalans del 1918

Plovia a bots i barrals quan, a quarts d’una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat. M’he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en modifica, amb avantatge, l’estètica. És en aquests moments, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s’escau d’aturar-s’hi una berlina de dos cavalls, com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i barnilles.

Salvat-Papasseit, de classe humil i militància proletària, que compaginava la feina de llibreter amb la redacció d’articles per al fulletó Un enemic del poble, no va voler desaprofitar l’ocasió de tenir al davant el pastisser de Sarrià per, entre conya i conya, acabar de burxar-lo

Aquests burgesos que us lleveu a les onze i veniu a prendre el sol al migdia al Passeig de Gràcia no podeu entendre els que anem a hora fixa a aguantar la pluja amb la gira del coll del gec enlaire per no pelar-nos de fred.

J.V. Foix, educat i elegant de mena, no va respondre l’embat, ni tampoc no hi va oposar cap defensa, ans al contrari: l’aprofitaria per deixar palesa la mena d’estima que sentia pel llibreter i incipient poeta de les Laietanes

No li he dit, és clar –no m’agrada defensar-me si no és espiritualment urgent, que precisament aquell dia m’havia llevat a les quatre del matí i que havia fet les meves vuit hores manuals, agres i dures, i descaradament extrapoètiques. Puix jo carrego, jove com sóc, amb fresca esportivitat i damunt meu totes les llegendes. Sobretot si me les penja un company pur i excepcional com és ara En Salvat-Papasseit, de les Laietana, poeta.

J.V. Foix, Catalans de 1918, Edicions 62

Temps de pluja, neu i paraigua. Penseu-hi.

Anuncis

Un món petit i meravellós (II)

Joan_Salvat-Papasseit

No ho puc evitar, sempre em passa el mateix. Començo a escoltar-los i els ulls se m’humitegen. Parpellejo, respiro, empasso saliva, miro de pensar que sóc davant seu, que no correspon, tot per tal d’evitar la llàgrima que és a punt de sobreeixir.

De vegades són una vintena, d’altres més de trenta. En fem dos grups per tal que tots participin en la lectura i perquè puguem escoltar-nos recitar dues vegades. Són ells qui decideixen l’ordre en què llegiran, qui llegirà quins versos, l’entonació, el ritme, la intenció, la gestualitat. Ho assagen uns minuts, no gaires, perquè en aquesta edat la brillantor de l’espontaneïtat encara és ben viva. Són nois i noies d’ESO o de batxillerat, immigrants d’arreu o catalans de soca-rel, de poble o de ciutat. A cada escola, en cada grup, és diferent. La lectura, però, és sempre la mateixa: Tot l’enyor de demà, de Salvat-Papasseit. Els veig disposats a l’aula, drets, amb aquell pessigolleig que se’ls posa a les galtes, quan són a punt que els toqui el seu torn, i aquella serenor que els costa d’arribar, un cop ja han llegit. S’han repartit els versos, cadascú té cura del seu fragment, i van filant el poema, primer un grup, després l’altre, amb una mena de satisfacció continguda i encomanadissa. I és escoltar aquesta polifonia de veus i d’accents, i veure aquesta diversitat de lectors, que em porta a imaginar la felicitat de Papasseit si arribés a escoltar-los; i a agrair-li la possibilitat que aquests nois i noies, de tretze, quinze, divuit anys, de Canet, Senegal, o Pakistan, amb tota la vida encara per davant, arribin a pensar, algun dia, que res no ha estat en debades.

I és en aquests moments que empasso saliva i faig tots els esforços possibles per gaudir plenament de la lectura, i que penso que, en el pitjor dels casos, si mai la llàgrima arriba a sobreeixir, tampoc no passarà res, ans al contrari, potser hi sabran veure un reconeixement o una gratificació inesperada.