Rendiments (o el capçal de Rafael Chirbes)

Aquest any, a les Restes, hem publicat tot just cinc entrades. Podria justificar-me i dir-los que hem estat enfeinats amb projectes nous i engrescadors, que no trobàvem el moment de posar-nos-hi. I seria veritat, però no n’explicaria el motiu: veritats i raons, ja ho sabem, no sempre són sinònims.

Hi ha un altre motiu, menys glamurós, que explica l’escassedat de posts, i és la fatiga que ens ocasiona l’entorn cultural i literari, i la voluntat de romandre’n aliens. No és que mai hàgim pensat que en formem part, no som tan ingenus ni vanitosos, però ens ha semblat més saludable llençar menys brossa a l’abocador digital en què vivim.

És per això que també hem abandonat algunes xarxes socials –per motius laborals, no tantes com voldríem–, i el cert és que no ens ha costat gaire. De fet, és viu molt bé al marge de l’actualitat. I ves, potser sigui inconsciència, però no tenim la impressió d’haver-nos perdut res important, ans al contrari, estem molt feliços per la sensació de llibertat i temps guanyat.

A Rafael Chirbes, gran conversador, no li agradava parlar en públic. Deia que el posava molt nerviós tenir l’audiència al davant. A més, considerava que havia de ser molt avorrit escoltar-lo, perquè sempre acabava dient el mateix. Des de les Restes pensem que dir sempre el mateix és, probablement, l’única manera d’escriure o dir res. Però ja se sap que la repetició provoca tedi i el tedi, en una societat que només entén la cultura i l’educació en termes de rendiment, és el pitjor dels mals possibles, l’antítesi de l’espectacle.

Així doncs, no tenim gaire coses a dir-los. Només desitjar-los de tot cor que s’avorreixin, de tant en tant, i que parin atenció al llit on jauen, no fos cas que, tan entretinguts com ens tenen, no sabéssim on hem deixat les nostres despulles.

Dice mi padre en su viaje de permiso desde el frente: para querer un trabajo, tienes que conocerlo, saber para qué sirve, pero también qué es lo que tienes entre las manos, los materiales con los que trabajas, respetarlos –en sus cualidades y defectos–, y saber lo que cuesta obtenerlos: no somos artistas, sino artesanos, aunque tú, cuando esto termine, podrás volver a la Escuela de Artes y Oficios para aspirar a ser un artista. De todos modos, recuerda que un buen carpintero no es el que hace maravillas con la madera, sino el que vive de su trabajo con la madera, primero vivir y luego filosofar, o hacer arte, lo que sea que hagas, pero que te sustente; además, tienes que conocer al dedillo el porqué de cada instrumento que usas: mira, toca esta silla –apoya su mano en el respaldo–, ha nacido del trabajo combinado de la naturaleza y el hombre, la ha fabricado gente que habla, que piensa, ha costado mucho esfuerzo. El mueble que has hecho soporta el culo o los codos o las manos y los papeles y los manteles y los platos y los vasos, de alguien, listo o tonto, rico o pobre, alguien que, gracias a tu trabajo, se concede cierta comodidad que le alivia del ajetreo o del cansancio de cada día, el cabezal de la cama ampara el sueño de cuerpos –no importa que sean hermosos o deformes– durante miles de noches, te acompaña cuando duermes y si estás enfermo, y está ahí, sosteniendo la almohada en la que apoyas la cabeza el día en que te mueres, fíjate si es importante un cabezal de cama.

Rafael Chirbes. En la orilla. Ed. Anagrama

Tinguin tots vostès un molt Bon Nadal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s