Acceptar les condicions

“Aquells n són aquí com podrien ser en qualsevol altre lloc.”

Si substituïu ‘n’ per un número qualsevol, determinareu quants són els que podrien ser en un altre lloc. Fora de context, sembla una frase innocent. Algú distret podria pensar que és lloable que aquests ‘n’, tot i la possibilitat d’anar-se’n a un altre lloc, hagin decidit quedar-se on són. El cert, però, és que és una frase terrible. Perquè fa referència a estudiants de batxillerat i perquè aquest “podrien ser en qualsevol altre lloc” és una manera educada de dir que estan perdent el temps, anant a l’institut. I, per damunt de tot això, perquè no són ells qui ho decideixen.

L’he escoltada en diverses ocasions. Te la diuen els professors, en privat, i ho fan a manera de disculpa aliena, per la manca de resposta o el baix rendiment d’aquests alumnes, i també pròpia, per no poder fer-hi més. El que jo hi detecto, però, són les conseqüències d’una mentida que, entre tots, anem fent cada cop més grossa: en no sé quin imaginari, un cop superada l’ESO, que com bé diu la O de l’acrònim, és obligatòria, només fan batxillerat els nois i noies que tenen interès a continuar estudiant, els que volen “fer carrera”. La resta, poden escollir entre un ampli ventall d’oportunitats professionalitzadores, totes igualment reconegudes.

Com que la realitat és ben diferent, els grups de batxillerat humanístic i social –suposadament més fàcil o menys exigent que el científic i tecnològic–, s’omplen de nois i noies que “són aquí, com podrien ser en qualsevol altre lloc”. La situació és d’una gran irresponsabilitat vers els alumnes, tots, i una mostra (més) del menyspreu que pateixen les humanitats. Dels efectes d’una i l’altre, la irresponsabilitat i el menyspreu, en podríem fer blogs sencers. Basta dir, per ara, que és trist constatar com s’eixamplen les diferències en la capacitat de gaudi i comprensió lectora, –gairebé sempre a favor dels grups del batxillerat científic i tecnològic–; i la dificultat d’uns i altres a expressar i posar per escrit, de forma clara i ben argumentada, qualsevol opinió, anàlisi o reflexió. És trist, però encara és més injust perquè tenen tot el dret a saber-ne.

De tot plegat, només en sortirem empobrits. Sembla, però, que no volem adonar-nos-en. O potser és que ja hem decidit delegar les nostres responsabilitats més bàsiques i confiar que, en un futur proper, no caldrà ensenyar-los a escriure, llegir i ni tan sols pensar: ja hi haurà alguna màquina que ho farà per nosaltres.

 

*Acceptar les condicions és el que fem cada vegada que ens registrem o volem accedir a alguna web o aplicació. En general, no sembla que ens preocupi gaire conèixer quines són, aquestes condicions, ni què comporta acceptar-les. El nostre gest ja manifesta, d’entrada, una renúncia: la d’acceptar que hagin estat escrites perquè ningú no les llegeixi.

Dobles responsabilitats

Mira què has fet!, diuen els adults quan volen amonestar els nens petits per alguna malifeta que han fet. És obvi que el nen no té cap ganes de mirar-s’ho, prou que ho sap què ha passat, però l’adult el commina a fer-ho perquè presumeix que això el farà reflexionar i l’obligarà a pensar-s’ho dues vegades, abans de tornar-hi.

Per a l’adult és important tenir l’esgavell al davant. Aquell gerro esberlat o aquell vidre trencat justifiquen l’enrabiada, són el testimoni fred i imparcial de la dolenteria. Haver de recórrer-hi, però, és la constatació inequívoca d’un fracàs: no haver previst el que podia passar.

L’admonició és, per tant, un joc de dobles responsabilitats del tot desigual: només l’adult està legitimat per reclamar a l’altra part que n’assumeixi la seva. Això sí, davant del “mira què has fet”, l’infant sempre pot abaixar el cap i simular penediment.

La reeducación (l’intent de “desnazificació” que els aliats van dur a terme, acabada la guerra) tenía un impacto decididamente limitado. Una cosa era obligar a los alemanes a asistir a la proyección de películas documentales y otra muy distinta que las vieran, y no digamos que reflexionaran sobre lo que veían. Muchos años después, el escritor Stephan Hermlin describió la escena de un cine de Fráncfort, donde los alemanes tenían que ver documentales sobre Dachau y Buchenwald antes de recibir sus cartillas de racionamiento: «Bajo la tenue luz del proyector, podía ver cómo la gente volvía la cara nada más empezar la película y permanecía así hasta que había acabado. Hoy en día pienso que esa cara vuelta hacia otro lado era de hecho la actitud de muchos millones… La gente desventurada entre la que yo mismo me incluía se mostraba a la vez vulnerable e insensible. No estaba interesado en que me presentaran hechos que me conmocionaran ni en ningún método de “conócete a ti mismo”».

Tony Judt. Postguerra. Ed. Taurus (Trad. Jesús Cuéllar i Victoria E. Gordo del Rey)

Que enguany no hi hagin hagut Restes –acabo de comprovar que fa exactament un any de la darrera entrada–, no vol pas dir que ens ho hàgim acabat tot: per més que ens hi entestem, sempre hi ha algun núvol que fa la guitza.

Tinguin tots un molt bon Nadal.

La barana

1) Ara fa deu anys, aproximadament, vam fer obres a casa. Vam reformar la cuina i un bany, vam lacar marcs i portes, i també la barana de l’escala que porta al pis de dalt, on hi ha els dormitoris. Quan l’ebenista va venir a muntar-la, la barana, vam decidir, per sorpresa d’ell, que no la col·locaríem: l’escala és prou curta, no sembla que hi hagi gaire risc de caure i, superats els quatre primers graons, tens el pany de paret per poder-t’hi recolzar i recuperar l’estabilitat, cas que l’hagis perduda a mig tram. Així que fa exactament el mateixos anys que la tenim guardada al garatge, ben lacada i per estrenar. Lluny d’ajudar-nos a pujar i baixar l’escala amb seguretat i fermesa, la nostra és una barana sense virtut, que no té cap altra funció que la de fer nosa. És només una aparença. Recolzada contra una de les parets del garatge, la barana és la constatació diària del nostre benestar present i el recordatori fatídic que aquest benestar només és transitori. Si més no, si escoltem la gent gran, pares i sogres, que va venir a veure el resultat de les obres: d’aquí un temps us en penedireu i la hi tornareu a posar. Així que jo me la miro amb afecte, la barana, i li agraeixo l’espera.

De petits, agraïm mans, passamans i qualsevol ajut que ens permeti posar-nos drets i assajar de caminar. Dominada la bipedestació, arrenquem a córrer, i encara no hem deixat de fer tentines que ja rebutgem per sempre més l’anar de quatre grapes. Quin retrocés no seria, devem pensar. A la senectut tornaran les tentines i no trobarem prou suports per mantenir digne, erecte i estalvi el nostre esquelet cansat. Potser sigui aquest, un dels aprenentatges més importants. Allò que rebaixaria la nostra insolència i ens equipararia a la resta d’éssers vius.

2) Però hi ha un altre tipus de barana que ens infantilitza i no gosem rebutjar, la d’aquelles sentències i veritats que hem assumit i seguim assumint de forma acrítica, com a col·lectivitat i com a individus, per comoditat, per peresa o per temor a caure escales avall i quedar masegats per sempre més. Aixecar les mans,  deixar-se anar i començar a caminar ens fa por, però en fa més adonar-nos que la barana que ens sostenia és un miratge, –com li passa al nen que aprèn a anar en bicicleta i cau tot sol, en girar el cap i veure que no és el pare que l’aguanta–.

I have a metaphor which is not quite that cruel, and which I never published but kept for myself. I call it “thinking without a banister”. In German, “Denken ohne Geländer.” That is, as you go up and down the stairs you can always hold on the banister so that you don’t fall down. But we have lost this banister. That is the way I tell it to myself. And this is indeed what I try to do.

Hanna Arendt. Thinking without banister

Aquesta altra barana, que Arendt va haver de llençar perquè per comptes d’ajudar-li a pensar l’horror del s.xx li era un obstacle, torna a estar collada i ben collada a l’escala, a punt perquè els posseïdors de la veritat, els defensors de la pàtria, la llibertat i la democràcia hi pugin i hi baixin a plaer, amb total comoditat (nosaltres, els posem l’estora). La gratuïtat de tot el mal sofert, l’escassa memòria de tots plegats, és un altre dels aprenentatges importants, en aquest cas, tristament assolit.

3) I, potser, tot plegat no sigui resultat de la nostra malaptesa o negligència sinó fruit d’una voluntat cega que fa girar el món, aliena al nostre destí, com proclamava Schopenhauer, i que els poetes, que sempre hi veuen més i millor, han sabut expressar sàviament:

Foc de pales

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Maria Mercè Marçal, Bruixa de Dol

Lluny d’entrar en contradicció amb els anteriors, aquest darrer aprenentatge referma la nostra condició: som fills d’un anhel, esclaus d’un desig. I no renunciem a entendre’l.

Apaivagar la sed

Un dels aforismes d’Elias Canetti diu així: «Els pensaments que encaixen en un sistema són despietats. Exclouen progressivament el que no ha estat dit i després ho deixen enrere fins que es mor de set.»(*)

Fa dies que hi penso, arran de diverses activitats que he fet a diferents instituts. I és que sovint, abans d’entrar a l’aula, em fan alguns advertiments: “aquest grup és molt difícil”, em diuen, o “alerta amb aquests” i encara “entrem, i si veus que no pots seguir, m’ho dius i aturo l’activitat”. Són advertiments de bona fe: el tracte diari amb aquests alumnes els fa imaginar el pitjor i volen estalviar-m’ho. Jo els ho agraeixo, no pas perquè pensi que l’avís em rescabalarà de la frustració de no haver sabut gestionar-ho, cas que la cosa no acabi bé –ja m’havien avisat, no hi he pogut fer res–, sinó perquè em predisposa a descobrir en cadascun d’aquests alumnes difícils quines són les seves habilitats i qualitats, a evidenciar-les i fer-los-les reconèixer, no fos cas que els haguessin passat per alt, atrafegats com estan a cridar l’atenció i desmuntar la classe.

Enllà d’aquesta predisposició que em provoquen, però, hi ha una mena d’assumpció que em neguiteja: els mestres semblen haver assumit que aquests nois i noies difícils són un més dels inconvenients de l’ofici, que formen part del seu dia a dia, del dels docents. Que algú altre, aliè a l’institut i que només s’hi estarà unes hores, pugui viure el mateix que ells viuen a diari, no entra dins dels seus càlculs i voldrien evitar-ho. Potser per un excés de pudor o pulcritud: nosaltres hi estem habituats, podem consentir-ho, vindrien a dir-me, però no cal que tu ho facis.

I dic que em neguiteja perquè sospito que la distància que hem obert entre la vida a les aules i el món exterior –d’allà d’on jo vinc– deu ser la mateixa que la que hi ha entre els anhels d’aquests alumnes difícils i el que l’institut o l’escola està en condició de satisfer-los.

En el mateix llibre d’Elias Canetti també hi ha aquest altre pensament: «No hi ha res més bonic ni desesperat, entre les emocions de l’home, que el desig de ser estimat per un mateix.» Ésser un mateix és, segurament, el major repte i temor de l’adolescent. Per això, mentre sóc amb ells, procuro escoltar-los i apaivagar-los la sed.

(*) La província de l’home. Elias Canetti. Edicions 62 (trad. Ramon Monton)

La cultura és segura?

Photo by Wim van ‘t Einde

Vagi per davant que jo no penso que la cultura sigui més segura que altres activitats que aquests dies han estat igualment prohibides o limitades. Cada vegada que llegeixo aquesta proclama –La cultura és segura–, que ha fet fortuna a manifestacions i xarxes socials, penso que algú n’ha fet una transcripció errònia o que s’ha deixat l’interrogant final. És obvi que l’objectiu de la crida és combatre la precarietat i vulnerabilitat del sector, i reclamar el dret a mantenir oberts escenaris, museus, teatres, sales de cinema i qualsevol espai on s’hi programin o s’ofereixin activitats culturals. El dret a mantenir-los oberts, però també i sobretot, el dret del públic a continuar-ne gaudint en un moment com l’actual, en què l’enyorança pels nostres hàbits quotidians, que teníem per drets adquirits, desemmascara i deixa al descobert la nostra fragilitat, la de l’ésser humà i la de cadascú.

La cultura ha de comportar sempre una transgressió, una ruptura, per petita que sigui, un defugir els camins llaurats i obrir noves mirades des dels marges, que són el seu espai natural. Des d’aquesta perspectiva, la cultura mai no pot ser segura. Una cultura còmode, confortable, que eviti el risc, que no qüestioni mínimament els fonaments del que és acceptat de forma acrítica, estarà més a prop de l’entreteniment que de l’art i la creació. I això no té res a veure amb l’alta o baixa cultura, sinó amb la defensa més ferma i el convenciment més absolut que el públic, sense distinció d’origen, educació o condició social, té dret a ser-ne partícip.

La cultura no és segura, però ofereix aixopluc. Aquesta és la seva raó de ser. La cultura ens ofereix aquella mena de refugi que ni els mites, ni la religió, ni la tecnologia –darrer dels ídols que hem pujat a l’altar–, no poden oferir-nos. I és, deia, en moments com l’actual, en què la finitud de l’ésser humà es fa palesa dia a dia, que necessitem els espais de protecció que només la cultura ens pot propiciar.  

Joan Carles Mèlic, a Ética de la compasión, parla de la cerca constant d’«àmbits d’immunitat». A les Restes, que sempre són d’inestabilitat, no hi podem estar més d’acord:

Somos conscientes de que nuestra vida es breve y de que vamos a morir, de que no controlamos las condiciones que nos depara la existencia, de que somos más el resultado de nuestras pasiones que de nuestras acciones, de que llegamos demasiado tarde y de que nos iremos demasiado pronto, de que, como advierte Rilke, «vivimos siempre en despedida». Por eso cada uno, sea quien sea, venga de donde venga, no tiene más remedio que configurar provisionalmente «espacios de protección», frágiles «ámbitos de inmunidad», frente a la irrupción amenazante de lo contingente y de lo imprevisible. Por nuestra condición finita i vulnerable, nos pasamos la vida buscando refugios físicos y simbólicos. Somos seres necesitados de consuelo que andamos a la búsqueda de «cavernas», seres que no podemos sobrevivir si no es resguardándonos, aunque sea de forma frágil, de los peligros y de las trampas que nos tiende el mundo.

Passeu un molt bon Nadal i procureu-vos un bon recer. I, si pot ser, convideu-hi a entrar algú altre quan us vingui de gust. Perquè només així sabreu si sou realment a redós.

La resclosa

L’Antonia té 82 anys, i el temps d’aturar-se a parlar amb estranys. Podeu vorejar el canal, ens diu, i fer tota la volta a la gran conca –Le Grand Bassin–. Ella ho feia cada matí amb el seu marit, tots dos de bracet, però des que va morir –“Il a décédé le mois de mai”– només surt a fer una passejada curta.  

L’acompanya un gos petaner, que jeu pacient mentre dura la conversa –”c’était de mon mari… il avait la maladie d’Alzheimer, il ne savait pas manger seul et je ne pouvais pas aller a l’hôpital, à cause de la pandémie…”–.

Els ulls, petits i cansats, li queden ben negats. Així que se n’adona, recupera l’ànim  –”… il a été un bon mari… nous aimions beaucoup danser… nous avons été très heureux!”– i se li escapa un somriure que és el passaport per parlar-nos de la seva infantesa: per sorpresa nostra, l’Antonia va néixer a Badalona –“mis hermanas –diu ara, amb un castellà afrancesat– ya no hablan español, pero a mí me gusta y cuando nos reunimos y hablamos de nuestras cosas, les digo ¡qué leches! o ¡puñetas!, como decía mi madre, y nos reímos mucho.”

L’Antonia parla dels pares amb admiració –“mi madre era muy guapa, pero tenía mucho carácter… huy… ¡éramos 17 hermanos!” – riu, ja del tot relaxada – “… en mi casa siempre había mucho lío y mi padre siempre, siempre estaba trabajando. Vinimos todos a Francia, de pequeños, por su trabajo”–.

Quan va quedar vídua va haver de deixar casa seva. Ara viu en un pis residència que li ha facilitat l’ajuntament de Castelnaudary. No es queixa, perquè gaudeix de totes les comoditats i perquè segueix al poble on ha estat feliç, però troba a faltar el marit i enyora ballar i la passejada diària.

Ens acomiadem després d’una bona estona, gairebé com amics, i enfilem el recorregut que ens ha recomanat, de forma espontània, i que ha estat l’origen de la conversa.

El passeig és magnífic. Acabem l’itinerari a la resclosa de Sant Roc, una escala fluvial de 4 graons imponents que superen un desnivell de 10 metres i fan possible navegar per les aigües calmes del Canal du Midi.

Envejo la geografia. Qui tingués una resclosa per equilibrar el cabal dels bons i els mals records. Qui pogués obrir i tancar comportes, i apropar-se al final amb el suau balandreig d’una existència ben anivellada.

L’Antonia, si més no, ho ha aconseguit. I me n’alegro.

De Google i el saber universal

(Photo by Glen Noble)

L’escriptor d’avui, l’aficionat i el professional, té una gran sort: per més irrellevant que sigui ell mateix o el que ha escrit, sempre hi ha algú que el llegirà amb atenció. Més enllà dels confins, perdut en la nebulosa, hi ha un lector com no n’hi ha hagut mai cap altre en la història. Un lector total, infatigable, omnipresent. Un lector que té cura de cada paraula, de cada frase, de cada paràgraf que deixem escrit. Basta prémer la primera tecla per veure’l salivar, ametent a radiografiar i diseccionar tot el que quedará publicat. Entre els escriptors n’hi ha que s’esmercen a facilitar-li la tasca: articulen el text seguint una suposada lògica de presentació i miren d’incloure-hi els mots més cobejats i d’afegir-hi tota mena de símbols amb l’esperança d’encertar l’esquer. Col·locar un simple # o @ davant del mot escaient els alimenta la il·lusió de fer-se visibles i aparèixer, qui sap si, al capdamunt de la llista de lectures d’aquest lector universal. Busquen aprofitar-se de la seva ànsia i engreixar el nombre de lectors amb aquella altra mena d’individus, més descurats, més superficials, menys capaços, per què no dir-ho, que aquest lector total de qui us parlo, però que són els únics que satisfan la seva vanitat, la de l’escriptor. No s’adonen que, amb aquest joc, només  engreixen el ventre d’aquest lector total, ja de per si prou inflat; que l’única tasca d’aquest lector insaciable, el primer a llegir aquest post tant bon punt sigui penjat a la xarxa, no és cap altre que el d’establir relacions, analogies i antagonismes amb tot el que ha llegit i catalogat prèviament, per ubicar l’escrit en el lloc que l’algorisme que el guia tingui a bé concedir-li en cada moment. 

Va ser Alfred North Whitehead qui va afirmar que Plató ja ho havia deixat tot dit i que tota la història de la filosofia occidental podia ser llegida com a notes a peu de pàgina de la seva obra, de la de Plató. A l’homo digitalis li queda, potser, el trist paper de substituir el d’Atenes per Google o per qualsevol altre dels motors de lectura que estan a venir: tot el que puguis dir, pensar, crear serà llegit com a notes a peu de pàgina de Google. Així, doncs, deixo aquest escrit dins l’ampolla i la llanço al mar digital perquè, oh tu, admirat algorisme lector, en facis el que et vingui de gust. No en debades parla de tu i de la teva capacitat per deglutir-ho tot.

Ets tu, amb l’ajuda de tots plegats, que crees la nova enciclopèdia, el nou cànon, tu el qui decideixes què podem  conèixer. Els més creients diuen que has universalitzat el saber i has democratitzat l’accés a la cultura. Jo, ja em perdonaràs, sóc dels que penso que la història l’escriuen els vencedors, com ha estat sempre, i que tot i tenir al davant un horitzó petit i limitat, s’hi estava bé en aquell món de significats perdurables i metàfores consensuades.

Dels riscos d’escriure i llegir amb el barret posat

Dubto si obrir un nou apartat al blog per recollir les entrades que parlen de l’ofici d’escriptor, però encara no sé quin fenomen atmosfèric li escauria millor. Mentrestant, si al darrer post era Sánchez Ferlosio qui prenia la paraula, avui és el torn de Schopenhauer

Hay que aprender a considerar las fuerzas intelectuales como si fuesen en absoluto funciones fisiológicas, a fin de saber dirigirlas, economizarlas o fatigarlas en consecuencia; debe recordarse que todo sufrimiento, toda incomodidad, todo desorden en cualquier parte del cuerpo afecta al espíritu. […] Por haberse negado a seguir este concepto, muchos espíritus nobles y muchos sabios han padecido en su vejez de imbecilidad, volviendo a una nueva infancia y llegando hasta la locura. Sí, por ejemplo, algunos célebres poetas ingleses de nuestro siglo, como Walter Scott, Wordsworth, Southey y muchos otros, llegados a la vejez y aun desde los sesenta años, se han hecho intelectualmente obtusos e impotentes, y hasta imbéciles, hay que atribuirlo indudablemente a que, seducidos por honorarios elevados, han ejercido todos la literatura como oficio, escribiendo por dinero. Este oficio impulsa a una fatiga contra la naturaleza; todo el que unce su pegaso al yugo y azuza a su musa con el látigo, tendrá que expiarlo de la misma manera que el que ha rendido a Venus un culto forzado. Sospecho que el mismo Kant, a una edad avanzada, cuando ya era célebre, se entregó a un trabajo excesivo y provocó con eso la segunda infancia en que vivió sus cuatro últimos días.

Arte del buen vivir. Arthur Schopenhauer. Edaf
(Trad. E. G. B)

Val a dir que l’Arthur va viure sempre de rendes: gràcies a l’herència que va deixar-li son pare mai no va haver d’escriure per guanyar-se la vida i va poder pensar sempre amb l’estomac ple, que no vol dir mentre feia la digestió, ni tampoc immediatament després de fer exercici, activitat a la qual hi estava avesat:

Ante todo, evitemos a nuestro cerebro toda lucha forzada, demasiado sostenida o intempestiva; de consiguiente, hay que dejarle reposar durante la digestión, porque en ese momento esa misma fuerza vital que, en el cerebro, forma el pensamiento, trabaja con todos sus esfuerzos en el estómago y en los intestinos, preparando el quimo y el quilo; igualmente debe reposar después de un trabajo muscular considerable.

De la imbecilitat de Wordsworth i companyia no podria dir-los res. Pel que fa als darrers dies de Kant, a qui Schopenhauer va dedicar la seva tesi doctoral De la quàdruple arrel del principi de raó suficient, –d’altra banda un dels millors títols que hom pugui imaginar per a una obra d’aquest gènere–, i a qui considerava el darrer gran pensador que havia donat la història, això és el que expliquen els biògrafs:

Continuaba leyendo, pero con poco provecho. Escribir le resultaba casi imposible. En agosto de 1801, un amigo suyo comentaba que Kant «solo era ya capaz de escribir sus pensamientos sobre cuestiones filosóficas en muy contados momentos». A veces quedaba dormido en su silla, y deslizándose sobre ella caía al suelo. Una vez en el suelo, no podía levantarse. Y calladamente tenia que permanecer donde había caído esperando a que alguien viniera a levantarlo. No se sabe con qué frecuencia le sucedió esto, hasta que Wasianski (ex-alumne i amanuense de Kant) le proporcionó una butaca que le impidiera caerse. Kant seguía leyendo en la cama y por tres veces se le incendió su gorro de dormir. Las tres veces se vio obligado a apagar el fuego con los pies. A partir de entonces, Wasianski le dejaba una botella de agua junto a la cama y cambió el diseño de su gorro. También le recomendó que leyera a mayor distancia de la lámpara. Ahora se veía obligado a vigilar a Kant varias veces al día. Sus amigos empezaban a sentir lástima tanto de Kant como de Wasianski.

Kant. Una biografía. Manfred Kuehn. Acento Editorial
(Trad. Carmen García-Trevijano)

Així, doncs, si sou escriptors i porteu barret, no mendiqueu que us l’omplin de diners, a la manera com fan els artistes de carrer a l’acabar l’espectacle, o acabareu obtusos, impotents i imbècils. I si sou lectors i teniu per costum llegir al llit, tingueu cura de treure-us-el abans no quedeu adormits.

La destral de Sánchez Ferlosio

El franciscà Guillem d’Occam va concebre la seva navalla per defensar, davant de qualsevol teoria o reflexió, la conveniència d’esporgar tot el que faci nosa i prendre sempre el camí més curt, simple i veraç d’entre tots els que el pensament ens procura. Al llarg dels segles, aquest principi –Occam no va parlar mai de navalla, tot i que és el terme amb què ha passat a la història– ha estat reformulat en múltiples ocasions, des de diversos àmbits i disciplines. D’entre aquestes, probablement hagi estat la medicina qui n’hagi fet una lectura més transparent i entenedora per a tothom: “Quan sentis renillar, pensa en cavalls, no en zebres”.

Des d’aquesta lectura, Occam ens portaria a recórrer sempre al sentit comú com a primera via a explorar, si més no en l’ordre d’alternatives a considerar, i a emprar la navalla per tallar de soca-rel qualsevol hipòtesi que vingui a enterbolir el que aquest ja ha resolt. Vindria a ser allò que Juan de Mairena –gran defensor del pensament trivial i mestre de la ironia– va expressar amb un dels seus aforismes:

Hay que tener los ojos muy abiertos para ver las cosas como son; aún más abiertos para verlas otras de lo que son; más abiertos todavía para verlas mejores de lo que son.

Qui duia sempre la navalla al damunt, en la seva vessant d’articulista, era Sánchez Ferlosio, encara que en el seu cas, potser seria més encertat parlar de destral. L’estudiós de la gramàtica i la hipotaxi, l’armador de frases “como galeones o navíos de línia de poderoso casco, múltiple arboladura y complicado aparato de velámen”, va practicar, també, una prosa directa, contundent i implacable en les seves col·laboracions en premsa, que d’altra banda no van seguir mai una periodicitat establerta, i que, en la majoria d’ocasions, aprofitava per expressar, amb absoluta llibertat, la seva protesta o el seu malestar per qualsevol esdeveniment o notícia, en especial si tenien a veure amb el que ell considerava un ús mercantilista o amb una instrumentalització de la cultura, en qualsevol de les seves manifestacions.

L’extensió d’aquestes col·laboracions sobrepassava habitualment el que estableixen els cànons i la maquetació d’articles periodístics, però això, a l’armador Ferlosio, no sembla que li suposés gaires problemes.

El text que trobaran transcrit a continuació és un fragment de l’article “En aquestos escalones… (A la atención del nuevo ministro de Cultura)” i va sortir publicat el 17 de juliol de 1988 al Diario 16. Per a situar-los en context, el ministre a qui fa referència era Jorge Semprún, que havia estat nomenat només cinc dies abans, i a qui Ferlosio li planteja, sense embuts, “dos magníficas ocasiones para entrar con buen pie en el ministerio y demostrar que sirve para algo”.

«La segunda prueba que espero del ministro de Cultura es bastante más fácil que recrear la Editora Nacional [la primera prova que li planteja en aquest mateix article], porque no es un acto de construcción, sino de destrucción, un trabajo de hacha: talar un cedro. Es una metáfora: CEDRO quiere decir Centro Español de Derechos Reprográficos. Por lo visto, en ese repelente escaparate publicitario –esta vez no del Ministerio de Cultura sino del de Educación– que es la Menéndez Pelayo, han perdido la vergüenza hasta tal punto que no tienen empacho en aprovechar cursos sedicentemente universitarios para presentar cooperativas de intereses privados, como la mencionada Sociedad llamada CEDRO, en la que ciento treinta magnates capitalistas de la industria cultural del libro, que han conseguido asociar a su iniciativa a más de cuatrocientos escritores, se han arrejuntado para controlar, al modo en que la banda de Al Capone controlaba las máquinas tragaperras, todas las máquinas fotocopiadoras del país, para cobrar un canon de protección por cada fotocopia que se saque de cualquiera de los libros publicados por sus ciento treinta casas editoras. Realmente, lo primero que en esto resulta tan incomprensible como deplorable es el hecho de que más de cuatrocientos escritores ignoren lo que son hasta el punto de apoyar la iniciativa de un grupo de potentados de la industria privada. ¿No saben los escritores que ellos no se deben a sí mismos y a sus propios intereses, como los industriales, sino al público y a los intereses públicos?, ¿que su deber no es el de ganar dinero, sino el de procurar que tenga la mayor difusión posible lo que han discurrido y han escrito por creerlo verdadero y digno de ser conocido por todos los demás? ¿No saben que ser escritor y ejercer la suprema libertad de determinar tú mismo la naturaleza, el sentido y el designio de tu propio trabajo es un privilegio del que no goza ni remotamente ningún otro trabajador pobre ni rico, comer tu pan en paz, sin la constante inquietud y sobresalto por el destino de sus inversiones en que viven los desdichados capitostes de la industria incluso cultural? ¿No saben que escribir no es trabajar? ¿Cómo pueden asociarse a los editores, cuyo tristísimo deber es el de ganar dinero, y cuya índole es, por tanto, la determinada por el interés privado, ellos, que, más aún que los políticos, son hombres públicos por definición? ¿Qué clase de contubernio es, pues, éste de la cooperativa CEDRO, donde se asocian aquellos cuyo interés fundamental no puede ser sino el de que lo que han escrito, por creerlo verdadero o beneficioso para todos, alcance el mayor grado de difusión posible, aunque tenga que ser a través de fotocopias que no les den ni un céntimo, con aquellos cuyo interés está en exprimir hasta la última perra chica lo que editan? No; en todo esto hay un grave malentendido y un error capital, o, mejor aún, capitalista. Y a la universidad de verano Menéndez Pelayo debería caérsele la cara de vergüenza por haber permitido que semejante cooperativa de interés privado haya aprovechado un curso público para presentarse. Don Eric Ruiz, el presidente de CEDRO, ha declarado, por lo visto, según cita entrecomillada del diario Ya, lo siguiente: «La fotocopia ha pasado de ser un adelanto técnico maravilloso a ser algo destructor». ¡Qué asco el pollo, ¿verdad?, desde que pueden comerlo hasta los gitanos, frente a lo bien que sabía cuando sólo los ricos, y en domingo, podían permitírselo! Desde que el último estudiantucho con setenta duros en el bolsillo puede permitirse fotocopiar un libro científico de cuatro mil quinientas pesetas también la máquina fotocopiadora se ha degradado de maravilla técnica en instrumento de destrucción, sobre todo teniendo en cuenta que los editores gravan un ciento por ciento los derechos de autor de las reproducciones secundarias de las obras que han editado. Estos señores del progreso reniegan justamente de lo único bueno que el progreso puede ofrecer: abaratar lo escaso, haciéndolo abundante».

Entenen ara, per què els parlava de destral? D’altra banda, si pensen que l’aparició d’Occam en aquest post és un punt forçada, sàpiguen que Ferlosio, com a estudiós i gran interessat en el món eclesiàstic, coneixia bé l’obra del franciscà, passa que l’emprava com i quan li venia de gust:

(Con permiso de Ockham) Como lo que ha pasado no puede dejar de haber pasado, la impresión que suscita, la de lo irreparable, tiene a arrimarse a la idea de «lo necesario», de modo que el sentimiento de que el ayer es irreparable se expone a contaminarse con el de que es necesario; en este instante ya están expuestos los dos términos para el fatídico salto de proyectar «es necesario» en un «era necesario»; entonces se abre de golpe la escotilla de los dos grandes demonios: el del destino y el de la providencia.

Campos de retamas: Pecios reunidos

Crear i viure

Quan vam traslladar-nos aquí –parla de Nova York–, primer vivíem al “village”, al Greenwich Village, que, per als qui no ho sàpiguen, és una espècie de secció intel·lectualoide-progre de la ciutat, on viuen tots els estudiants i els pseudo el que sigui. Uns quants poetes vells i tot aixòò, saps? Gent que ha viscut allà anys i panys i que encara hi viu. Ella em va dir que podria caminar tranquil pel carrer, saps? Però al principi anava tens, esperant que algú em parés i em digués alguna cosa o em saltessin al damunt, i em va costar dos anys relaxar-me. Puc sortir per aquesta porta i entrar en un restaurant. Saps què n’és de gran, això? O anar al cinema? Vull dir que la gent s’acosta i em demana autògrafs, o em diu: ei, hola! Però no et tornen boig, saps? Simplement: –eh, hola, com estàs? M’agrada el teu disc. Perquè ara tenim un nou disc al mercat, saps?, però abans cridaven: –ei, com va? El nano, bé? Súper, gràcies!

El nano de l’entrevista es diu Sean i ja té 44 anys. Ella, la que va convèncer l’entrevistat de quedar-se a Nova York, és la Yoko, que n’ha fet 88, i ell, l’entrevistat, és en John Lennon, que en tindria 79 si un 8 de desembre de 1980 no hagués estat mort a trets, davant de casa seva, a tocar del Central Park.

L’entrevista va ser llarga, més de tres hores de conversa dedicades a rememorar el seu passat beatle, episodi del tot inevitable, d’altra banda, a parlar de Double Fantasy, el disc que acabava de publicar després de cinc anys de silenci, i de tots els projectes futurs que albiraven:

Tinc l’estranya sensació que tot tornarà a ser com al principi, perquè no parem de parlar i parlar i tenim el cap ple d’idees i de projectes, i és només qüestió de posar-los en pràctica, saps? Ja tenim la meitat del proper disc i probablement el farem després de Nadal. I ja estem parlant de quina serà la idea per al tercer, que ja la tenim pensada, i gairebé no em puc esperar. Així que només és qüestió de posar-nos-hi.

Va ser enregistrada tot just 48 hores abans del seu assassinat. D’aquests projectes ja no en sabrem res. Aquell proper disc a que fa referència sortiria publicat quatre anys després, sota el nom de Milk and Honey, a partir de les cançons que va deixar embastades mentre enllestien el Double Fantasy. Dit d’una altra manera, és un disc fet d’excedents, fruit d’aquest impuls creatiu que havia tornat a aparèixer.

Però l’entrevista també repassa el seu dia a dia fora de l’escena musical, i és en aquest punt que el John s’esforça a explicar-nos la felicitat de gaudir d’una vida rutinària i convencional i d’haver pogut dedicar aquests últims anys a jugar amb el seu fill, a portar la casa o a preparar el dinar. I és aquí que descobrim un altre Lennon, més relaxat i molt més còmode, que no ha de demostrar(-se) res. I és aquí, també, que ens adonem que aquestes dues vides, la vida de l’artista, geni, o creador, digueu-ho com vulgueu, i la de parella i pare de família, són incompatibles, i que els minuts, hores i dies dedicats a l’una, es resten necessàriament dels esmerçats en l’altra.

Ana Blandiana, la poeta romanesa, ho va explicar molt bé a La por de la literatura, en aquest cas, però, parlant de la seva vida i les hores dedicades a la lectura:

Si volgués explicar la meva vida, perquè la meva explicació sigui versemblant, hauria de tenir, obligatòriament, dues parts: el que he viscut i el que he llegit. No hi ha una jerarquia d’aquestes dues divisions essencials, no he dit el que he viscut de debò i el que tan sols he llegit, la vida i la lectura no són dues nocions complementàries, sinó oposades, que no se sumen, sinó que es descompten l’una de l’altra. Les hores, les setmanes, els anys de lectura són estones en què la meva pròpia vida s’ha quedat llançada com una peça de roba a la riba del riu dels llibres; durant les hores, les setmanes, els anys de lectura no he viscut per a mi de manera que em sembla gairebé injust que aquest temps s’afegeixi a la meva edat.

Passin un bon Nadal i, a poder ser, gaudeixin de la família, la vida i la lectura.