Grècia (o l’èpica del S. XXI)

Tinc una opinió formada sobre l’assumpte del deute grec, sobre la conveniència o no d’acceptar les condicions imposades per la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Passa, però, que em resulta del tot impossible destriar si és fruit d’un raonament objectiu i centrat, si respon al desig de fer emprenyar aquesta colla d’especuladors que governen les institucions europees, o si obeeix al sentiment de deute amb la Grècia clàssica, a la qual no serem mai capaços de retornar el llegat. Quan veig les imatges de la gent al carrer i els rostres d’aquests avis menuts i descamisats, que fan cua davant dels bancs per treure els diners de les seves pensions, no puc deixar de veure els descendents directes de tot el que som. Per què l’orgull d’un poble i el seu actiu cultural no ha de bastar per resoldre el conflicte, si més no per aconseguir una moratòria o unes millors condicions de retornar el deute, és una cosa que no entenc. Potser és que l’èpica grega no va ésser mai tal com l’imaginem, i tot plegat no és més que una bonica història que ens hem anat explicant, els uns als altres, per amagar els nostres defectes i expiar les nostres faltes.
 

ANÁFLISTOS, ÁTICA
525 ANTES DE CRISTO

Según lo convenido con el maestro estatuario, esta mañana han llegado al taller los padres de Creso, el joven soldado de Anáflistos muerto en combate el pasado verano. Vienen a recoger la estatua funeraria que adornará la tumba de su hijo.

En la pequeña estancia dispuesta para la entrega, aquel inmenso bloque inerte traído desde Paros en barco y arrastrado hasta aquí sobre un carro de bueyes ha perdido su horizontalidad y su peso, se ha puesto sorprendentemente en pie apoderándose de la figura del muchacho, cobrando ligereza y vida ahora que ha pasado la muerte.

La visión de la estatua produce escalofríos. Por alguna razón, esta imagen de mármol no es como los colonos votivos del cercano santuario de Sunion, simbólicos y ausentes. Aquí, detrás de la sonrisa y la mirada, han quedado atrapadas la serenidad y la inocencia; ese pecho espacioso entregado a la luz parece aún lleno del aire limpio de la bahía; esos músculos nítidos y turgentes son, sin lugar a dudas, los de aquel muchacho que aún era un niño hace apenas tres años.

Pasados unos minutos, el lapicida entra en la sala con gesto reverente y solicita las palabras para grabar el epitafio. El padre le hace entrega de un trozo de papiro escrito la pasada noche. Su esposa y él han decidido que no habrá ningún elogio épico, ninguna alusión al valor o a la patria, ninguna mención al enemigo.

PÁRATE Y LAMÉNTATE
ANTE LA TUMBA DEL DIFUNTO CRESO
A QUIEN ANIQUILÓ EN EL FRENTE EL FURIOSO ARES

 
Pedro Olalla. Historia menor de Grecia. Una mirada humanista sobre la agitada historia de los griegos. Acantilado

El blat de moro que ens afarta

A la Unió Europea, tots els ous de gallina, per poder ser comercialitzats, han de dur  imprès a la closca un codi que indica, entre d’altres, les condicions en què ha estat criada la gallina que l’ha post. D’aquesta manera hom pot triar entre comprar-ne de gallines engabiades, que a penes tenen mobilitat i són sotmeses a vint-i-dues hores diàries de llum artificial; o escollir-ne d’aus criades a l’exterior, que picotegen gra ecològic i que poden alternar hores de sol i ombra, segons els vingui de gust. Basta conèixer la transcripció del primer dels onze caràcters que formen aquest codi, per fer-ne l’elecció: un 3 correspon a les primeres, les gallines estressades; per contra, un 0 identifica les gallines que han gaudit d’unes condicions de vida saludables, que han post tants ous com la seva natura els ha demanat de pondre, i que han menjat el millor gra que hom pot imaginar. No cal dir que el preu a què venen els ous que ponen les primeres és força més econòmic que no pas el de les segones. Diuen que les condicions de vida de la gallina no afecten les qualitats nutricionals dels ous que ponen i, si hem de creure els biòlegs, les propietats nutricionals d’uns i altres són exactament les mateixes. Tanmateix, també diuen que sí que afecten el seu sabor: com més felices són les gallines, més gustosos són els ous que ponen i més ataronjats són els rovells. Val a dir que entre aquests valors 3 i 0 hi ha, també, la gradació 2 i 1 que, com es fàcil d’entreveure, signifiquen una millora progressiva de les condicions de cria. Permetin-me, però, que no desenvolupi més aquest punt i em quedi, de manera intencionada, amb els dos valors extrems que il·lustraran suficientment el meu plugim d’aquests darrers dies:

Sí, perquè fa dies que penso si no fóra possible que aquesta codificació es fes extensiva a altres productes fruit de l’activitat humana, per fer-nos una idea aproximada de les condicions en què han estat elaborats o manufacturats. Un simple codi que il·lustrés l’índex d’estrès a què ha estat sotmès el seu creador, o el personal i operaris que hi han treballat. I penso en com ens ajudaria a mesurar i decidir la nostra resposta davant tot el que se’ns ofereixen impunement, i en com, essent tractats tots plegats com gallines ponedores, ajudaríem a millorar les condicions laborals d’assalariats i autònoms.

I, de sobte, penso en el sector del llibre. I m’imagino, per un moment, que els llibres van etiquetats amb un codi que il·lustra la bestreta que ha rebut l’autor per escriure’l, el percentatge que li correspon sobre el preu de venda, els terminis atorgats a traductor i corrector per oferir-nos-en la millor versió possible, la cotització de la seva feina, la transparència de l’editor en la remuneració de les vendes, en la promoció del llibre i de l’autor, el compromís del distribuïdor, etc. No posaria cadascú al seu lloc, la impressió de tal codi? No ajudaria en la decisió de compra, davant l’allau de títols que apareixen setmana rere setmana? Sí, ja sé que no és ben bé el mateix, que encariria el producte final, que cada llibre és únic i que l’elecció, a diferència del que passa amb l’ou, no estaria entre triar-ne un d’un codi o d’un altre, sinó entre comprar aquest títol o no fer-ho. I l’algoritme se’m complica. Perquè el gra que alimenta autors, traductors i correctors, la seva estima per la llengua i la paraula, roman inalterat malgrat mirin d’engabiar-lo i empobrir-lo, i la llum artificial no afecta la seva posta ni el valor nutricional de la seva obra. I llavors penso que no hi ha res a fer, que prou que ho sap el granger.

Però també sé que cada editor és únic, i que n’hi ha que s’estimen l’ofici malgrat els faci perdre bous i esquelles, que tenen cura de l’autor, mimen la seva obra i procuren desenterrar-la de sota la pila de novetats dels gegants del sector. I que si menjar ous en mal-estat pot provocar salmonel·losi en la persona que els ingereix, deixar la publicació d’obres en català en mans de grups editorials cada cop més grans, pot provocar la seva mort sobtada, afectat pel triple virus de l’avorriment, la manca de sabor i l’absència de color. I és llavors que torno a pensar en la conveniència d’aquest codi, i en la sort que tenim, mentre no arriba, de poder tastar els ous d’una altra granja!