La gent important

Ja em perdonaran la resta d’alumnes, però de totes les visites que s’havien organitzat a la Biblioteca Nacional de Catalunya, m’interessava especialment la que havien de fer el grup d’alumnes del PFI*, així és que, tan bon punt vaig trobar-me amb la seva tutora, mesos després, vaig córrer a preguntar-li:

–Què, com va anar, la visita?
–Ui, estaven molt nerviosos. El Jose, l’Omar i la Marta no van venir. Els vam haver de deixar perquè ja estaven amonestats i tampoc no teníem clar que aguantessin tot el matí, més el viatge en tren d’anada i tornada, que sempre es complicat… El Jose ho va tenir clar i es va auto-eliminar d’un bon començament: «yo no voy a ir, profe, que si voy, la lío, que igual no controlo y no quiero problemas».
–Quin tio, el Jose! I a la resta, els va interessar? S’ho van passar bé?
–Molt! Vam quedar tots impressionats, ells amb l’espai, i jo amb el seu comportament: es van portar tan bé! I la noia que va fer-nos la visita guiada també ho va fer molt bé, s’esforçava a explicar-se amb molta claredat perquè l’entenguessin i perquè poguessin gaudir al màxim de la visita. Pobre, però, que al final va passar un mal tràngol…
–I això?
–Doncs, que quan vam arribar a les sales d’accés restringit, per fer-los sentir la solemnitat del moment i mantenir-los interessats, que alguns començaven a estar fatigats, els va dir: “Ara, entrarem en un espai restringit, en unes sales on no hi pot entrar ningú, només la gent important!”. Mira, va ser acabar de dir-los això, i l’Ibrahim, que ja el coneixes, amb tota la seva ingenuïtat i bona fe que li pregunta: “i què tenen, de diferent de nosaltres, aquesta gent important?”.

Sobre el «Pinocho» de Collodi

1. Lenguajes adaptados. Cuando los colonizadores dicen que los colonizados no están «maduros para la autodeterminación», juzgan la cosa sobre el canon de sus propias maneras de existencia; pero, aun dando por bueno ese criterio y suponiendo que respecto de él sea cierto el veredicto, no hay que perder de vista hasta qué punto éste se ha dictado desde el hecho de la propia colonización y a la luz de las relaciones por ella establecidas. Como con los animales domésticos, se juzga la inteligencia del colonizado principalmente por su capacidad para entender al colonizador, para comunicarse con él. Pero ya que la lengua es el medio en cuyo seno tiene que medirse tal capacidad, hay que ver en primer lugar qué es lo que pasa con la lengua que corre entre uno y otro; y lo que pasa es que el propio colonizador empieza por fijar esa lengua –que es la suya– en un estadio de aprendizaje absolutamente grosero y elemental, pues, en efecto, en lugar de decirle al colonizado «Si fuera usted tan amable de conducirme a Bulawayo, estaría dispuesto a pagarle hasta diez libras rodesianas», lo que se dice es «Mtombo llevar Hombre Blanco Bulawayo y Hombre Blanco dar dinero Mtombo». Yo no diré que haya en tal comportamiento una deliberada y maligna segunda intención de bloquear al colonizado en su insuficiencia para pasar los exámenes de madurez pertenecientes al discutible criterio arriba mencionado; posiblemente no se trata más que del involuntario resultado de un puro egoísmo práctico según el cual lo único que le importa de Mtombo al Hombre Blanco es que le permita llegar lo más pronto posible a Bulawayo, y para conseguir a ultranza este propósito es no sólo suficiente sino incluso más expedita y eficaz esa deforme lengua: «¡Pues si cada vez que uno tiene que ir a alguna parte tuviese que pararse a dar lecciones de gramática…!». Lo cierto es que cuando los colonizadores vuelven a suspender una y otra vez a los colonizados en sus exámenes de madurez se olvidan de que han sido ellos mismos quienes los han fijado en el grado más elemental de las asignaturas que ellos mismos han decidido que hay que aprobar para que un pueblo se las gobierne por su cuenta, asignaturas entre las que destaca como primera y principal la de «Capacidad para entender al Hombre Blanco».

Rafael Sánchez Ferlosio. Ensayos I. Altos estudios eclesiásticos. Gramática. Narración. Diversiones. Debate


* D’acord amb la definició del Departament d’Ensenyament, els programes de formació i inserció (PFI), són voluntaris, duren un curs acadèmic, i estan pensats per a joves d’entre 16 i 21 anys que han deixat l’educació secundària obligatòria i no segueixen estudis en el sistema educatiu ni participen en cap acció formativa. L’objectiu dels PFI és proporcionar-los, d’una banda, la possibilitat de tornar al sistema educatiu (a la formació professional) i, de l’altra, l’aprenentatge imprescindible per accedir al mercat de treball.

De l’orgull i la humilitat d’ésser professor

He rebut la seva amable carta i la dels alumnes de Segon d’ESO. Em fa contenta que la lectura del meu primer llibre els hagi estat útil, malgrat les dificultats.
             De tant en tant, sí que he anat a parlar als centres, amb motiu de la lectura d’un dels meus llibres, però no sé quin paper seria el meu en aquest acte de cloenda, en un gimnàs, amb molts alumnes i uns quants professors. Una cosa és estar a prop d’una obra, l’altra és estar a prop d’una escriptora, que, per a mi, és tan sols una persona que escriu.
             Opino que en l’escriptura, com en qualsevol ofici, l’important és practicar-lo, procurant que sigui de la millor manera possible, i no pas exhibir-se per haver-lo practicat. No sé què em proposen amb la seva invitació, tan sols sé que em valoren molt i donen importància al fet que jo hi sigui. La meva agenda de dijous diu només: continuar escrivint.
Un afectuós record als alumnes i, per a vostè, la meva felicitació per haver portat a terme el projecte i per haver-lo coordinat.

Aquesta és la resposta d’una escriptora de renom –permeteu-me que en mantingui l’anonimat– a la invitació que li van enviar els alumnes d’un institut de secundària del Vallès Occidental, catalogat d’alta complexitat –detall que explica el comentari malgrat les dificultats amb què tanca el primer paràgraf de la carta–.

El que l’autora no podia saber és que el més difícil no ha estat pas la lectura de la novel·la –els alumnes s’hi han esforçat i a l’institut saben treballar sense presses, donant-los el temps i l’atenció que necessiten–, sinó evitar-los el sentiment de sentir-se un altre cop rebutjats, com si la negativa de l’autora a venir al centre vingués a confirmar-los la sospita –en molts casos, el convenciment– que no són prou bons, que no mereixen que ningú els pari atenció, si no és per recriminar-los tot allò que fan malament.

En l’adolescència despunta, sobretot, la necessitat d’exhibir-se, d’exposar-se de forma contínua, davant els adults i els companys. N’hi ha que són afortunats, en aquest exercici, que gaudeixen d’un entorn adult que els observa amb la complaença de saber que la seva, la dels joves, és una lluita “de fireta”, que forma part de l’esdevenir natural i que, tard o d’hora, els passarà perquè acabaran trobant l’espai que tan necessiten. Però n’hi ha d’altres que combaten cos a cos, amb tota la força que els atorga la por de sospitar que no hi perdran res perquè aquest no és el seu món, que no ho pot ser perquè no hi encaixen. És un combat desigual, que els fa estar sempre alerta a la mirada amenaçadora de l’adult, un adult que els retreu, precisament, no ésser capaços de respectar les regles del joc, que fan tan fàcil la convivència, i que els tira en cara no haver escollit millors cartes, com si en el moment de repartir-los-les hi haguessin estat presents o haguessin pogut dir-hi res. És una lluita solitària, que distorsiona i espanta.

¿Com explicar-los, a aquests adolescents, que no tothom persegueix ésser popular o famós? ¿Com ser creïble quan els dius que l’última cosa que desitja l’autora és esdevenir exemple ni model de res, ni per a ningú? I sobretot, ¿com convèncer-los que tot plegat, la lectura, el treball, l’exposició final, ha valgut la pena?

Pocs dies després de la carta que encapçala aquest post, l’Institut va rebre un segon escrit de la mateixa autora. Mai no li ho agrairem prou:

Seguint amb el raonament del que li deia a l’altre correu, avui que no em trobo tan esgotada, li proposo de venir a parlar amb els alumnes, de lectura i escriptura, de literatura, del llibre que han llegit… en una sessió més de classe.

Una salutació,

Deia Joan Miró, la cita és de Rafael Chirbes, que cal tenir molt d’orgull per concebre una obra, i molta humilitat per dur-la a terme. De tot això, servidor només n’ha estat testimoni. Tot un privilegi, quasi tan gran com el d’haver conegut l’Institut i el professorat que ha fet possible el projecte. Des d’aquí, felicitar-vos pel vostre orgull i per la humilitat amb què afronteu la vostra feina.

El tot i les parts (colofó)

De tot el que els vaig dir ahir, si de cas, quedin-se només amb això d’aquí: ho resumeix amb exactitud i els portarà, d’una llampegada, al cor mateix de l’entroncament

L’home és com el mar: penetra i és penetrat,
reflecteix i és mogut per la vida celeste. Amb
l’home, Déu il·lumina la Creació com la lluna la
terra.

Blai Bonet. El mar

El tot i les parts

Són peces d’un engranatge que no gira fi, fa dies que els dono voltes. Ara rauen, inservibles, damunt la taula. Les he desmuntades, n’he pres les mides i n’he resseguit el perímetre.

Perquè en el contorn hi ha el límit i en el límit, la possibilitat d’esdevenir engranatge. Cada gir, cada revolució, és un sumatori de límits en fricció, un equilibri de singularitats en moviment.

Si qualsevulla de les unicitats despunta, l’engranatge es deteriora, deixa de funcionar. Cal emmotllar-se, prescindir de la individualitat i, alhora, fer-ne frontera: és només en els confins que hi pot haver contigüitat.

Una peça implica l’altra. Les grans mouen les petites, que n’impulsen d’altres més grans que les primeres, encara. En la inèrcia, però, no sabries dir qui mou qui. És inherent a la condició d’engranatge. Així ho mana la doctrina.

*

Aquest, no em fa res confessar-ho, és un post mandrós. Anava a parlar-los de Goytisolo, el gran, vull dir José Agustín, i de Machado, Antonio. De fet, volia fer-los enraonar de l’individu, de l’home i de la dona, i contraposar-los –a Goytisolo i Machado– en un diàleg que imaginava tranquil i pausat. L’un parlaria del nostre destí com a éssers humans i de la nostra dignitat, que mai no és del tot nostra, sempre és compartida. L’altre, de la necessitat d’afirmar la individualitat, la singularitat de cadascú per damunt de la multitud. Tot això em suposava una feinada, remenar versos, buscar fragments, encaixar-los, donar-los veu. Per acabar-ho d’adobar, a mitja conversa s’hi van afegir, de manera inesperada, Gombrowicz, Carles Riba i Siegfried Lenz; massa veus a moderar, pensava, i encara sort que vaig frenar Nietzsche, que ja treia el cap per la finestra.

Però, no. Ara que sóc en confessió els he de dir que no va ser això que em va fer abandonar la idea original, sinó adonar-me que la conversa menava cap a una bifurcació irresoluble. Trobar una bifurcació quan el camí és llarg, és una dificultat; que la bifurcació no tingui sortida, un impediment tràgic.

Els deixo un fragment del que havia d’ésser el diàleg i que, finalment, ha quedat per bastir:

–Goytisolo: mire, Don Antonio,
           Un hombre solo, una mujer / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.
–Machado: Que no, José Agustín, que usted y yo y cada uno de nosotros es único e irrepetible, y que
           Por muchas vueltas que doy -decía Mairena- no hallo manera de sumar  individuos.
–Riba: amb el seu permís, estimats, l’única certesa és que tots som sota el
mateix vent, que llagoteja les nostres naus.
           Tot navega: / cada vaixell, és tot el mar / que li fa força i l’arrossega.
–Gombrowicz: cavallers, si m’ho permeten, cas que els adolescents hàgim de demanar permís per a res, a tots vostès els perd l’afany de singularitat, com si això d’ésser únics sumés punts, quan
           ¿No és veritat que tota forma es basa en l’eliminació, que construir és retallar?
–Lenz: justa la fusta! Això mateix és el que faig quan em poso davant del llenç en blanc i provo de copsar les nostres figures
           A la nostra contrada sempre val la pena mirar com algú se’n va sota un tros de cel: t’atures i concentres l’atenció en el lligam entre l’espai i el moviment, i cada cop et fas creus de la superioritat aclaparadora de l’horitzó.

Les peces de l’engranatge:
José Agustín Goytisolo. Palabras para Júlia
Antonio Machado. Juan de Mairena
Carles Riba. Estances. Llibre segon
Witold Gombrowicz. Ferdydurke (Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)
Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany (Trad. Joan Ferrarons)

مرحباً

En Mohamed va arribar fa dotze anys, quan encara hi havia feina i s’atorgaven ajudes per als qui no n’aconseguien. Fa temps que no treballa. Si més no, de forma regular. Amb la crisi, les empreses del polígon industrial van haver de tancar i es va quedar al carrer. No té papers. Va gastar-s’ho tot per mirar d’aconseguir-ne, però el van enredar –un dels ‘nostres’, una mala persona–. En Rachid, l’Omar i en Hamid li han donat la roba que duu. També l’han ajudat a aixecar les quatre parets on viu, sota el pont de l’autopista, a l’entrada al municipi –són bons amics, m’aprecien, però ells són joves, han de fer la seva–. En Mohamed té seixanta anys. Ara viu d’El Corte Inglés, que és com anomena, creieu-me, sense cap mostra d’ironia, els contenidors que hi ha repartits pel poble. Cada dia agafa la bicicleta i mira què hi pugui haver de menjar o per revendre. Tot el que guanya ho envia a la seva dona i als seus fills, que han quedat a Nador, al Marroc. Ell diu que no en necessita, de diners. Si de cas, només els 33.87€ que costa la matrícula de l’Aula d’adults. Hi va de dilluns a dijous, de set a vuit del vespre. En Rachid, l’Omar i en Hamid també hi van. Aprenen a llegir i a escriure, en castellà. Quan topen amb una paraula que no entenen, proven de traduir-la a l’àrab o l’amazic. Miren de consensuar-ne el significat, entre ells, respectuosos, en veu baixa. Jo faig silenci i deixo que l’aula s’ompli amb la cadència i el xiuxiueig d’unes paraules que són l’àncora que els permet aferrar-se a la seva història, saber qui són, encara. Dijous vam proposar-nos un repte: llegir un haiku de la Joana Raspall, en català. El llegiríem i el traduiríem al castellà i a cadascuna de les seves llengües,

Gran companyia
la dels records que sempre
fidels, retornen.

El vam llegir tots, a poc a poc. Vam treballar la pronúncia de cada paraula, vam desxifrar-ne el significat, vam anar aproximant-nos-hi fins que, un a un, van quedar satisfets, convençuts que la translació a l’àrab i l’amazic havia estat feta amb garanties. Quan en Mohamed va llegir-ne el resultat, va quedar astorat. Després, amb els ulls plorosos, va explicar-me per què: hi ha dies en què l’enyor de la dona i els fills se’l menja viu. Llavors, agafa la bicicleta i pedala força estona, tan ràpid com pot, sense pensar allà on va. Quan ja no pot més, torna a casa, rebentat, i mira de dormir –mentre dorms, els records no hi són, et deixen tranquil–.

*

Aquests dies és habitual veure penjar, a les places i balcons dels nostres municipis, pancartes que mostren, cofoies, els lemes “Refugees Welcome”, “Volem acollir”, “Open borders” i d’altres similars. Totes benintencionades, no en tinc cap dubte.

Marhaban, la paraula àrab que dóna títol al post, vol dir ‘Benvingut’. Faríem bé d’emprar-la amb la gent que ja és a casa nostra si volem que siguin, també, a casa seva. Seria només una manera de començar, potser el millor dels començaments.

Filosofia, que guai! (o de per què cal portar sempre el martell al damunt)

És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:

–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.

L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:

El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.

Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.

Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.

El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.

L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:

Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.

Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.

Un món en construcció

Una de les sorts més grans que tinc, d’un temps ençà, és la d’assistir en directe a l’estrena de paraules, de mots que per primera vegada es posen en circulació, en aquest cas, entre alumnes de primària. L’exercici segueix sempre un mateix patró: primer llegim un poema o un fragment d’algun conte o novel·la; tot seguit repassem cadascuna de les paraules, per si n’hi ha cap que no entenem; després, posem a prova la comprensió “oftalmològica”, que tantes vegades es confon amb la comprensió lectora i que consisteix, per dir-ho ràpid, a cercar dades i informació que són explícites en el text i que donen resposta a preguntes òbvies, del tot banals, tals com quin és el nom del protagonista, quants germans té, on viu; finalment, passem a interrogar el text, a preguntar-nos tot el que el poema o fragment no explica, tot allò que no pot respondre i que hem d’imaginar-nos pel nostre compte, si volem avançar amb pas ferm en la lectura.

El cas és que en els textos escollits sempre hi ha una o dues paraules que no coneixen, que potser no han sentit mai i de les quals no en saben el significat. La d’aquest divendres era ‘intangible’. Vam provar de definir-la sense cap altre ajut que el context i la imaginació, i vaig demanar-los si me’n podien posar cap exemple: l’aire, els núvols, van dir d’immediat, i de seguit van continuar amb els sentiments, les emocions, el pensament, i quan ja semblava que no se’ls n’acudia cap altre, encara van afegir la felicitat, la intel·ligència, la tristor, la imaginació. En definitiva, l’aula era plena d’intangibles –i de dits que apuntaven enlaire per demanar torn i col·laborar a fer més llarga la llista–. Per acabar l’exercici, vaig proposar-los d’agafar un full i escriure una frase, o el que els vingués de gust, inspirat en algun ‘intangible’, cadascú el seu. De sobte es va fer el silenci, havien de pensar, abans de posar-s’hi, escollir-ne un, temptejar què en volien dir, i escriure-ho. Escriure-ho com ho fan els alumnes de primària, amb voluntat i esforç, amb el traç encara insegur, provant de governar el llapis i controlar el gargot, assegurant que cada línia arriba allà on vols que arribi, que cada paraula diu el que ha de dir, a poc a poc, sense presses. Escriure com ho fan, també, els filòlegs

… somos amigos de lo lento, mi libro y yo. No en vano se es o se ha sido filólogo. Filólogo quiere decir maestro de la lectura lenta, y el que lo es acaba por escribir también lentamente […] La filología es un arte venerable, que pide ante todo a sus admiradores que se mantengan retirados, tomarse tiempo, volverse silenciosos y pausados, un arte de orfebrería, un oficio de orífice de la palabra, un arte que pide un trabajo sutil y delicado, y en que nada se consigue sin aplicarse con lentitud.  

 Friedrich Nietzsche. Aurora. José J. de Olañeta, Editor.
(Trad. Pedro González Blanco)

El filòsof Byung-Chul Han, d’origen sudcoreà, explica que va traslladar-se a Alemanya amb la intenció d’estudiar literatura. Aviat va adonar-se, però, que no dominava prou l’idioma, que llegia molt a poc a poc, la qual cosa el va fer canviar d’opinió i matricular-se a filosofia perquè, en la seva opinió, demanava un altre ritme de lectura.

La Cèlia estudia 4t de primària, encara no sap què serà, quan sigui gran. De moment, llegeix i escriu a poc a poc. Confiem que no deixi de fer-ho:

img_6627-1

Una paraula que no és escrita o pronunciada, és un món que no existeix.