Manifestació d’Albert Pla



L’Auditori de Girona es va omplir a vessar, aquest dissabte, per a veure l’estrena del darrer espectacle d’Albert Pla. L’obra, anomenada Manifestació, estava programada al festival Temporada Alta de Girona-Salt i es podrà veure a Barcelona, el proper dijous 29 d’octubre, a l’Artèria Paral·lel.   
Es fa difícil, acostumats com estem a classificar-ho tot, trobar l’etiqueta que millor escau a Albert Pla. Cantant, sovint titllat de provocador, intèrpret singular, la seva obra evoluciona de la cançó a l’escena i esdevé espectacle musico teatral.
Manifestació és una obra de denúncia, en forma de monòleg i sons enregistrats. Denúncia de la manca de sentit i futilesa de tot plegat, i del dolor que aquesta futilesa està provocant en tots nosaltres, immersos cadascú en la seva manifestació, en l’anhel de trobar, mitjançant unes formes de protesta clarament caduques, l’ordre que ajudi a restablir un mínim de sentit –comú– a tot plegat.
L’Albert Pla es serveix de la manifestació per a mostrar-nos l’actual moment de confusió social i ho fa amb aquella barreja de tendresa, cruesa, realisme i fina ironia que li és tan característic.
A l’escenari, un estol de deixalla, fulles seques, cons i cinta de plàstic mostren el desordre deixat pel pas d’una de les moltes manifestacions que aniran desfilant davant nostre. És l’entorn natural del manifestant. Al darrere, un llençol blanc estès, amb el lema “Tu vida es una puta mierda, y lo sabes”, delimita el seu espai vital. Fora la manifestació, només hi ha el buit, el no res, el no ser.
Musicalment, l’espectacle no suposa cap novetat en la seva carrera. L’Albert contínua sent el cantautor que més profit treu de quatre acords esporàdics, tocats amb una guitarra elèctrica, sovint distorsionada,  acompanyats únicament de la seva veu, és a dir, de l’alternança de xiuxiueig infantil i crits estripats. I aquesta és, una vegada més, la seva aportació –a la humanitat, com segurament li agradaria afegir al manifestant–. L’Albert Pla segueix creixent com a creador, narrador i intèrpret  d’històries d’amor, il·lusions trencades i innocències perdudes.
Una sola frase li basta per a construir aquest edifici emocional, aixecat quasi de manera involuntària, amb l’embranzida que prenen les paraules, a força de ser repetides i impregnar-se de significat. Tant se val quan i on va ser pronunciada per primer cop. Pot ser pretesament profunda, com “Todo es mentira” o absolutament innòcua, com “Según, sobre, tras”. Tot és vàlid quan el que es busca és un lema que doni vida al manifestant i endegui la manifestació que li dona aixopluc.
Hi ha, però, un determinisme en aquest mar de desordre i confusió: “Todo está escrito”. El manifestant viu atrapat en la protesta i quan mira de fugir, és la pròpia policia la que s’encarrega de tornar-lo al seu lloc. És la policia qui vetlla pel manteniment d’una denúncia que sap vana, tot exhibint la seva força en els diferents episodis pels que transcorre l’espectacle. Al capdavall, tothom sap quin és el seu paper: oficinistes de banca, banquers, jutges i policia excel·leixen en la seva interpretació.  Només el pseudo-manifestant, confós enmig del caos de protesta i violència, sembla adonar-se’n de l’absurditat de tot plegat i lluita per seguir sent bona persona. Reconeix, però, tenir mals pensaments i desigs de violència. Uns desigs que qualsevol altre, excepte Albert Pla, consideraria inconfessables.
I és en aquesta confessió que recuperem l’Albert Pla més versàtil, lliure i des acomplexat –si es que mai ho ha estat– i quan l’espectacle arriba als moments més sublims i hilarants. L’Albert interpreta cadascun dels papers amb intel·ligència i credibilitat. En veu de qualsevol altre, els estirabots, insults, amenaces i renecs que guarneixen el seu discurs, sonarien a recurs fàcil, gratuït i forçat. En boca de Pla, però, són la veu d’un personatge intel·ligent, fràgil i inadaptat, que es val dels sentiments per a reivindicar la seva singularitat.
“No te hagas policia”, li etziba una iaia al seu net; “Organizarse”, suggereix una veu als antidisturbis, després d’estovar a tort i dret; “Tengo malos pensamientos”, confessa el protagonista abans de declamar el seu desig profund d’assassinar policies, jutges, banquers i polítics, entre aplaudiments i lloances d’un públic imaginari.
Provocador? Potser cal preguntar-nos si no ho són els estaments socials que interpreten la justícia en el sentit que més els convé i els qui, amb el seu silenci, ajuden a mantenir l’”ordre establert”.
Al final de l’espectacle, després de la catarsi total, l’Albert Pla surt a l’escenari i agraeix les mostres d’afecte. Sense donar temps a que les mans s’entumeixin de tant aplaudir, interpreta un únic bis i, en acabat, marxa tímidament per la porta lateral d’accés a platea, la mateixa que utilitzarem el públic per sortir de la sala, després de gaudir dels gairebé 70 minuts d’espectacle.