“Aquells n són aquí com podrien ser en qualsevol altre lloc.”
Si substituïu ‘n’ per un número qualsevol, determinareu quants són els que podrien ser en un altre lloc. Fora de context, sembla una frase innocent. Algú distret podria pensar que és lloable que aquests ‘n’, tot i la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc, hagin decidit quedar-se on són. El cert, però, és que és una frase terrible. Perquè fa referència a estudiants de batxillerat i perquè aquest “podrien ser en qualsevol altre lloc” és una manera educada de dir que estan perdent el temps, anant a l’institut. I, per damunt de tot això, perquè no són ells qui ho decideixen.
L’he escoltada en diverses ocasions. Te la diuen els professors, en privat, i ho fan a manera de disculpa aliena, per la manca de resposta o el baix rendiment d’aquests alumnes, i també pròpia, per no poder fer-hi més. El que jo hi detecto, però, són les conseqüències d’una mentida que, entre tots, anem fent cada cop més grossa: en no sé quin imaginari, un cop superada l’ESO, que com bé diu la O de l’acrònim, és obligatòria, només fan batxillerat els nois i noies que tenen interès a continuar estudiant, els que volen “fer carrera”. La resta, poden escollir entre un ampli ventall d’oportunitats professionalitzadores, totes igualment reconegudes.
Com que la realitat és ben diferent, els grups de batxillerat humanístic i social –suposadament més fàcil o menys exigent que el científic i tecnològic–, s’omplen de nois i noies que “són aquí, com podrien ser en qualsevol altre lloc”. La situació és d’una gran irresponsabilitat vers els alumnes, tots, i una mostra (més) del menyspreu que pateixen les humanitats. Dels efectes d’una i l’altre, la irresponsabilitat i el menyspreu, en podríem fer blogs sencers. Basta dir, per ara, que és trist constatar com s’eixamplen les diferències en la capacitat de gaudi i comprensió lectora, –gairebé sempre a favor dels grups del batxillerat científic i tecnològic–; i la dificultat d’uns i altres a expressar i posar per escrit, de forma clara i ben argumentada, qualsevol opinió, anàlisi o reflexió. És trist, però encara és més injust perquè tenen tot el dret a saber-ne.
De tot plegat, només en sortirem empobrits. Sembla, però, que no volem adonar-nos-en. O potser és que ja hem decidit delegar les nostres responsabilitats més bàsiques i confiar que, en un futur proper, no caldrà ensenyar-los a escriure, llegir i ni tan sols pensar: ja hi haurà alguna màquina que ho farà per nosaltres.
*Acceptar les condicions és el que fem cada vegada que ens registrem o volem accedir a alguna web o aplicació. En general, no sembla que ens preocupi gaire conèixer quines són, aquestes condicions, ni què comporta acceptar-les. El nostre gest ja manifesta, d’entrada, una renúncia: la d’acceptar que hagin estat escrites perquè ningú no les llegeixi.
Restes d'inestabilitat 