Homilia

Voldria tenir ofici, agafar la destral i esberlar el tronc de fusta d’un sol cop, categòric, sec, rotund, i sentir com cauen els dos trossos, l’un al costat de l’altre, gairebé una repetició, un ressò immediat, greu i profund, estesos a terra, amb el ventre amunt, les betes i estries al descobert, a la vista de tothom, suficient.

Però estic mancat de força, i no tinc l’art ni l’enginy necessaris per expressar amb un sol vers l’esclat d’emocions que m’envaeix, tota la ràbia, la indignació, la còlera, i alhora el desànim, la frustració, la impotència davant de tanta ignomínia, tanta mentida.

I m’imposo el silenci, i espero, desarmat, que passi aquest mal vent, que morin tots, amarats d’estultícia, d’impunitat i rancúnia, i que un cop morts els emmordassin i els fermin la tapa del taüt amb un llaç ben gros, de color groc –i en acabar l’homilia, que algú doni fe que han estat enterrats per sempre més.

Anuncis

Korsakoff

N’hi diuen mal de Korsakoff. Les persones que el pateixen són incapaces d’emmagatzemar records nous, tenen amnèsia anterògrada: la seva memòria ha quedat estancada en un moment que, conforme passa el temps, s’allunya i genera un gran buit que procuren omplir amb fabulacions del tot inventades. Guarden records de temps passats, d’infància, de joventut, però no poden afegir-ne de nous, per més punyents que siguin. Si parlen amb algú que acaben de conèixer i se’l tornen a trobar al cap d’unes hores, no recordaran haver-lo vist, no sabran qui és. Si estan fent res i se’ls interromp o tenen una distracció qualsevol, els costarà de reprendre el que estaven fent, senzillament, perquè no ho recordaran. Són persones de poques paraules, el simple fet de mantenir una conversa ja els és prou difícil, i molt limitades a l’hora d’adquirir coneixements nous: aprenem perquè recordem.

Hi deu haver afectats amb sort, que guarden una imatge viva de la seva vida anterior, de quan eren feliços, potser, i que s’han estalviat el patiment d’una actualitat que els és del tot desfavorable. Però també n’hi deu haver de molt desafortunats, immersos en una contemporaneïtat aliena, que viuen aferrats al record d’un passat erm i trist. Als afectats de Korsakoff la vida els ha quedat enrere. El seu organisme és viu, respira i batega, però és un bategar asíncron.

No recordo com ni per què vaig arribar a llegir-ne res, d’aquest mal, però faig balanç dels anys viscuts, potser per les dates en què som, i penso que d’haver de situar-me en un d’aquests dos grups, ho faria en el primer, i que cada dia que passa, d’una manera potser ingènua, miro d’incrementar el nombre de sentiments i fets que em procuren felicitat, perquè quan arribi el moment de fer el recompte, no tingui cap mena de dubte que he estat un home feliç; d’una felicitat íntima, si vostès volen, sense espectacularitats ni grandiloqüències, però del tot suficient.

 

Bon Nadal

És sabut que Mozart componia a raig, sense gairebé corregir res del que anava escrivint. Així ho expliquen historiadors i biògrafs, i així es pot veure en els originals de les partitures que va deixar escrites. La facilitat amb què destil·lava algunes de les considerades millors obres de la història de la música occidental, no deixa de meravellar-nos. Tanmateix, n’hi va haver una que va exigir-li més esforç de l’habitual, que va reescriure i corregir vàries vegades. Es tracta dels Quartets Haydn, una obra que, com passaria en tantes ocasions, suposava un trencament amb la tradició i les formes que el precedien. Aquests quartets són tots, en general, de caire  introspectiu, allunyats de la frescor i espontaneïtat que hom podia esperar, tractant-se de Mozart i d’uns quartets de corda. Potser per la dificultat que va tenir d’expressar alhora el sentiment d’admiració, respecte i amistat vers el gran músic, considerat el pare del gènere i a qui va dedicar l’obra. El més popular d’aquests quartets és, probablement, el Quartet en Do Major K 465, conegut amb el sobrenom de Les dissonàncies per l’alteració sonora amb què arrenca el primer moviment, absolutament desconcertant per a les oïdes de l’època. Personalment, però, si hagués d’escollir-ne un, em quedaria amb el Quartet en Re Menor K421, concretament amb el primer moviment Allegro moderato.

Que tinguin tots vostès un molt Bon Nadal, i que els amics a qui admirar, respectar i estimar no els faltin.

La utilitat del nacionalisme

Durant els darrers anys que vaig treballar a Madrid, companys i coneguts em preguntaven sovint si jo era nacionalista. Tip d’haver-me d’explicar i cansat de renunciar a ser escoltat, vaig trobar la que pensava que era la resposta perfecta, la que posava les coses al seu lloc i tancava la conversa d’immediat: –No, yo no soy nacionalista, yo soy independentista.

A banda d’escandalitzar-los, cosa que em produïa una més que agradable sensació, la resposta tenia la virtut de ser la més propera a la veritat: mai no he estat nacionalista i defujo de tot allò que en fa bandera.

Però aquests dies he estat rellegint Foucault, que precisament avui hauria fet 91 anys, i penso que tinc molta sort de no haver d’anar a Madrid, perquè la pregunta, cas que la formulessin, em seria molt més difícil de respondre:

Los movimientos revolucionarios sólo tienen éxito y alcanzan su pleno efecto histórico en la medida en que se ligan a movimientos nacionalistas: esta ley hace del nacionalismo la condición de una dinámica histórica de masas en el siglo XX; vale para el terrorismo como para cualquier otra forma de acción. Los partidos comunistas pudieron tener una acción histórica –en todos los lugares donde la tuvieron– únicamente en cuanto hicieron suyas, en todo o en parte, las reivindicaciones nacionalistas. Cuando se propone como expresión de una nacionalidad que todavía no tiene ni independencia ni estructuras estatales, el terrorismo gana finalmente aceptación. Terrorismo judío antes de la creación del Estado de Israel, terrorismo palestino, y también terrorismo irlandés: aun cuando se pueda ser muy hostil a tal o cual tipo de acción, en lo fundamental el principio mismo de ese terrorismo no se recusa. En cambio, lo que sí se recusa fundamentalmente es un movimiento terrorista en el que, en nombre de la clase, en nombre de un grupo político, en nombre de una vanguardia, en nombre de un grupo marginal, se die: “Me levanto, pongo una bomba y amenazo matar a alguien para obtener tal o cual cosa”. Eso no va. No digo que estén equivocados o tengan razón. Describo lo que sucede.

 Michael Foucault: la seguridad y el Estado. Entrevista con Robert Lefort, 1977

I penso que potser, malgrat el que intenten fer creure a Madrid, el problema del moviment independentista és que és poc nacionalista. I estic disposat a canviar la meva posició i esdevenir nacionalista, si ha de ser d’ajut. D’un nacionalisme transitori, això sí. Després, seguiré defensant arreu que el terme ‘nacional’ desaparegui i deixi d’adjectivar televisions, ràdios, orquestres, teatres i qualsevol altre estament cultural o polític. Perquè, un cop esdevinguts Estat, què n’hauríem de fer de la nació?

Anhel de normalitat

Quan has d’esforçar-te a exhibir allò que hauria d’ésser normal, quan en fas una sobreexposició, és perquè potser no n’és tant, de normal.

He vist l’abraçada entre l’imam de Rubí i el pare del nen mort a l’atemptat de Barcelona. L’he vist arreu, a la TV, a la premsa escrita, a Twitter. De fet, és difícil que algú no l’hagi vist, pel ressò que ha tingut i per com ha estat emprada pels mitjans com a imatge de convivència, símbol de tolerància i –només m’ho sembla a mi?– de perdó. I no deixo de pensar-hi.

Per la posada en escena, tots dos sortint de la casa de la vila, davant d’una munió de gent aplegada a la plaça de l’ajuntament. L’abraçada no és immediata, triga uns instants, com si volguessin assegurar-se que tothom, la ciutadania, els periodistes, la gent encuriosida, és a punt per a l’esdeveniment.

Més enllà de la posada en escena hi ha el fet: l’abraçada del pare s’ha convertit en un acte de coratge moral, una mena de representació muda del No tinc por, seguida d’un ni us tenim cap rancúnia, musulmans. En l’enaltiment i el ressò d’aquesta abraçada hi bull la fantasia d’haver vençut, per uns moments, el prejudici d’imaginar que sota cada gel·laba hi ha un terrorista en potència, un expert a convertir musulmans en artefactes explosius. Hi ha, en resum, un anhel de normalitat. Que aquesta imatge hagi esdevingut, durant uns dies, la icona de pau i concòrdia tan cobejada per tots els mitjans –i per tota la societat–, només demostra com n’estem, de fotuts, i la feina que cal fer, encara. Estem prou segurs que no tenim por? Tenim clar qui hi està inclòs, en la primera persona del plural?

Que ningú no llegeixi en aquestes línies cap crítica ni retret als pares del nen mort en l’atemptat. Des d’aquí el meu condol sincer, arrosseguen la pena més gran que es pot patir mai. Ningú no hauria de perdre un fill, no hi ha consol possible, va contra natura.

 

P.S. He llegit que en la retransmissió televisiva de la manifestació d’ahir, les responsables de llegir el manifest van ser presentades com a Rosa Maria Sardà, actriu catalana, i Míriam Hatibi, musulmana d’origen català.

Abatre

Sóc d’aquella mena de persones que quan sent la paraula ‘abatut’ encara pensa que parlen d’algú que es troba mancat d’ànim, d’algú que ha quedat sense esma ni força per a fer res. I sempre per causa d’una pena, que l’aclapara i que se’l menja per dins.

I ho prefereixo.

M’estimo més anar així pel món, i trigar a reaccionar abans no m’adono que estan parlant que algú ha mort algú altre. Perquè no vull normalitzar la mort violenta, i perquè abatre a trets els terroristes, per comptes d’haver-los mort, no fa el fet menys traumàtic, ni repara la pena de pensar que entre totes les víctimes hi hauríem de comptar, també, aquests nois.

I em fa mal, alhora. I m’omple de contradiccions.

Calipso, a l’agost

Fa dies que penso en Calipso, la nimfa que reté Ulisses a l’illa d’Ogígia, durant set anys, amb els seus encants i amb la seva dolçor i bellesa immortal. Ah, Calipso, quin bé de Deu i com te’n vas arribar a enamorar, d’Ulisses.

Deia que fa dies que hi penso, en ella i en l’Ulisses. Potser perquè estic de vacances, que d’alguna manera venen a ser la meva Calipso particular, engalipat com la majoria de mortals per l’embruix de dues, tres o quatre setmanes de plaer,  a tot estirar, del que sigui, i amb la il·lusió de viure en un paradís que, tanmateix, lluny d’ésser immortal com el que prometia Calipso, acabarà sucumbint a la rutina amenaçadora del mes de setembre i posteriors.

Ah, tu, admirat Ulisses, que vas tenir la felicitat eterna a les mans –o sota la cintura–, i que amb els teus plors, consumit pel dolor de la nostàlgia i el desig de tornar a casa, vas aconseguir que els deus es compadissin de tu, forçant Calipso a deixar-te marxar.

Ah, tu, admirat Ulisses, que deixant Ogígia van oferir-te encara per esposa la bella Nausica, filla de reis, i que tot i així vas rebutjar i vas optar per fer-te a la mar, amb el propòsit de no desviar la ruta ni abandonar el vaixell fins arribar a Ítaca.

Ah, tu, admirat Ulisses, que quan vas fer port vas retrobar la mateixa illa àrida i deserta que havies deixat quan vas salpar, vint anys enrere, i una esposa, l’estimada i enyorada Penélope, per força ja vella i arrugada. Digues, admirat Ulisses, no te’n vas penedir mai?

 

Photo by José Duarte on Unsplash