Nàpols

captura-de-pantalla-2016-10-25-a-les-10-22-24

A Nàpols es volen napolitans. D’una Nàpols de carrers estrets, foscos, engalanats amb llençols i roba estesa, de finestres i portes obertes, de menjadors i dormitoris exposats a l’abast de tothom, d’avis colgats al llit, a tocar de l’ampit, amb la imatge de Sant Gennaro al capçal o damunt la tauleta, de cadires i motocicletes, d’altars rònecs i desnodrits, abillats amb bombetes de colors i flors de plàstic, feu improvisat per a la conversa distesa o per a la cridòria vertical amb el veí de més amunt, que treu el cap per la llanterna, despentinat, el rostre rere el filat i les agulles d’estendre, entre quatre mitjons i calçotets que han quedat humits, eh, Paolo, mi senti?, molt per damunt dels pòsters de Maradona, tots mig estripats, que deixen endevinar la imatge del mite, encara jove, el dia que va arribar, en primer pla, signant autògrafs, aixecant l’scudetto, jugant contra la Juve, palplantat amb les mans als malucs, un peu a terra i l’altre damunt la pilota, imatges que es barregen amb les fotografies dels difunts, enganxades als aparadors, a les portes, a les parets, santuaris de memòria napolitana, a mercè del soroll i el tràfec d’adolescents, que passen rabent dalt dels ciclomotors, sense casc ni edat de portar-ne, esquivant vianants, escombraries i trastos vells, en totes direccions, imprevisibles i invisibles als senyals de trànsit i als ulls del policia de botes llustrades, pantalons ajustats i ulleres de sol malgrat la foscor, que xerra amb l’amo del bar, de tu a tu, malgrat l’uniforme, i encén un cigarret, indiferent, mentre mira de reüll la partida que fa estona que ha començat, a fora del local, al carrer, cartes que piquen damunt la taula, massa petita perquè hi càpiga res més, els gots a terra, sobre les llambordes, la mida justa perquè puguin passar repartidors i vianants, però no alhora, tot homes, d’edats diverses, que d’acord amb l’imaginari haurien de vestir samarreta imperi, però som a l’octubre, mànigues de camisa arremangades, quatre asseguts al tamboret, la resta dempeus, fent-la petar, a tocar de les caixes que han deixat davant la porta del magatzem del costat, la persiana abaixada, Peroni, vota no, Vendesi, Hosteria napoletana, que desvien l’atenció cap a l’home del carretó, que les carrega en silenci, i emmudeixen amb el pas decidit d’una dona jove, alta, de cabells llargs i pell bruna, repicar de talons que passa pel seu davant, salve, Giovanna, rialles i somriures de complicitat, la Giovanna que els correspon, abaixa el cap i segueix caminant, carregada de motxilles i bosses del supermercat, els nens al seu darrere, enjogassats, alenada de futur sobtat, efímera, a pocs metres de la Nàpols soterrada i endolada, ossari gegantí de ciutadans anònims, calaveres amuntegades, empolsinades, urnes que reten homenatge a veïns i familiars desconeguts, orfes que han deixat de ser-ho, devocions inventades, desig d’ésser fidel no importa a qui, passadissos gegantins de proporcions desmesurades com el silenci que clou aquest dipòsit, monument a la mort, veu d’un barri humil, devot de Sant Gennaro, com l’avi que jau al llit i treu el cap per la finestra, com tota la ciutat, que viu al carrer, orgullosa, irreverent, comediant, maternal, Nàpols de les mil cares, festiva i riallera, cansada i estripada, desvergonyida i sincera, frenètica i apassionada, consumida i decadent, enaltida i distingida, èbria de misèria i de fortuna, embriaga de turistes, passavolants de tesi improvisada que la miren amb sospita, encuriosits i atemorits, des de la superioritat que els confereix l’ordre i la pulcritud de les seves ciutats, sostenibles, endreçades, obedients, emporis de la prohibició, l’avorriment, la uniformitat i la certesa, regnes de l’automatisme, la serietat i el compliment, ciutats fotocopiables i fotocopiades, totes encofrades dins el mateix motlle, capitals d’horaris autoritzats i ciutadans invisibles, on els decibels mai no superen la normativa establerta i els plans de mobilitat urbana guien el sentit i la direcció de tot i de tothom, orgullosos d’ésser europeus. A Nàpols, es volen napolitans.

Anuncis

Manifest

D’acord, passa el temps, i cap filòsof no governa.
Però no hauríem de renunciar, encara.
Podríem fer-nos notar, sortir al carrer i cridar:
VOLEM QUE CADA AJUNTAMENT TINGUI EL SEU POETA.

No el volem pas per fer-ne l’alcalde,
que potser no cal. En faríem prou
de tenir-lo al capdavant
de la regidoria d’urbanisme.

148

De l’harmonia que els arquitectes sàpiguen donar a llurs construccions actuals i innovadores, el poeta n’heu la pròpia harmonia. Ordenar pedres, maons, blocs de ciment, acers i vidres, és ensenyar al poeta d’ordenar els mots, les imatges i les idees, si en té. Si l’arquitectura és una ordenació racional dels materials de construcció, la poesia, que és, segons nosaltres, la descoberta i la pràctica del real poètic, ha de tendir també a la perfecció. Desconèixer el maó i les seves nobles virtuts, és desconèixer, per part del poeta, el mot i els mons secrets que potencialment conté.

*

No neguem pas la creació en arquitectura, ans bé la propugnem. Amb pedra, ferre i ciment pot aconseguir hom l’eurítmia que reclamen als poetes de tota jeia i tribu. Sempre, és clar, que l’arquitecte no sigui fantasista o fantasmàtic. O abstractista alienat. Als poetes, als músics, als plàstics, pot hom excusar-los o estimular-los. És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítmic. Un edifici acusa, per segles, l’obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció. No és aconsellable, ni bo, en arquitectura, fer provatures, talment com és permès, per experta tolerància, als altres artistes en llurs fetes i malifetes.

J. V. Foix. Mots i maons o cascú el seu