Sense escapatòria (de Tavares, déus i els homes)

La meva formació, anava a dir literària però conforme passen els anys me n’adono que va més enllà, va començar amb la lectura de llibres i revistes de música. Fa molts anys, gairebé quaranta, vaig llegir una crítica musical, no recordo si a Popular1Vibraciones. Era una crítica sobre el disc Jeff Beck with The Jan Hammer Group, un disc enregistrat en directe, en què ambdós músics, Beck i Hammer, en estat de gràcia, exploraven totes les possibilitats dels seus instruments. L’article venia a dir que el disc era únic, excepcional, que la guitarra de Beck sonava com mai ho havia fet cap guitarra elèctrica –Hendrix era una altra història–, però que, com a tal, tenia un greu inconvenient: no deixava escapatòria. Els músics que l’escoltessin, o bé es tancaven a l’habitació i no en sortien fins a ésser capaços de tocar com ho feien aquell parell de genis, o bé llençaven l’instrument per la finestra i es dedicaven a una altra cosa. Si ara recordo aquest article és perquè explica la sensació que tinc quan llegeixo Gonçalo Tavares, de qui Saramago ja va dir, en una declaració que ha fet fortuna, que escriu tan bé, i és tan jove, que et fa venir ganes d’estomacar-lo.

UN-VAITGE-INDIA-TAVARES

Fa mesos que m’acompanya Un viatge a l’Índia, molts. El porto amb mi, al damunt, a la motxilla. Hi ha força dies, la majoria, que sé que no el trauré, que no podré llegir-ne cap pàgina, perquè no tindré temps o perquè no trobaré l’espai i el moment adient per a fer-ho. Però no hi fa res, el porto. I em reconforta. I no me l’acabo. De fet, he de dir la veritat, no el vull acabar. No hi ha res que em forci a accelerar-ne el ritme de lectura. Avanço un cant, i en retrocedeixo dos, arribo al cinquè i torno a començar. Prenc notes, n’extrec cites, les copio a la llibreta, a l’ordinador, al mòbil, el deixo reposar uns dies i, abans de tornar-hi, em descobreixo rellegint Homer, esclar, i els presocràtics. Repasso Tales i Anaxímenes, m’aturo en Heràclit, força dies, trec la pols al Kirk & Raven i n’hi busco fragments. I penso en la doctrina dels quatre elements, i en Empèdocles, el gran conciliador, i en aquella primera causa material, ingènua a ulls nostres, aquell principi originari capaç d’explicar la unitat en la diversitat. Penso en tot això perquè Tavares és terra, aigua, aire i foc, i tot el que se’n deriva. És matèria i esperit, cos i veu, raó i sentiment, i també és alegria, dolor, il·lusió, violència, humor, sexe. És el crit de l’infant i el record de l’home viscut. És el fill, l’amic, el mestre i el deixeble. I passen les setmanes, i el record de l’últim verset que he llegit fa forat. I busco el foc, busco textos que en parlin, i repasso poetes, historiadors, novel·listes, antropòlegs. I vaig de Màrius Torres a Hesíode, i d’aquest a Morin, i torno a Tavares. I em parla de l’aigua, i penso en la quantitat de vegades que encara avui pensem en aquest element com a indici de vida en altres planetes, una vida que només sabem imaginar com ho és la nostra; i en la notícia que va suposar descobrir que a Mart n’hi havia, d’aigua. I agafo l’Ètica d’Spinoza, perquè sé que parlen una mateixa llengua, Spinoza i Tavares, i que l’home que veu l’holandès té la mateixa alçada que el Bloom que va a l’Índia, i el pensament d’ambdós recorre la mateixa distància. I d’aquí passo als déus i al lloc que ocupen, en la nostra història. I torno a l’home, i el busco en el moment en què va decidir que no li bastaven, els déus, i els va oblidar, i va oblidar-ne els seus noms també. I va provar de trobar respostes sense el seu ajut, i va cercar en la ciència, i va creure fermament en la tecnologia, i en les màquines i el progrés, i no en va dir déu, perquè no en necessitava, de déus. En va crear d’altres, menys capaços, que treballaven en horari de nou a cinc, i descansaven els diumenges. I així com els déus havien pol·luït de dalt a baix, diu Tavares, ara era ell, l’home, qui ho feia de baix a dalt. I era ell qui trobava les coses justes i injustes, bones i dolentes, perquè tenia discerniment. I és Bloom, camí de l’Índia, que hi cap en una maleta petita perquè tot ell és essencial, –i allò que és essencial no ocupa gaire espai–, qui ens ho recorda. El Bloom, que està fet de retalls de vivències, com tots nosaltres, i que porta una ràdio del pare a la butxaca, que no funciona, però que pensa arreglar. I de sobte m’aturo en aquesta ràdio muda. I vaig a Beckett, i al magnetòfon que arrossega Krap, que enregistra la seva veu i que acaba essent l’únic personatge de l’obra. I agraeixo que la ràdio de Bloom no funcioni –si més no, de moment, que no he acabat Un viatge a l’Índia–, perquè la tecnologia parla, però no sap fer preguntes. I torno als mites, i al temps en què ens bastaven, perquè tot ho explicaven. I surto al carrer, llegeixo diaris i escolto les notícies, i les persones. Parlen, escriuen, xategen. I fan política, economia, coses grans. I penso en Prometeu, i en nosaltres i els nostres déus: potser sí que hem heretat l’astúcia necessària per a enganyar-los en l’ofrena que els fem, l’astúcia de Prometeu, però estem absolutament mancats del seu coratge.

*

Escriure, com a acte físic, té un únic avantatge davant de tocar un instrument: pots reproduir el que han fet els altres i fer-ho amb la mateixa perícia amb què ho van fer els autors originals. No cal llençar l’ordinador per la finestra (l’instrument, potser tampoc).

Dels quatre elements antics –no sé si se n’ha adonat–,
l’home només és incapaç de contaminar el foc.
 
El món té quatre elements robustos que el componen:
el foc, la terra, l’aire i l’aigua; i l’home no és el cinquè.
 
El foc és més gran que tota la intel·ligència
d’un home. Encens un llumí
minúscul i et quedes encantat: no ho entens.
El foc fa olor d’una altra existència:
demostra una vida paral·lela a aquesta, una vida més densa.

Els homes envolten el foc com si fos un animal caçat
que és ara, al centre, el banquet.

Gonçalo Tavares. Viatge a l’Índia. Ed.Periscopi
(Trad. Pere Comellas Casanova)

El foc comença a emprar-se entre 700 i 800.000 anys abans de la nostra era. No hem de concebre el foc únicament com una innovació que augmenta el ‘savoir-faire’ i que fa possible la utilització tècnica de materials llenyosos. En realitat es tracta d’una adquisició d’abast multidimensional. La predigestió externa dels aliments cuits al foc alleuja el treball de l’aparell digestiu; a diferència del carnívor, que cau en un son profund després de devorar la presa, l’homínid, amo del foc, té la possibilitat de romandre actiu i en alerta després de menjar; el foc allibera ambdós, la vigília i el son, perquè dóna seguretat a l’expedició nocturna dels caçadors, i també a les dones i nens que han quedat en el refugi sedentari; el foc crea la llar, l’espai de protecció i refugi; el foc permet l’home dormir profundament, a diferència de la resta d’animals que es veuen obligats a descansar sempre en estat d’alerta. És possible que el foc hagi afavorit fins i tot l’increment i la llibertat dels somnis…
     D’altra banda, la cocció dels aliments propicia mutacions a favor de la hominització, que tendeixen a reduir la mandíbula i la dentició, i a alliberar la caixa cranial de part de les seves funcions mecàniques, la qual cosa possibilita el creixement del volum cerebral.

Edgar Morin. El paradigma perdido: el paraíso olvidado. Kairós
(Trad. pròpia)

Al Vespre

Com una ofrena dolorosa,
Vespre, a l’hora del teu retorn,
et porto, en una almosta, fosa
tota la cendra del meu jorn.
 
Cendra de flor, cendra d’espina,
d’haver cregut, d’haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.
 
Freda i feixuga, no la irisa
cap joc de llum o d’esperit.
És una pols amarga i grisa
que s’endurà el vent de la nit.
 
Vine a impregnar-la del teu hàlit,
Vespre, rei dels perfums serens! 
Crema-hi, encara, amb un bes pàl·lid,
un impalpable àtom d’encens
 
que ungeixi la trèmula conca
i la cendra a punt de volar,
mentre el foc que mai no s’estronca
incinera ja per demà. 

Màrius Torres

Anuncis

El cel de Puig d’Olena (2/2)

 

En la història de l’art i el pensament hi ha personatges l’obra dels quals se’ns presenta, indefectiblement, embolcallada amb la dissortada vida que els va tocar viure, i en fem personatges d’una tragèdia que, a la nostra manera, voldríem grega. Així passa que quan recuperem l’obra d’algun d’aquests personatges, en celebrem la descoberta, l’integrem en la nostra memòria col·lectiva, i en fabriquem un relat amable, alleugerits de pensar que, finalment, s’ha fet (hem fet) justícia.

En aquests casos, ens convé oblidar que la vida dels herois grecs està travessada tota ella per una necessitat cega, inexorable, que escapa a tota raó o sentit de la proporcionalitat –tal com reflecteix la duresa dels càstigs a que són sotmesos–, i que demanar-nos per un destí just i equànime està, per descomptat, fora de tota lògica.

En aquests casos, deia, ens situem rere l’escenari i esdevenim el Cor desafinat que narra els revessos de la seva vida, després de passar-los pel tamís del desig: pensar que tot i la vida dissortada es possible crear quelcom tan valuós, reconforta alguns; suposar què haurien estat capaços de fer, de no haver estat tan dissortats, conrea l’imaginari d’altres.

MT

Màrius Torres va ingressar al sanatori de Puig d’Olena, malalt de tuberculosi, al desembre de 1935. Tenia vint-i-cinc anys. Allà s’hi està fins la seva mort, ocorreguda el 29 desembre de 1942. En el transcurs d’aquests set anys viu l’esclat de la guerra civil, la marxa al front del seu estimat germà, Víctor, l’exili forçat de la família, la desfeta final, l’ominosa proclamació del año de la victoria i la postguerra. Al sentiment d’inutilitat provocat per la vivència d’una joventut llargament emmalaltida, i per haver-la dedicat a uns estudis de medecina que no serveixen per guarir-lo, se l’hi afegeix el de la impotència que provoca l’escassa distància que el separen d’uns fets de tal magnitud: tot succeeix a tocar, però no hi ha distàncies prou curtes per a un cos fràgil com el seu, a penes si pot passejar pels jardins del sanatori. La correspondència amb familiars i amics, i alguna visita esporàdica, són l’únic contacte amb el món exterior. Els llibres, la música, li procuren entreteniment i consol. L’escriptura, que practica discretament, esdevé refugi i alliberació, com ho serà, també, la contemplació de les plantes i flors que guarneixen Puig d’Olena.

En el sanatori coneix Mercè Figueras, malalta de tuberculosi com ell. Comparteixen i intercanvien lectures, opinions i confidències. És ella qui l’encoratja a escriure i a prendre’s seriosament el que d’antuvi, mentre estudiava medicina, no havia passat de ser un entreteniment. Màrius, però, se sent insegur i avergonyit, i són poques les persones que coneixen la seva afició, més enllà de la família i el cercle d’amics més propers.

A finals de 1936, quan ja fa un any que és ingressat, comença a escriure notes per a un possible autoretrat en forma d’aforismes, que mai no arribarà a completar. Encara sota aquesta inseguretat, i amb el respecte que li imposa l’ofici de poeta, hi escriu

M’estimo més ser un metge que fa versos que un poeta que fa receptes.

Dos anys més tard, el 1938, Màrius s’arma de valor i escriu a Carles Riba, no pas empès pel rampell de creure’s, ara ja, poeta, –l’art, la poesia, com qualsevol altre disciplina, reclamen un temps d’aprenentatge i un domini de la tècnica– sinó pel que anomena un escrúpol de lleialtat

Distingit senyor: Us demano perdó. Si em decideixo a acarar-vos amb aquest fenomen, sempre inquietant, que és la lletra d’un desconegut, no és sense haver vacil·lat molt. Però, jo també, em trobo en un cas de consciència i cal que el sotmeti a la vostra consideració. El meu cas és fàcil de comprendre. En rigor, més que d’un cas de consciència, es tracta d’un escrúpol de lleialtat. Vaig llegir les vostres “Tannkas de les quatre estacions”. La seva seducció resultà tan eficaç en el clima psicològic que es respira en un sanatori, que, podria dir sense adonar-me’n, em vaig trobar jo mateix escrivint tankes. No us alarmeu! Reconec que fou una feblesa culpable i potser només sabria intentar justificar-la per la corruptora llargada del temps durant les hores de forçat repòs. Però, passat el primer moment d’inconsciència, veig massa clar que els tanques són alguna cosa de prou peculiarment vostra perquè deixi de sentir l’anguniosa sensació d’haver-vos, si no plagiat, almenys robat una mica. Com si, malgrat fer els meus exercicis partint de posicions del tot personals, sense la vostra llicència no em sentís amb dret de continuar caçant en un terreny que us pertany, el més legítimament del món, per dret de descoberta. I, penedit, cedeixo a l’impuls d’escriure-us i d’enviar-vos els meus epigrames, en certa manera expiatòriament. No us espanteu si us confesso que sóc un terrible semi-profà. SI calgués, em faria innocu la consciència de la meva absoluta manca de preparació. Però és això, també, el que m’haurà de fer més carregós encara. Perquè voldria demanar a la vostra amabilitat –si no us ha de ser cap molèstia– alguna referència bibliogràfica sobre aquesta qüestió de la poesia epigramàtica japonesa. Assaigs de conjunt, antologies. Sóc un llec sense formació literària: i ara, que no puc deixar el Puig d’Olena, se’m fa més difícil que de costum orientar-me sol per qualsevol camí de la república de les lletres. Confio, per altra banda, que un intent d’estudi seriós de la qüestió seria la manera més decisiva de tallar en sec el meu atreviment. 

La resposta de Carles Riba és, en paraules del propi Màrius, “molt carinyosa, bastant extensa, molt amable, i, sobretot, molt alliçonadora”.

És, també, Mercè Figueras qui li presenta Joan Sales i la seva esposa Núria, que van a visitar-la al sanatori. Màrius Torres i Joan Sales no triguen a fer-se amics i inicien una relació epistolar que es perllongarà tant com la salut de Màrius ho permeti. El respecte mutu i sincer són els pilars que sustenten la seva amistat. La franquesa amb què un i altre opinen sobre els respectius treballs literaris n’és una mostra evident: l’octubre de 1940 Marius Torres escriu Joan Sales per transmetre-li el seu parer sobre la traducció francesa del poema Els cinc planetes. Després de revisar la traducció d’algunes de les estrofes, Màrius no dubta a dir-li què en pensa, del seu poema

Ben segur que m’agradaria que fos força més curt. Guanyaria en intensitat si certes estrofes es despullessin de versos inútils, si un bon nombre de versos es deslliuressin d’una pila d’epítets massa fàcils.

I s’acomiada amb el següent comentari

Cada vegada que llegeixo un dels teus poemes per primer cop, tinc la impressió que per fi has escrit allò que esperem de tu. Però també cada vegada torno a creure que pots fer alguna cosa força millor. Cal treballar, treballar…

L’any següent, al novembre de 1941, un amic de la família Torres fa arribar uns quants poemes de Màrius a Carles Riba. Aquest en fa grans elogis i li’n demana més, vol llegir-los tots i fer-ne una crítica. La família li ho fa saber i Màrius escriu, feliç, a l’amic Joaquim Gili

Però res no sabem del que és millor; i la vida no és més que aprenentatge. Quan jo vaig posar-me malalt i vaig adquirir consciència de la importància de les meves lesions, vaig considerar que, probablement, la meva vida havia estat truncada definitivament i que em calia resignar-me a ser, per més o menys temps, un inútil –a penes un home. No em va quedar altra vàlvula que la poesia. Durant aquests sis anys he fet versos sense altra intenció que la de treure’m les espines que em sentia dins. Escrivint-los, t’ho dic sincerament, no aspirava a altra cosa sinó a quedar-me tranquil. […]Veia que no era un inútil, i que potser la meva vida hauria estat més de profit per al meu país que si hagués estat un “médico práctico” més o menys militaritzat, més o menys exiliat…

Al juliol de 1942 Màrius Torres escriu a Carles Riba –quatre anys després d’aquella primera carta– per agrair-li la lectura dels seus poemes.

Si volgués resumir què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una banda, l’afermament en la meva vocació, la consciència que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric. I per altra banda, la convicció que, com a poeta líric, no em sentiré mai satisfet de mi mateix. Us ho prego, no penseu que digui això per modèstia. Tal vegada és ridícul d’explicar-ho a un poeta; aquest sentiment és propi i conegut de tots –una mena de “non sum dignus”.

A finals de 1942, Màrius Torres és conscient del seu destí, sap que no hi ha res que pugui aturar-lo. L’1 de desembre escriu l’última carta a Mercè Figueras, l’estimada Mahalta:

I si no hi ha res de nou, em penso que ja no tornaré a escriure.

Una abraçada del Màrius. 

Des de Mèxic, cinc anys després de la seva mort, l’amic Joan Sales s’encarrega de publicar el primer llibre de poemes de Màrius Torres i dóna a conèixer l’obra de l’home que prescrivia versos

Home és una paraula més vasta que Artista. Crec fermament que mai no serà un Artista qui no sigui un Home [*]

 

 

 

[*] Totes les cites d’aquest post han estat tretes del llibre Les coses tal com són

 

El cel de Puig d’Olena (1/2)

Aquests darrers dies he estat llegint Pla, El carrer estret, Sagarra, La ruta blava, i Màrius Torres, alguns poemes esparsos i el recull d’escrits titulat Les coses tal com són. Exceptuant Sagarra, amb qui ara mateix tinc un deure particular, la tria de títols i autors ha estat del tot involuntària, vull dir sense cap més intenció que la de gaudir de la seva lectura; i, per descomptat, gens arriscada. Però, ja és això, no sento la més mínima pressió per sortir a la descoberta de nous talents, ni perdo hores de son per estar al corrent de les últimes novetats.

Pla i Sagarra, tan oposats i tan parells alhora. Salpar del carrer estret per travessar l’oceà, veure el món per un forat i tornar-lo a fer passar per un embut, adonar-se’n que, al capdavall, no són nàutiques ni terrestres les milles que separen l’Empordà de la Polinèsia, ni són tampoc les il·lusions i misèries de la gent que hi viu, les que fan palesa la distància, sinó l’accent i la grandària dels adjectius que hi posen l’un i l’altre.

I Màrius Torres? La sensibilitat d’en Màrius Torres, de Puig d’Olena estant, és de tal nitidesa que, posada en horitzontal, bastaria per reflectir els mateixos cels que embolcallen Pla i Sagarra, a Torrelles i Papeete, i encara més enllà.

CANÇÓ A MAHALTA

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixesquan te’n vas,

i un moviment de branca entre dos aires, lliure,

en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m’atansa al teu record amb la dolça temença

d’entrar tot sol en un jardí.