Com un diari al cantell de la taula

No escric mai sobre els meus amics, ni aquí ni enlloc. I tanmateix hi penso molt. En els vius i en els morts, que són molts més dels que haurien de ser. M’acompanyen arreu, tot i fer tants anys que no ens veiem. Hi parlo, hi passejo, els explico què faig, on visc, què llegeixo. De vegades em qüestionen algunes de les coses que els dic, però jo els les explico igualment, mentre camino o arreglo el jardí. Després, els agraeixo la seva amistat discreta. Algú dirà que això no són amics, que els amics es truquen sovint, que riuen i beuen junts. Potser sí. Entre els meus amics i jo, però, no en tenim costum.

He escrit tant

he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
he presumit de les meves pedretes acolorides
com si haguessin estat perles mai vistes
les casetes de petxines eren buides
el mastí s’ha trencat els ullals al meu cor
el gran cirurgià ha oblidat el bisturí dins la ferida
no sé si escric sobre allò que existeix
o només confegeixo sofisticades màscares d’oxigen
els meus amics existeixen certament mira ho diuen els diaris
mira un web mira un programa d’èxit
mira tres nens corbates i projectes complicats
a llarg termini però per què
ningú no m’ajuda a creuar el carrer
per què m’he quedat aquí com un diari al cantell de la taula
he escrit tant sobre els meus amics
que cada vegada més crec que els he inventat
han parlat tan poc de mi
que crec que no he existit

Letitia Ilea
(Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle xx. Mireia Vidal-Conte (ed.) Trad. Xavier Montoliu)

Anuncis

Leggere stanca

Ahir vaig trobar les cartes que la Violet va escriure a en Bill. Estaven amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres i van caure a terra desordenadament. Feia anys que existien, però ni en Bill ni la Violet m’havien dit mai què contenien. El que sí em van dir va ser que minuts després d’haver llegit la cinquena i última carta, en Bill va decidir no casar-se amb la Lucille, va sortir de l’edifici de Greene Street i va anar directe a l’apartament que la Violet tenia a l’East Village. Quan vaig tenir les cartes a les mans, vaig notar aquell pes estrany que solen tenir les coses encantades per les històries que s’expliquen i es tornen a explicar una vegada i una altra. Ara tinc la vista malament, i em va costar molt llegir-les, però al final vaig aconseguir desxifrar-ne cada paraula. Quan vaig desar les cartes, vaig saber que avui començaria a escriure aquest llibre.

                                                                  Siri Hustvedt. Allò que vaig estimar. Angle Editorial                                                                 (Trad. Jordi Martín Lloret)

Comencem
Un narrador, no sabem si un home o una dona, explica en primera persona la troballa de les cartes que una tal Violet, de la que no en sabem res, va enviar a un tal Bill, personatge que, de moment, també ens és desconegut. Que el narrador sàpiga el nom de l’autor i receptor d’aquestes cartes és gairebé avançar-nos que les va llegir, encara que no ens expliqui res del que s’hi diu i el detall que parli de “les” i no d'”unes” cartes ens predisposa a pensar que, o bé la Violet no en va escriure cap altra i, per tant, les ha trobades totes, o bé es tracta d’unes cartes especials que seran rellevants per a la història que comença a explicar-nos. De la relació que uneix al narrador, la Violet i en Bill, no ens n’avança res, però sí sabem que tot això va succeir ahir, la qual cosa significa que és un fet prou important com perquè no deixi passar més temps i ens l’expliqui l’endemà mateix de la troballa. Fins aquí la primera frase.

Llegim fins al segon punti seguit
Ens diu que les cartes estaven “amagades entre les pàgines d’un dels seus llibres”. Convé que ens hi aturem, si més no un moment, pel convenciment amb què afirma que algú va tenir la intenció d’amagar-les-hi. Podia haver dit que “estaven en un dels seus llibres”, però aquesta opció, a més de minvar l’efecte de la troballa, impossibilitaria que seguissim preguntant-nos sobre la relació del narrador amb aquestes cartes: a qualsevol casa hi ha un munt d’indrets on amagar-les, abans que no pas en un llibre, com és que sap que estan amagades i no senzillament guardades? Hi ha cap diferència aparent entre deixar unes cartes abandonades en un llibre o amagar-les-hi? Tampoc no ens queda clar qui és el propietari d’aquest llibre. Sabem que en té més, de llibres, però no ens diu qui és. El més immediat és pensar que és en Bill, perquè és a ell que anaven dirigides les cartes, però també hi ha la possibilitat que el llibre fos de la Violet: ningú no ens ha dit que no es tracti de cartes retornades al remitent i que, per algun motiu que no coneixem, decidís amagar-les. Del llibre, tampoc no ens en dóna cap dada. No en sabem el títol, ni l’autor, ni el gènere, però cal pensar que, si havia d’amagar les cartes, devia ser prou gruixut o de mides grans i amb un nombre de pàgines suficients per enquibir-les-hi. Tampoc no sabem on és el llibre, és a dir, on era el narrador ahir quan les va trobar, ni si avui segueix al mateix lloc. Qualsevol hipòtesi és vàlida, tan aviat podia trobar-les a casa d’en Bill, com de la Violet, com a casa seva, la del narrador, fins i tot a casa d’algú altre que tingués llibres d’en Bill o de la Violet. En qualsevol cas, podem imaginar que, ahir, el narrador va agafar el llibre, per algun motiu que desconeixem –podia estar llegint, fent endreça o traient la pols, posem per cas– i, sense saber que hi havia unes cartes amagades entre les pàgines, van caure-li a terra. El fet que ho fessin desordenadament ja ens indueix a pensar que devien ser-ne unes quantes, no dues ni tres, i d’uns quants fulls.

Avancem fins al tercer punt i sguit
Ens assabentem que les cartes no són recents, que ja fa anys que van ser escrites i que el narrador ja sabia que existien. També afegeix que van ser la mateixa Violet i en Bill que li ho van dir. Aquesta precisió és important perquè fins ara no sabíem si tots dos en coneixien l’existència –les cartes podien no haver estat enviades, finalment, o no haver arribat al destinatari–, i perquè aquest “mai” ens fa entendre que la relació entre tots tres no va ser esporàdica, sinó que devia tenir una certa continuïtat. El fet que no li expliquessin el que deien és un esquer que augmenta les ganes del lector de saber-ne més: per què van parlar-li de les cartes sense explicar-li’n el contingut?

Quart punt i seguit
Patapam! arriba el detonant: de cartes, només n’hi ha cinc, suficients, però, per frustrar el futur casament d’en Bill amb una tal Lucille, que no havia aparegut encara. No sabem l’interval de temps que va transcórrer entre la primera i la cinquena carta, però sí que ens diu que va ser només minuts després de llegir-ne l’última que en Bill va prendre la decisió de no casar-s’hi, i que va sortir d’un edifici, no ens diu pas que fos a casa seva, per anar-se’n directe cap a l’apartament de la Violet, sembla ser que en un altre barri de la mateixa ciutat, potser Nova York, ciutat que té un carrer i un barri amb els noms assenyalats. A banda del que ja hem dit, hi ha coses interessants en tot el que amaga aquest primer paràgraf, com ara no saber si en Bill també escrivia cartes a la Violet o si era únicament ella que n’escrivia; si aquestes cartes eren resposta d’unes altres d’en Bill, o si mai aquest va respondre les quatre cartes anteriors. No sabem quina mena de relació mantenien tots dos, al marge de la d’en Bill amb la Lucille, ni si no casar-se amb la Lucille va suposar emparellar-se amb la Violet: que anés al seu apartament no implica necessàriament, si més no pel que hem llegit fins ara, que fos per declarar-s’hi. Quina mena d’home és, aquest Bill? Ha estat jugant amb els sentiments de la Lucille? Necessita una carta de la Violet per trencar la relació amb la Lucille? Què hauria passat, de no llegir la cinquena carta, s’hauria casat amb la Lucille? O potser la carta de la Violet conté algun detall inconfessable de la Lucille que en Bill desconeixia i que fa impossible el matrimoni? Recordem que el mateix narrador només sap quina va ser la reacció d’en Bill, però no què diuen les cartes de la Violet.

Cinquè punt i seguit
Arribats aquí, aprofitant la màgia de la literatura, la Hustvedt fa que ens oblidem per uns moments de la Violet, d’en Bill i la Lucille i tornem a centrar-nos en la figura del narrador per fer-nos saber que aquesta és una història que li ha estat explicada moltes vegades i que, atenció, és gairebé immediatament després d’haver-les llegides –tal com li va passar a en Bill– que prendrà una determinació: en aquest cas, escriure el llibre que som a punt de començar a llegir, cosa que, d’altra banda, és del tot enganyosa perquè ens situa en un doble relat, el que ha començat a explicar-nos “oralment” i el que ara a es disposa a escriure aquest algú del qui encara no en sabem res, només que té malament la vista i que li va costar força desxifrar el contingut de les cinc cartes, una manera de dir-nos que ja és gran i, potser, que han passat força anys des que les cartes van ser escrites.

*

És probable que moltes de les observacions que he fet arran de la lectura d’aquest primer paràgraf d’Allò que vaig estimar siguin en debades o errònies. Tant se val, llegir un text literari és un continu avançar i retrocedir; un avançar mentre construïm supòsits i formulem preguntes i un retrocedir per respondre’ns aquestes preguntes i per corregir o completar allò que havíem suposat prèviament de manera errònia o incompleta. Llegir demana caràcter, i actitud, estar disposat a equivocar-nos, a corregir, a revisar continuament el que portem llegit. Llegir, cansa.

Tal com l’hi passa al narrador, jo també m’he posat a escriure d’immediat. A diferència d’ell, però, que va esperar a llegir totes les cartes, jo no me n’he pogut estar i ho he fet només acabar el primer paràgraf. Si algú de vostès ha llegit la novel·la, si els plau, guardin silenci: tinc tot el dret a voler cansar-me fins al final.

 

 

 

Llegir i recordar

Explica Nabokov que una de les facultats més importants que ha de tenir tot bon lector és la de gaudir de bona memòria, qualitat que, malauradament, no figura entre les que m’han estat concedides. Com a conseqüència d’aquesta mancança oblido ràpidament molts dels llibres que llegeixo, encara que m’agradin. Això, tot i ser terrible, no ho és tant com el fet de recordar-ne només detalls o episodis marginals que distorsionen –quan no perverteixen– la vàlua de l’autor, de l’obra o dels personatges que hi figuren. Si l’obra en qüestió és una biografia o unes memòries, a tot estirar en recordaré una anècdota i la persona biografiada em serà per sempre més indestriable d’aquest episodi.

Els explico això, i els deia que és terrible, perquè fruit d’aquesta limitació sóc incapaç, per exemple, de separar la figura de Gustave Mahler de la del marit maldestre que procurava apaivagar els dolors de part de la seva esposa amb la lectura de fragments de Kant

Llegué a casa empapada con los musicales versos de Hauptmann –aquella nit havien anat tots dos al teatre, a veure El pobre Enric–, me llevé el drama a la cama y volví a leerlo. Soñé con versos sonoros y de repente me desperté, como tocada por la mano de Dios: había llegado el momento… y no dejaba de escuchar a Hauptmann. No quería despertar a nadie, abrí la ventana, era el 15 de junio; todo estaba en flor, susurraba, cantaba. Contemplé los árboles, escuché los pájaros, no tenía ni pizca de miedo. Eran ya las cinco de la mañana, sufría fuertes dolores. Fui a despertar a Mahler, se asustó, se vistió rápidamente, fue a buscar a la comadrona y luego hizo todo lo posible por mitigar mis dolores. Se le ocurrió la disparatada idea de leerme a Kant. Yo estaba sentada en su escritorio, me retorcía de dolor, y el sonido monótono de la lectura era para volverme loca. Además, no podía comprender nada de lo que leía. ¡Era demasiado! Me rebelé. Hoy sé que tenía mucha razón y que sólo hay una forma de superar el dolor: concentrarse mentalmente. Sólo que el objeto no estaba bien elegido, era demasiado complicado de entender.

Res no en queda de la relació del compositor amb altres músics de l’època, del context en què va compondre cadascuna de les simfonies, de les diferents orquestres que va dirigir o de l’estada als EUA; només aquella nit. Des que vaig llegir Recuerdos de Gustave Mahler, ja fa anys, m’és impossible escoltar la seva música i no imaginar-lo concentrat en la lectura del filòsof alemany, mentre l’Alma gemegava de dolor asseguda a l’escriptori. Tant és així, que havia oblidat totalment com continuava l’escena i quina mena d’espòs devia ser en Gustave

            El día del parto me había quedado dormida. Me desperté de un susto. Sobre mi rostro, a un palmo de distancia, se movía un enorme ciervo volante; Mahler agarró al coleóptero firmemente por una pata, radiante de alegría y, superando su asco a los animales, dijo lleno de júbilo:

            –Te gustan tanto los animales… ¡Te he cogido uno!

Alma Mahler. Recuerdos de Gustav Mahler. Acantilado

Però tot això, perquè no voldria que els passés el mateix, només ens succeeix als lectors que patim de mala memòria. Gaudeixin de Mahler i oblidin el que els he explicat.

 

 

 

 

El paraigua de J. V. Foix

L’any 1917, Joan Salvat-Papasseit entra a treballar a les Galeries Laietanes de Barcelona, primer com a restaurador de mobles antics i després a la secció de llibres, de la que no trigaria a ser-ne l’encarregat. Allà té l’oportunitat de llegir l’obra d’un munt d’escriptors d’arreu, d’aprofundir en l’avantguarda europea, de conèixer les millors revistes culturals del moment i, també, d’establir contacte amb els clients de la llibreria, entre els quals Josep Pla, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra o Tomàs Garcés, per citar-ne alguns.

Transcorreguts els anys, és temptador pensar que no tothom té la sort de tenir uns clients com aquests. Fins i tot, seria lícit tenir-ne enveja. Tanmateix, sospito que erraríem els motius: la talla d’aquests clients no radica tant en la seva obra –la majoria inèdits, encara–, sinó en l’amistat i en la complicitat que van establir amb l’aleshores dependent de les Laietanes, tal com va recollir J. V. Foix, un altre dels habituals de la casa, en el llibre Catalans del 1918

Plovia a bots i barrals quan, a quarts d’una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat. M’he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en modifica, amb avantatge, l’estètica. És en aquests moments, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s’escau d’aturar-s’hi una berlina de dos cavalls, com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m’ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m’ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l’aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d’altri: l’art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d’aixopluc i barnilles.

Salvat-Papasseit, de classe humil i militància proletària, que compaginava la feina de llibreter amb la redacció d’articles per al fulletó Un enemic del poble, no va voler desaprofitar l’ocasió de tenir al davant el pastisser de Sarrià per, entre conya i conya, acabar de burxar-lo

Aquests burgesos que us lleveu a les onze i veniu a prendre el sol al migdia al Passeig de Gràcia no podeu entendre els que anem a hora fixa a aguantar la pluja amb la gira del coll del gec enlaire per no pelar-nos de fred.

J.V. Foix, educat i elegant de mena, no va respondre l’embat, ni tampoc no hi va oposar cap defensa, ans al contrari: l’aprofitaria per deixar palesa la mena d’estima que sentia pel llibreter i incipient poeta de les Laietanes

No li he dit, és clar –no m’agrada defensar-me si no és espiritualment urgent, que precisament aquell dia m’havia llevat a les quatre del matí i que havia fet les meves vuit hores manuals, agres i dures, i descaradament extrapoètiques. Puix jo carrego, jove com sóc, amb fresca esportivitat i damunt meu totes les llegendes. Sobretot si me les penja un company pur i excepcional com és ara En Salvat-Papasseit, de les Laietana, poeta.

J.V. Foix, Catalans de 1918, Edicions 62

Temps de pluja, neu i paraigua. Penseu-hi.

Homilia

Voldria tenir ofici, agafar la destral i esberlar el tronc de fusta d’un sol cop, categòric, sec, rotund, i sentir com cauen els dos trossos, l’un al costat de l’altre, gairebé una repetició, un ressò immediat, greu i profund, estesos a terra, amb el ventre amunt, les betes i estries al descobert, a la vista de tothom, suficient.

Però estic mancat de força, i no tinc l’art ni l’enginy necessaris per expressar amb un sol vers l’esclat d’emocions que m’envaeix, tota la ràbia, la indignació, la còlera, i alhora el desànim, la frustració, la impotència davant de tanta ignomínia, tanta mentida.

I m’imposo el silenci, i espero, desarmat, que passi aquest mal vent, que morin tots, amarats d’estultícia, d’impunitat i rancúnia, i que un cop morts els emmordassin i els fermin la tapa del taüt amb un llaç ben gros, de color groc –i en acabar l’homilia, que algú doni fe que han estat enterrats per sempre més.

Korsakoff

N’hi diuen mal de Korsakoff. Les persones que el pateixen són incapaces d’emmagatzemar records nous, tenen amnèsia anterògrada: la seva memòria ha quedat estancada en un moment que, conforme passa el temps, s’allunya i genera un gran buit que procuren omplir amb fabulacions del tot inventades. Guarden records de temps passats, d’infància, de joventut, però no poden afegir-ne de nous, per més punyents que siguin. Si parlen amb algú que acaben de conèixer i se’l tornen a trobar al cap d’unes hores, no recordaran haver-lo vist, no sabran qui és. Si estan fent res i se’ls interromp o tenen una distracció qualsevol, els costarà de reprendre el que estaven fent, senzillament, perquè no ho recordaran. Són persones de poques paraules, el simple fet de mantenir una conversa ja els és prou difícil, i molt limitades a l’hora d’adquirir coneixements nous: aprenem perquè recordem.

Hi deu haver afectats amb sort, que guarden una imatge viva de la seva vida anterior, de quan eren feliços, potser, i que s’han estalviat el patiment d’una actualitat que els és del tot desfavorable. Però també n’hi deu haver de molt desafortunats, immersos en una contemporaneïtat aliena, que viuen aferrats al record d’un passat erm i trist. Als afectats de Korsakoff la vida els ha quedat enrere. El seu organisme és viu, respira i batega, però és un bategar asíncron.

No recordo com ni per què vaig arribar a llegir-ne res, d’aquest mal, però faig balanç dels anys viscuts, potser per les dates en què som, i penso que d’haver de situar-me en un d’aquests dos grups, ho faria en el primer, i que cada dia que passa, d’una manera potser ingènua, miro d’incrementar el nombre de sentiments i fets que em procuren felicitat, perquè quan arribi el moment de fer el recompte, no tingui cap mena de dubte que he estat un home feliç; d’una felicitat íntima, si vostès volen, sense espectacularitats ni grandiloqüències, però del tot suficient.

 

Bon Nadal

És sabut que Mozart componia a raig, sense gairebé corregir res del que anava escrivint. Així ho expliquen historiadors i biògrafs, i així es pot veure en els originals de les partitures que va deixar escrites. La facilitat amb què destil·lava algunes de les considerades millors obres de la història de la música occidental, no deixa de meravellar-nos. Tanmateix, n’hi va haver una que va exigir-li més esforç de l’habitual, que va reescriure i corregir vàries vegades. Es tracta dels Quartets Haydn, una obra que, com passaria en tantes ocasions, suposava un trencament amb la tradició i les formes que el precedien. Aquests quartets són tots, en general, de caire  introspectiu, allunyats de la frescor i espontaneïtat que hom podia esperar, tractant-se de Mozart i d’uns quartets de corda. Potser per la dificultat que va tenir d’expressar alhora el sentiment d’admiració, respecte i amistat vers el gran músic, considerat el pare del gènere i a qui va dedicar l’obra. El més popular d’aquests quartets és, probablement, el Quartet en Do Major K 465, conegut amb el sobrenom de Les dissonàncies per l’alteració sonora amb què arrenca el primer moviment, absolutament desconcertant per a les oïdes de l’època. Personalment, però, si hagués d’escollir-ne un, em quedaria amb el Quartet en Re Menor K421, concretament amb el primer moviment Allegro moderato.

Que tinguin tots vostès un molt Bon Nadal, i que els amics a qui admirar, respectar i estimar no els faltin.