El forat on són

Dimarts, quarts de nou del matí, taller de poesia amb alumnes de primer d’ESO. Després de posar-nos d’acord a definir què és una paraula, parlem de què és la poesia i de què estan fets els poemes. Hi dediquem una bona estona i els proposo llegir un poema de Joana Raspall.

–Raspall? Ja la coneixem –diu algú–.
–Me suena de primària, hacía versos, no? –diu un altre–.
–Sí, era poeta –dic jo–.

Ens privaríem
del goig d’olorar roses
per no punxar-nos?

–Profe –tot i que no ho sóc, el seu profe, sovint m’ho diuen allà on vaig–, ¡esto no es un poema!
–No rima!
–¿Tan corto?
–¿Qué es goig?
Goig es placer.
–Pos vaya tontería, te pones guantes y arreglao!
–Esto está mal, porque las rosas no pinchan, lo que pincha es el tallo.
–Que no, que la rosa es todo, el tallo y los pétalos, la flor.
–Ah, ¡qué lista!
–A que sí, que soy lista?
–Tallo es tija, a que sí?
–…
–…
–…

Una noia magribina s’ofereix voluntària a tornar-lo a llegir en veu alta. Abans de començar vol assegurar-se de la pronúncia de cada paraula. L’hi ha agradat. El recita  a peu dret, convençuda. Res no canvia.

–Penseu en coses que us puguin fer mal –els proposo–.
–¡Una patada!
–Un ganivet!
–Una pedrada!
–¡Una pistola!
–Canvio la pregunta– els dic–. Hi pot haver coses no materials que us facin mal, que us fereixin?
–Clavar-te el boli?
–He dit no materials, que no les puguis tocar.
–…
–…
–…
–¿Los celos?
–¿La envidia?
–Ara! Ja ho tenim! –els dic, tot il·lusionat–. Que cadascú pensi en què li pot fer mal i faci el seu poema, a l’estil com el va fer la Joana Raspall. Els explico que el que acaben de llegir és un haiku, que els poetes s’auto-imposen unes regles de joc, en aquesta cas respectar un nombre de síl·labes per a cada vers, com ho fa tothom qui vol escriure un haiku, que la gran dificultat és arribar a dir tot el que diu i fer-ho amb tants pocs versos,  i parlem de la necessitat o no de rimar, del ritme i de la musicalitat de les paraules, dels finals de vers …

–Profe, la xocolata s’hi val?
–Com seria el teu poema? –demano, pensant en el pitjor escenari–

Ens privaríem
de menjar xocolata
per por de la càries?

*

Si el que acabeu de llegir us ha semblat amè o fins i tot divertit, és perquè he estat incapaç de reproduir les dificultats que aquests nois i noies de catorze anys van arribar a tenir per comprendre el poema de Joana Raspall, per fer-ne la seva lectura i anar més enllà. El que aquí ha quedat reduït a un nombre molt limitat d’exclamacions i respostes, va ser en realitat una allau de temptatives fallides d’assolir el més mínim raonament abstracte. Més enllà de la dificultat amb el català, el nivell de comprensió lectora d’aquests alumnes fa esgarrifar i no augura res de bo. En les seves ànsies de participar i ser escoltats, però, potser hi trobaríem el millor recurs per intentar treure’ls del forat on els han deixat caure. Confiem que els seus profes, aquests i els que vindran, l’aprofitin.

La saliva dels morts

Prefaci:
Els poemes de La saliva dels morts són curts però eficients, com un bon cop de puny (o si ho prefereixen, com els llapis d’IKEA).

Cànon:
El DIEC defineix el llapis com un «estri per a dibuixar i escriure a mà, constituït per una mina inclosa en una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta, el cap de la qual es talla en punta a fi de deixar descoberta la mina».

Si aneu a la Viquipèdia, la definició que hi trobareu fa referència al funcionament, «estri d’escriptura i dibuix que es guia amb una mà i marca un suport», i hi afegeix una característica important: allò que escrivim o dibuixem amb un llapis es pot “esborrar amb facilitat, utilitzant per a això una goma d’esborrar».

D’aquestes dues definicions en surt la clau de lectura de La saliva dels morts, un llibre de poemes que voldríem escrit a llapis, per a suavitzar-ne el contorn o per deixar-hi, amb la pols de grafit i argila, algun clarobscur que n’atenués la lectura.

Jo posaria a assecar
les nits que m’escindeixen.
Jo obligaria les pupil·les
a caure de genolls
a la perifèria de la tarda.
És cert que vida i mort
no tenen lletra en comú.
És la sintaxi el llot que les uneix,
és la terra allò que Déu creà
per tenir un lloc on escopir.

Un llibre que voldríem esborrany, la temptativa d’algú que escriu amb llapis i goma d’esborrar, confiant que la indecisió final el lliurarà d’haver de conviure amb el que, d’altra manera, quedaria escrit per sempre més.

Sé que no sóc el més adient
per deixar rastre i que la terra
és un estol abandonat de petjades.
Que el mar és una immensa
pluja digerida i que d’aus
el cel d’octubre crivella. Sé
molt bé què és
                              tocar fons
i seguir caient més baix. Sé
que tot plaer és impacte,
sé que el cantó fosc és
                                                                  l’únic.

Però no. Sota els poemes de La saliva dels morts hi ha la determinació més absoluta. La determinació d’abocar-hi un recorregut, d’obrir els ulls i no desviar la mirada per més que allò que veiem ens resulti insuportable; d’assumir que el buit, el tedi, la repetició, són els elements que ens (con)formen

La realitat
                                                    perfora
la rereguarda
de la consciència i
la dosifica. Cruelment,
la dosifica.

De confrontar el desig i alhora la impossibilitat d’esdevenir algú altre,

Si el cos sabés que sempre
batega la mateixa sang.

i encarar-ne l’esforç en debades, amb humor, no pas per fugir, només per intentar sobreviure

Encara hi ha esperança:
Podria fer creure als altres
que sóc un altre,
oblidar-ho tot
i començar una vida nova.
Ho provo amb un vell conegut.
Em saluda. Passo de llarg.
No canviaràs mai,

i riu de lluny.

Desitjar, deia, que els poemes de La saliva dels morts fossin escrits amb llapis. I sí, ho són. Són escrits amb una barreta prismàtica tallada en punta (DIEC), una mena de calidoscopi a través del qual l’Albert observa i s’observa, sense la més mínima condescendència, lliure de distorsions

Cos,
jo sé que un dia deixaré
de ser el teu propietari.
Aprofita ara per ser matèria,
per amagar-me l’alè
rere els tendons que tanquen
les idees d’aquesta cova.
Mes sigues portador
de la limitació del foc:
                                        recorda
que ets només un tumor
d’aquesta ment.

Un calidoscopi en què els miralls i vidres de colors han estat substituïts per fragments de realitat augmentada

La camisa de força
de néixer
amb les mans cosides
als canells.

La saliva dels morts és el rastre d’un poeta que subscriu les paraules d’Ana Blandiana: «No pots dir de tu mateix “sóc poeta”, com no pots dir de tu mateix, dins dels límits de la decència, “sóc un geni”»

La infinita goma elàstica del tedi,
l’abisme en forma de llargues
columnes fluorescents
podrint-se en l’aigua estancada
de la certesa
                                        l’infern
és exactament com me l’imaginava,
si de cas, una mica més cap a la dreta.

Un llibre de poemes que respon a l’obligatorietat d’escriure per sobreviure, encara que sigui per deixar-ne còpies en paper carbó, conscient de la feblesa del vers davant l’allau de significat

Com el borinot que va clavant-se
cops de cap contra el vidre
a l’altra banda de la llum,
també ha de perdre el vers
la consciència
abans d’encendre’t.

Consagració (altrament dit spoiler):
L’Albert Garcia Elena és generós –ho dic amb coneixement de causa–. Conscient que els llapis amb què escriu poden deixar un senyal inesborrable, ens ofereix, a manera de descàrrec, aquest epíleg final:

Tots els originals
seran destruïts.

O és, potser, l’admonició final? L’avís que el tedi és absolut i que tota temptativa de fugir-ne està condemnada al fracàs?

(Nota: si mai voleu fer feliç l’Albert, regaleu-li un estoig de llapis d’Ikea)

Un món petit i meravellós (II)

Joan_Salvat-Papasseit

No ho puc evitar, sempre em passa el mateix. Començo a escoltar-los i els ulls se m’humitegen. Parpellejo, respiro, empasso saliva, miro de pensar que sóc davant seu, que no correspon, tot per tal d’evitar la llàgrima que és a punt de sobreeixir.

De vegades són una vintena, d’altres més de trenta. En fem dos grups per tal que tots participin en la lectura i perquè puguem escoltar-nos recitar dues vegades. Són ells qui decideixen l’ordre en què llegiran, qui llegirà quins versos, l’entonació, el ritme, la intenció, la gestualitat. Ho assagen uns minuts, no gaires, perquè en aquesta edat la brillantor de l’espontaneïtat encara és ben viva. Són nois i noies d’ESO o de batxillerat, immigrants d’arreu o catalans de soca-rel, de poble o de ciutat. A cada escola, en cada grup, és diferent. La lectura, però, és sempre la mateixa: Tot l’enyor de demà, de Salvat-Papasseit. Els veig disposats a l’aula, drets, amb aquell pessigolleig que se’ls posa a les galtes, quan són a punt que els toqui el seu torn, i aquella serenor que els costa d’arribar, un cop ja han llegit. S’han repartit els versos, cadascú té cura del seu fragment, i van filant el poema, primer un grup, després l’altre, amb una mena de satisfacció continguda i encomanadissa. I és escoltar aquesta polifonia de veus i d’accents, i veure aquesta diversitat de lectors, que em porta a imaginar la felicitat de Papasseit si arribés a escoltar-los; i a agrair-li la possibilitat que aquests nois i noies, de tretze, quinze, divuit anys, de Canet, Senegal, o Pakistan, amb tota la vida encara per davant, arribin a pensar, algun dia, que res no ha estat en debades.

I és en aquests moments que empasso saliva i faig tots els esforços possibles per gaudir plenament de la lectura, i que penso que, en el pitjor dels casos, si mai la llàgrima arriba a sobreeixir, tampoc no passarà res, ans al contrari, potser hi sabran veure un reconeixement o una gratificació inesperada.

Un món petit i meravellós

Ahir vaig compartir tres hores amb uns alumnes de 3r d’ESO. Vam fer un taller de poesia, vam llegir Maragall, Carner, Salvat-Papasseit, Brossa. Vam escriure un poema i vam debatre sobre la diferència entre prosa i poesia. Vam parlar de realitat i ficció, de pensament i emoció, de descripció i sentiment, de la imaginació i la memòria.

Va ser arribats en aquest punt que una de les alumnes va defensar que la nostra memòria, la de l’ésser humà, és il·limitada, però que som maldestres i no sabem emprar-la, i que per això necessitem anar farcits de dispositius que simulen ampliar-nos-la: els ordinadors, les tauletes, els mòbils, cada cop més potents i amb més gigues de memòria. Quan vaig demanar-li si ho podia desenvolupar, va argumentar que ho emmagatzemem tot, però que només som capaços de recordar allò que és més important o que necessitem tenir a l’abast, i que la resta ho perdem. Llavors, un altre noi va aixecar el dit per apuntar que no hi estava gens d’acord, i va mirar de demostrar-li-ho: «jo recordo que de petit em tancava dins l’armari de l’habitació, amb una capsa de galetes, i que m’hi quedava una bona estona, apartat de tothom, mentre me les cruspia. Aquest record –va afegir–, no em serveix per a res ni necessito tenir-lo a mà, i en canvi, el tinc». En aquell moment, una noia que encara no havia intervingut en el debat va prendre la paraula i li va dir: «potser t’ho sembla, que no et serveix per a res, però aquelles estones tancat en l’armari eren els teus moments de felicitat, aquell armari era el teu racó de pau, on satisfeies el teu desig, i és molt important recordar que el tens o l’has tingut».

Després d’aquesta conversa vaig pensar que havia estat un gran matí, i que ja n’hi ha prou de carregar-nos l’escola, els mestres i els adolescents.

 

García Lorca al rescat

Federico García Lorca no va tenir cap pressa a publicar Poeta en Nueva York. Conscient que es tractava d’un llibre que podia resultar difícil, va preferir presentar-lo abans davant del públic. Ho va fer a bastament, primer a Madrid, durant l’any 1932, i després, els dos anys següents, a Buenos Aires, a Montevideo i en altres ciutats espanyoles. El format era sempre el mateix, una conferència-recital en què Federico llegia alguns dels poemes i n’explicava l’origen, en una mena d’alternança de lectura i anàlisi poètica. La introducció que precedia aquelles conferències, que havien de servir per a posar en funcionament els poemes i facilitar-ne la comprensió, exhauria per si sola totes les lectures d’autoajuda i assaigs de poesia que hom pogués necessitar:

Señoras y señores:

Siempre que hablo ante mucha gente me parece que me he equivocado de puerta. Unas manos amigas me han empujado y me encuentro aquí. La mitad de la gente va perdida entre telones, árboles pintados, y fuentes de hojalata y, cuando creen encontrar su cuarto o círculo de tibio sol, se encuentran con un caimán que los traga o… con el público, como yo en este momento. Y hoy no tengo más espectáculo que una poesía amarga, pero viva, que creo podrá abrir sus ojos a fuerza de latigazos que yo le dé.
     He dicho «un poeta en Nueva York» y he debido decir «Nueva York en un poeta». Un poeta que soy yo. Lisa y llanamente; que no tengo ingenio ni talento pero que logro escaparme por un bisel turbio de este espejo del día, a veces antes que muchos niños. Un poeta que viene a esta sala y quiere hacerse la ilusión de que está en su cuarto y que vosotros… ustedes, sois mis amigos, que no hay poesía escrita sin ojos esclavos del verso oscuro ni poesía hablada sin orejas dóciles, orejas amigas donde la palabra que mana lleve por ellas sangre a los labios o cielo a la frente del que oye.
      De todos modos hay que ser claro. Yo no vengo hoy para entretener a ustedes. Ni quiero, ni me importa, ni me da la gana. Más bien he venido a luchar. A luchar cuerpo a cuerpo con una masa tranquila porque lo que voy a hacer no es una conferencia, es una lectura de poesías, carne mía, alegría mía y sentimiento mío, y yo necesito defenderme de este enorme dragón que tengo delante, que me puede comer con sus trescientos bostezos de sus trescientas cabezas defraudadas. Y ésta es la lucha; porque yo quiero con vehemencia comunicarme con vosotros ya que he venido, ya que estoy aquí, ya que salgo por un instante de mi largo silencio poético y no quiero daros miel, porque no tengo, sino arena o cicuta o agua salada. Lucha cuerpo a cuerpo en la cual no me importa ser vencido.
      Convengamos en que una de las actitudes más hermosas del hombre es la actitud de San Sebastián.
     Así pues, antes de leer en voz alta y delante de muchas criaturas unos poemas, lo primero que hay que hacer es pedir ayuda al duende, que es la única manera de que todos se enteren sin ayuda de inteligencia ni aparato crítico, salvando de modo instantáneo la difícil comprensión de la metáfora y cazando, con la misma velocidad que la voz, el diseño rítmico del poema. Porque la calidad de una poesía de un poeta no se puede apreciar nunca en la primera lectura, y más esta clase de poemas que voy a leer que, por estar llenos de hechos poéticos dentro exclusivamente de una lógica lírica y trabados tupidamente sobre el sentimiento humano y la arquitectura del poema, no son aptos para ser comprendidos rápidamente sin la ayuda cordial del duende.
     De todos modos, yo, como hombre y como poeta, tengo una gran capa pluvial, la capa del «tú tienes la culpa», que cuelgo sobre los hombros de todo el que viene a pedirme explicaciones a mí, a mí que no puedo explicar nada, sino balbucir el fuego que me quema.

Manifest

D’acord, passa el temps, i cap filòsof no governa.
Però no hauríem de renunciar, encara.
Podríem fer-nos notar, sortir al carrer i cridar:
VOLEM QUE CADA AJUNTAMENT TINGUI EL SEU POETA.

No el volem pas per fer-ne l’alcalde,
que potser no cal. En faríem prou
de tenir-lo al capdavant
de la regidoria d’urbanisme.

148

De l’harmonia que els arquitectes sàpiguen donar a llurs construccions actuals i innovadores, el poeta n’heu la pròpia harmonia. Ordenar pedres, maons, blocs de ciment, acers i vidres, és ensenyar al poeta d’ordenar els mots, les imatges i les idees, si en té. Si l’arquitectura és una ordenació racional dels materials de construcció, la poesia, que és, segons nosaltres, la descoberta i la pràctica del real poètic, ha de tendir també a la perfecció. Desconèixer el maó i les seves nobles virtuts, és desconèixer, per part del poeta, el mot i els mons secrets que potencialment conté.

*

No neguem pas la creació en arquitectura, ans bé la propugnem. Amb pedra, ferre i ciment pot aconseguir hom l’eurítmia que reclamen als poetes de tota jeia i tribu. Sempre, és clar, que l’arquitecte no sigui fantasista o fantasmàtic. O abstractista alienat. Als poetes, als músics, als plàstics, pot hom excusar-los o estimular-los. És molt més fàcil corregir o esquinçar un poema o una partitura, o esborrar o repintar una tela, que fer desaparèixer un edifici ineurítmic. Un edifici acusa, per segles, l’obra mal reeixida. És un pecat de difícil redempció. No és aconsellable, ni bo, en arquitectura, fer provatures, talment com és permès, per experta tolerància, als altres artistes en llurs fetes i malifetes.

J. V. Foix. Mots i maons o cascú el seu

Sort del cinema

wallpaper-cinema-3d

        El novel·lista comença amb una idea general en la seva ment; per exemple, que la gent està sempre intentant desempallegar-se de les seves responsabilitats, i que aquesta evasió no fa sinó complicar-los encara més la vida. Llavors escriu una història sobre el que els va passar al senyor i la senyora Smith. Pot ser que mai no digui, amb aquestes paraules, que intentaven desempallegar-se’n, que mai no mencioni la seva idea, però aquesta idea és la força que empeny endavant tota la història. El poeta, en canvi, escolta com la gent parla en el bar de la trista història del senyor i la senyora Smith. Pensa, «vaja, això és molt interessant. Són ben bé com tothom, mirant de fer l’orni amb la vida. És com aquells mariners que van intentar arribar a l’Índia pel pas del Nord-Oest, allunyant-se cada cop més de casa com més i més entraven en el gel. Mira, és una bona idea per a un poema». Llavors escriu un poema sobre exploradors: no menciona mai en absolut el senyor i la senyora Smith. El novel·lista, per tant, va del general al particular, el poeta del particular al general, i podeu veure això també en l’ús que en fan de les paraules. El novel·lista usa paraules amb el seu significat general, i n’usa una bona pila per crear un efecte particular: el seu personatge. El poeta usa paraules amb els seus significats particulars i les posa juntes per suscitar un efecte general: les seves idees.[1]

Cansats com estem tots plegats per tant d’exercici físic, és molt probable que el trobin feixuc i els deixi una mica atordits, aquest transitar entre significats generals i particulars.

No pateixin, no hi ha res que la fastuositat i generositat del cinema no pugui resoldre. A més a més, que coi, està bé fer una mica d’esport però tampoc no cal entestar-se a escollir sempre els camins més costeruts:

 

[1] W. H. Auden, citat per Pere Ballart a El contorn del poema. Quaderns Crema