De la impossibilitat d’ésser, alhora, traductor i tirà

Deia T.S. Eliot que és més fàcil pensar en una llengua estrangera que no pas sentir-hi, i que una de les raons per a no voler aprendre un llengua nova és no voler ser una persona diferent, perquè una emoció o un sentiment expressats en una altra llengua no són la mateixa emoció o sentiment. Per això la poesia, seguia Eliot, és el gènere literari més local i el més difícil de traduir, perquè en la traducció d’un poema sempre hi perdem molt més que no pas el que perdem quan traduïm un assaig, un conte o una novel·la.

José Maria Valverde, que va destacar sempre per la seva humilitat i ironia, ho expressava així en una conferència a la UAB, l’any 1982:

No les puedo hablar a ustedes sobre teoría de la traducción porque yo no tengo teoría; es más, no creo en la teoría de la traducción. La traducción es, para mí, un oficio, una actividad imitativa; es como el trabajo que realizan esos cómicos que imitan a los políticos, que tratan de reproducir sus voces. Yo hago lo mismo: oyendo al autor, procuro ir siguiendo su misma voz. Esto requiere no solamente oído, sino además una cierta renuncia a uno mismo. Traducir es una actividad que tiene un gran valor moral, porque es un ejercicio de ascética, en dos sentidos: en primer lugar, porque siempre lo hace uno mal –éste es un buen ejercicio para la educación del carácter– y, en segundo lugar, porque hay que olvidarse de uno mismo al traducir. Si el traductor tiene un estilo literario propio, ha de olvidarlo completamente: los estilistas son incapaces de traducir. Por este motivo, traducir, para un escritor (para un poeta, en mi caso), tiene un lado bueno y un lado malo: el lado bueno es que rompe con los clichés, hace estar dispuesto a todo, obliga a flexibilizarse y a estar siempre abierto a cualquier nueva forma; el inconveniente es que uno pueda llegar a perder demasiado los clichés, que, al fin y al cabo, son necesarios, corriendo así el peligro de tener un estilo demasiado incoloro. Éste seria, grosso modo, el aspecto ético de la traducción, que no es ética en cuanto al traducir, sino en cuanto a uno mismo: la traducción como ejercicio moral, como educación personal.

J.M. Valverde. Obras Competas. Poesía. Editorial Trotta

Traduir –com llegir, enraonar i escoltar– exigeix empatia, saber-nos posar en el lloc de l’altre, anar fins on és per tornar-ne canviat. Només això hauria d’ésser suficient per anular la possibilitat que els traductors –i per extensió, també els lectors i conversadors–, fossin alhora dictadors i ni tan sols seguidors de règims totalitaris. Em direu que la història és farcida de casos que tiren per terra aquest argument. D’acord, ho accepto. El que no pot evitar la història, però, és que me’ls imagini desnaturalitzats, partits en dues meitats, presoners d’un soliloqui amarg. I encara, si la ingenuïtat no fos excessiva, sota l’amonestació constant d’una veu que els avisa de la seva degradació progressiva, tal com els passa a Molloy i a tants altres personatges de Beckett, però sense la tendresa i la compassió que em desperten els protagonistes de les seves novel·les i obres de teatre

 … yo me quedé donde estaba, a mi pesar, aunque no mucho. Porque en mí siempre ha habido, entre otros, dos payasos, el que sólo aspira a quedarse donde está y el que imagina que un poco más lejos se encontrará mejor. De modo que, cualquiera que fuese mi conducta, siempre hallaba razones que me asistían. Y cedía por turno a cada uno de aquellos tristes compadres para hacerles comprender su error.

Samuel Beckett. Molloy. Alianza Editorial (Trad. Pedro Gimferrer)

I potser estaran d’acord que tot això dista molt de ser un traductor o un humanista, oi?

211

Anuncis

La llibertat i l’artista

0antonitpiesensuestudio

Antoni Tàpies treballant a l’estudi del carrer Saragossa, l’any 1980

Entre les persones que no es dediquen professionalment a allò que els agrada, és a dir, entre la majoria dels essers humans, és comú opinar que les feines dels altres són millors que no pas la seva. Estan més ben pagades, gaudeixen de millors condicions, són menys estressants o tenen un horari més racional, ja siguin dentistes, notaris o botiguers. Quan la comparació es fa, ai-las, amb aquells que viuen de l’escriptura, la música o l’art, llavors tots aquests termes perden importància i apareix, tot de sobte, la paraula llibertat: gelosos i porucs com són, disposen l’artista entre els individus que gaudeixen de més llibertat i l’imaginen, en plena creació, feliç d’esquinçar cànons i normes, ufanós de deixar enrere el filat que els té encerclats i al que han promès lleialtat i obediència absolutes.

Res més lluny de la veritat. La llibertat més gran que té l’artista és la de no crear l’obra. És, no cal dir-ho, una llibertat dolorosa, que atempta contra la seva existència, que l’obliga a mesurar-se pas a pas. És ell per sí sol que la d’amidar, com l’infant que comença a caminar i fa tentines, i no disposa de cap altre criteri, per fer-ho, que el merament estètic –el més exigent.

Entre els papers pòstums que va deixar Antonio Machado hi ha el que havia de ser el seu discurs d’ingrés a l’Academia de la Lengua. Es tracta d’un escrit inacabat, datat al 1931. Són fragments d’un discurs que mai no arribaria a llegir. Bé sigui per aquesta condició d’inconclús, perquè pensava que era un honor totalment immerescut o per la seva tradicional humilitat, hi podem llegir afirmacions com aquesta:

“Lo primero, en el orden estético, es hacer las cosas bien. // Lo segundo no hacerlas. // Lo tercero y último, lo realmente abominable, es hacerlas mal. // Don Miguel de los Santos Álvarez no perdonaba al autor de un drama trágico malo en cinco actos. ¡Es tan fácil –decía él– no escribir un drama trágico en cinco actos! // Tan fácil como no hacer una tesis doctoral, un discurso académico, o un nuevo plan de enseñanza…”

Machado dubta, fins i tot, si el discurs que els ha de llegir paga la pena, si no se’l podrien estalviar. Animal ruminant, els avançava el que temps més tard faria dir a Juan de Mairena, aquesta vegada, però, com a sentencia d’aplicació general i expressada amb la ironia intel·ligent que sempre el va definir:

“Entre el hacer las cosas bien y el hacerlas mal está el no hacerlas, como término medio, no exento de virtud. Por eso –decía Juan de Mairena– los malhechores deben ir a presidio.”

El creador, l’escriptor, se’ns presenta com aquell que pren l’última decisió sobre la publicació o no de la seva obra. Aquesta és la naturalesa de la responsabilitat que sempre suposa tota llibertat. Aquesta és la seva llibertat, tan sovint oblidada per necessitat, mala fe o ignorància. Després vindran editors, marxants, mecenes.

Quant a la resta, l’artista no fa més que jugar amb les peces que li són donades, seguint unes regles estrictes, perfectament establertes i contra les que difícilment podrà revelar-se. Aquest és el seu filat, al que li ha promès obediència i lleialtat.

Dolors Oller, en un article publicat al nº4 de la revista Saber, al juliol de 1980, ho explica així:

“Una vegada, una senyora va dir al poeta T.S. Eliot: «Miri, jo, últimament, no puc llegir cap altra poesia que aquella que està escrita en vers lliure.» I el poeta li va contestar: «Senyora, en poesia hi ha versos bons, versos dolents, i el caos. Però el vers lliure no existeix; o, al menys, no per a aquell poeta que vol fer bé la seva feina.» Eliot volia dir, amb això, que l’art té molt poc a veure amb la llibertat. I tenia raó.

Sortosament, han passat ja aquells temps en els quals hom creia que mètrica era sinònim de cotilla, una cosa rígida i estranya que privava la llibertat del poeta i convertia la seva obra en producte artificial, mancat de sinceritat. Avui, tant el coneixement de la poesia com el gust estètic en general van canviant i ja es comença a donar per suposat que l’art és forma i que la llibertat, en art, actua en uns altres nivells.

Un poeta té tota la llibertat per triar quina experiència vol expressar. Pot triar, o sentir la necessitat de triar, per expressar-la, una experiència moral o sensual, una experiència col·lectiva o individual, una experiència sensible, intel·lectual o metafísica. Però també té l’obligació d’escollir la formalització per expressar-la. Una formalització d’aquesta experiència, o motivació, que la materialitzi a través del llenguatge i la faci entenedora. Perquè l’art, com ja va dir Joan Ferraté en el seu llibre Dinámica de la poesía, és una formalització de l’experiència. La qual, sense aquesta formalització deixa de tenir valor com a obra d’art, tot i que sigui molt admirable i molt important en tots els altres nivells de la vida humana.”

Unes línies més avall, en el mateix article, afegeix aquesta cita de W. H. Auden:

«Beneïdes siguin les regles mètriques, que prohibeixen o impedeixen les respostes automàtiques, ens forcen a repensar les coses i a deslliurar-les d’un contingut massa personal.»