A Juan Ramón Jiménez

No ho havies d’haver fet, Juan Ramón, deixar-nos en la foscúria d’aquesta manera. D’acord, vam avesar-nos a no ser res, a la insignificança dels nostres moviments i les nostres passions, a ésser ignorats, a saber-nos arreplegats a l’engròs en l’almosta universal. Formava part del pacte, un intercanvi desigual, desequilibrat si tu vols, però hi teníem cabuda i hi trobàvem consol. Ho recordes? Les nits serenes aixecàvem el cap i miràvem, atordits, l’esplendidesa de l’embolcall, avergonyits de la nostra supèrbia. Amatents, esperàvem l’arribada d’un nou jorn, i a trenc d’alba vèiem tornada la proporcionalitat, sabíem el nom i la mesura de les coses, jo era jo, tu eres tu, allà era allà… Trepitjàvem segur i si res trontollava, teníem el mar. El mar, Juan Ramón, que en la seva immensitat apaivagava el silenci i la llunyania dels astres, que esborrava, per uns instants, la sospita d’haver estat llençats a l’univers, com qui avoca el cubell d’aigua, després d’haver fregat el pis. No, no és just que vinguis ara a dir-nos que el mar tampoc no ens veu ni ens escolta. No som poetes, d’acord, però teníem tot el dret a somniar que ho érem, mentre el miràvem. Altrament, quin era el pacte?

CIEGO

De pronto, esta conciencia triste
de que el mar no nos ve; de que no era
esta correspondencia mantenida
días y noches por mi alma
y la que yo le daba al mar sin alma,
sino en un amor platónico.

¡Sí, inmensamente

ciego!

Aunque esta luna llena y blanca
nos alumbre, partimos las espaldas
del agua en una plenitud de oscuridades.
Y no vistos del mar,
no existimos por este mar abierto
que cerca nuestra nada de horizontes
verdes, resplandecientes e ideales.

Este miedo, de pronto…

Juan Ramón Jiménez. Diario de un poeta recién casado

Anuncis

Aquell punt de tristesa

1393430227658

¿I si la pulsió creadora no fos sinó la voluntat d’un absolut, entossudit a mostrar-se en bocins esparsos?

Walter Benjamin aspirava a publicar un llibre únicament compost de citacions. Mai no sabrem si, d’haver-ho aconseguit, hauria tornat a escriure. ¿Què hi hauria pogut afegir, en aquella mena d’aparador de l’absolut? Emmudit pel so espaordidor d’un tret manta vegades anunciat –En mi trabajo, las citas son como salteadores de caminos que irrumpen armados y despojan de su convicción al ocioso paseante–, Benjamin hauria esdevingut ell mateix literatura, fragment, i totes les obres prèvies serien llegides com a notes a peu de pàgina d’aquell llibre colossal que mai no va arribar a escriure.

També Juan Ramón Jiménez somiava a deixar d’escriure, esdevenir poesia, inefable: Mi ilusión ha sido siempre ser cada vez más el poeta de «lo que queda», hasta llegar un día a no escribir. Escribir no es sino una preparación para no escribir, para el estado de gracia poético, intelectual o sensitivo. Ser uno poesía y no poeta.

Poc abans de morir, Paco de Lucía concedia una entrevista en què explicava de manera planera quina relació mantenia amb l’acte de crear i compondre música:

    A mi m’hauria agradat fer un únic disc. Dedicar-m’hi plenament, corregir-lo una vegada i una altra, i publicar-lo quan estigués a punt de morir. Seria un disc insuperable, perquè ¿com podria superar-lo? 

     M’agrada la creació, l’angoixa que genera la necessitat de fer alguna cosa diferent. Si pogués, només faria una gira petitona, molt de tant en tant, per curar la neurosi que suposa estar tancat a casa, tot sol, component, durant mesos i mesos.

     I m’agraden moltes músiques, però cap com el flamenc. El flamenc em trenca per dins, en els moments tristos i en els alegres, i ho fa d’una manera com no ho fa cap altra. Tot el que faig és flamenc, sobretot quan no faig flamenc.

L’artista, el creador, en faria prou de viure un sol dia; de conèixer la veritat al matí i morir al vespre. Però no l’hi és concedit i viu emmalaltit, com Bolaño –sense cap mena de dubtes jo seria un home més viu i estaria molt més sà, si no m’hagués dedicat a escriure–, a mercè d’aquest absolut.

Benjamin, i tornem a començar, considerava les obres acabades com a obres menors, col·locades al costat dels fragments als quals els artistes dediquen tota la vida; la finalització, deia, només omple d’alegria als més febles i dispersos, que se senten per fi retornats a la seva vida.

Potser és per això que en la contemplació de les obres acabades, d’altra banda les úniques que podem gaudir, hi ha sempre aquell punt de tristesa. Perquè sospitem que, en el fons, són la penitència que paga l’artista per haver gosat reptar l’absolut:

 I com a càstig, faràs coses boniques! (Valéry)