Una lectura d’El zero i l’infinit (I)

Fa unes setmanes vaig anar a passar el dia a Portbou. No feia encara mitja hora que havia arribat que vaig trobar, en un d’aquests punts d’intercanvi de llibres, El cero y el infinito, d’Arthur Koestler.

De la novel·la, més enllà de recordar que havia estat una lectura de referència, no en sabia res. De Koestler, recordava el moment en què vaig conèixer la notícia del doble suïcidi, el seu i el de la seva dona. Érem a taula, a mig dinar, i teníem la televisió encesa. Val a dir que el menjador de casa era força gran i que l’aparell quedava prou allunyat com perquè, aparentment, ningú no hi parés atenció. Això és el que hauria deduït qualsevol observador, en veure vuit comensals que parlaven i discutien tots alhora, aliens a la remor d’una veu que, impertorbable i com cada migdia, informava dels successos i fets més destacats. Però aquest mateix observador no trigaria gaire a adonar-se de l’error, perquè sempre sortia algú que, enmig de qualsevol conversa i sense venir a tomb, comentava el que les notícies acabaven de dir. Aquell dia va ser la mare: “diu que els han trobat tots dos morts, asseguts al sofà de casa seva”. Suficient perquè la resta s’hi afegís “qui dius que han trobat?”, “però, quan ha estat, això?”, “tots dos, la dona també?”, “qui dieu que eren?”, “un científic i la seva dona”, “no, sembla que era escriptor”, “no havia fugit de Rússia, aquest?”… i així fins que algú, normalment el pare o l’avi, devia dir “calleu un moment” o “apugeu el volum” cosa que devia passar quan el periodista ja havia acabat d’explicar la notícia. De fet, a casa era molt difícil estar informat de res perquè quan es donava el cas estrany d‘estar tots en silenci, escoltant el titular d’una notícia de màxim interès, sempre hi havia algú que s’apressava a dir-hi la seva i d’immediat s’originava una petit debat que impedia conèixer el que realment havia succeït. En resum, de Koestler em va quedar, per sempre més, la imatge dels cossos inerts de dos ancians, asseguts un al costat de l’altre, al sofà de casa seva, com qui fa una becaina després de dinar.

Tot això va passar-me pel cap, mentre comprovava l’estat del llibre i el guardava a la motxilla, feliç de la troballa. Després, vaig continuar la passejada i vaig pujar al cementiri, a retre homenatge a Walter Benjamin i a visitar el memorial que va dedicar-li Dani Karavan, monument d’una bellesa fatídica, en el sentit que t’engoleix, emocionalment i física, i t’obliga a descendir per un corredor que resulta terrible i alliberador, alhora.

Al tren, ja de tornada, vaig deixar de banda el llibre que portava i vaig començar a llegir El cero y el infinito, del tot inconscient del que representava haver estat, unes hores abans, davant la tomba de Walter Benjamin, amb el llibre d’Arthur Koestler penjat a l’esquena.

Sospitava que tots dos devien haver coincidit en algun moment, potser eren amics o havien intercanviat escrits o compartit autors i lectures. Ara he sabut que van ser veïns a París, quan vivien al número 10 del carrer Dombalse, i que Benjamin era un dels participants habituals a les timbes de pòquer que organitzava Koestler. L’última vegada que van trobar-se va ser a Marsella. Tots dos fugien de l’ocupació nazi, Benjamin cap a Espanya, des d’on pensava poder arribar als Estats Units i reunir-se amb els seus amics Adorno i Arendt; Koestler, cap a Anglaterra, seguint la ruta d’Orà, Casablanca i Lisboa. La trobada a Marsella va ser breu, Koestler marxava l’endemà mateix, però va durar el temps suficient com perquè Benjamin li preguntés si portava res per prendre’s, si les coses es torçaven. Va ser llavors que va oferir-li la meitat de les 64 dosis de morfina que duia al damunt: “Quedi-se-les, per si de cas”, sembla que va dir-li.

Arthur Koestler va suïcidar-se 43 anys després que ho fes Benjamin. Tenia 77 anys, patia Parkinson i leucèmia, i no volia esdevenir un vell incapaç ni ser una càrrega per a ningú. A l’escrit que va deixar hi podem llegir:

“El propòsit d’aquesta nota és deixar palès que intento suïcidar-me prenent una sobredosi de fàrmacs, sense el coneixement ni l’ajut de cap altra persona. Els fàrmacs els he aconseguit de forma legal, i els he acumulat durant molt de temps.”

La nota està escrita en primera persona, no fa referència a cap pacte amb la seva esposa Cynthia, que 30 anys més jove i en perfecte estat de salut, va decidir acompanyar-lo. Alguns diuen que era incapaç d’imaginar una vida sense l’Arthur, altres, que patia una submissió malaltissa.

Imre Kertész, també hongarès, també jueu i també malalt de Parkinson, com el mateix Koestler, va deixar escrit que “Llevar-se la vida o continuar vivint és una qüestió de caràcter, de temperament o d’oportunitat; algunes vegades només continuem vivint perquè ens falten els instruments adequats”. Kertész no va tenir el caràcter, el temperament o l’oportunitat. Tampoc devia tenir a mà els instruments adequats. L’estri escollit per a suplir tanta mancança va ser abocar-se a escriure La última posada, text al qual pertany aquesta citació.

L’any vinent, al setembre, tornaré a Portbou a visitar la tomba de Benjamin. Portaré la novel·la de Koestler al damunt, però no pas penjada a l’esquena, la duré a les mans, ben visible, perquè en Walter i l’Arthur puguin retrobar-se i parlar de tot el que els va quedar pendent.

Les lleis de la física

La física sempre em va fascinar. Descobrir que hi havia una fórmula que expressava què era la velocitat, em va deixar ben captivat. Perquè córrer era quelcom que feia el pare, els diumenges, quan anàvem en cotxe i la mare li recriminava, Josep, que corres massa. Si la física, pensava jo, era capaç d’explicar què hi havia darrera d’aquell 160 que marcava l’agulla del comptaquilòmetres, llavors era capaç de d’explicar-ho tot. Quan més endavant, el Sr. Duran va ensenyar-nos que jugant amb aquella mateixa fórmula –velocidad igual al espacio recorrido por unidad de tiempo– també podíem definir el temps i l’espai, la commoció va ser total. Tinc la impressió que el de la velocitat va ser el primer concepte de caire científic que vaig entendre de ple i aplicava la fórmula sense parar: feia càlculs de quan trigaríem a arribar a Caldes de Malavella si el pare, per comptes d’anar a 160 km/h, anava a 180; o a quina velocitat havíem pedalat si arribàvem a Llagostera, que segons el rètol era a set quilòmetres de distància, en 35 minuts per comptes de fer-ho en 25, que eren els minuts que acostumàvem a trigar. Poc després, el Sr. Duran va ensenyar-nos la fórmula de l’acceleració. Ah, allò ja era un altre nivell, perquè a la vida, pensava jo, no hi havia res que anés a una velocitat constant, hi havia peatges i caravanes de diumenge, i un carril izquierdo, debidamente señalizado, directo a Barcelona, que gairebé mai agafàvem per por d’enganxar un sòmines al davant, que ens fes anar encara més lents que la resta de cotxes que seguien la cua d’entrada a la ciutat.

Aquells eren els “meus“ deures, els que a mi em semblaven útils per anar pel món. Després hi havia els altres deures, els que ens posava el mateix Sr. Duran. Allò ja no m’encaixava tant. Perquè gairebé en tots els enunciats hi havia algú que anava a una velocitat de vint metres segon, cosa que jo trobava del tot inversemblant i un punt malaltís: quin sentit tenia mesurar la velocitat en unitats que ningú no feia servir? A més, a la tercera vegada de fer la conversió, era fàcil saber que aquella velocitat equivalia –encara ho recordo ara– a setanta-dos quilòmetres hora, resultat que trobava encara més absurd. Ni setanta ni setanta-cinc o vuitanta quilòmetres hora, setanta-dos! Després va venir allò del plano inclinado i la fuerza de rozamiento, que si bé m’entretenien, van estar lluny d’impressionar-me a la manera com ho van fer la velocitat i l’acceleració. Potser perquè l’adolescència, més enllà d’acnes i hormones esvalotades és, sobretot, això, velocitat i acceleració; i perquè el rozamiento que hauríem agraït que algú ens expliqués, perquè ens inflamava a tots per un igual, era d’una altra mena.

Prendre partit

Podria passar que el secret d’una vida feliç consistís a saber escollir o, si més no, a quedar satisfet amb allò que un ha triat. N’hi ha que ho tenen molt clar, com el Sergi, que ja a primària no es cansava de dir que de gran seria advocat. M’impressionava el convenciment amb què ho deia. Perquè viure era un interrogant i jo estava al costat dels qui callaven o s’inventaven una professió qualsevol quan els preguntaven què farien, d’adults. Durant un temps la resposta que tenia a punt era veterinari, tindria la meva consulta i atendria amos i bèsties. Després, però, va semblar-me molt rutinari. Així que vaig provar d’especialitzar-me i en el meu imaginari vaig canviar la bata blanca per una granota de feina i unes botes de goma colgades de fem i purins: seria veterinari, sí, però de granja. Haver resolt aquell dubte, si més no davant dels altres, em permetia centrar-me en un munt de decisions igualment importants que encara havia de prendre. El Sergi, per exemple, sabia que el seu país preferit era el Japó. Omplia llibretes amb dibuixos d’avions kamikazes que s’estavellaven sobre vaixells de guerra d’altres països. Al llom i a les ales de cada avió no hi faltava la bandera del Japó imperial. Saps quina és aquesta bandera?, em preguntava sense esperar la meva resposta, la del Japó en guerra, és com la normal però hi pinten els raigs del sol, de color vermell. Jo no en sabia res, de banderes de guerra, i em quedava consternat, perquè no tenia cap país preferit i perquè, per més voltes que hi donava, no em semblava que cap de les possibles opcions, ni Anglaterra, que tenia els Beatles, ni Rússia, que era el territori més gran, ni molt menys Itàlia, el país en forma de bota, pogués fer ombra al Japó d’en Sergi; i encara menys després de veure la facilitat amb què els seus kamikazes enfonsaven les naus de la resta de països. Així que tornava a posar-me al costat dels qui no sabien, dels qui dubtaven, confiant que un dia o altre se’m resoldrien tots els interrogants que tenia oberts, com ara si havia de ser més de Johan Cruyff o de Johan Neskens, d’Emerson Fittipaldi o de Jackie Stewart, si jugar de davanter o de defensa, que el Sergi tot això sí que ho sabia.

Al Sergi li agradava exhibir-se davant la resta de companys i no deixava de fer-nos preguntes i plantejar-nos disjuntives que ell ja tenia resoltes. A principi de curs la seva seguretat em va enlluernar. Cap a mitjan, discutíem sovint. Per qualsevol cosa. Ja a les acaballes, només mirava d’esquivar-lo, per pesat i perquè sempre volia tenir raó. Però en Sergi era un gran provocador i la seva insistència m’obligava a prendre partit i a defensar, sempre en debades, la meva tria, la que fos. No era fins que la derrota s’havia consumat que m’adonava del parany en què havia tornat a caure, un cop més, i que m’esgargamellava a cridar-li que tant se me’n donaven l’Orantes i el Santana, Londres i París, que ell no ho sabia tot i que ningú no podia estar tan segur de res.  Tot això devia passar a cinquè d’EGB.

Fa un temps vam tornar a coincidir. No ens havíem vist des de llavors. Jo estava mig endormiscat, assegut en una cadira a l’aeroport de Barajas mentre esperava el vol que m’havia de dur a Barcelona. Em va reconèixer, encara no sé com, i va venir directe cap a mi. Ei, ets el Joan Carles Navarro? Sóc en Sergi T., te’n recordes de mi? Vam estar parlant una estona breu, a peu dret. S’havia casat, tenia dos fills, era advocat, marxava cap a Tòquio: sóc un enamorat del Japó, hi vaig sempre que puc. I tu, què fas? Per uns moments vaig tenir la sensació d’haver estar varat tots aquests anys davant la mateixa platja. Perquè tot i estar casat, tenir dos fills i treballar en una multinacional, cosa que va semblar satisfer molt en Sergi, seguia tenint els mateixos interrogants de sempre.

En Sergi semblava feliç. No vaig gosar mirar si a la maleta que arrossegava hi duia enganxada cap bandera del Japó Imperial. Tampoc no vaig tenir el valor d’agrair-li tot el que vaig aprendre al seu costat i que, d’una manera o altra, va marcar per sempre més la meva manera d’anar pel món: assumir la pròpia  ignorància, ponderar sobre què cal prendre partit, i evitar discutir amb ningú que no estigui disposat a canviar d’opinió. Gràcies, Sergi. No t’ho vaig dir a l’aeroport perquè, molt probablement, no hi hauries estat d’acord.

You’re Gonna Make Me Lonesome When You Go

A casa érem forts, no ens calien amanyacs ni cap mena de contacte físic. Amb un petó als avis i als pares, un abans de marxar i un altre a la tornada, en teníem prou. Un gest mecànic, rutinari, galta amb galta. Suficient.

Ara et duc agafat del braç per por que no caiguis. El premo ben fort. Miro de fer-te present, retenir-te en la memòria, perquè sé que el temps se’ns acaba. Tu em mires, i sense dir res demanes la meva aprovació, constatar que sí, que ho estàs fent bé. Vols que et reconegui l’esforç. Jo t’encoratjo a seguir: fem un pas més, aixeca el peu i avança la cama, primer la dreta, ara l’esquerra. Ho veus com sí, que pots? I tornes a empènyer el caminador lentament.

T’he d’ensenyar a tornar a caminar. Tu devies fer-ho amb mi, quan em va tocar d’aprendre’n. Jo devia mirar endavant, embadalit de poder arribar tan lluny com les cames em portessin. I què, si no tenia prou equilibri, encara. Tu eres al meu costat, mentre jo tentinejava, agafat del teu dit.

Assegut al sofà proves d’aixecar-te tot sol. Agafes impuls i intentes posar-te dret, però les cames et fallen. Un, dos cops, i encara un tercer. Cansat, ho deixes estar. No és cap renúncia, és resignació. No hi ha renecs ni mals humors. Amb l’edat has après a reservar l’energia per a quan més la necessites.

Un dia d’aquests, em dius, vindran i trucaran a la porta, però jo els diré: marxeu, que encara no toca; o potser sí, que tocarà, i s’haurà acabat tot. Em mires. Mai no n’havíem parlat, de tot això, perquè érem forts i no ens calia parlar-ne.

Si fa bo, agafem la cadira i sortim a passejar. Sóc jo que condueixo, tu et deixes portar, tots els recorreguts et van bé. Fem un tomb pel barri i t’apropo fins a l’aparador del concessionari de cotxes, com qui et porta a veure joguines. Vull tornar-te a sentir dir que, aquest any, si et toca la loteria, te’n compraràs un d’aquests.

Em reconforta sentir-ho. Perquè sé que encara ets tu qui porto assegut a la cadira. Però és un confort poruc, que defuig el silenci, que esquiva l’haver de dir-nos allò que no hem gosat mai dir-nos: que som ben diferents, un de l’altre, que mai no ens hem entès gaire, no hem compartit idees, ni aficions, ni cap llibre, ni cap cançó. I que tanmateix, desvalgut com estàs, em deixaràs ben sol, quan marxis.

Il n’y aura plus d’étés

Un dia que tingui temps i ganes els explicaré la història d’alguns dels meus amics d’infantesa, suposadament fills de casa bona i alumnes d’escoles privades de Sarrià. Només els avançaré, perquè ja he dit que ara no en tinc temps ni ganes, que entre els meus amics més estimats hi havia el nebot d’un famós productor de cinema, gràcies al qual vaig conèixer l’Ovidi Montllor. Va ser en el descans d’un rodatge, mentre orinàvem drets, un al costat de l’altre, que va demanar-me ajuda: «noi, que en saps, tu, de fer nusos de corbata?». Vaig sortir de lavabo commocionat. Tenia catorze anys, acabava d’orinar al costat de l’Ovidi i hi havia parlat, havia dit: «no». Ja que he començat, però, he de ser agraït i explicar-los que el despatx d’aquest productor va ser el racó on vam aprendre tot el que a Sarrià no ens estava permès d’aprendre. Com que no tinc temps ni ganes, només els diré que sovint hi anàvem sols, perquè el meu amic en tenia les claus, i que al primer calaix de la taula de treball, al costat d’una capsa de condons que en aquella edat només havíem fet servir com a globus inflables i encara gràcies, hi vaig veure la primera i única pistola que he tingut mai a les mans: «cosas de mi tío». Des de llavors, que sempre més he associat preservatius amb pistoles, i no crec que cap psicoanalista hi pugui dir res, si no vol errar el tret.

Un altre d’aquests amics d’infantesa era el fill de l’amo d’un taller d’enquadernació. A l’habitació d’aquest amic, que compartia amb els altres dos germans, hi vaig veure les primeres fotos de dones despullades. No eren pas amagades en cap calaix ni entre els Astèrix i Tintins que col·leccionava, sinó que eren penjades a la paret, totes de la mida d’un pòster central de revista, tota la paret plena, com qui hi tingués penjades les fotos d’en Cholo Sotil, dels Rolling Stones o de l’última Laverda 750cc. Per cert, que aquesta habitació va ser motiu de denúncia per part dels pares d’un altre company de classe que, l’endemà d’una festa d’aniversari celebrada en la dita habitació, van personar-se escandalitzats davant la direcció de l’escola, amb l’exigència que amonestessin aquella família que exhibia fotos “pornogràfiques” a nens que no passàvem dels dotze anys. No cal dir que els pares del meu amic van negar-se a despenjar cap de les fotografies i que no hi havia celebració infantil que no convidessin el petit delator “a jugar a l’habitació dels nostres fills”. Anys després vaig saber que en el taller d’aquest amic s’hi enquadernaven el grans èxits de l’època –Lib, Private, Clímax… – cosa que explicava l’enuig del pare, quan van demanar-li de renegar de la seva feina, i l’admiració amb què se les mirava, mentre jugava a l’Scalèxtric amb nosaltres: «Com estàs, Lola, com estàs! I tu, Lucy, marededeusenyor, quin pitram! Ai Vanessa, aquestes cuixes que em faràs tornar boig» , i així anava fent, anomenant-les totes, celebrant-ne els atributs i sense saltar-se’n cap ni una.

Però deia que de tot això els en parlaré un altre dia. Avui volia parlar-los d’un estiu, el de 1977, i d’un altre d’aquests amics. El seu pare era propietari d’una discoteca a Salou i a casa seva els Mercedes i BMWs, capotats i sense capotar, eren habituals. La mare, d’origen alemany, ens portava de cap. Molt més jove que la resta de mares de la colla d’amics, alta i rossa, amb els cabells llargs i cargolats, tenia el costum de prendre el sol sense sostenidor, estirada a les gandules de la piscina de la torre que la família tenia a Vilafortuny. En aquella casa hi vaig passar força estius. El més sonat de tots, el de l’any en què va morir Elvis Presley. Va ser ella mateixa qui va donar-nos la notícia, molt afectada, «per a mi ha estat sempre el número 1, no hi havia festa que no sonés la seva música». Per a mi va també va ser un xoc, perquè era impensable que cap de les nostres mares, clàssiques com les vèiem, hagués ballat ni cantat mai cap rock de l’Elvis. Bé, el cas és que aquell mateix estiu, amb aquest amic, vam conèixer dues noies franceses, no cal dir-ho, guapíssimes. Eren dues germanes d’Estrasburg que passaven les vacances a Salou, amb la mare, i que anaven cada tarda a la discoteca del pare del meu amic. Ja se sap que ser el fill de l’amo ha tingut sempre força avantatges, entre d’altres, la de disposar de tantes oportunitats i recursos com vulguis per deixar impressionada la clientela. Contràriament al que calia suposar, però, el meu amic, per comptes de desplegar tota l’artilleria, va caure bojament enamorat de la germana petita, fins al punt de quedar en un estat semi catalèptic: ni menjava, ni dormia, ni parlava, si no era per explicar-me lo guapa que arribava a ser la Nicole, que així és deia la mossa. Aquells van ser els matins més avorrits que vaig passar mai –deixo de banda el record de la mare, estirada a tocar de la piscina–, lluny de casa durant gairebé dos mesos i amb un amic que havia desaparegut, posseït per la passió del primer amor correspost. Perquè sí, la Nicole no va trigar a correspondre-li, i si conviure amb l’angoixa del meu amic, mentre no va saber-se correspost, va resultar insuportable, encara ho va ser més la soledat amb què va deixar-me aquell primer petó. Ai, allò va ser el final de les meves vacances: esmorzava sol, anava també sol a la platja, perquè a la piscina de casa, amb la mare amb els pits enlaire, era millor no quedar-m’hi, i arribada la tarda, volta en bicicleta i si tenia sort, se’m proposava d’acompanyar-los tot dos, la Nicole i l’amic, a la discoteca. Allà hi trobàvem la germana gran, de qui no recordo el nom. La pobra noia devia pensar que jo era el noi més curt de la contrada, perquè pobre de mi, veient l’estat en què la petita havia deixat el meu amic, que ni sortir a nedar podia, mai no vaig apropar-m’hi a més de 3 metres. Així vam passar gairebé tot el mes d’agost d’aquell 1977, i dic gairebé perquè va ser la darrera setmana, i l’última abans no tornessin a Estrasburg, que la Nicole va començar a interessar-se per mi, per saber què feia als matins, on havia anat, fins quan em quedaria, si l’endemà tornaria a la discoteca, en definitiva, va sentir un interès sobtat per aquell amic del fill de l’amo, que gairebé no s’havia fet notar. Un matí vam anar a la platja, tots tres, vam jugar, ens vam encórrer, vam nedar i vam lluir els nostres cossos encara verges, i vam riure plegats amb tota l’espontaneïtat i innocència. A la tarda, la Nicole va dir-li al meu amic que ja no n’estava enamorada, i que era jo, que m’havia quedat a casa perquè la mare m’expliqués més coses de l’Elvis, qui li agradava de veritat. De tot això no en vaig saber res fins l’endemà al matí, quan a l’agafar el banyador i la tovallola per anar a la platja tot sol, l’amic va aixecar-se i em va demanar que l’esperés, que m’acompanyaria i així faríem plegats els l’últims banys de l’estiu. Érem a l’aigua que va clavar-me un cop de puny i va etzibar-me «ets un grandíssim fill de puta, i el meu millor amic». I vinga a plorar. A la tarda vam anar a la discoteca, com si res no hagués passat. «Vull que vinguis i que la Nicole sàpiga que la nostra amistat està per damunt de tot». Ni la Nicole ni la seva germana no hi eren, havien marxat a Estrasburg. Era l’últim dia d’agost, ens quedaven quinze dies de setembre i l’Elvis era mort.

Blaise Cendrars, en somnis

 

He somiat que anava a visitar Blaise Cendrars. Vivia al sud de França, en una casa unifamiliar, petita. Hi anava amb algú altre, que no recordo. Érem força joves. En arribar, la dona ens obria la porta i ens feia passar. En Blaise és a l’hort, deia, no trigarà a tornar. Els puc oferir un cafè? A la saleta hi havia un sofà entapissat amb una tela blanca estampada amb flors de colors, i una tauleta de centre, amb el sobre de vidre i les potes daurades. La dona, asseguda en una cadira, ens donava conversa. L’amic que no recordo, educat, li seguia el fil. Jo, en canvi, només pensava que en sabia molt poc, de Cendrars, que l’hauria d’haver llegit més, abans d’anar-lo a visitar, que no sabria què dir-li, quan tornés, que faria un paper d’estrassa i em fotria fora de casa així que se n’adonés. Al cap d’una estona arribava en Blaise, deixava la boina penjada a l’entrada i venia fins a la saleta on érem asseguts, prenent el cafè. Alt, corpulent, duia una camisa blanca, mig desbotonada, amb les mànigues arremangades, uns pantalons de feinejar lligats amb un cordill i unes botes brutes, plenes de pols. M’hi he fixat bé, era ell. Quatre cabells despentinats, el front arrugat, els ulls petits i aquell tros de nas que l’hi ocupava mig rostre i que deixava pas a uns llavis molsuts, igualment exagerats. Però tenia els dos braços. Li ho he comentat a l’amic, que no s’ha immutat ans al contrari, s’ha aixecat d’immediat a saludar-lo. Jo anava a fer el mateix quan ha succeït allò meravellós d’entrar i sortir del somni. De primer me l’he cregut, el somni, i m’ha preocupat molt que l’única cosa “important” que creia recordar de Blaise Cendrars –que li faltava un braç– fos errònia; per l’error en si mateix i perquè aquell braç inoportú anul·lava l’inici de conversa que tenia pensat, incapaç com era de comentar cap dels seus llibres: –I què, Mr. Cendrars, com us ho feu, per treballar a l’hort, tot sol, amb un braç? Llavors, mentre dormia i pensava tot això, m’he posat a riure de mi mateix i del meu somni. Que animal, m’he dit, quines coses de somniar. Però el somni ha tornat, i he deduït que tot plegat només era un problema de temporalitat, que el Blaise Cendrars que acabava d’arribar encara tenia les dues extremitats, però que amb el temps en perdria una, perquè ho sabia del cert que li faltava el braç dret. Jo el saludava, i li ho volia dir, perquè anés amb compte o s’anés fent el càrrec, però no sabia per on començar. I m’asseia en el sofà de flors mentre Cendrars, encara dret, amb una ampolla de conyac en una mà i una copa a l’altra, ens demanava: –I així doncs, a què es deu aquesta visita?

*

Devia tenir setze o disset anys que vaig comprar-me La mano cortada, de Blaise Cendrars. No en sabia res de l’autor, però el seu rostre, imprès a la coberta, em va impressionar. Llegir a la contracoberta que era un relat autobiogràfic, en què l’autor explicava la seva participació en la Primera Guerra Mundial, que el van ferir de gravetat i van haver d’amputar-li el braç dret, va fer la resta. Mai no el vaig acabar. L’agafava, en llegia unes pàgines, i el tornava a deixar. Ara ja no el tinc, fa molts anys, no recordo quants. És un de tants llibres deixats i no retornats, o perduts en algun trasllat. De resultes d’aquest somni, n’he buscat informació i he llegit que el va escriure a França, durant l’ocupació alemanya, mentre es mal guanyava la vida com podia, fent feines de jardiner, amb el seu únic braç. I he pensat que potser ja ho sabia, això, perquè un jardí no és gaire lluny d’un hort ben arreglat, i que, tal vegada, la meva pregunta hauria estat ben pertinent.

Par une belle matinée du mois de juin, nous étions assis dans l’herbe qui envahissait notre parapet et cachait nos barbelés et qu’il allait falloir faucher et faner, nous étions assis dans l’herbe haute, devisant paisiblement en attendant la soupe et comparant les mérites du nouveau cuistot à ceux de Garnéro que nous avions perdu à la crête de Vimy, quand, tout à coup, cet idiot de Faval bondit sur ses pieds, tendit le bras droit l’index pointé, détourna la tête la main gauche sur les yeux et se mit à pousser des cris lugubres comme un chien qui hurle à la mort :
— Oh, oh, regardez !… Quelle horreur !… Oh, oh, oh !…
Nous avions bondi et regardé avec stupeur, à trois pas de Faval, planté dans l’herbe comme une grande fleur épanouie, un lys rouge, un bras humain tout ruisselant de sang, un bras droit sectionné au-dessus du coude et dont la main encore vivante fouissait le sol des doigts comme pour y prendre racine et dont la tige sanglante se balançait doucement avant de tenir son équilibre.
D’instinct nous levâmes la tête, inspectant le ciel pour y chercher un aéroplane. Nous ne comprenions pas. Le ciel était vide. D’où venait cette main coupée ? Il n’y avait pas eu un coup de canon de la matinée. Alors, nous secouâmes Faval. Les hommes devenaient fous.
— …Parle, espèce d’idiot ! D’où vient cette main ? Qu’est-ce que tu as vu ?…
Mais Faval ne savait rien.
—… Je l’ai vue tomber du ciel, bredouillait-il en sanglotant les mains sur les yeux et claquant des dents. Elle s’est posée sur nos barbelés et a sauté à terre comme un oiseau. J’ai d’abord cru que c’était un pigeon. J’ai peur. Quelle horreur !…
Tombée du ciel ?
Il n’y avait pas eu un avion de la matinée, pas un coup de canon, pas une explosion proche ou lointaine.
Le ciel était tendre. Le soleil, doux. L’herbe printanière, pleine d’abeilles et de papillons.
Il ne s’était rien passé.
Nous ne comprenions pas.
À qui était cette main, ce bras droit, ce sang qui coulait comme la sève ?
— À la soupe ! cria le nouveau cuistot qui s’amenait hilare avec sa marmite fumante, ses boules emmanchées, ses gamelles, ses boîtes de conserve, son pinard.
— Ta gueule, salaud ! lui répondit-on.
Et les hommes se dispersèrent et pour la première fois depuis que nous étions dans ce secteur où il ne se passait jamais rien, ils allèrent se tasser dans les abris, descendirent se mettre sous terre.
Il faisait beau.
Le plus beau jour de l’année.
Seul Faval sanglotait dans l’herbe chaude, secoué de spasmes.
Des mouches bleues vinrent se poser sur cette main.—
Jamais nous n’eûmes la clé de l’énigme.

Blaise Cendrars, La Main coupée (Denoël, 1946), « Le Lys rouge », réédition Gallimard, Folio, p. 408 à 410.

Fascinació transfigurada

 

Una norma de conducta generalment acceptada és la que considera de mala educació fixar la mirada en un membre amputat. Tampoc no és correcte quedar-se embadalit davant la pròtesi que el substitueix, quan és el cas. El que aquesta norma estableix és que cal simular no adonar-se que a algú li falta una cama o duu una mà de plàstic. Suposadament, per respecte vers la persona afectada –el que simula, és obvi, queda com un imbècil–. Per sort, però, hi ha una etapa de la nostra vida en què som del tot impermeables a convencions com aquesta, i lluny de mostrar-nos esquius per l’absència inesperada d’una extremitat o la presència sobtada d’una pròtesi, volem saber-ne més i correm fascinats a apropar-nos-hi.

Ja se sap que cada infant és afortunat a la seva manera i jo ho vaig ser, entre d’altres motius, perquè a la família hi havia dos ulls de vidre. El primer del qual en vaig tenir notícia va ser el d’un germà de l’àvia paterna, el tiet Jesús. Aquest Jesús era un home alt, molt més alt que cap altre dels nostres parents, una mica corbat d’esquena. A més, tenia una qualitat que el feia del tot especial: era l’encarregat de projectar les pel·lícules del cinema de Cornellà. Més d’un dissabte, quan anàvem a veure’l, ens deixava acompanyar-lo a la sala de projecció, i ajudar-lo a col·locar les bovines i preparar la pel·lícula d’aquella tarda. Suposo que ell n’era conscient, de l’admiració que li professàvem. El que segurament no va saber mai és que res de tot això, ni l’alçada ni les pel·lícules, va fascinar-me tant com assabentar-me que duia un ull de vidre. No recordo quan ho vaig saber ni qui m’ho va explicar. És molt probable que fossin els germans, o potser la mare. Sí que tinc present la bateria de preguntes amb què els turmentava cada vegada que tornàvem de visitar-lo. ¿Què hi veu, amb aquest ull? ¿Se’l treu, per anar a dormir? ¿Us l’ha ensenyat mai? ¿Com se l’hi aguanta? ¿Com és que no se l’empassa, quan tanca la parpella?… I llavors venia el debat sobre si se li notava molt o no gaire, que era de vidre, per acabar discutint tots plegats si el de veritat era el dret o l’esquerre. De quina va ser la causa que va provocar que perdés l’ull, tampoc no en tinc la certesa. Si la fantasia no em porta a falsejar la memòria, crec recordar que va ser fruit d’un accident laboral que va patir al taller on treballava, quan era jove.

El segon ull de vidre de la meva infantesa va ser el de la tieta Maria, de Sallent. Sí, suposo que no deu ser habitual tenir-ne dos a la mateixa família, però a casa ja ens passaven aquestes coses. La Maria era cosina de l’àvia materna. El record que en tinc és el d’una dona molt prima, de veu i figura escardalenques, que vèiem només de tant en tant, quan venia a Barcelona o anàvem a Sallent. El fet d’haver estat la segona d’aparèixer va privar-la sempre del protagonisme del tiet Jesús, llevat d’un sol aspecte: tots estaven d’acord en què l’ull de la tieta estava molt més ben posat que no pas el del tiet. A mi, com que no els vaig veure mai junts, em costava decidir-me per un o per l’altre, perquè no podia comparar, i m’he quedat amb el dubte. Potser sí, que el de la tieta era tan real que fins i tot podia moure’l compassadament amb l’ull de debò, però tal vegada és només un convenciment empeltat a còpia de sentir-los-ho dir. El que sí recordo sense por d’equivocar-me és com va ser que perdés l’ull: la Maria treballava en un taller tèxtil i va ser la llança d’un teler que li va buidar la conca. La naturalitat amb què la mare i l’àvia ens ho explicaven, cosa que es repetia cada vegada que havíem de trobar-la, apaivagava la potència d’aquella escena tràgica, que en la imaginació d’uns infants menys exposats hauria despertat les fantasies més terribles.

Deia en començar que aquells dos ulls de vidre em feien sentir afortunat, i me’n feien en la mateixa mesura –i això ho ignorava per complet llavors– que havien alterat la vida dels qui els duien. Perquè tenir a tocar la desgràcia aliena, quan ets petit, t’investeix d’heroïcitat, de tenir un amic, un conegut, un avi que… i  explicar quelcom que deixa tothom bocabadat.

Ja adult, vaig marxar a viure a Lliçà de Vall amb la meva parella. Quan feia poc que ens hi havíem instal·lat vam anar a saludar els veïns de la casa del darrere, per donar-nos a conèixer. Eren una parella d’uns quaranta anys, amb dos fills petits, dos nois. Unes setmanes més tard, agraïts pel gest, van convidar-nos a prendre cafè. Hi vam anar, vam asseure’ns a taula i vam estar una estona xerrant, mentre els seus fills corrien pel menjador. El petit mirava de cridar l’atenció i el gran, impassible, se’l mirava amb condescendència. Com que hi havia més pastes que no pas coses a dir-nos, vaig provar d’estirar la conversa parlant dels fills, tema infal·lible, i vaig deixar-los anar, si fa no fa, aquesta burrada: –Quin bitxo està fet, aquest petit, i que seriós que és el gran! Els pares van mirar-me, van mig somriure, i van oferir-nos més cafè. Al cap d’una estona, els nanos, tips que no els féssim cas, van marxar cap a l’habitació. Va ser llavors que la mare va explicar-nos que feia dos anys, el fill petit, jugant amb un ganivet, mentre eren a taula, havia tret un ull a son germà, que feia molt poc que duia la pròtesi, i que era per això que el vèiem seriós. Sóc incapaç de recordar com va prosseguir aquella tarda, a casa els veïns. Sí que guardo, però, un afecte especial per aquell noi a qui no he tornat a veure des que vam marxar de Lliçà, ara fa vint anys. Perquè la desgràcia aliena, a còpia de transitar pels vorals de la repetició i el decòrum, deixa de ser fascinant i esdevé motiu de compassió i de tendresa.

Abans de la mar i les terres, i el cel que ho cobreix tot, era la mateixa en l’univers sencer la faç de la natura, que van anomenar caos, massa grossera i en desordre, no res sinó pes inert i, amuntegades en el mateix lloc, sements discordants de coses mal aparellades. Cap Tità no donava encara llum al món, no renovava Febe els seus corns, ni en l’aire ambient era suspesa la terra, equilibrada pel seu propi pes, ni havia estès els seus braços Amfitrite pels llargs marges de les terres. I com allà hi havia terra alhora, i mar i aire, així era la terra inestable, innavegable l’ona, l’aire mancat de llum. A cap cosa no es mantenia la pròpia forma, i destorbava cadascuna les altres, perquè en un sol cos les fredes lluitaven amb les calentes, les humides amb les seques, les blanes amb les dures, les sense pes amb les que tenen pes.

Ovidi. Les Metamorfosis. Fundació Bernat Metge. Edicions 62
(trad. Adela Mª Trepat)

Qüestió de llengua

Una de les maneres de dividir el món, una més, és la que separa els que per allitar-se amb algú necessiten estar-ne enamorats i els que no.

L’any 2002, l’empresa on treballava va proposar-me d’anar a Madrid. Havien definit un nou càrrec i van tenir l’ocurrència de pensar que jo era el candidat ideal. Director de Desenvolupament de Negoci, n’hi deien. Per a tothom, un gran repte. Per a mi, també, havia de treballar de dilluns a divendres lluny de casa, i fer-ho en castellà. Informes, documents, actes de reunió, tot això em resultava fàcil, hi tenia la mà trencada. Però, ¿i la resta?

El 2004 devien adonar-se que jo no era la persona que pensaven i van crear una nova funció. També era feta a la meva mida. De fet, era l’anterior amb l’afegit Internacional. Van enviar-me a Llatinoamèrica, a adoctrinar les filials d’aquells països en el compliment dels procediments i les metodologies que dictaven des de Madrid. M’hi vaig estar fins el 2010, simulant representar un paper que ells haurien volgut més proper a l’Aguirre de Werner Herzog que no pas a l’Eduardo Galeano que jo mirava de seguir. Agafava l’avió i me n’anava a Argentina, a Mèxic, a Colòmbia, Veneçuela, Puerto Rico, Panamà, Xile. A Brasil, també. M’hi estava una setmana o dues, i tornava cap a casa. Treballava uns altres quinze dies, entre Barcelona i Madrid, i tornava a marxar. Durant aquella temporada, la llengua no va ser mai cap problema, ells tampoc no entenien el castellà d’Espanya.

Cap a finals del mateix 2010 van tornar-me a reclamar de Madrid. En aquesta ocasió volien que portés la relació amb una multinacional catalana, amb seu a la capital de l’Estat. L’empresa li estava canviant tots els sistemes d’informació i gestió comercial. El criteri empresarial devia dictar que la meva “catalanidad” i el meu coneixement de la multinacional en qüestió em situaven en una posició immillorable per guanyar-me la confiança del client. Vaig estar-m’hi fins el 2012, any en què vaig sortir-ne, de Madrid i de l’empresa. El valor de les coneixences, en el món dels negocis, sempre es relatiu, vull dir que està en relació directa amb la quantitat de diners que els fas guanyar o estalviar; i pel que fa a la meva “catalanidad”, quan es tracta d’organitzacions que, a diari, omplen d’executius el pont aeri, és un valor afegit, per dir-ho en els seus termes, més aviat minso.

Ara fa uns mesos, a Barcelona, vaig trobar-me una antiga amiga. Feia més de vint anys que no ens havíem vist. Vam quedar per dinar, vam reviure records, vam omplir de contingut aquest llarg parèntesi de les nostres vides i vam explicar-nos el present. Cap al final del dinar, va cometre l’error, com passa sovint quan tornes a veure algú amb qui has compartit vivències que et són grates i et deixes portar per l’emoció del moment, de suggerir de retrobar-nos, passats uns dies. A l’acomiadar-se encara va tenir temps de parlar-me d’aquest blog. Tampoc no gaire, només el necessari per demanar-me per què l’escrivia en català, “tendrías muchos más lectores”, va dir-me.

Suposo que els que els catalans que escrivim en català arrosseguem un excés de consciència lingüística, que tots portem un petit filòleg dins nostre, més o menys maldestre. En el meu cas es tracta d’una elecció tardana, molt tardana. No va ser fins fa uns dotze anys que vaig decidir fer-ne la meva llengua escrita. Des de llavors, em costa molt allitar-me amb cap altra que no n’estigui enamorat.

     Para el escritor, un exiliado por excelencia, la lengua es su placenta. Mucho más que para cualquier «extranjero» en su propio país, la lengua es para el escritor no solo una lenta y exaltante conquista, sino su legitimación, su domicilio espiritual. Es la lengua la que le otorga raíces y libertad, solo por ella confraterniza con sus virtuales interlocutores por doquier. La lengua representa su verdadera ciudadanía, su sentido de pertenencia –la casa y la patria del escritor. El exiliado de este último y esencial refugio se enfrenta a la más brutal dislocación de su ser, a una «cremación completa» (Holokaustos) que afecta el meollo mismo de la creatividad.
    Dudé demasiado hasta abandonar la «colonia penitenciaria» socialista porque era lo suficientemente ingenuo como para creer que no vivía en un país sino en una lengua.
    La liberación iba a amputar drásticamente, bien lo sabía, la propia libertad. En el aeropuerto de Bucarest, en diciembre de 1986, al subir al avión con destino a Berlín tuve la certeza de que había cedido a una transacción siniestra: a cambio de un pasaporte, se me cortaba la lengua. El hecho de haber aceptado, al final, tan demoníaco intercambio, dice bastante, probablemente, sobre mi urgencia de escapar, a cualquier precio, del «burdel en llamas», como Cioran había denominado a los lugares nativos que había abandonado, sin sospechar siguiera qué podía ser la combinación socialista entre el burdel, el circo y la prisión. Mi segundo exilio (esta vez a los cincuenta años y no a los cinco, como el primero), daba otro sentido al desposeimiento, a la deslegitimación. El honor de ser un apátrida iba acompañado de la maldición de mi enmudecimiento como escritor. Con todo, viajaba conmigo mi lengua, mi casa, como un caracol. La lengua seguiría siendo mi primer y último refugio, el domicilio infantil e inmutable, el sitio de la supervivencia.

Norman Manea. La quinta imposibilidad. Judaísmo y escritura. Galaxia Gutenberg

(Trad.  Susana Vásquez y Víctor Ivanovici)

Lliçons tardanes

Stormy Coast Scene after a Shipwreck – Horace Vernet (French, 1789–1863)

Una tarda de l’any 1984, en el bar de la Facultat de Filosofia de Barcelona, vaig mantenir una conversa amb els professors José Manuel Bermudo i Jaume Mascaró. Parlàvem de què calia esperar d’aquella generació d’estudiants –és a dir, nosaltres, els seus alumnes– i de quines opcions teníem a l’hora d’afrontar la vida i obrir-nos al món. A vosaltres, va sentenciar Bermudo amb veu cavernosa i posat fiscal, només us queda ser romàntics. No puc amagar que l’auguri d’esdevenir la imatge idíl·lica del romàntic, aquell personatge apassionat, insubmís i aventurer, que cerca l’absolut sense defallir, en tots els indrets i a tothora, que de la imaginació en fa veritat suprema i que anteposa l’audàcia i la intuïció a la validesa universal del coneixement empíric, tenia el seu atractiu. Saber-me, però, condemnat a viure sempre més en aquella tensió existencial, entre l’entusiasme i la quietud, certament lliure però esclau del desig i a mercè d’unes emocions i uns sentiments desbordats, no em plaïa gens ni mica. Vaig pensar que la visió que tenien ambdós professors sobre el futur que ens esperava, si havíem de fer cas a la seva recomanació, gairebé ultimàtum, de com afrontar-lo, devia ser força negativa i que, tal vegada, el que estaven fent era demanar-nos a crits que fugíssim d’una existència gris i mediocre.

El temps transcorregut d’ençà d’aquella sentència o premonició dóna fe que, de romàntics, ho hem estat en comptadíssimes ocasions. Per temor, i per obligacions i responsabilitats mal enteses. I és una llàstima. Perquè amb els anys també hem après que la imatge d’aquella vida turmentada, d’instants tràgics de fugissera felicitat, que nosaltres projectàvem a còpia de llegir els romàntics alemanys, era del tot falsa o, si més no, incompleta; que ens calia contraposar-la a la dels romàntics anglesos i a la de personatges com Lord Byron. Potser llavors hauríem entès que les paraules de José Manuel Bermudo, lluny d’ésser una advertiment de com preparar-nos per a l’infortuni que ens esperava, eren un cant a dur una vida desenfadada, feliç i despreocupada:

A John Murray

Venecia, 2 de enero de 1917

Tengo ante mí tu carta del 8. El remedio para la hipertensión es simple: abstinencia. Hace unos años me vi obligado a recurrir a lo mismo, es decir, a la “dieta”, y, con la excepción de algunas semanas o días festivos (que pueden ser meses de cuando en cuando) me he mantenido fiel a Pitágoras desde entonces. Hazme saber que estás mejor. […]

Venecia está en el “estro” del carnaval, y he pasado las dos últimas noches en blanco, en el “ridotto” y la ópera y en todo tipo de cosas. Ahora te voy a contar una aventura. Hace unos días un gondolero me trajo un billete sin firma, que me transmitía el deseo de su autora de reunirse conmigo en una góndola o en la isla de San Lázaro o en un tercer lugar de cita que indicaba la nota. “Conozco bien el carácter de nuestro país”, en Venecia “las mujeres dejan ver al cielo las tretas que no se atreven a mostrar a sus maridos”, etcétera, etcétera; de modo que respondí diciendo que ninguno de los tres lugares me convenía, pero que estaría a las diez de la noche en casa “solo”, o en el “ridotto” a medianoche, donde la persona interesada podía encontrarme enmascarada. A las diez en punto estaba en casa y solo (Marianna había ido con su marido a una “conversazione”, cuando la puerta de mi apartamento se abrió y entró una mujer de unos diecinueve años, agraciada y (para ser italiana) “blonda”, la cual me informó de que estaba casada con el hermano de mi “amorosa” y que deseaba hablar conmigo. Yo le di una respuesta cortés y charlamos un rato en italiano y en romaico (pues su madre era griega de Corfú), cuando ¡oh sorpresa! al cabo de unos minutos entra, con gran asombro por mi parte, Marianna Segati, “in propia persona”, y después de hacer una cortés reverencia a su cuñada y a mí, sin proferir una sola palabra, agarra a la susodicha cuñada por el cabello y le arrea unos dieciséis bofetones que te habrían hecho daño en las orejas con sólo oír el eco. No hace falta que describa el griterío que se produjo. La infortunada visitante se dio a la fuga. Yo sujeté a Marianna, quien, tras varios esfuerzos vanos por salir en persecución de su enemiga, tuvo un soponcio en mis brazos y, a pesar de los razonamientos, el agua de Colonia, el vinagre, media pinta de agua y sabe Dios qué otras aguas, siguió en ese estado hasta pasada la medianoche.

Después de haber maldecido a mis criados por dejar entrar a alguien sin haberme advertido, descubrí que por la mañana Marianna había visto al gondolero de su cuñada en las escaleras y, sospechando que esta aparición no auguraba nada bueno para ella, o bien había regresado por su cuenta, o bien había hecho que sus doncellas u otro espía acudieran a la “conversazione” donde ella estaba y de donde había venido a practicar esta escena de pugilismo. Ya había visto antes ataques de nervios y también alguna pequeña escena de la misma índole dentro y fuera de la isla, pero la cosa no acabó aquí. Al cabo de una hora aparece ¿quién? nada menos que el Signor Segati, su dueño y marido, y me encuentra con su mujer desmayada en el sofá, y todo el aparato de la confusión, cabellos alborotados, sombreros, pañuelos, sales, frascos, y la ama postrada y exánime. Su primera pregunta fue “¿Qué significa todo esto?”. La dama no podía responder, respondí yo. Le dije que la explicación era la cosa más sencilla del mundo, pero que por el momento había que devolverle a su mujer, al menos, el sentido. Lo que se consiguió tras el consabido trámite de suspiros y exhalaciones. No te alarmes, los celos no están de moda en Venecia y las dagas son cosas del pasado y los duelos por cuestiones de amor inexistentes, al menos con el marido. Pero así y todo fue un asunto embarazoso; y aunque él debía saber que yo le hacía el amor a Marianna, creo que hasta esa noche no se había hecho a la idea de hasta dónde habían llegado las cosas. Es bien sabido que casi todas las mujeres casadas tienen un amante, pero suelen guardar las formas, como en otros países. Por lo tanto, yo no sabía qué diablos decir. No podía decir la verdad por consideración a ella, y decidí no mentir por consideración a mí; además, la situación hablaba por sí sola. Pensé que lo mejor sería dejar que eligiera ella misma la explicación (una mujer nunca carece de recursos, el diablo siempre está de su parte) y limitarme a protegerla y a rescatarla si se producía algún acto de ferocidad por parte del Signor. Vi que él estaba bastante tranquilo, así que me fui a la cama y al día siguiente, cómo, yo no lo sé, pero ya estaba todo arreglado. Bueno, entonces tuve que explicar a Marianna lo de su nunca bien denostada cuñada, cosa que hice jurando mi inocencia, mi eterna constancia, etcétera, etcétera. Pero la cuñada, muy enfadada por haber recibido aquel trato (y sin la más mínima vergüenza) contó el lance a medio Venecia y los criados (convocados por la pelea y el desmayo) a la otra mitad. Pero aquí nadie se preocupa por estas menudencias, salvo para divertirse con ellas. No sé si a ti también te habrán divertido, pero con estas locuras he acabado escribiendo una carta bien larga.

Con el afecto de siempre

Byron

 

Byron, Lord. Débil es la carne. Correspondencia veneciana (1816-1819). Tusquets, 1999.                                                         Selecció J. Gil de Biedma – Trad. Eduardo Mendoza

 

El lloc que ens pertoca

Tinc un gran respecte per les sargantanes. També pels rèptils, en general. La cosa ve de lluny i està fonamentada: dec a una sargantana el primer indici de la nostra feblesa, la primera sospita que, comparat amb la resta d’éssers vius, l’ésser humà no devia ser tant fort ni molt menys tan important com jo creia.

Va ser un migdia, mentre dinàvem. Val a dir que llavors les famílies dinaven i sopaven plegades i a casa nostra, tal com passava en la majoria de les famílies ordenades, no es començava a dinar fins que tothom era a taula. Els àpats eren l’espai idoni per a la posada en comú o, si més no, per intentar-ho. Anem als fets. Jo devia tenir quatre o cinc anys. És prou sabut que les mides dels objectes, com les de les distàncies, amb l’edat i el pas del temps canvien. Fossin quines fossin les mides reals, el cas és que a mi aquella taula de vuit persones em semblava molt i molt llarga, i que el lloc que jo hi ocupava, al bell mig d’un dels costats, entre la mare i el germà gran, era l’ideal per a sentir-ho tot i no entendre res. A cada àpat es repetia, si fa no fa, la mateixa escena: el pare i l’avi, asseguts l’un davant de l’altre, al cap de taula, reprenien la discussió política que havien deixat a mitges en l’àpat anterior; la mare i l’àvia, cadascuna a la dreta del seu home, continuaven la conversa que havien endegat a la cuina; i nosaltres, els quatre germans, ens explicàvem l’última picabaralla escolar. Era enmig d’aquell foc creuat de frases inconnexes que jo mirava d’entendre el món dels adults, i era segons girava el cap cap a una o altra banda que sentia a parlar del Franco o de la llargada de la vora del “viso”; i que els veia riure’s de la sordesa del professor de química o lamentar-se pel sofregit dels macarrons. De vegades, però, una de les converses acabava per imposar-se i tots anaven a una. És el que devia de passar aquell dia. La mare i l’àvia comentaven entre sí la desgràcia del fill dels Gómez, els de la papereria, quan es va fer el silenci, un d’aquells silencis curts i oportuns, d’una puntualitat injustificable, que es donen quan tothom deixa de parlar alhora i s’escolta clara i diàfana, com sostinguda a l’aire, l’última frase del qui va endarrerit. Va ser just en el moment en què la mare pronunciava les paraules “al noi li han amputat una cama”. Del perquè d’aquella amputació, si va ser per causa d’un accident o d’una malaltia, no en vaig saber res: de ben segur havia tingut el cap en la direcció equivocada i no hi vaig parar atenció, com tantes altres vegades. A partir d’aquell silenci i conforme la mare avançava en el seu relat, vaig observar que tota la taula seguia el mateix recorregut emocional. Era un recorregut que començava amb la pena inicial per la gravetat dels fets, continuava amb un seguit d’escarafalls i acabava amb la indignació final pel que ara explicaré. Segons vaig poder escoltar, a l’hospital havien comès un error i al noi li havien amputat la cama que no tocava. De resultes de l’error ara li havien de tallar, també, l’altra. A més a més, els pares del noi havien denunciat l’hospital i els metges havien mirat de fer desaparèixer la cama, la ja amputada esclar, perquè els inspectors no la hi trobessin. Jo m’ho escoltava amb molta atenció, com vostès comprendran, i ja no vaig tornar a girar el cap ni a desenganxar-me de la conversa en cap moment. M’imaginava l’extremitat embolicada en el calaix d’algun despatx o fins i tot llençada tal qual, bruta i ensangonada, en algun contenidor de l’hospital. Veia la sala on devien conservar tots els membres de tots els cossos amputats, perfectament identificats, nets i polits, i un forat buit en l’espai reservat per a la cama del fill dels Gómez, els de la papereria. Perquè, si tal com deia la mare, els metges havien mirat de desprendre-se’n, devia ser perquè a l’hospital hi guardaven i hi classificaven tot el que hi tallaven. Pensava en l’enrenou i en les queixes del responsable d’aquella sala dels membres amputats. Tot això ho pensava amb imatges, com pensen els nens i nenes, i amb unes altres paraules, esclar. Entenia la indignació davant l’errada dels metges, del tot imperdonable, i també els escarafalls per l’estat d’aquella extremitat desapareguda. Però, per més voltes que hi donava, no comprenia la pena d’uns i altres. L’avi sempre deia que fer les coses mal fetes t’obligava a haver-les de fer dues vegades, l’error dels metges li donava la raó. I, certament, aquella cama morta feia dies, devia fer força fàstic. Però, ¿i la pena? ¿Per què estaven tots tan tristos? Així que, decidit, em vaig atansar al meu germà gran i li preguntar: –“¿Què triguen gaire a tornar a créixer, les cames?”. De primer no em va fer cas i d’immediat vaig sospitar que la pregunta no tocava. Arribats aquest punt he d’explicar que el meu germà gran era, de tots, el més entès en assumptes d’animals i que a l’estiu no era estrany que ens omplís la banyera de capgrossos i que atresorés capses de cartró amb ratolins, llangardaixos i sargantanes, per no parlar dels insectes de tota mena que trobava, deia, pels voltants de casa. El fet és que, empès per la ingenuïtat i la ignorància pròpies de l’edat, i essent com era la màxima autoritat de la família en la cosa animal, li ho vaig tornar a preguntar. –“¿Què li trigaran gaire, a sortir, les cames?”. Aquesta vegada sí, va mirar-me i va explicar-me, com només ho fa un germà gran, que a diferència de les sargantanes, que els tallaves la cua i els tornava a créixer, als éssers humans, quan els amputaven un braç o una cama, era per sempre més. I va ser llavors que vaig pensar que les sargantanes, en l’escala del regne animal, devien estar molt per damunt nostre. I va ser llavors, també, que a la pena que, ara sí, començava a sentir pel noi de la papereria s’hi va afegir un sentiment nou, el de la compassió per tots nosaltres.