Anhel de normalitat

Quan has d’esforçar-te a exhibir allò que hauria d’ésser normal, quan en fas una sobreexposició, és perquè potser no n’és tant, de normal.

He vist l’abraçada entre l’imam de Rubí i el pare del nen mort a l’atemptat de Barcelona. L’he vist arreu, a la TV, a la premsa escrita, a Twitter. De fet, és difícil que algú no l’hagi vist, pel ressò que ha tingut i per com ha estat emprada pels mitjans com a imatge de convivència, símbol de tolerància i –només m’ho sembla a mi?– de perdó. I no deixo de pensar-hi.

Per la posada en escena, tots dos sortint de la casa de la vila, davant d’una munió de gent aplegada a la plaça de l’ajuntament. L’abraçada no és immediata, triga uns instants, com si volguessin assegurar-se que tothom, la ciutadania, els periodistes, la gent encuriosida, és a punt per a l’esdeveniment.

Més enllà de la posada en escena hi ha el fet: l’abraçada del pare s’ha convertit en un acte de coratge moral, una mena de representació muda del No tinc por, seguida d’un ni us tenim cap rancúnia, musulmans. En l’enaltiment i el ressò d’aquesta abraçada hi bull la fantasia d’haver vençut, per uns moments, el prejudici d’imaginar que sota cada gel·laba hi ha un terrorista en potència, un expert a convertir musulmans en artefactes explosius. Hi ha, en resum, un anhel de normalitat. Que aquesta imatge hagi esdevingut, durant uns dies, la icona de pau i concòrdia tan cobejada per tots els mitjans –i per tota la societat–, només demostra com n’estem, de fotuts, i la feina que cal fer, encara. Estem prou segurs que no tenim por? Tenim clar qui hi està inclòs, en la primera persona del plural?

Que ningú no llegeixi en aquestes línies cap crítica ni retret als pares del nen mort en l’atemptat. Des d’aquí el meu condol sincer, arrosseguen la pena més gran que es pot patir mai. Ningú no hauria de perdre un fill, no hi ha consol possible, va contra natura.

 

P.S. He llegit que en la retransmissió televisiva de la manifestació d’ahir, les responsables de llegir el manifest van ser presentades com a Rosa Maria Sardà, actriu catalana, i Míriam Hatibi, musulmana d’origen català.

Anuncis

Abatre

Sóc d’aquella mena de persones que quan sent la paraula ‘abatut’ encara pensa que parlen d’algú que es troba mancat d’ànim, d’algú que ha quedat sense esma ni força per a fer res. I sempre per causa d’una pena, que l’aclapara i que se’l menja per dins.

I ho prefereixo.

M’estimo més anar així pel món, i trigar a reaccionar abans no m’adono que estan parlant que algú ha mort algú altre. Perquè no vull normalitzar la mort violenta, i perquè abatre a trets els terroristes, per comptes d’haver-los mort, no fa el fet menys traumàtic, ni repara la pena de pensar que entre totes les víctimes hi hauríem de comptar, també, aquests nois.

I em fa mal, alhora. I m’omple de contradiccions.

Calipso, a l’agost

Fa dies que penso en Calipso, la nimfa que reté Ulisses a l’illa d’Ogígia, durant set anys, amb els seus encants i amb la seva dolçor i bellesa immortal. Ah, Calipso, quin bé de Deu i com te’n vas arribar a enamorar, d’Ulisses.

Deia que fa dies que hi penso, en ella i en l’Ulisses. Potser perquè estic de vacances, que d’alguna manera venen a ser la meva Calipso particular, engalipat com la majoria de mortals per l’embruix de dues, tres o quatre setmanes de plaer,  a tot estirar, del que sigui, i amb la il·lusió de viure en un paradís que, tanmateix, lluny d’ésser immortal com el que prometia Calipso, acabarà sucumbint a la rutina amenaçadora del mes de setembre i posteriors.

Ah, tu, admirat Ulisses, que vas tenir la felicitat eterna a les mans –o sota la cintura–, i que amb els teus plors, consumit pel dolor de la nostàlgia i el desig de tornar a casa, vas aconseguir que els deus es compadissin de tu, forçant Calipso a deixar-te marxar.

Ah, tu, admirat Ulisses, que deixant Ogígia van oferir-te encara per esposa la bella Nausica, filla de reis, i que tot i així vas rebutjar i vas optar per fer-te a la mar, amb el propòsit de no desviar la ruta ni abandonar el vaixell fins arribar a Ítaca.

Ah, tu, admirat Ulisses, que quan vas fer port vas retrobar la mateixa illa àrida i deserta que havies deixat quan vas salpar, vint anys enrere, i una esposa, l’estimada i enyorada Penélope, per força ja vella i arrugada. Digues, admirat Ulisses, no te’n vas penedir mai?

 

Photo by José Duarte on Unsplash

La gent important

Ja em perdonaran la resta d’alumnes, però de totes les visites que s’havien organitzat a la Biblioteca Nacional de Catalunya, m’interessava especialment la que havien de fer el grup d’alumnes del PFI*, així és que, tan bon punt vaig trobar-me amb la seva tutora, mesos després, vaig córrer a preguntar-li:

–Què, com va anar, la visita?
–Ui, estaven molt nerviosos. El Jose, l’Omar i la Marta no van venir. Els vam haver de deixar perquè ja estaven amonestats i tampoc no teníem clar que aguantessin tot el matí, més el viatge en tren d’anada i tornada, que sempre es complicat… El Jose ho va tenir clar i es va auto-eliminar d’un bon començament: «yo no voy a ir, profe, que si voy, la lío, que igual no controlo y no quiero problemas».
–Quin tio, el Jose! I a la resta, els va interessar? S’ho van passar bé?
–Molt! Vam quedar tots impressionats, ells amb l’espai, i jo amb el seu comportament: es van portar tan bé! I la noia que va fer-nos la visita guiada també ho va fer molt bé, s’esforçava a explicar-se amb molta claredat perquè l’entenguessin i perquè poguessin gaudir al màxim de la visita. Pobre, però, que al final va passar un mal tràngol…
–I això?
–Doncs, que quan vam arribar a les sales d’accés restringit, per fer-los sentir la solemnitat del moment i mantenir-los interessats, que alguns començaven a estar fatigats, els va dir: “Ara, entrarem en un espai restringit, en unes sales on no hi pot entrar ningú, només la gent important!”. Mira, va ser acabar de dir-los això, i l’Ibrahim, que ja el coneixes, amb tota la seva ingenuïtat i bona fe que li pregunta: “i què tenen, de diferent de nosaltres, aquesta gent important?”.

Sobre el «Pinocho» de Collodi

1. Lenguajes adaptados. Cuando los colonizadores dicen que los colonizados no están «maduros para la autodeterminación», juzgan la cosa sobre el canon de sus propias maneras de existencia; pero, aun dando por bueno ese criterio y suponiendo que respecto de él sea cierto el veredicto, no hay que perder de vista hasta qué punto éste se ha dictado desde el hecho de la propia colonización y a la luz de las relaciones por ella establecidas. Como con los animales domésticos, se juzga la inteligencia del colonizado principalmente por su capacidad para entender al colonizador, para comunicarse con él. Pero ya que la lengua es el medio en cuyo seno tiene que medirse tal capacidad, hay que ver en primer lugar qué es lo que pasa con la lengua que corre entre uno y otro; y lo que pasa es que el propio colonizador empieza por fijar esa lengua –que es la suya– en un estadio de aprendizaje absolutamente grosero y elemental, pues, en efecto, en lugar de decirle al colonizado «Si fuera usted tan amable de conducirme a Bulawayo, estaría dispuesto a pagarle hasta diez libras rodesianas», lo que se dice es «Mtombo llevar Hombre Blanco Bulawayo y Hombre Blanco dar dinero Mtombo». Yo no diré que haya en tal comportamiento una deliberada y maligna segunda intención de bloquear al colonizado en su insuficiencia para pasar los exámenes de madurez pertenecientes al discutible criterio arriba mencionado; posiblemente no se trata más que del involuntario resultado de un puro egoísmo práctico según el cual lo único que le importa de Mtombo al Hombre Blanco es que le permita llegar lo más pronto posible a Bulawayo, y para conseguir a ultranza este propósito es no sólo suficiente sino incluso más expedita y eficaz esa deforme lengua: «¡Pues si cada vez que uno tiene que ir a alguna parte tuviese que pararse a dar lecciones de gramática…!». Lo cierto es que cuando los colonizadores vuelven a suspender una y otra vez a los colonizados en sus exámenes de madurez se olvidan de que han sido ellos mismos quienes los han fijado en el grado más elemental de las asignaturas que ellos mismos han decidido que hay que aprobar para que un pueblo se las gobierne por su cuenta, asignaturas entre las que destaca como primera y principal la de «Capacidad para entender al Hombre Blanco».

Rafael Sánchez Ferlosio. Ensayos I. Altos estudios eclesiásticos. Gramática. Narración. Diversiones. Debate


* D’acord amb la definició del Departament d’Ensenyament, els programes de formació i inserció (PFI), són voluntaris, duren un curs acadèmic, i estan pensats per a joves d’entre 16 i 21 anys que han deixat l’educació secundària obligatòria i no segueixen estudis en el sistema educatiu ni participen en cap acció formativa. L’objectiu dels PFI és proporcionar-los, d’una banda, la possibilitat de tornar al sistema educatiu (a la formació professional) i, de l’altra, l’aprenentatge imprescindible per accedir al mercat de treball.

De l’orgull i la humilitat d’ésser professor

He rebut la seva amable carta i la dels alumnes de Segon d’ESO. Em fa contenta que la lectura del meu primer llibre els hagi estat útil, malgrat les dificultats.
             De tant en tant, sí que he anat a parlar als centres, amb motiu de la lectura d’un dels meus llibres, però no sé quin paper seria el meu en aquest acte de cloenda, en un gimnàs, amb molts alumnes i uns quants professors. Una cosa és estar a prop d’una obra, l’altra és estar a prop d’una escriptora, que, per a mi, és tan sols una persona que escriu.
             Opino que en l’escriptura, com en qualsevol ofici, l’important és practicar-lo, procurant que sigui de la millor manera possible, i no pas exhibir-se per haver-lo practicat. No sé què em proposen amb la seva invitació, tan sols sé que em valoren molt i donen importància al fet que jo hi sigui. La meva agenda de dijous diu només: continuar escrivint.
Un afectuós record als alumnes i, per a vostè, la meva felicitació per haver portat a terme el projecte i per haver-lo coordinat.

Aquesta és la resposta d’una escriptora de renom –permeteu-me que en mantingui l’anonimat– a la invitació que li van enviar els alumnes d’un institut de secundària del Vallès Occidental, catalogat d’alta complexitat –detall que explica el comentari malgrat les dificultats amb què tanca el primer paràgraf de la carta–.

El que l’autora no podia saber és que el més difícil no ha estat pas la lectura de la novel·la –els alumnes s’hi han esforçat i a l’institut saben treballar sense presses, donant-los el temps i l’atenció que necessiten–, sinó evitar-los el sentiment de sentir-se un altre cop rebutjats, com si la negativa de l’autora a venir al centre vingués a confirmar-los la sospita –en molts casos, el convenciment– que no són prou bons, que no mereixen que ningú els pari atenció, si no és per recriminar-los tot allò que fan malament.

En l’adolescència despunta, sobretot, la necessitat d’exhibir-se, d’exposar-se de forma contínua, davant els adults i els companys. N’hi ha que són afortunats, en aquest exercici, que gaudeixen d’un entorn adult que els observa amb la complaença de saber que la seva, la dels joves, és una lluita “de fireta”, que forma part de l’esdevenir natural i que, tard o d’hora, els passarà perquè acabaran trobant l’espai que tan necessiten. Però n’hi ha d’altres que combaten cos a cos, amb tota la força que els atorga la por de sospitar que no hi perdran res perquè aquest no és el seu món, que no ho pot ser perquè no hi encaixen. És un combat desigual, que els fa estar sempre alerta a la mirada amenaçadora de l’adult, un adult que els retreu, precisament, no ésser capaços de respectar les regles del joc, que fan tan fàcil la convivència, i que els tira en cara no haver escollit millors cartes, com si en el moment de repartir-los-les hi haguessin estat presents o haguessin pogut dir-hi res. És una lluita solitària, que distorsiona i espanta.

¿Com explicar-los, a aquests adolescents, que no tothom persegueix ésser popular o famós? ¿Com ser creïble quan els dius que l’última cosa que desitja l’autora és esdevenir exemple ni model de res, ni per a ningú? I sobretot, ¿com convèncer-los que tot plegat, la lectura, el treball, l’exposició final, ha valgut la pena?

Pocs dies després de la carta que encapçala aquest post, l’Institut va rebre un segon escrit de la mateixa autora. Mai no li ho agrairem prou:

Seguint amb el raonament del que li deia a l’altre correu, avui que no em trobo tan esgotada, li proposo de venir a parlar amb els alumnes, de lectura i escriptura, de literatura, del llibre que han llegit… en una sessió més de classe.

Una salutació,

Deia Joan Miró, la cita és de Rafael Chirbes, que cal tenir molt d’orgull per concebre una obra, i molta humilitat per dur-la a terme. De tot això, servidor només n’ha estat testimoni. Tot un privilegi, quasi tan gran com el d’haver conegut l’Institut i el professorat que ha fet possible el projecte. Des d’aquí, felicitar-vos pel vostre orgull i per la humilitat amb què afronteu la vostra feina.

El tot i les parts (colofó)

De tot el que els vaig dir ahir, si de cas, quedin-se només amb això d’aquí: ho resumeix amb exactitud i els portarà, d’una llampegada, al cor mateix de l’entroncament

L’home és com el mar: penetra i és penetrat,
reflecteix i és mogut per la vida celeste. Amb
l’home, Déu il·lumina la Creació com la lluna la
terra.

Blai Bonet. El mar

El tot i les parts

Són peces d’un engranatge que no gira fi, fa dies que els dono voltes. Ara rauen, inservibles, damunt la taula. Les he desmuntades, n’he pres les mides i n’he resseguit el perímetre.

Perquè en el contorn hi ha el límit i en el límit, la possibilitat d’esdevenir engranatge. Cada gir, cada revolució, és un sumatori de límits en fricció, un equilibri de singularitats en moviment.

Si qualsevulla de les unicitats despunta, l’engranatge es deteriora, deixa de funcionar. Cal emmotllar-se, prescindir de la individualitat i, alhora, fer-ne frontera: és només en els confins que hi pot haver contigüitat.

Una peça implica l’altra. Les grans mouen les petites, que n’impulsen d’altres més grans que les primeres, encara. En la inèrcia, però, no sabries dir qui mou qui. És inherent a la condició d’engranatge. Així ho mana la doctrina.

*

Aquest, no em fa res confessar-ho, és un post mandrós. Anava a parlar-los de Goytisolo, el gran, vull dir José Agustín, i de Machado, Antonio. De fet, volia fer-los enraonar de l’individu, de l’home i de la dona, i contraposar-los –a Goytisolo i Machado– en un diàleg que imaginava tranquil i pausat. L’un parlaria del nostre destí com a éssers humans i de la nostra dignitat, que mai no és del tot nostra, sempre és compartida. L’altre, de la necessitat d’afirmar la individualitat, la singularitat de cadascú per damunt de la multitud. Tot això em suposava una feinada, remenar versos, buscar fragments, encaixar-los, donar-los veu. Per acabar-ho d’adobar, a mitja conversa s’hi van afegir, de manera inesperada, Gombrowicz, Carles Riba i Siegfried Lenz; massa veus a moderar, pensava, i encara sort que vaig frenar Nietzsche, que ja treia el cap per la finestra.

Però, no. Ara que sóc en confessió els he de dir que no va ser això que em va fer abandonar la idea original, sinó adonar-me que la conversa menava cap a una bifurcació irresoluble. Trobar una bifurcació quan el camí és llarg, és una dificultat; que la bifurcació no tingui sortida, un impediment tràgic.

Els deixo un fragment del que havia d’ésser el diàleg i que, finalment, ha quedat per bastir:

–Goytisolo: mire, Don Antonio,
           Un hombre solo, una mujer / así tomados, de uno en uno / son como polvo, no son nada.
–Machado: Que no, José Agustín, que usted y yo y cada uno de nosotros es único e irrepetible, y que
           Por muchas vueltas que doy -decía Mairena- no hallo manera de sumar  individuos.
–Riba: amb el seu permís, estimats, l’única certesa és que tots som sota el
mateix vent, que llagoteja les nostres naus.
           Tot navega: / cada vaixell, és tot el mar / que li fa força i l’arrossega.
–Gombrowicz: cavallers, si m’ho permeten, cas que els adolescents hàgim de demanar permís per a res, a tots vostès els perd l’afany de singularitat, com si això d’ésser únics sumés punts, quan
           ¿No és veritat que tota forma es basa en l’eliminació, que construir és retallar?
–Lenz: justa la fusta! Això mateix és el que faig quan em poso davant del llenç en blanc i provo de copsar les nostres figures
           A la nostra contrada sempre val la pena mirar com algú se’n va sota un tros de cel: t’atures i concentres l’atenció en el lligam entre l’espai i el moviment, i cada cop et fas creus de la superioritat aclaparadora de l’horitzó.

Les peces de l’engranatge:
José Agustín Goytisolo. Palabras para Júlia
Antonio Machado. Juan de Mairena
Carles Riba. Estances. Llibre segon
Witold Gombrowicz. Ferdydurke (Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)
Siegfried Lenz. Lliçó d’alemany (Trad. Joan Ferrarons)