Del braç de Pep Massó vaig penetrar en la primera penya literària, que fou la ja famosíssima de “L’Avenç”.
Entre els meus joves lectors, hi ha algú que tingui una idea vaga del que va representar aquella penya en la vida intel·lectual del país? Es possible que sí, perquè en pretèrits papers quedà constància de la seva realitat; però asseguraria que avui dia som ben pocs els qui podem donar fe dels pèls i senyals, dels sospirs, de les rialles, del tabac i del perfum d’aquella penya.
Què era “L’Avenç”? Doncs era una llibreria, una casa editorial, una impremta, un cenacle d’artistes i d’homes de lletres, i era a més una mentalitat, una modalitat i una manera d’agafar entre el dit gros i l’índex el propi univers, per olorar-lo, tafanejar-lo i definir-lo amb una vehement, irresponsable i desinteressada opinió.
Dins la bibliografia catalana, “L’Avenç” representa el primer esforç per a una noble impressió. Des dels seus principis va tenir una unitat ortogràfica inspirada en la ciència gramatical del qui aleshores encara era un jove professor de química a Bilbao, i es deia Pompeu Fabra. L’ortografia de “L’Avenç” va influir força en la confecció de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis.
… “L’Avenç” era aleshores l’editorial que produïa exemplars de més correcció i magnificència i donava la sensació que els amos s’hi feien més savis que rics.
… Jo crec que la penya de “L’Avenç”, vista naturalment a distància, va constituir el refugi intel·lectual més net de mentalitats de guineu, de xacal i de marabú. Terriblement eruptiva, inconformista i rebel, fou aquella penya la productora gratuïta de somnis acaramel·lats i de tempestes d’aigua bolado. Fou, a la meva manera de veure, una honorable costellada d’honorables borratxos, que no havien begut precisament alcohol, sinó la fulgurant efervescència de tots els optimismes i totes les utopies. Allí s’esventrava i s’esquarterava, amb una innocència lilial, i a desgrat d’això tots aquells cavallers varen fer alguna cosa que hem de mirar amb un respecte sincer.
Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62
Restes d'inestabilitat 