Nàpols

captura-de-pantalla-2016-10-25-a-les-10-22-24

A Nàpols es volen napolitans. D’una Nàpols de carrers estrets, foscos, engalanats amb llençols i roba estesa, de finestres i portes obertes, de menjadors i dormitoris exposats a l’abast de tothom, d’avis colgats al llit, a tocar de l’ampit, amb la imatge de Sant Gennaro al capçal o damunt la tauleta, de cadires i motocicletes, d’altars rònecs i desnodrits, abillats amb bombetes de colors i flors de plàstic, feu improvisat per a la conversa distesa o per a la cridòria vertical amb el veí de més amunt, que treu el cap per la llanterna, despentinat, el rostre rere el filat i les agulles d’estendre, entre quatre mitjons i calçotets que han quedat humits, eh, Paolo, mi senti?, molt per damunt dels pòsters de Maradona, tots mig estripats, que deixen endevinar la imatge del mite, encara jove, el dia que va arribar, en primer pla, signant autògrafs, aixecant l’scudetto, jugant contra la Juve, palplantat amb les mans als malucs, un peu a terra i l’altre damunt la pilota, imatges que es barregen amb les fotografies dels difunts, enganxades als aparadors, a les portes, a les parets, santuaris de memòria napolitana, a mercè del soroll i el tràfec d’adolescents, que passen rabent dalt dels ciclomotors, sense casc ni edat de portar-ne, esquivant vianants, escombraries i trastos vells, en totes direccions, imprevisibles i invisibles als senyals de trànsit i als ulls del policia de botes llustrades, pantalons ajustats i ulleres de sol malgrat la foscor, que xerra amb l’amo del bar, de tu a tu, malgrat l’uniforme, i encén un cigarret, indiferent, mentre mira de reüll la partida que fa estona que ha començat, a fora del local, al carrer, cartes que piquen damunt la taula, massa petita perquè hi càpiga res més, els gots a terra, sobre les llambordes, la mida justa perquè puguin passar repartidors i vianants, però no alhora, tot homes, d’edats diverses, que d’acord amb l’imaginari haurien de vestir samarreta imperi, però som a l’octubre, mànigues de camisa arremangades, quatre asseguts al tamboret, la resta dempeus, fent-la petar, a tocar de les caixes que han deixat davant la porta del magatzem del costat, la persiana abaixada, Peroni, vota no, Vendesi, Hosteria napoletana, que desvien l’atenció cap a l’home del carretó, que les carrega en silenci, i emmudeixen amb el pas decidit d’una dona jove, alta, de cabells llargs i pell bruna, repicar de talons que passa pel seu davant, salve, Giovanna, rialles i somriures de complicitat, la Giovanna que els correspon, abaixa el cap i segueix caminant, carregada de motxilles i bosses del supermercat, els nens al seu darrere, enjogassats, alenada de futur sobtat, efímera, a pocs metres de la Nàpols soterrada i endolada, ossari gegantí de ciutadans anònims, calaveres amuntegades, empolsinades, urnes que reten homenatge a veïns i familiars desconeguts, orfes que han deixat de ser-ho, devocions inventades, desig d’ésser fidel no importa a qui, passadissos gegantins de proporcions desmesurades com el silenci que clou aquest dipòsit, monument a la mort, veu d’un barri humil, devot de Sant Gennaro, com l’avi que jau al llit i treu el cap per la finestra, com tota la ciutat, que viu al carrer, orgullosa, irreverent, comediant, maternal, Nàpols de les mil cares, festiva i riallera, cansada i estripada, desvergonyida i sincera, frenètica i apassionada, consumida i decadent, enaltida i distingida, èbria de misèria i de fortuna, embriaga de turistes, passavolants de tesi improvisada que la miren amb sospita, encuriosits i atemorits, des de la superioritat que els confereix l’ordre i la pulcritud de les seves ciutats, sostenibles, endreçades, obedients, emporis de la prohibició, l’avorriment, la uniformitat i la certesa, regnes de l’automatisme, la serietat i el compliment, ciutats fotocopiables i fotocopiades, totes encofrades dins el mateix motlle, capitals d’horaris autoritzats i ciutadans invisibles, on els decibels mai no superen la normativa establerta i els plans de mobilitat urbana guien el sentit i la direcció de tot i de tothom, orgullosos d’ésser europeus. A Nàpols, es volen napolitans.

Anuncis

Sospitosos habituals

Començaré pel final, per esvair dubtes i estalviar-vos feina: és pervers al·legar qüestions de seguretat ciutadana per autoritzar escorcollar domicilis i confinar sospitosos sense cap ordre judicial previ. És mesquí emprar el centenar de morts del darrer atemptat a París, per augmentar el pressupost en defensa. És vergonyós comptabilitzar només els morts d’un costat, quant els cadàvers ‘dels altres’, víctimes també d’atemptats, encara són calents. És immoral argumentar la defensa de la societat occidental per justificar l’increment del nombre d’efectius militars arreu. És indecent fer de cada immigrant un terrorista en potència. Tot això, dic, ho considero pervers, mesquí, immoral, indecent i hipòcrita.

Perquè alguna responsabilitat devem tenir, en tot plegat. Si més no, la de col·laborar a mantenir vius –en el millor dels casos per la nostra inoperància i en el pitjor per la nostra intervenció directa– conflictes que priven d’una vida digna a persones com nosaltres; sense morts al seu voltant, que no siguin per malaltia o envelliment; sense por de sortir al carrer i ésser abatut per una bala perduda o una explosió inoportuna; amb l’esperança de poder entrar a casa, cada vespre, perquè seguirà dempeus; amb la confiança que si el marit triga, és perquè s’ha entretingut amb els amics o els companys de feina; amb la tranquil·litat de saber que aquell soroll que t’ha despertat a mitjanit, és el gos, que rasca la porta per poder entrar.

Però, no. Perquè en el món sempre hi ha hagut bons i dolents. Nosaltres som els bons i els altres, com a mínim, són sospitosos. Però no és fàcil, ara, saber qui som nosaltres i qui són els altres. Perquè vivim en un món global, i ni la raça, ni l’ètnia, ni la religió, ni la llengua serveixen per a identificar-los. Perquè si les mesures que es prenen són les que han apuntat els governs aquests darrers dies, tots esdevindrem sospitosos. Bastarà portar una motxilla o deixar el cotxe mal aparcat. Potser és que no n’hi ha, d’altres. Potser és que vesteixen i parlen com nosaltres, i és això el que més por els fa.

I corren de nit, a bombardejar els territoris on se suposa que hi tenen els quarters generals. Perquè en el seu imaginari el món segueix tenint fronteres, que voldrien infranquejables. Perquè pensen que la gent que viu en un territori ha d’ésser per força homogènia. I s’acusen els uns als altres de no col·laborar prou en la lluita contra el terrorisme. I s’ensenyen el pressupost destinat a armament, per veure qui el té més gros. I el que ahir era client, avui és bressol dels pitjors assassins i cal combatre’l fins aniquilar-lo, o fer-ho veure, no sigui que demà els faci arribar una altra comanda. I algú, de ben a prop, és frega les mans. Perquè el negoci que arribarà és descomunal i l’han aconseguit amb quatre kalashnikov. Potser sí que s’ha pagat un preu alt, perquè eren europeus, un centenar, però els rèdits seran insuperables. I si cal rebentar el deute europeu, aquell que ens ha tingut a tots escanyats durant la crisi, la que ja anava acabant, no passa res, que és pel bé de tots plegats. I si altres àrees com la sanitat i l’educació –sí, ja ho sé, mode demagògia on– s’han quedat sense ni cinc, ha estat per necessitat, però ja les recompondrem quan hàgim superat el tràngol, que ara tenim altres prioritats.

I passa que el tràngol no se supera mai. Perquè els governs estan en fallida. I s’aferren a garantir la seguretat dels estats, que és l’última raó de ser que els queda, una vegada han deixat de banda la protecció dels drets socials i han deixat els ciutadans abandonats a la seva sort –a la del mercat i les empreses a qui han venut les funcions i serveis que els eren propis–. I així, a mercè d’individus mancats d’intel·ligència que afronten la por amb mesures que només poden afavorir la propagació d’allò que pretenen combatre, es com fem cada cop més gros el cercle de potencials terroristes. Però els sospitosos, ja se sap, són els altres.

 

 

El missatger de la desgràcia

Captura de pantalla 2015-08-31 a les 18.44.28

Aquest migdia, el telenotícies tornava a mostrar imatges del que a Europa hem anomenat, des del confort i la tranquil·litat que dóna tenir l’eufemisme adequat, «la crisi dels refugiats». En aquesta ocasió són imatges del sud d’Hongria. És de nit, un càmera enregistra l’activitat que hi ha al voltant de la tanca de 165 quilòmetres que el govern ha instal·lat per “protegir” el seu país de l’entrada d’immigrants. El càmera es fixa en una parella que camina, tot resseguint el filat. Com tants altres, miren de fugir de la misèria, de la por, de la guerra. Tant se val del que fugen. Ell porta un nen a coll, no poden córrer. Fan per amagar-se rere un arbust. La policia els intercepta. Parla amb ells, els demana de pujar al cotxe patrulla. La parella sap que pujar-hi és anar a un camp de refugiats. No hi ha violència ni cap gest de resistència. No se senten crits ni cap insult, cap mostra d’indignació. Només la veu de la noia implorant que els deixin marxar, que no els facin pujar al cotxe –please, please… –. És la veu del vençut, del qui ha estat capturat en la lluita per assolir un futur digne, tant digne com el nostre, per a ells i per al seu fill. És el fil de veu que li queda quan sap que, a partir d’ara, haurà de menester totes les forces per a la lluita més llarga, anònima i cruel: recuperar la condició humana.

     De camí cap als camps, als seus futurs ocupants se’ls prenen tots els elements que constitueixen les seves identitats tret d’un sol: el de refugiat sense Estat, sense lloc, sense funció i «sense papers». Dins les tanques del camp, són amuntegats en una massa sense rostre, se’ls nega l’accés a les comoditats elementals d’on deriven les identitats, als fils amb què habitualment es teixeixen les identitats. Convertir-se en «un refugiat» vol dir perdre

els mitjans en què es fonamenta l’existència social, és a dir, un conjunt de coses i persones ordinàries portadores de significats –terra, casa, poble, ciutats, pares, possessions, feines i altres marques quotidianes­–. Aquestes criatures viuen a la deriva i no tenen cap altra expectativa que la seva «vida nua», la continuïtat de la qual depèn de l’ajuda humanitària. [1]

[…]

     Els refugiats són l’encarnació mateixa de les «deixalles humanes»: no duen a terme cap funció útil al país on han arribat i on s’estan temporalment, i no tenen la intenció ni una expectativa realista de ser assimilats i incorporats en el nou cos social. Des de l’abocador en què es troben, no hi ha retorn ni manera de continuar avançant (tret que avançar signifiqui moure’s cap a indrets encara més llunyans, com en el cas dels refugiats afganesos escortats per vaixells de guerra australians fins a una illa situada lluny de tots els camins verges i fressats). El criteri principal pel qual es tria el lloc dels seus camps permanentment temporals és que es trobin a una distància prou gran per impedir que els efluvis emmetzinats de la descomposició social arribin a indrets habitats per la població autòctona. Fora del lloc que els ha estat atorgat, es veuria els refugiats com un obstacle i un problema; quan són en aquell lloc, se’ls oblida. Mantenint-los allà i impedint que s’escampin, fent que aquesta separació sigui definitiva i irreversible, «la compassió d’alguns i l’odi d’uns altres» cooperen per produir el mateix efecte: prendre distàncies i mantenir les distàncies.
    No queda res més que els murs, els filferros, les portes controlades, els guàrdies armats. Tots aquests elements defineixen la identitat dels refugiats –o més aviat, impedeixen l’exercici del seu dret d’autodefinir-se, i encara més del d’autoafirmar-se–. Totes les deixalles, incloent-hi les deixalles humanes, tendeixen a ser amuntegades al mateix abocador sense distinció. L’acte pel qual una cosa es categoritza com a escombraria anul·la les diferències, les individualitats, les idiosincràsies. Les deixalles no necessiten distincions fines i matisos subtils, tret que siguin destinades al reciclatge; però les expectatives que tenen els refugiats de ser reciclats com a membres legítims i reconeguts de la societat humana són, pel cap baix, vagues i infinitament remotes. Les persones sense qualitats han estat dipositades en un territori sense nom, i tots els camins que porten cap a llocs amb sentit, cap als indrets on hi pot haver i es creen cada dia significats socialment llegibles, han estat bloquejats per sempre.

[…]

    Els refugiats es troben enmig d’un foc creuat; més exactament, estan lligats en una situació sense escapatòria possible.
    Són expulsats per la força o terroritzats perquè fugin dels seus països natals, però se’ls nega l’entrada a cap altra país. No canvien un lloc per un altre; perden un lloc al món i se’ls catapulta a un enlloc, als non-lieux d’Augé o les nowherevilles de Garreau, o se’ls carrega als Narrenschiffen de Michel Foucault, vaixells plens de folls a la deriva que constitueixen un «lloc sense lloc, que existeix per si mateix, clos en si mateix i alhora abandonat a la infinitat del mar» –o (com suggereix Michel Agier) a un desert, que per definició és una terra deshabitada, una terra que no suporta els homes i que aquests rarament visiten.
    Els camps de refugiats o sol·licitants d’asil són artefactes d’assentament temporal que el bloqueig de totes les sortides fa permanents. Ho repeteixo: els ocupants dels camps de refugiats o sol·licitants d’asil no poden tornar al lloc «d’on vénen», perquè els països d’on han sortit no volen que tornin, s’han destruït els seus mitjans de subsistència i les seves cases han estat saquejades, arrasades o ocupades per altres; però tampoc no hi ha un camí per continuar endavant, perquè cap govern veu de bon ull l’arribada de milions de persones sense sostre, i qualsevol govern faria tot el possible per impedir que els nouvinguts s’establissin al país.

[…]

    El refugiat, com va apuntar Bertold Brecht a Die Landschaft des Exils, és «ein Bote des Unglücks» («un missatger de la desgràcia»).

Zygmunt Bauman. Temps Líquids. Viure en una època d’incertesa. Viena, Barcelona:2007
(Trad. Raül Garrigasait)

[1] Fabienne Rose Émilie Le Houerou, «Camps de la soif au Soudan», Le Monde Diplomatique, maig 2003, pàg.94