La destral de Sánchez Ferlosio

El franciscà Guillem d’Occam va concebre la seva navalla per defensar, davant de qualsevol teoria o reflexió, la conveniència d’esporgar tot el que faci nosa i prendre sempre el camí més curt, simple i veraç d’entre tots els que el pensament ens procura. Al llarg dels segles, aquest principi –Occam no va parlar mai de navalla, tot i que és el terme amb què ha passat a la història– ha estat reformulat en múltiples ocasions, des de diversos àmbits i disciplines. D’entre aquestes, probablement hagi estat la medicina qui n’hagi fet una lectura més transparent i entenedora per a tothom: “Quan sentis renillar, pensa en cavalls, no en zebres”.

Des d’aquesta lectura, Occam ens portaria a recórrer sempre al sentit comú com a primera via a explorar, si més no en l’ordre d’alternatives a considerar, i a emprar la navalla per tallar de soca-rel qualsevol hipòtesi que vingui a enterbolir el que aquest ja ha resolt. Vindria a ser allò que Juan de Mairena –gran defensor del pensament trivial i mestre de la ironia– va expressar amb un dels seus aforismes:

Hay que tener los ojos muy abiertos para ver las cosas como son; aún más abiertos para verlas otras de lo que son; más abiertos todavía para verlas mejores de lo que son.

Qui duia sempre la navalla al damunt, en la seva vessant d’articulista, era Sánchez Ferlosio, encara que en el seu cas, potser seria més encertat parlar de destral. L’estudiós de la gramàtica i la hipotaxi, l’armador de frases “como galeones o navíos de línia de poderoso casco, múltiple arboladura y complicado aparato de velámen”, va practicar, també, una prosa directa, contundent i implacable en les seves col·laboracions en premsa, que d’altra banda no van seguir mai una periodicitat establerta, i que, en la majoria d’ocasions, aprofitava per expressar, amb absoluta llibertat, la seva protesta o el seu malestar per qualsevol esdeveniment o notícia, en especial si tenien a veure amb el que ell considerava un ús mercantilista o amb una instrumentalització de la cultura, en qualsevol de les seves manifestacions.

L’extensió d’aquestes col·laboracions sobrepassava habitualment el que estableixen els cànons i la maquetació d’articles periodístics, però això, a l’armador Ferlosio, no sembla que li suposés gaires problemes.

El text que trobaran transcrit a continuació és un fragment de l’article “En aquestos escalones… (A la atención del nuevo ministro de Cultura)i va sortir publicat el 17 de juliol de 1988 al Diario 16. Per a situar-los en context, el ministre a qui fa referència era Jorge Semprún, que havia estat nomenat només cinc dies abans, i a qui Ferlosio li planteja, sense embuts, “dos magníficas ocasiones para entrar con buen pie en el ministerio y demostrar que sirve para algo”.

«La segunda prueba que espero del ministro de Cultura es bastante más fácil que recrear la Editora Nacional [la primera prova que li planteja en aquest mateix article], porque no es un acto de construcción, sino de destrucción, un trabajo de hacha: talar un cedro. Es una metáfora: CEDRO quiere decir Centro Español de Derechos Reprográficos. Por lo visto, en ese repelente escaparate publicitario –esta vez no del Ministerio de Cultura sino del de Educación– que es la Menéndez Pelayo, han perdido la vergüenza hasta tal punto que no tienen empacho en aprovechar cursos sedicentemente universitarios para presentar cooperativas de intereses privados, como la mencionada Sociedad llamada CEDRO, en la que ciento treinta magnates capitalistas de la industria cultural del libro, que han conseguido asociar a su iniciativa a más de cuatrocientos escritores, se han arrejuntado para controlar, al modo en que la banda de Al Capone controlaba las máquinas tragaperras, todas las máquinas fotocopiadoras del país, para cobrar un canon de protección por cada fotocopia que se saque de cualquiera de los libros publicados por sus ciento treinta casas editoras. Realmente, lo primero que en esto resulta tan incomprensible como deplorable es el hecho de que más de cuatrocientos escritores ignoren lo que son hasta el punto de apoyar la iniciativa de un grupo de potentados de la industria privada. ¿No saben los escritores que ellos no se deben a sí mismos y a sus propios intereses, como los industriales, sino al público y a los intereses públicos?, ¿que su deber no es el de ganar dinero, sino el de procurar que tenga la mayor difusión posible lo que han discurrido y han escrito por creerlo verdadero y digno de ser conocido por todos los demás? ¿No saben que ser escritor y ejercer la suprema libertad de determinar tú mismo la naturaleza, el sentido y el designio de tu propio trabajo es un privilegio del que no goza ni remotamente ningún otro trabajador pobre ni rico, comer tu pan en paz, sin la constante inquietud y sobresalto por el destino de sus inversiones en que viven los desdichados capitostes de la industria incluso cultural? ¿No saben que escribir no es trabajar? ¿Cómo pueden asociarse a los editores, cuyo tristísimo deber es el de ganar dinero, y cuya índole es, por tanto, la determinada por el interés privado, ellos, que, más aún que los políticos, son hombres públicos por definición? ¿Qué clase de contubernio es, pues, éste de la cooperativa CEDRO, donde se asocian aquellos cuyo interés fundamental no puede ser sino el de que lo que han escrito, por creerlo verdadero o beneficioso para todos, alcance el mayor grado de difusión posible, aunque tenga que ser a través de fotocopias que no les den ni un céntimo, con aquellos cuyo interés está en exprimir hasta la última perra chica lo que editan? No; en todo esto hay un grave malentendido y un error capital, o, mejor aún, capitalista. Y a la universidad de verano Menéndez Pelayo debería caérsele la cara de vergüenza por haber permitido que semejante cooperativa de interés privado haya aprovechado un curso público para presentarse. Don Eric Ruiz, el presidente de CEDRO, ha declarado, por lo visto, según cita entrecomillada del diario Ya, lo siguiente: «La fotocopia ha pasado de ser un adelanto técnico maravilloso a ser algo destructor». ¡Qué asco el pollo, ¿verdad?, desde que pueden comerlo hasta los gitanos, frente a lo bien que sabía cuando sólo los ricos, y en domingo, podían permitírselo! Desde que el último estudiantucho con setenta duros en el bolsillo puede permitirse fotocopiar un libro científico de cuatro mil quinientas pesetas también la máquina fotocopiadora se ha degradado de maravilla técnica en instrumento de destrucción, sobre todo teniendo en cuenta que los editores gravan un ciento por ciento los derechos de autor de las reproducciones secundarias de las obras que han editado. Estos señores del progreso reniegan justamente de lo único bueno que el progreso puede ofrecer: abaratar lo escaso, haciéndolo abundante».

Entenen ara, per què els parlava de destral? D’altra banda, si pensen que l’aparició d’Occam en aquest post és un punt forçada, sàpiguen que Ferlosio, com a estudiós i gran interessat en el món eclesiàstic, coneixia bé l’obra del franciscà, passa que l’emprava com i quan li venia de gust:

(Con permiso de Ockham) Como lo que ha pasado no puede dejar de haber pasado, la impresión que suscita, la de lo irreparable, tiene a arrimarse a la idea de «lo necesario», de modo que el sentimiento de que el ayer es irreparable se expone a contaminarse con el de que es necesario; en este instante ya están expuestos los dos términos para el fatídico salto de proyectar «es necesario» en un «era necesario»; entonces se abre de golpe la escotilla de los dos grandes demonios: el del destino y el de la providencia.

Campos de retamas: Pecios reunidos

El preu dels eBooks

ebook

Illustration: Cathy Wilcox

El proppassat diumenge em vaig perdre un debat força animat, a Twitter, sobre quin ha de ser el preu d’un llibre electrònic. El que segueix a continuació són un seguit de punts que m’hauria agradat aportar, d’haver-hi pogut participar.

Com que en aquests temps hem après a treure profit de tot, fins i tot de la mala fortuna, em permetré excedir els cent-quaranta caràcters i començaré amb una introducció que servirà per a situar-nos en context:

El desembre de 2011 vaig enllestir un treball intitulat El lector davant la creació digital literària. El treball arrencava amb aquesta cita:

«Cuando se le pregunta a Michel Foucault que es para él un libro, responde: es una caja de herramientas. Proust, que pasa sin embargo, por altamente significante, decía que su libro era como las gafas: ved si os convienen, si percibís gracias a ellas lo que de otro modo no hubierais podido percibir; sino, dejad mi libro, buscad trozos que os irían mejor. Encontrad trozos de libros, los que os sirven o los que os van. Nosotros no leemos ni escribimos ya a la antigua usanza. No hay muerte del libro, sino otra manera de leer. En un libro no hay nada que comprender pero sí mucho de qué aprovecharse. Nada a interpretar ni a significar pero mucho a experimentar.»[1]

Començar amb aquest paràgraf de Rizoma, tret de context, em permetia ancorar i vertebrar la meva reflexió al voltant de la literatura electrònica, de com serien els nous models de lectura, i de quin passava a ser el rol del lector a l’hora d’enfrontar-se i interactuar amb els nous formats digitals. L’analogia del llibre com a caixa d’eines o ulleres per a veure-hi més i millor, i l’afirmació que ni llegim ni escrivim com acostumàvem a fer-ho, suposaven una declaració d’intencions i una presentació immillorable que no podia desaprofitar. De fet, gran part del treball consistia a desenvolupar aquest paràgraf i portar-lo més enllà, concretament, fins el món del text electrònic –en veritat, no feia res més que seguir el que suggerien els autors de Rizoma: “aprofitar-me” del seu llibre per fer-lo dir allò que necessitava que fos dit, tal com els propis Deleuze i Guatari havien fet amb Foucault i Proust, l’any 1978.

Ara el recupero, un cop més, per enumerar el seguit de punts al voltant del llibre electrònic, pensat com a producte a emprar i a situar en el mercat, és a dir, deixant de banda teories de recepció i anàlisi literària. Abans, però, m’aprofitaré de la seva paciència i inclouré un altre fragment del mateix treball, en aquest cas d’autoria pròpia, per acabar de definir la posició de què parteix la meva reflexió personal (valgui la redundància):

«El llibre digital ha perdut materialitat, ha esdevingut líquid, però no només perquè la base de la seva construcció és digital, virtual, a base d’uns i de zeros, sinó perquè no existirà una entitat única que respongui a un únic itinerari de lectura i el configuri com a tal llibre u obra tancada. Aquesta entitat només la trobaríem en la versió que exhaurís totes les possibilitats i combinatòries de lectura, activant i desactivant hiperenllaços. En aquest cas remot, en què hauríem esgotat tots els continguts i formats, seria vàlid seguir parlant de llibre?; ho seguirem fent per pura peresa intel·lectual?» 

Ara sí, el seguit de punts:

  1. La pregunta reiterada de quin ha de ser el preu dels llibres electrònics, 15 anys després de l’aparició del Softbook, considerat el primer lector digital, mostra clarament l’absurd en què ha caigut la indústria editorial i evidencia la sospita que els preus que s’estan aplicant i els criteris seguits per firxar-los, no són els correctes.
  2. Els grans grups editorials tenen digitalitzat el catàleg d’obres literàries però segueixen penalitzant la venda del format electrònic: sovint endarrereixen la publicació d’un títol en la versió digital o la posen a la venda a un preu considerat excessiu pel públic comprador.
  3. Un dels motius que el preu en versió digital sigui necessàriament més car de l’esperat, és perquè aquests grups editorials no han transformat el seu model productiu i han afegit la digitalització de l’obra com un pas afegit a la producció del títol a publicar (la qual cosa suposa, a més, haver de fer les correccions necessàries per garantir la seva lectura en cadascuna de les plataformes i formats en què es posarà a la venda).
  4. Si seguim debatent sobre quin hauria de ser el preu del llibre electrònic és perquè no l’hem sabut diferenciar del llibre imprès.
  5. El llibre electrònic no és un succedani del llibre de butxaca ni ha de competir amb aquest.
  6. No podem pensar fixar el preu d’un llibre electrònic per referència al preu en la seva versió en paper (que és el que fan la majoria de grups editorials).
  7. El llibre imprès és un producte difícilment millorable. Si pensem que el llibre electrònic és car, és perquè el que ofereixen les diferents editorials és una mera fotocopia digital de la seva versió en paper i/o perquè no aprofita els recursos que aquest format posa a l’abast. M’esplaio en aquest punt: No estic pensant en farcir els títols d’arxius multimèdia (personalment els trobo força molestos en la majoria dels casos) sinó en aprofitar recursos tan bàsics com la utilització d’enllaços que ampliïn la informació d’allò que estem llegint (p.ex., accés a la biografia i a altres títols de l’autor, accés a obres o textos relacionats, a ressenyes o crítiques i, lògicament, accés a comprar-los!). Més enllà de l’estalvi d’espai, els avantatges del llibre electrònic no es poden limitar  a la facilitat amb què permeten canviar el tipus de lletra o a disposar d’un diccionari on-line. 
  8. Quan es pensa que el llibre electrònic ha d’ésser més barat que la seva versió impresa, hom pensa en l’eliminació dels costos materials (fonamentalment  paper) i d’impressió. La partida més costosa, però, és la distribució, que en el cas del llibre imprès pot suposar el 50%-60% del preu de venda (vegin el repartiment de costos que suggereixen els experts)
  9. Emmirallar-se en la indústria musical, que va passar del vinil al CD i d’aquest al MP3 (obvio cassets, mini-disk, i d’altres ginys i formats), és un error: música i literatura són productes d’oci cultural diferents, que responen a hàbits de consum propis. 
  10. En el món del llibre digital, les llistes de preus poden ser absolutament dinàmiques: podem apujar o abaratir el preu dels nostres llibres segons criteris de promoció, comercials, etc. (1-Aprofitem-ho. 2-Autors, compte si teniu estipulat el % a cobrar en base al PVP del llibre)

En resum,  no hi ha fórmules màgiques que assegurin el preu de venda d’un llibre electrònic, però sí que hi ha moltes altres maneres de treballar en la seva edició i venda. Al capdavall, potser la pregunta no sigui quin ha d’ésser el preu dels llibres electrònics sinó quin tipus de llibre electrònic volem publicar i vendre.

Acabo amb un apunt de José Manuel Lucía, catedràtic de Filologia Romànica i especialista en Humanitats Digitals:

«Desde la industria editorial (que en muchos casos es solo un brazo de los grandes grupos mediáticos de todo el mundo) quieren imponer la unidad entre el texto y el libro, entre ese mecanismo para difundir ideas y conocimiento (el texto) con el medio con que se vale hoy día para llegar al mayor número posible de lectores (el libro)»[2]


[1] Deleuze, Gilles – Guatari, Félix. Rizoma. Introducción. México: Premia Editora,1978.

[2] Lucía, José Manuel. Elogio del texto digital. Claves para interpretar el nuevo paradigma. Madrid: Fórcola Ediciones, 2012.