Va ser quan els vaig veure que em vaig adonar de la catàstrofe. Tots sabien on anaven, quines parades calia fer, quins gestos exagerar, què dir en cada moment. Aquells moviments automatitzats, aquella gestualitat robotitzada, havien de ser fruit d’un treball col·lectiu prèviament assajat i que jo, després de quinze dies al llit, enfebrat per les angines, m’havia perdut. No se m’havia acudit pensar en l’escenificació de tot plegat, ni en quina havia de ser la meva interpretació. Així, doncs, calia prendre’n distància, observar amb detall com ho feien els altres i procurar reproduir-ho amb tota la perícia que fos capaç.
Primer van fer passar les noies. Totes en fila, vestides de blanc, amb un ciri a una mà i el catecisme, o un rosari, a l’altra, van anar ocupant els primers bancs a l’esquerra de l’altar. Em vaig quedar parat. Jo anava mudat, americana i pantaló de vestir, però res comparat amb aquells rínxols amb llacets de color rosa i aquells monyos cargolats damunt el cap. Vaig sentir-me afortunat. Després vam entrar els nois. Nosaltres només portàvem el ciri. Va ser una sort, com també ho va ser que em fessin entrar el penúltim, de molt lluny la millor posició per a poder observar tot el que feien els qui em precedien i alhora evitar la pressió que sempre pateix l’últim per no quedar massa despenjat o esdevenir el focus d’interès d’aquells qui, amb fingida generositat, s’interessen pel qui tanca la desfilada.
Quan ja érem tots col·locats, va sortir el capellà i va començar la homilia. Recordo que la meva feina era preguntar als companys de bancalada què venia després, què ens farien dir, i sobre tot, què n’havíem de fer d’aquell ciri gegantí. La immensitat de l’espai i la quantitat de gent reunida, lluny d’atemorir-me, m’encoratjava a preguntar-los, en veu baixa, si entenien res del què el mossèn deia.
De cop i volta, seguint un senyal que jo desconeixia, es persignaven, s’agenollaven, es posaven drets o s’asseien al banc, tots alhora. Jo m’hi afegia, amb un cert endarreriment, sempre després d’haver estirat el coll per comprovar que tota la filera feia el mateix i que ningú se n’havia d’estar. Cap al final de la cerimònia, però, ja hi tenia la mà trencada i els meus moviments de cames i coll eren tan ràpids que fins i tot era capaç d’avançar els més lents. Bé, cal reconèixer que hi va haver alguna sortida en fals, però va quedar ben amortida, o a mi m’ho va semblar, per l’homogeneïtat d’americanes blaves, pantalons grisos i cabells clenxats.
Llavors va arribar el moment. D’un en un, primer les noies i després el nois, es van aixecar, van deixar el banc i van començar a caminar en direcció al mossèn que els esperava, davant l’altar, a peu dret, amb una copa ben grossa a la mà. Allò em va agafar per sorpresa, no tenia previst quedar al descobert. La preocupació va anar en augment quan vaig veure que les noies s’hi apropaven, responien les paraules del capellà amb alguna frase que jo no podia sentir i obrien la boca per a que aquest hi introduís alguna cosa de menjar. “Què els pregunta?” li demanava al company del davant; “què li dic?”. De la seva tímida resposta –ja havíem començat a caminar i els gestos, a la força, havien de ser ben visibles–només vaig entendre “no masteguis”.
El cas és que vaig ser incapaç d’escatir què calia dir. O m’havia quedat sord o parlaven tots ben fluix per a fer-me la guitza. Vaig pujar els tres graons que portaven a l’altar, vaig fer dues passes més i em vaig plantar davant del mossèn, esperant sentir, per fi, quina era la pregunta.
No cal dir que tampoc no la vaig entendre, la qual cosa em va alliberar de tots els meus temors d’equivocar la resposta. Si ell podia formular preguntes en una llengua que jo no entenia, jo també podia simular saber la resposta, parlant una llengua tan estanya com la seva. No recordo què vaig dir, exactament, però va ser una munió de sons amb força consonants mal pronunciades i sense cap mena de sentit. Satisfet per haver superat dignament aquell moment, vaig obrir la boca i vaig esperar que m’hi posés el que poc després vaig saber que anomenaven, encara que jo no m’ho acabava d’empassar, l’hòstia consagrada.
Vaig tornar a baixar els graons i vaig arribar al banc, on ja havien arribat tots els companys, a excepció de l’últim, que seguia darrere meu. Eren tots reclinats amb el cap cot i els ulls tancats. Vaig pensar que es tractava de fer temps, fins que l’hòstia s’anés desfent i podéssim tornar a parlar i respirar amb normalitat. Així, doncs, m’hi vaig agenollar i vaig estar-m’hi una estona. Quan ja no hi tenia res a la boca vaig obrir els ulls i vaig veure que la resta encara seguien de genolls. “Què hi feu tanta estona?, els vaig dir, què no se us ha desfet, encara?”. Ningú no em va respondre. “Sssht!, no parlis ni facis soroll” vaig sentir que deien darrere meu. No em vaig girar. Vaig fer cas i em vaig quedar, de genolls, esperant de reüll el primer senyal per posar-nos dempeus.
Aquell dia havien de passar moltes altres coses que no vaig entendre i que em van semblar força absurdes, com l’anell que algú em va regalar –a qui se li acut regalar un anell a un nen de set anys?– o el trist final d’aquell ciri que vaig haver d’aguantar tot el matí, i que potser explicaré en un altre moment.
Per damunt de tot, però, va ser el dia en què vaig descobrir com sobreviure al marge, com simular formar part del conjunt, sense moure’s ni fer soroll. Amb els anys n’he agafat força pràctica i, encara avui, en mig de reunions de treball, dinars de feina i compromisos socials, més o menys solemnes, quan algú em demana què cal fer, sento l’impuls de respondre “no masteguis”.
Restes d'inestabilitat 