Bon Nadal

Ara fa un any, el 16 de desembre de 2013, Laurie Anderson acompanyada d’una bona colla d’amics, recordava Lou Reed. Va ser a Nova York, esclar, en el Teatre Apollo de Harlem. Els que hi van ser van tenir la sort de veure dalt l’escenari Moe Tucker, Patti Smith, Paul Simon, John Zorn, Antony Hegarty , Blind boys of Alabama, Philip Glass, Debbie Harry i Marc Ribot, a més de la pròpia Laurie Anderson. Els que no, vam saber de l’homenatge per la premsa i vam ser coneixedors de les paraules amb què Laurie va cloure l’homenatge: “En Lou i jo teníem tres regles, no tenir por de ningú, disposar d’un detector de ximpleries i tendresa”.

Que passin un molt bon Nadal.

Anuncis

Elogi del parèntesi

SAMSUNG

La vida és feta de parèntesis. Passen i prenen lloc, un rere l’altre, asseguts en filera, conformant la línia que porta de l’origen al destí. N’hi ha d’imperceptibles i d’esvalotadors; de previsibles i d’irrupció sobtada; d’efímers que s’apressen a tancar-se abans no els descobreixis, i de persistents i tossuts que s’estiren contra-natura. Un parèntesi porta a l’altre i tots plegats, superposats, donen entitat allò que algú n’ha dit trajectòria personal i que altres en diem, simplement, vida.

Hi ha vides farcides de parèntesis, per inquietud o per necessitat, i n’hi ha que només obren i tanquen els estrictament necessaris, perquè els troben escadussers, inoportuns. En tots els casos, contràriament al que diu la gramàtica, la proposició, la que hom escriu dia a dia, no pot ser llegida ni molt menys tenir significat, si no hi són inclosos. Els parèntesis esdevenen, amb els pas dels anys, els rodets de pel·lícula que hom torna a muntar per visionar les escenes que han conformat la seva vida: cada vida els seus parèntesis, cada parèntesi el seu rodet.

Aquest post té la voluntat de fer justícia a un dels meus rodets, concretament, el que va quedar sobre-impressionat amb el record de les meves lectures, diguem-ne, intermèdies. Ho diré gràficament, les que van transcórrer entre el Zoo d’en Pitus i Crimen y castigo. Per a qualsevol lector, aquest seria un parèntesi excessivament llarg i heterogeni, difícil d’abastar amb un sol escrit. No és pas el meu cas. Entre els Marsupilami, l’Espirú i Fantàstic, en Sergi Grapes i tants altres que van anar quedant apilats a la prestatgeria, i els Fedro, Así hablaba Zaratustra, Carta al padre o Del inconveniente de haber nacido que no trigaria a descobrir, només hi tinc un rodet: el de les monografies musicals.

Sí, les meves primeres lectures “formatives”, les que van descobrir-me el goig i la necessitat de llegir –i molt probablement, les que afavoririen la meva posterior predilecció per  l’assaig– van ser exclusivament biografies, enciclopèdies i volums que tractaven de música, sobretot de rock, blues i pop. Hunter Davies, Jesús Ordovás, Alan Distair, Anthony Scaduto, Philippe Bas-Raberin o el mateix Jordi Sierra i Fabra són els autors que devorava sense ser conscient de qui eren, com escrivien ni, en el cas dels estrangers, qui els traduïa. He perdut el recompte de les vegades que vaig rellegir alguns dels seus llibres. Historia de la Música Pop de Sierra i Fabra, publicat en dos volums, era molt més que un llibre de consulta: vaig aprendre’m la formació, les influències, l’estil musical i els títols dels discs que van enregistrar la majoria dels grups de l’època. És ara que me n’adono que ja llavors devia destacar per prolífic: només a casa hi ha 11 llibres seus!, entre monografies de la història del Rock i del Pop, i biografies de gent tant diversa com Bob Dylan, Pink Floyd, John Mayall, Rick Wakeman, Santana, The Beatles o Rolling Stones. Val a dir que els meus gustos no es limitaven al món anglosaxó: entre aquestes lectures també hi va haver temps per a la música de casa, i per llegir, entre d’altres, una monografia sobre Joan Manuel Serrat d’un tal Vázquez Montalbán…

Sí, aquestes són les lectures amb les que vaig créixer i les que, d’una manera o altra, han influït en la meva manera de llegir i escriure. No en tinc cap dubte. Com tampoc no vacil·laria a afirmar que van ser les traduccions d’algunes de les lletres de Lou Reed, Bob Dylan o Leonard Cohen, les que van facilitar-me la lectura de Kafka, Nietzsche o Cioran.

D’aquests autors, dels de les monografies musicals, no n’he sabut pràcticament res més, no he buscat altra obra publicada i no he llegit més títols que els que vaig adquirir quan tenia dotze, catorze, setze anys. Tot allò que és intermedi corre el perill de no gaudir mai del reconeixement que li correspon. Des d’aquí el meu granet de sorra per mirar de corregir-ho, en forma de sincer i endarrerit agraïment.