El tot i les parts

Són peces d’un engranatge que no gira fi, fa dies que els dono voltes. Ara rauen, inservibles, damunt la taula. Les he desmuntades, n’he pres les mides i n’he resseguit el perímetre.

Perquè en el contorn hi ha el límit i en el límit, la possibilitat d’esdevenir engranatge. Cada gir, cada revolució, és un sumatori de límits en fricció, un equilibri de singularitats en moviment.

Si qualsevulla de les unicitats despunta, l’engranatge es deteriora, deixa de funcionar. Cal emmotllar-se, prescindir de la individualitat i, alhora, fer-ne frontera: és només en els confins que hi pot haver contigüitat.

Una peça implica l’altra. Les grans mouen les petites, que n’impulsen d’altres més grans que les primeres, encara. En la inèrcia, però, no sabries dir qui mou qui. És inherent a la condició d’engranatge. Així ho mana la doctrina.

*

Aquest, no em fa res confessar-ho, és un post mandrós. Anava a parlar-los de Goytisolo, el gran, vull dir José Agustín, i de Machado, Antonio. De fet, volia fer-los enraonar de l’individu, de l’home i de la dona, i contraposar-los –a Goytisolo i Machado– en un diàleg que imaginava tranquil i pausat. L’un parlaria del nostre destí com a éssers humans i de la nostra dignitat, que mai no és del tot nostra, sempre és compartida. L’altre, de la necessitat d’afirmar la individualitat, la singularitat de cadascú per damunt de la multitud. Tot això em suposava una feinada, remenar versos, buscar fragments, encaixar-los, donar-los veu. Per acabar-ho d’adobar, a mitja conversa s’hi van afegir, de manera inesperada, Gombrowicz, Carles Riba i Siegfried Lenz; massa veus a moderar, pensava, i encara sort que vaig frenar Nietzsche, que ja treia el cap per la finestra.

Però, no. Ara que sóc en confessió els he de dir que no va ser això que em va fer abandonar la idea original, sinó adonar-me que la conversa menava cap a una bifurcació irresoluble. Trobar una bifurcació quan el camí és llarg, és una dificultat; que la bifurcació no tingui sortida, un impediment tràgic.

Els deixo un fragment del que havia d’ésser el diàleg i que, finalment, ha quedat per bastir:

–Goytisolo: mire, Don Antonio,
           Un hombre solo, una mujer / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.
–Machado: Que no, José Agustín, que usted y yo y cada uno de nosotros es único e irrepetible, y que
           Por muchas vueltas que doy -decía Mairena- no hallo manera de sumar  individuos.
–Riba: amb el seu permís, estimats, l’única certesa és que tots som sota el
mateix vent, que llagoteja les nostres naus.
           Tot navega: / cada vaixell, és tot el mar / que li fa força i l’arrossega.
–Gombrowicz: cavallers, si m’ho permeten, cas que els adolescents hàgim de demanar permís per a res, a tots vostès els perd l’afany de singularitat, com si això d’ésser únics sumés punts, quan
           ¿No és veritat que tota forma es basa en l’eliminació, que construir és retallar?
–Lenz: justa la fusta! Això mateix és el que faig quan em poso davant del llenç en blanc i provo de copsar les nostres figures
           A la nostra contrada sempre val la pena mirar com algú se’n va sota un tros de cel: t’atures i concentres l’atenció en el lligam entre l’espai i el moviment, i cada cop et fas creus de la superioritat aclaparadora de l’horitzó.

Les peces de l’engranatge:
José Agustín Goytisolo. Palabras para Júlia
Antonio Machado. Juan de Mairena
Carles Riba. Estances. Llibre segon
Witold Gombrowicz. Ferdydurke (Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)
Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany (Trad. Joan Ferrarons)

Filosofia, que guai! (o de per què cal portar sempre el martell al damunt)

És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:

–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.

L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:

El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.

Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.

Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.

El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.

L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:

Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.

Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.

Un món en construcció

Una de les sorts més grans que tinc, d’un temps ençà, és la d’assistir en directe a l’estrena de paraules, de mots que per primera vegada es posen en circulació, en aquest cas, entre alumnes de primària. L’exercici segueix sempre un mateix patró: primer llegim un poema o un fragment d’algun conte o novel·la; tot seguit repassem cadascuna de les paraules, per si n’hi ha cap que no entenem; després, posem a prova la comprensió “oftalmològica”, que tantes vegades es confon amb la comprensió lectora i que consisteix, per dir-ho ràpid, a cercar dades i informació que són explícites en el text i que donen resposta a preguntes òbvies, del tot banals, tals com quin és el nom del protagonista, quants germans té, on viu; finalment, passem a interrogar el text, a preguntar-nos tot el que el poema o fragment no explica, tot allò que no pot respondre i que hem d’imaginar-nos pel nostre compte, si volem avançar amb pas ferm en la lectura.

El cas és que en els textos escollits sempre hi ha una o dues paraules que no coneixen, que potser no han sentit mai i de les quals no en saben el significat. La d’aquest divendres era ‘intangible’. Vam provar de definir-la sense cap altre ajut que el context i la imaginació, i vaig demanar-los si me’n podien posar cap exemple: l’aire, els núvols, van dir d’immediat, i de seguit van continuar amb els sentiments, les emocions, el pensament, i quan ja semblava que no se’ls n’acudia cap altre, encara van afegir la felicitat, la intel·ligència, la tristor, la imaginació. En definitiva, l’aula era plena d’intangibles –i de dits que apuntaven enlaire per demanar torn i col·laborar a fer més llarga la llista–. Per acabar l’exercici, vaig proposar-los d’agafar un full i escriure una frase, o el que els vingués de gust, inspirat en algun ‘intangible’, cadascú el seu. De sobte es va fer el silenci, havien de pensar, abans de posar-s’hi, escollir-ne un, temptejar què en volien dir, i escriure-ho. Escriure-ho com ho fan els alumnes de primària, amb voluntat i esforç, amb el traç encara insegur, provant de governar el llapis i controlar el gargot, assegurant que cada línia arriba allà on vols que arribi, que cada paraula diu el que ha de dir, a poc a poc, sense presses. Escriure com ho fan, també, els filòlegs

… somos amigos de lo lento, mi libro y yo. No en vano se es o se ha sido filólogo. Filólogo quiere decir maestro de la lectura lenta, y el que lo es acaba por escribir también lentamente […] La filología es un arte venerable, que pide ante todo a sus admiradores que se mantengan retirados, tomarse tiempo, volverse silenciosos y pausados, un arte de orfebrería, un oficio de orífice de la palabra, un arte que pide un trabajo sutil y delicado, y en que nada se consigue sin aplicarse con lentitud.  

 Friedrich Nietzsche. Aurora. José J. de Olañeta, Editor.
(Trad. Pedro González Blanco)

El filòsof Byung-Chul Han, d’origen sudcoreà, explica que va traslladar-se a Alemanya amb la intenció d’estudiar literatura. Aviat va adonar-se, però, que no dominava prou l’idioma, que llegia molt a poc a poc, la qual cosa el va fer canviar d’opinió i matricular-se a filosofia perquè, en la seva opinió, demanava un altre ritme de lectura.

La Cèlia estudia 4t de primària, encara no sap què serà, quan sigui gran. De moment, llegeix i escriu a poc a poc. Confiem que no deixi de fer-ho:

Una paraula que no és escrita o pronunciada, és un món que no existeix.

Strauss i Mahler: història d’un oferiment

Landhaus Richard Strauss 

                                                                                 Garmisch 11.5.11

 Querido amigo:

Leo con gran jubilo que está Ud. mejor y en camino de superar felizmente esa fastidiosa enfermedad. Quizás sirva para alegrar algo esas melancólicas horas de la convalecencia la noticia de que, el próximo invierno, probablemente a comienzos de diciembre, actuaré con la Orquesta Imperial de Berlín, ejecutando su III Sinfonía. Si ello le complace, podría dirigirla Ud. (le gustará mucho la orquesta). Para mí sería una delicia volver a escuchar su primorosa obra bajo su batuta, por más que a mí me agrade dirigirla yo mismo. El ensayo preliminar lo haría yo, naturalmente, para ahorrar a Ud. esa lata, de manera que quede para Ud. como única tarea la satisfacción de interpretar su obra.Deseo fervientemente que se recupere del todo pronto, y le ruego acepte mis saludos y los de mi esposa, que ha seguido también con entrañable simpatía las noticias sobre su estado de salud.

                                                                     Su fiel y respetuoso amigo

                                                                                                                         Richard Strauss

Presente mis respetos a su esposa, suegra y hermana.

Aquesta és l’última carta que Richard Strauss va escriure a Gustav Mahler. No coneixem quina va ser la seva resposta, ni tampoc si n’hi va haver: Mahler moria set dies després i va ser finalment el propi Strauss qui dirigiria la seva III Simfonia, set mesos més tard, l’onze de desembre de 1911.

Tampoc no he esbrinat què va portar Strauss a escollir aquesta obra. Potser va ser un gest d’amistat, un mostra del seu reconeixement vers la III Simfonia, o tal vegada no va tenir elecció i va ser una imposició del mecenes de torn. En qualsevol cas, tal com miraré d’explicar tot seguit, és significatiu que fos aquesta la composició triada.

Posem-nos en antecedents. Mahler i Strauss s’havien conegut l’any 1887. Tots dos,  joves directors d’orquestra, viatjaven sovint arreu d’Europa i, quan coincidien en alguna de les seves destinacions, passaven llargues estones, asseguts en els cafès de Budapest, de Weimar, d’Hamburg, parlant de música i compartint inquietuds professionals i artístiques. La seva amistat va durar vint-i-quatre anys i només va veure’s interrompuda per la mort de Mahler. Tanmateix, la seva era una relació desigual, asimètrica: mentre que Strauss sentia un gran respecte per Mahler, el sentiment d’aquest cap a Strauss era de total admiració; en l’època en què Mahler només era reconegut com a gran director d’orquestra, Strauss ja destacava com a excel·lent compositor, digne candidat a succeir Wagner.

Cap al 1891, els dubtes, les inseguretats, les contradiccions de Mahler són ben visibles i contrasten amb la passa ferma i segura, fins i tot despreocupada, amb què Strauss afronta cada repte, cada composició, cada concert.

En cuanto a mis ‘partituras’, querido amigo, –escriu Mahler a Strauss– estoy a punto de guardarlas en mi pupitre. No se imagina el rechazo perpetuo que he de soportar por ellas. Contemplar cómo los señores se desploman de sus asientos y se lamentan diciendo que es una empresa imposible ejecutar una cosa así. A la larga me resulta insoportable. Es un eterno e inútil merodear de un sitio a otro con ellas bajo el brazo… ¡Dios mío! El mundo seguirá sin duda marchando sin mis composiciones”

Conscient de la frustració de Mahler, Strauss s’esforça a defensar i divulgar la seva obra i mira d’introduir-lo en l’ambient d’Hamburg, davant el totpoderós Hans Von Bulow. Dit en poques paraules, esdevé el seu protector.

El respecte i l’admiració, però, segueixen diferents patrons i es nodreixen en desigual mesura. Els qui pateixen els efectes de l’admiració vers algun col·lega de professió, i no arriben o triguen a fer fortuna, passen amb facilitat de la devoció a l’enveja. Mahler, possiblement afectat d’aquesta dolència, va saltar d’un extrem a l’altre:

Strauss destila tanto veneno que uno siente rechazo desde lo más profundo. Si esos son los frutos ¿cómo ha de amarse al árbol?… Es mejor, de lejos, comer el pan de la pobreza y seguir la propia estrella que venderse de esa manera. Tiempo llegará en que se separe la cizaña del grano, y mi momento llegará cuando el suyo haya terminado…

Frustrat per la manca de reconeixement, passa de considerar Strauss el seu únic amic a tenir-lo per únic rival, mira d’aconseguir les seves partitures, les hi demana personalment, les analitza, les estudia a fons i en parla amb altres col·legues per contrastar opinions. En aquest estudi detallat, que arriba a ser gairebé obsedís, hi ha qui ha vist la desesperació per conèixer quina era la clau de l’èxit de Strauss, quin era el seu encert, allò que el permetia innovar sense perdre el favor del públic i la crítica.

Però és possible, també, que l’objectiu fos un altre, i que Mahler les estudiés per mantenir-se fidel a sí mateix, per refermar-se en el seu estil, per descobrir i aïllar el que ell considerava que no havia de figurar en les seves obres, en la seva manera d’entendre la música, en resum, per evitar reproduir models i esquemes que considerava estèrils. És aquesta, potser, la lectura que cal fer del següent comentari:

… si los éxitos de Strauss no me hubieran abierto el camino, yo estaría todavía ahí clavado con mis obras, un monstruo a los ojos de todos, para mí representa un placer muy especial haber encontrado entre mis contemporáneos un compañero de armas y de creación de ese calibre. Schopenhauer recurre en algún pasaje al símil de dos mineros , que excavan sus pozos desde extremos opuestos de la misma montaña para encontrarse, llegado el momento, en su camino subterráneo. Así veo yo mi relación con Strauss.

Mahler tolerava malament les crítiques dolentes i encara pitjor si venien de Strauss, el seu company d’excavació. Aquesta ambivalència, aquesta presència de sentiments contradictoris, és el tret que acabaria definint no només la relació amb Strauss sinó la mateixa personalitat de Mahler:

Nuestro acuerdo en Viena –explica la seva esposa Alma a Recuerdos de Gustav Mahler– era que si yo recibía alguna noticia desagradable para él por la mañana, a la hora de comer tenía que conversar alegremente, porque de lo contrario  no soportaba la comida, de manera que sólo podía darle el mensaje después de la siesta, cuando hubiera descansado y fuera capaz de resistirlo…

Un segundo acuerdo, igual de peculiar, era que lo que el día anterior era correcto, al siguiente ya no tenía por qué estar bien. Así que me resultaba imposible decir: “Pero, Gustav, si ayer dijiste le contrario…” (y esto lo hacía muy a menudo), porque se reservaba el derecho a ser inconsecuente. A veces, esa cualidad me asustaba mucho, porque nunca podía estar completamente segura de lo que pensaba ni sentía»

Però, tornem a la carta que encapçala aquest post i coneguem l’origen de l’obra, la interpretació de la qual havia d’aixecar els ànims de Mahler, la seva III Simfonia.

L’any 1895 Mahler i Strauss van coincidir, encara que de forma individual, en un mateix projecte musical: ambdós havien llegit Nietzsche i va ser tal la impressió que els va causar que van decidir emprendre la composició d’una obra musical basada en el pensament del filòsof alemany. La manera amb què un i altre van resoldre el projecte, i la desigual fortuna que els va acompanyar, és una mostra més d’allò que els va separar sempre com a músics i compositors. Richard Strauss va tenir enllestit el seu famós Així parlà Zarathustra uns mesos més tard, l’agost de 1896, i el novembre del mateix any el presentava en públic. Gustav Mahler va començar la seva composició el mateix any que Strauss, el 1895, però va necessitar-ne més de set abans no la va poder estrenar, un cop més, amb l’ajut del seu amic i protector Richard Strauss. Després de varis intents de donar-li nom –Somni d’un matí d’estiu o La gaia ciència,  van ser algunes de les opcions descartades– la composició va quedar sense títol, era simplement la III Simfonia.

Strauss era conscient de la influència que exercia sobre Mahler. Anunciar-li per carta un futur concert en el que interpretarien la seva obra era, en el millor dels casos, un reconeixement cap a una simfonia trencadora, de grans proporcions, excessiva en tot, en el seu format d’interpretació, en la seva estructura, en la seva durada; una obra que definia clarament la personalitat del propi Mahler. En el pitjor dels casos, era un recordatori del seu deute moral, el de Mahler, vers la figura del qui havia fet possible la seva estrena, l’any 1902.

Recordem, també, que Strauss eximeix Mahler de l’assaig preliminar, per no fatigar-lo, i li ofereix interpretar l’obra directament. Quina hauria estat la seva resposta? Hauria deixat que el compositor muniquès, el miner que excavava el túnel des de l’altra banda de la muntanya, donés forma a la galeria? Hauria pogut estar-se de decidir quin havia de ser el punt de trobada? Tal vegada, el que Strauss expressava com una atenció, tenint en compte la mala salut de Mahler, no era més que un afany de protecció –un més–, aquesta vegada, amb els músics de la seva Orquestra Imperial de Berlín: són prou coneguts el nivell d’exigència i el mal caràcter de Gustav Mahler a l’hora d’assajar i dirigir:

En cierta ocasión –explica la seva dona, Alma–, Mahler no dejaba de atormentar a los miembros de la orquesta durante los ensayos de la Quinta de Beethoven por culpa de los tres primeros golpes, hasta el extremo que algunos se levantaron para marcharse y otros permanecieron indignados, dispuestos a ejercer una resistencia pasiva. Mahler lo vio y exclamó:

–Señores, guárdense toda su furia para la interpretación. Quizás entonces, finalmente, interpretemos el inicio como es debido.

Strauss havia dit, en més d’una ocasió, que la seva obra preferida de Gustav Mahler era la IV Simfonia. Ni tan sols la V, tan famosa entre nosaltres per figurar en la banda sonora de la pel·lícula Mort a Venècia, li mereixia la mateixa atenció:

Hace poco –escriu Strauss a Mahler–, en el ensayo general, me ha sido concedido disfrutar una vez más de su 5ª sinfonía. Lo único que lo estropeó algo fue el pequeño Adagietto. Naturalmente, es lo que más ha gustado al público, y eso le está a Ud. bien empleado. 

Per què, doncs, va triar Strauss la III Simfonia? 

Elogi del parèntesi

La vida és feta de parèntesis. Passen i prenen lloc, un rere l’altre, asseguts en filera, conformant la línia que porta de l’origen al destí. N’hi ha d’imperceptibles i d’esvalotadors; de previsibles i d’irrupció sobtada; d’efímers que s’apressen a tancar-se abans no els descobreixis, i de persistents i tossuts que s’estiren contra-natura. Un parèntesi porta a l’altre i tots plegats, superposats, donen entitat allò que algú n’ha dit trajectòria personal i que altres en diem, simplement, vida.

Hi ha vides farcides de parèntesis, per inquietud o per necessitat, i n’hi ha que només obren i tanquen els estrictament necessaris, perquè els troben escadussers, inoportuns. En tots els casos, contràriament al que diu la gramàtica, la proposició, la que hom escriu dia a dia, no pot ser llegida ni molt menys tenir significat, si no hi són inclosos. Els parèntesis esdevenen, amb els pas dels anys, els rodets de pel·lícula que hom torna a muntar per visionar les escenes que han conformat la seva vida: cada vida els seus parèntesis, cada parèntesi el seu rodet.

Aquest post té la voluntat de fer justícia a un dels meus rodets, concretament, el que va quedar sobre-impressionat amb el record de les meves lectures, diguem-ne, intermèdies. Ho diré gràficament, les que van transcórrer entre el Zoo d’en Pitus i Crimen y castigo. Per a qualsevol lector, aquest seria un parèntesi excessivament llarg i heterogeni, difícil d’abastar amb un sol escrit. No és pas el meu cas. Entre els Marsupilami, l’Espirú i Fantàstic, en Sergi Grapes i tants altres que van anar quedant apilats a la prestatgeria, i els Fedro, Así hablaba Zaratustra, Carta al padre o Del inconveniente de haber nacido que no trigaria a descobrir, només hi tinc un rodet: el de les monografies musicals.

Sí, les meves primeres lectures “formatives”, les que van descobrir-me el goig i la necessitat de llegir –i molt probablement, les que afavoririen la meva posterior predilecció per  l’assaig– van ser exclusivament biografies, enciclopèdies i volums que tractaven de música, sobretot de rock, blues i pop. Hunter Davies, Jesús Ordovás, Alan Distair, Anthony Scaduto, Philippe Bas-Raberin o el mateix Jordi Sierra i Fabra són els autors que devorava sense ser conscient de qui eren, com escrivien ni, en el cas dels estrangers, qui els traduïa. He perdut el recompte de les vegades que vaig rellegir alguns dels seus llibres. Historia de la Música Pop de Sierra i Fabra, publicat en dos volums, era molt més que un llibre de consulta: vaig aprendre’m la formació, les influències, l’estil musical i els títols dels discs que van enregistrar la majoria dels grups de l’època. És ara que me n’adono que ja llavors devia destacar per prolífic: només a casa hi ha 11 llibres seus!, entre monografies de la història del Rock i del Pop, i biografies de gent tant diversa com Bob Dylan, Pink Floyd, John Mayall, Rick Wakeman, Santana, The Beatles o Rolling Stones. Val a dir que els meus gustos no es limitaven al món anglosaxó: entre aquestes lectures també hi va haver temps per a la música de casa, i per llegir, entre d’altres, una monografia sobre Joan Manuel Serrat d’un tal Vázquez Montalbán…

Sí, aquestes són les lectures amb les que vaig créixer i les que, d’una manera o altra, han influït en la meva manera de llegir i escriure. No en tinc cap dubte. Com tampoc no vacil·laria a afirmar que van ser les traduccions d’algunes de les lletres de Lou Reed, Bob Dylan o Leonard Cohen, les que van facilitar-me la lectura de Kafka, Nietzsche o Cioran.

D’aquests autors, dels de les monografies musicals, no n’he sabut pràcticament res més, no he buscat altra obra publicada i no he llegit més títols que els que vaig adquirir quan tenia dotze, catorze, setze anys. Tot allò que és intermedi corre el perill de no gaudir mai del reconeixement que li correspon. Des d’aquí el meu granet de sorra per mirar de corregir-ho, en forma de sincer i endarrerit agraïment.