Blaise Cendrars, en somnis

 

avt_blaise-cendrars_1910

He somiat que anava a visitar Blaise Cendrars. Vivia al sud de França, en una casa unifamiliar, petita. Hi anava amb algú altre, que no recordo. Érem força joves. En arribar, la dona ens obria la porta i ens feia passar. En Blaise és a l’hort, deia, no trigarà a tornar. Els puc oferir un cafè? A la saleta hi havia un sofà entapissat amb una tela blanca estampada amb flors de colors, i una tauleta de centre, amb el sobre de vidre i les potes daurades. La dona, asseguda en una cadira, ens donava conversa. L’amic que no recordo, educat, li seguia el fil. Jo, en canvi, només pensava que en sabia molt poc, de Cendrars, que l’hauria d’haver llegit més, abans d’anar-lo a visitar, que no sabria què dir-li, quan tornés, que faria un paper d’estrassa i em fotria fora de casa així que se n’adonés. Al cap d’una estona arribava en Blaise, deixava la boina penjada a l’entrada i venia fins a la saleta on érem asseguts, prenent el cafè. Alt, corpulent, duia una camisa blanca, mig desbotonada, amb les mànigues arremangades, uns pantalons de feinejar lligats amb un cordill i unes botes brutes, plenes de pols. M’hi he fixat bé, era ell. Quatre cabells despentinats, el front arrugat, els ulls petits i aquell tros de nas que l’hi ocupava mig rostre i que deixava pas a uns llavis molsuts, igualment exagerats. Però tenia els dos braços. Li ho he comentat a l’amic, que no s’ha immutat ans al contrari, s’ha aixecat d’immediat a saludar-lo. Jo anava a fer el mateix quan ha succeït allò meravellós d’entrar i sortir del somni. De primer me l’he cregut, el somni, i m’ha preocupat molt que l’única cosa “important” que creia recordar de Blaise Cendrars –que li faltava un braç– fos errònia; per l’error en si mateix i perquè aquell braç inoportú anul·lava l’inici de conversa que tenia pensat, incapaç com era de comentar cap dels seus llibres: –I què, Mr. Cendrars, com us ho feu, per treballar a l’hort, tot sol, amb un braç? Llavors, mentre dormia i pensava tot això, m’he posat a riure de mi mateix i del meu somni. Que animal, m’he dit, quines coses de somniar. Però el somni ha tornat, i he deduït que tot plegat només era un problema de temporalitat, que el Blaise Cendrars que acabava d’arribar encara tenia les dues extremitats, però que amb el temps en perdria una, perquè ho sabia del cert que li faltava el braç dret. Jo el saludava, i li ho volia dir, perquè anés amb compte o s’anés fent el càrrec, però no sabia per on començar. I m’asseia en el sofà de flors mentre Cendrars, encara dret, amb una ampolla de conyac en una mà i una copa a l’altra, ens demanava: –I així doncs, a què es deu aquesta visita?

*

Devia tenir setze o disset anys que vaig comprar-me La mano cortada, de Blaise Cendrars. No en sabia res de l’autor, però el seu rostre, imprès a la coberta, em va impressionar. Llegir a la contracoberta que era un relat autobiogràfic, en què l’autor explicava la seva participació en la Primera Guerra Mundial, que el van ferir de gravetat i van haver d’amputar-li el braç dret, va fer la resta. Mai no el vaig acabar. L’agafava, en llegia unes pàgines, i el tornava a deixar. Ara ja no el tinc, fa molts anys, no recordo quants. És un de tants llibres deixats i no retornats, o perduts en algun trasllat. De resultes d’aquest somni, n’he buscat informació i he llegit que el va escriure a França, durant l’ocupació alemanya, mentre es mal guanyava la vida com podia, fent feines de jardiner, amb el seu únic braç. I he pensat que potser ja ho sabia, això, perquè un jardí no és gaire lluny d’un hort ben arreglat, i que, tal vegada, la meva pregunta hauria estat ben pertinent.

Par une belle matinée du mois de juin, nous étions assis dans l’herbe qui envahissait notre parapet et cachait nos barbelés et qu’il allait falloir faucher et faner, nous étions assis dans l’herbe haute, devisant paisiblement en attendant la soupe et comparant les mérites du nouveau cuistot à ceux de Garnéro que nous avions perdu à la crête de Vimy, quand, tout à coup, cet idiot de Faval bondit sur ses pieds, tendit le bras droit l’index pointé, détourna la tête la main gauche sur les yeux et se mit à pousser des cris lugubres comme un chien qui hurle à la mort :
— Oh, oh, regardez !… Quelle horreur !… Oh, oh, oh !…
Nous avions bondi et regardé avec stupeur, à trois pas de Faval, planté dans l’herbe comme une grande fleur épanouie, un lys rouge, un bras humain tout ruisselant de sang, un bras droit sectionné au-dessus du coude et dont la main encore vivante fouissait le sol des doigts comme pour y prendre racine et dont la tige sanglante se balançait doucement avant de tenir son équilibre.
D’instinct nous levâmes la tête, inspectant le ciel pour y chercher un aéroplane. Nous ne comprenions pas. Le ciel était vide. D’où venait cette main coupée ? Il n’y avait pas eu un coup de canon de la matinée. Alors, nous secouâmes Faval. Les hommes devenaient fous.
— …Parle, espèce d’idiot ! D’où vient cette main ? Qu’est-ce que tu as vu ?…
Mais Faval ne savait rien.
—… Je l’ai vue tomber du ciel, bredouillait-il en sanglotant les mains sur les yeux et claquant des dents. Elle s’est posée sur nos barbelés et a sauté à terre comme un oiseau. J’ai d’abord cru que c’était un pigeon. J’ai peur. Quelle horreur !…
Tombée du ciel ?
Il n’y avait pas eu un avion de la matinée, pas un coup de canon, pas une explosion proche ou lointaine.
Le ciel était tendre. Le soleil, doux. L’herbe printanière, pleine d’abeilles et de papillons.
Il ne s’était rien passé.
Nous ne comprenions pas.
À qui était cette main, ce bras droit, ce sang qui coulait comme la sève ?
— À la soupe ! cria le nouveau cuistot qui s’amenait hilare avec sa marmite fumante, ses boules emmanchées, ses gamelles, ses boîtes de conserve, son pinard.
— Ta gueule, salaud ! lui répondit-on.
Et les hommes se dispersèrent et pour la première fois depuis que nous étions dans ce secteur où il ne se passait jamais rien, ils allèrent se tasser dans les abris, descendirent se mettre sous terre.
Il faisait beau.
Le plus beau jour de l’année.
Seul Faval sanglotait dans l’herbe chaude, secoué de spasmes.
Des mouches bleues vinrent se poser sur cette main.—
Jamais nous n’eûmes la clé de l’énigme.

Blaise Cendrars, La Main coupée (Denoël, 1946), « Le Lys rouge », réédition Gallimard, Folio, p. 408 à 410.

Anuncis

Fascinació transfigurada

 

Ulldhorus

Una norma de conducta generalment acceptada és la que considera de mala educació fixar la mirada en un membre amputat. Tampoc no és correcte quedar-se embadalit davant la pròtesi que el substitueix, quan és el cas. El que aquesta norma estableix és que cal simular no adonar-se que a algú li falta una cama o duu una mà de plàstic. Suposadament, per respecte vers la persona afectada –el que simula, és obvi, queda com un imbècil–. Per sort, però, hi ha una etapa de la nostra vida en què som del tot impermeables a convencions com aquesta, i lluny de mostrar-nos esquius per l’absència inesperada d’una extremitat o la presència sobtada d’una pròtesi, volem saber-ne més i correm fascinats a apropar-nos-hi.

Ja se sap que cada infant és afortunat a la seva manera i jo ho vaig ser, entre d’altres motius, perquè a la família hi havia dos ulls de vidre. El primer del qual en vaig tenir notícia va ser el d’un germà de l’àvia paterna, el tiet Jesús. Aquest Jesús era un home alt, molt més alt que cap altre dels nostres parents, una mica corbat d’esquena. A més, tenia una qualitat que el feia del tot especial: era l’encarregat de projectar les pel·lícules del cinema de Cornellà. Més d’un dissabte, quan anàvem a veure’l, ens deixava acompanyar-lo a la sala de projecció, i ajudar-lo a col·locar les bovines i preparar la pel·lícula d’aquella tarda. Suposo que ell n’era conscient, de l’admiració que li professàvem. El que segurament no va saber mai és que res de tot això, ni l’alçada ni les pel·lícules, va fascinar-me tant com assabentar-me que duia un ull de vidre. No recordo quan ho vaig saber ni qui m’ho va explicar. És molt probable que fossin els germans, o potser la mare. Sí que tinc present la bateria de preguntes amb què els turmentava cada vegada que tornàvem de visitar-lo. ¿Què hi veu, amb aquest ull? ¿Se’l treu, per anar a dormir? ¿Us l’ha ensenyat mai? ¿Com se l’hi aguanta? ¿Com és que no se l’empassa, quan tanca la parpella?… I llavors venia el debat sobre si se li notava molt o no gaire, que era de vidre, per acabar discutint tots plegats si el de veritat era el dret o l’esquerre. De quina va ser la causa que va provocar que perdés l’ull, tampoc no en tinc la certesa. Si la fantasia no em porta a falsejar la memòria, crec recordar que va ser fruit d’un accident laboral que va patir al taller on treballava, quan era jove.

El segon ull de vidre de la meva infantesa va ser el de la tieta Maria, de Sallent. Sí, suposo que no deu ser habitual tenir-ne dos a la mateixa família, però a casa ja ens passaven aquestes coses. La Maria era cosina de l’àvia materna. El record que en tinc és el d’una dona molt prima, de veu i figura escardalenques, que vèiem només de tant en tant, quan venia a Barcelona o anàvem a Sallent. El fet d’haver estat la segona d’aparèixer va privar-la sempre del protagonisme del tiet Jesús, llevat d’un sol aspecte: tots estaven d’acord en què l’ull de la tieta estava molt més ben posat que no pas el del tiet. A mi, com que no els vaig veure mai junts, em costava decidir-me per un o per l’altre, perquè no podia comparar, i m’he quedat amb el dubte. Potser sí, que el de la tieta era tan real que fins i tot podia moure’l compassadament amb l’ull de debò, però tal vegada és només un convenciment empeltat a còpia de sentir-los-ho dir. El que sí recordo sense por d’equivocar-me és com va ser que perdés l’ull: la Maria treballava en un taller tèxtil i va ser la llança d’un teler que li va buidar la conca. La naturalitat amb què la mare i l’àvia ens ho explicaven, cosa que es repetia cada vegada que havíem de trobar-la, apaivagava la potència d’aquella escena tràgica, que en la imaginació d’uns infants menys exposats hauria despertat les fantasies més terribles.

Deia en començar que aquells dos ulls de vidre em feien sentir afortunat, i me’n feien en la mateixa mesura –i això ho ignorava per complet llavors– que havien alterat la vida dels qui els duien. Perquè tenir a tocar la desgràcia aliena, quan ets petit, t’investeix d’heroïcitat, de tenir un amic, un conegut, un avi que… i  explicar quelcom que deixa tothom bocabadat.

Ja adult, vaig marxar a viure a Lliçà de Vall amb la meva parella. Quan feia poc que ens hi havíem instal·lat vam anar a saludar els veïns de la casa del darrere, per donar-nos a conèixer. Eren una parella d’uns quaranta anys, amb dos fills petits, dos nois. Unes setmanes més tard, agraïts pel gest, van convidar-nos a prendre cafè. Hi vam anar, vam asseure’ns a taula i vam estar una estona xerrant, mentre els seus fills corrien pel menjador. El petit mirava de cridar l’atenció i el gran, impassible, se’l mirava amb condescendència. Com que hi havia més pastes que no pas coses a dir-nos, vaig provar d’estirar la conversa parlant dels fills, tema infal·lible, i vaig deixar-los anar, si fa no fa, aquesta burrada: –Quin bitxo està fet, aquest petit, i que seriós que és el gran! Els pares van mirar-me, van mig somriure, i van oferir-nos més cafè. Al cap d’una estona, els nanos, tips que no els féssim cas, van marxar cap a l’habitació. Va ser llavors que la mare va explicar-nos que feia dos anys, el fill petit, jugant amb un ganivet, mentre eren a taula, havia tret un ull a son germà, que feia molt poc que duia la pròtesi, i que era per això que el vèiem seriós. Sóc incapaç de recordar com va prosseguir aquella tarda, a casa els veïns. Sí que guardo, però, un afecte especial per aquell noi a qui no he tornat a veure des que vam marxar de Lliçà, ara fa vint anys. Perquè la desgràcia aliena, a còpia de transitar pels vorals de la repetició i el decòrum, deixa de ser fascinant i esdevé motiu de compassió i de tendresa.

Abans de la mar i les terres, i el cel que ho cobreix tot, era la mateixa en l’univers sencer la faç de la natura, que van anomenar caos, massa grossera i en desordre, no res sinó pes inert i, amuntegades en el mateix lloc, sements discordants de coses mal aparellades. Cap Tità no donava encara llum al món, no renovava Febe els seus corns, ni en l’aire ambient era suspesa la terra, equilibrada pel seu propi pes, ni havia estès els seus braços Amfitrite pels llargs marges de les terres. I com allà hi havia terra alhora, i mar i aire, així era la terra inestable, innavegable l’ona, l’aire mancat de llum. A cap cosa no es mantenia la pròpia forma, i destorbava cadascuna les altres, perquè en un sol cos les fredes lluitaven amb les calentes, les humides amb les seques, les blanes amb les dures, les sense pes amb les que tenen pes.

Ovidi. Les Metamorfosis. Fundació Bernat Metge. Edicions 62
(trad. Adela Mª Trepat)

Qüestió de llengua

Una de les maneres de dividir el món, una més, és la que separa els que per allitar-se amb algú necessiten estar-ne enamorats i els que no.

L’any 2002, l’empresa on treballava va proposar-me d’anar a Madrid. Havien definit un nou càrrec i van tenir l’ocurrència de pensar que jo era el candidat ideal. Director de Desenvolupament de Negoci, n’hi deien. Per a tothom, un gran repte. Per a mi, també, havia de treballar de dilluns a divendres lluny de casa, i fer-ho en castellà. Informes, documents, actes de reunió, tot això em resultava fàcil, hi tenia la mà trencada. Però, ¿i la resta?

El 2004 devien adonar-se que jo no era la persona que pensaven i van crear una nova funció. També era feta a la meva mida. De fet, era l’anterior amb l’afegit Internacional. Van enviar-me a Llatinoamèrica, a adoctrinar les filials d’aquells països en el compliment dels procediments i les metodologies que dictaven des de Madrid. M’hi vaig estar fins el 2010, simulant representar un paper que ells haurien volgut més proper a l’Aguirre de Werner Herzog que no pas a l’Eduardo Galeano que jo mirava de seguir. Agafava l’avió i me n’anava a Argentina, a Mèxic, a Colòmbia, Veneçuela, Puerto Rico, Panamà, Xile. A Brasil, també. M’hi estava una setmana o dues, i tornava cap a casa. Treballava uns altres quinze dies, entre Barcelona i Madrid, i tornava a marxar. Durant aquella temporada, la llengua no va ser mai cap problema, ells tampoc no entenien el castellà d’Espanya.

Cap a finals del mateix 2010 van tornar-me a reclamar de Madrid. En aquesta ocasió volien que portés la relació amb una multinacional catalana, amb seu a la capital de l’Estat. L’empresa li estava canviant tots els sistemes d’informació i gestió comercial. El criteri empresarial devia dictar que la meva “catalanidad” i el meu coneixement de la multinacional en qüestió em situaven en una posició immillorable per guanyar-me la confiança del client. Vaig estar-m’hi fins el 2012, any en què vaig sortir-ne, de Madrid i de l’empresa. El valor de les coneixences, en el món dels negocis, sempre es relatiu, vull dir que està en relació directa amb la quantitat de diners que els fas guanyar o estalviar; i pel que fa a la meva “catalanidad”, quan es tracta d’organitzacions que, a diari, omplen d’executius el pont aeri, és un valor afegit, per dir-ho en els seus termes, més aviat minso.

Ara fa uns mesos, a Barcelona, vaig trobar-me una antiga amiga. Feia més de vint anys que no ens havíem vist. Vam quedar per dinar, vam reviure records, vam omplir de contingut aquest llarg parèntesi de les nostres vides i vam explicar-nos el present. Cap al final del dinar, va cometre l’error, com passa sovint quan tornes a veure algú amb qui has compartit vivències que et són grates i et deixes portar per l’emoció del moment, de suggerir de retrobar-nos, passats uns dies. A l’acomiadar-se encara va tenir temps de parlar-me d’aquest blog. Tampoc no gaire, només el necessari per demanar-me per què l’escrivia en català, “tendrías muchos más lectores”, va dir-me.

Suposo que els que els catalans que escrivim en català arrosseguem un excés de consciència lingüística, que tots portem un petit filòleg dins nostre, més o menys maldestre. En el meu cas es tracta d’una elecció tardana, molt tardana. No va ser fins fa uns dotze anys que vaig decidir fer-ne la meva llengua escrita. Des de llavors, em costa molt allitar-me amb cap altra que no n’estigui enamorat.

     Para el escritor, un exiliado por excelencia, la lengua es su placenta. Mucho más que para cualquier «extranjero» en su propio país, la lengua es para el escritor no solo una lenta y exaltante conquista, sino su legitimación, su domicilio espiritual. Es la lengua la que le otorga raíces y libertad, solo por ella confraterniza con sus virtuales interlocutores por doquier. La lengua representa su verdadera ciudadanía, su sentido de pertenencia –la casa y la patria del escritor. El exiliado de este último y esencial refugio se enfrenta a la más brutal dislocación de su ser, a una «cremación completa» (Holokaustos) que afecta el meollo mismo de la creatividad.
    Dudé demasiado hasta abandonar la «colonia penitenciaria» socialista porque era lo suficientemente ingenuo como para creer que no vivía en un país sino en una lengua.
    La liberación iba a amputar drásticamente, bien lo sabía, la propia libertad. En el aeropuerto de Bucarest, en diciembre de 1986, al subir al avión con destino a Berlín tuve la certeza de que había cedido a una transacción siniestra: a cambio de un pasaporte, se me cortaba la lengua. El hecho de haber aceptado, al final, tan demoníaco intercambio, dice bastante, probablemente, sobre mi urgencia de escapar, a cualquier precio, del «burdel en llamas», como Cioran había denominado a los lugares nativos que había abandonado, sin sospechar siguiera qué podía ser la combinación socialista entre el burdel, el circo y la prisión. Mi segundo exilio (esta vez a los cincuenta años y no a los cinco, como el primero), daba otro sentido al desposeimiento, a la deslegitimación. El honor de ser un apátrida iba acompañado de la maldición de mi enmudecimiento como escritor. Con todo, viajaba conmigo mi lengua, mi casa, como un caracol. La lengua seguiría siendo mi primer y último refugio, el domicilio infantil e inmutable, el sitio de la supervivencia.

Norman Manea. La quinta imposibilidad. Judaísmo y escritura. Galaxia Gutenberg

(Trad.  Susana Vásquez y Víctor Ivanovici)

Lliçons tardanes

Stormy Coast Scene after a Shipwreck - Horace Vernet (French, 1789–1863)

Stormy Coast Scene after a Shipwreck – Horace Vernet (French, 1789–1863)

Una tarda de l’any 1984, en el bar de la Facultat de Filosofia de Barcelona, vaig mantenir una conversa amb els professors José Manuel Bermudo i Jaume Mascaró. Parlàvem de què calia esperar d’aquella generació d’estudiants –és a dir, nosaltres, els seus alumnes– i de quines opcions teníem a l’hora d’afrontar la vida i obrir-nos al món. A vosaltres, va sentenciar Bermudo amb veu cavernosa i posat fiscal, només us queda ser romàntics. No puc amagar que l’auguri d’esdevenir la imatge idíl·lica del romàntic, aquell personatge apassionat, insubmís i aventurer, que cerca l’absolut sense defallir, en tots els indrets i a tothora, que de la imaginació en fa veritat suprema i que anteposa l’audàcia i la intuïció a la validesa universal del coneixement empíric, tenia el seu atractiu. Saber-me, però, condemnat a viure sempre més en aquella tensió existencial, entre l’entusiasme i la quietud, certament lliure però esclau del desig i a mercè d’unes emocions i uns sentiments desbordats, no em plaïa gens ni mica. Vaig pensar que la visió que tenien ambdós professors sobre el futur que ens esperava, si havíem de fer cas a la seva recomanació, gairebé ultimàtum, de com afrontar-lo, devia ser força negativa i que, tal vegada, el que estaven fent era demanar-nos a crits que fugíssim d’una existència gris i mediocre.

El temps transcorregut d’ençà d’aquella sentència o premonició dóna fe que, de romàntics, ho hem estat en comptadíssimes ocasions. Per temor, i per obligacions i responsabilitats mal enteses. I és una llàstima. Perquè amb els anys també hem après que la imatge d’aquella vida turmentada, d’instants tràgics de fugissera felicitat, que nosaltres projectàvem a còpia de llegir els romàntics alemanys, era del tot falsa o, si més no, incompleta; que ens calia contraposar-la a la dels romàntics anglesos i a la de personatges com Lord Byron. Potser llavors hauríem entès que les paraules de José Manuel Bermudo, lluny d’ésser una advertiment de com preparar-nos per a l’infortuni que ens esperava, eren un cant a dur una vida desenfadada, feliç i despreocupada:

A John Murray

Venecia, 2 de enero de 1917

Tengo ante mí tu carta del 8. El remedio para la hipertensión es simple: abstinencia. Hace unos años me vi obligado a recurrir a lo mismo, es decir, a la “dieta”, y, con la excepción de algunas semanas o días festivos (que pueden ser meses de cuando en cuando) me he mantenido fiel a Pitágoras desde entonces. Hazme saber que estás mejor. […]

Venecia está en el “estro” del carnaval, y he pasado las dos últimas noches en blanco, en el “ridotto” y la ópera y en todo tipo de cosas. Ahora te voy a contar una aventura. Hace unos días un gondolero me trajo un billete sin firma, que me transmitía el deseo de su autora de reunirse conmigo en una góndola o en la isla de San Lázaro o en un tercer lugar de cita que indicaba la nota. “Conozco bien el carácter de nuestro país”, en Venecia “las mujeres dejan ver al cielo las tretas que no se atreven a mostrar a sus maridos”, etcétera, etcétera; de modo que respondí diciendo que ninguno de los tres lugares me convenía, pero que estaría a las diez de la noche en casa “solo”, o en el “ridotto” a medianoche, donde la persona interesada podía encontrarme enmascarada. A las diez en punto estaba en casa y solo (Marianna había ido con su marido a una “conversazione”, cuando la puerta de mi apartamento se abrió y entró una mujer de unos diecinueve años, agraciada y (para ser italiana) “blonda”, la cual me informó de que estaba casada con el hermano de mi “amorosa” y que deseaba hablar conmigo. Yo le di una respuesta cortés y charlamos un rato en italiano y en romaico (pues su madre era griega de Corfú), cuando ¡oh sorpresa! al cabo de unos minutos entra, con gran asombro por mi parte, Marianna Segati, “in propia persona”, y después de hacer una cortés reverencia a su cuñada y a mí, sin proferir una sola palabra, agarra a la susodicha cuñada por el cabello y le arrea unos dieciséis bofetones que te habrían hecho daño en las orejas con sólo oír el eco. No hace falta que describa el griterío que se produjo. La infortunada visitante se dio a la fuga. Yo sujeté a Marianna, quien, tras varios esfuerzos vanos por salir en persecución de su enemiga, tuvo un soponcio en mis brazos y, a pesar de los razonamientos, el agua de Colonia, el vinagre, media pinta de agua y sabe Dios qué otras aguas, siguió en ese estado hasta pasada la medianoche.

Después de haber maldecido a mis criados por dejar entrar a alguien sin haberme advertido, descubrí que por la mañana Marianna había visto al gondolero de su cuñada en las escaleras y, sospechando que esta aparición no auguraba nada bueno para ella, o bien había regresado por su cuenta, o bien había hecho que sus doncellas u otro espía acudieran a la “conversazione” donde ella estaba y de donde había venido a practicar esta escena de pugilismo. Ya había visto antes ataques de nervios y también alguna pequeña escena de la misma índole dentro y fuera de la isla, pero la cosa no acabó aquí. Al cabo de una hora aparece ¿quién? nada menos que el Signor Segati, su dueño y marido, y me encuentra con su mujer desmayada en el sofá, y todo el aparato de la confusión, cabellos alborotados, sombreros, pañuelos, sales, frascos, y la ama postrada y exánime. Su primera pregunta fue “¿Qué significa todo esto?”. La dama no podía responder, respondí yo. Le dije que la explicación era la cosa más sencilla del mundo, pero que por el momento había que devolverle a su mujer, al menos, el sentido. Lo que se consiguió tras el consabido trámite de suspiros y exhalaciones. No te alarmes, los celos no están de moda en Venecia y las dagas son cosas del pasado y los duelos por cuestiones de amor inexistentes, al menos con el marido. Pero así y todo fue un asunto embarazoso; y aunque él debía saber que yo le hacía el amor a Marianna, creo que hasta esa noche no se había hecho a la idea de hasta dónde habían llegado las cosas. Es bien sabido que casi todas las mujeres casadas tienen un amante, pero suelen guardar las formas, como en otros países. Por lo tanto, yo no sabía qué diablos decir. No podía decir la verdad por consideración a ella, y decidí no mentir por consideración a mí; además, la situación hablaba por sí sola. Pensé que lo mejor sería dejar que eligiera ella misma la explicación (una mujer nunca carece de recursos, el diablo siempre está de su parte) y limitarme a protegerla y a rescatarla si se producía algún acto de ferocidad por parte del Signor. Vi que él estaba bastante tranquilo, así que me fui a la cama y al día siguiente, cómo, yo no lo sé, pero ya estaba todo arreglado. Bueno, entonces tuve que explicar a Marianna lo de su nunca bien denostada cuñada, cosa que hice jurando mi inocencia, mi eterna constancia, etcétera, etcétera. Pero la cuñada, muy enfadada por haber recibido aquel trato (y sin la más mínima vergüenza) contó el lance a medio Venecia y los criados (convocados por la pelea y el desmayo) a la otra mitad. Pero aquí nadie se preocupa por estas menudencias, salvo para divertirse con ellas. No sé si a ti también te habrán divertido, pero con estas locuras he acabado escribiendo una carta bien larga.

Con el afecto de siempre

Byron

 

Byron, Lord. Débil es la carne. Correspondencia veneciana (1816-1819). Tusquets, 1999.                                                         Selecció J. Gil de Biedma – Trad. Eduardo Mendoza

 

El lloc que ens pertoca

Tinc un gran respecte per les sargantanes. També pels rèptils, en general. La cosa ve de lluny i està fonamentada: dec a una sargantana el primer indici de la nostra feblesa, la primera sospita que, comparat amb la resta d’éssers vius, l’ésser humà no devia ser tant fort ni molt menys tan important com jo creia.

Va ser un migdia, mentre dinàvem. Val a dir que llavors les famílies dinaven i sopaven plegades i a casa nostra, tal com passava en la majoria de les famílies ordenades, no es començava a dinar fins que tothom era a taula. Els àpats eren l’espai idoni per a la posada en comú o, si més no, per intentar-ho. Anem als fets. Jo devia tenir quatre o cinc anys. És prou sabut que les mides dels objectes, com les de les distàncies, amb l’edat i el pas del temps canvien. Fossin quines fossin les mides reals, el cas és que a mi aquella taula de vuit persones em semblava molt i molt llarga, i que el lloc que jo hi ocupava, al bell mig d’un dels costats, entre la mare i el germà gran, era l’ideal per a sentir-ho tot i no entendre res. A cada àpat es repetia, si fa no fa, la mateixa escena: el pare i l’avi, asseguts l’un davant de l’altre, al cap de taula, reprenien la discussió política que havien deixat a mitges en l’àpat anterior; la mare i l’àvia, cadascuna a la dreta del seu home, continuaven la conversa que havien endegat a la cuina; i nosaltres, els quatre germans, ens explicàvem l’última picabaralla escolar. Era enmig d’aquell foc creuat de frases inconnexes que jo mirava d’entendre el món dels adults, i era segons girava el cap cap a una o altra banda que sentia a parlar del Franco o de la llargada de la vora del “viso”; i que els veia riure’s de la sordesa del professor de química o lamentar-se pel sofregit dels macarrons. De vegades, però, una de les converses acabava per imposar-se i tots anaven a una. És el que devia de passar aquell dia. La mare i l’àvia comentaven entre sí la desgràcia del fill dels Gómez, els de la papereria, quan es va fer el silenci, un d’aquells silencis curts i oportuns, d’una puntualitat injustificable, que es donen quan tothom deixa de parlar alhora i s’escolta clara i diàfana, com sostinguda a l’aire, l’última frase del qui va endarrerit. Va ser just en el moment en què la mare pronunciava les paraules “al noi li han amputat una cama”. Del perquè d’aquella amputació, si va ser per causa d’un accident o d’una malaltia, no en vaig saber res: de ben segur havia tingut el cap en la direcció equivocada i no hi vaig parar atenció, com tantes altres vegades. A partir d’aquell silenci i conforme la mare avançava en el seu relat, vaig observar que tota la taula seguia el mateix recorregut emocional. Era un recorregut que començava amb la pena inicial per la gravetat dels fets, continuava amb un seguit d’escarafalls i acabava amb la indignació final pel que ara explicaré. Segons vaig poder escoltar, a l’hospital havien comès un error i al noi li havien amputat la cama que no tocava. De resultes de l’error ara li havien de tallar, també, l’altra. A més a més, els pares del noi havien denunciat l’hospital i els metges havien mirat de fer desaparèixer la cama, la ja amputada esclar, perquè els inspectors no la hi trobessin. Jo m’ho escoltava amb molta atenció, com vostès comprendran, i ja no vaig tornar a girar el cap ni a desenganxar-me de la conversa en cap moment. M’imaginava l’extremitat embolicada en el calaix d’algun despatx o fins i tot llençada tal qual, bruta i ensangonada, en algun contenidor de l’hospital. Veia la sala on devien conservar tots els membres de tots els cossos amputats, perfectament identificats, nets i polits, i un forat buit en l’espai reservat per a la cama del fill dels Gómez, els de la papereria. Perquè, si tal com deia la mare, els metges havien mirat de desprendre-se’n, devia ser perquè a l’hospital hi guardaven i hi classificaven tot el que hi tallaven. Pensava en l’enrenou i en les queixes del responsable d’aquella sala dels membres amputats. Tot això ho pensava amb imatges, com pensen els nens i nenes, i amb unes altres paraules, esclar. Entenia la indignació davant l’errada dels metges, del tot imperdonable, i també els escarafalls per l’estat d’aquella extremitat desapareguda. Però, per més voltes que hi donava, no comprenia la pena d’uns i altres. L’avi sempre deia que fer les coses mal fetes t’obligava a haver-les de fer dues vegades, l’error dels metges li donava la raó. I, certament, aquella cama morta feia dies, devia fer força fàstic. Però, ¿i la pena? ¿Per què estaven tots tan tristos? Així que, decidit, em vaig atansar al meu germà gran i li preguntar: –“¿Què triguen gaire a tornar a créixer, les cames?”. De primer no em va fer cas i d’immediat vaig sospitar que la pregunta no tocava. Arribats aquest punt he d’explicar que el meu germà gran era, de tots, el més entès en assumptes d’animals i que a l’estiu no era estrany que ens omplís la banyera de capgrossos i que atresorés capses de cartró amb ratolins, llangardaixos i sargantanes, per no parlar dels insectes de tota mena que trobava, deia, pels voltants de casa. El fet és que, empès per la ingenuïtat i la ignorància pròpies de l’edat, i essent com era la màxima autoritat de la família en la cosa animal, li ho vaig tornar a preguntar. –“¿Què li trigaran gaire, a sortir, les cames?”. Aquesta vegada sí, va mirar-me i va explicar-me, com només ho fa un germà gran, que a diferència de les sargantanes, que els tallaves la cua i els tornava a créixer, als éssers humans, quan els amputaven un braç o una cama, era per sempre més. I va ser llavors que vaig pensar que les sargantanes, en l’escala del regne animal, devien estar molt per damunt nostre. I va ser llavors, també, que a la pena que, ara sí, començava a sentir pel noi de la papereria s’hi va afegir un sentiment nou, el de la compassió per tots nosaltres.

Home cinema

marks64_1

Divendres passat va arribar a casa un d’aquests aparells que els fabricants d’electrònica anomenen “home-cinema”, és a dir, un reproductor de pel·lícules que procura imitar les condicions que hom troba a les sales de cinema, amb la pueril intenció que els televidents, des del sofà de casa estant, en gaudir de la qualitat d’imatge i so que ofereixen, s’hi sentin traslladats.

Lluny de traslladar-me fins a cap sala, l’arribada d’aquest “cinema a casa” m’ha portat a evocar les tardes de diumenge de la meva infantesa, quan el pare o la mare, estirant el fil d’algun record viscut, ens proposaven “passar” pel·lícules. No cal dir que la proposta rebia un sí unànime per part de tots els germans i d’immediat recollíem la taula, obríem l’“armari de les fotos”, on hi guardàvem els àlbums i les càmeres, agafàvem el projector –el “Súper 8” en dèiem– la pantalla i el calaix de les pel·lícules, i corríem amb tot l’embalum cap al menjador per muntar la parada i començar la sessió.

Eren pel·lícules familiars. Jo, el més petit dels germans, n’era un incondicional. No m’hauria cansat mai de visionar aquells filmets, que duraven entre 5 i 15 minuts, els més llargs. A cada projecció em semblava trobar-hi escenes noves, algunes oblidades i moltes altres desconegudes, que havien estat enregistrades quan jo encara no havia nascut.

Mentre preparàvem la pantalla, el pare buscava la pel·lícula de l’esdeveniment en qüestió, remenava el calaix i llegia, a l’atzar, els títols dels rodets que anava trobant: “Vilanova 19__”, “Comunió de __ ”, “Ball de disfresses”, “Nadal i Reis 19__”, “Aniversari de __”, “Ral·li de Sitges”, “Sopar de Cap d’any”, d’aquesta manera fèiem la tria de la sessió d’aquella tarda. Quan la pel·lícula era muntada, apagàvem els llums i el menjador quedava a les fosques, il·luminat només amb la claror de les escenes que s’anaven succeint a la pantalla. La majoria de pel·lícules eren en blanc i negre. I mudes, fet que provocava que la mare i l’àvia acompanyessin la projecció amb comentaris sobre els llocs i la gent que hi apareixien, i que sovint s’encetés una discussió sobre si tal persona no hi era perquè aquell dia estava malalta, o si el que passava és que ja era morta. Pot semblar estrany, però a les famílies més o menys extenses aquestes coses passen, a còpia d’anys els records s’acumulen i no sempre és fàcil situar-los en l’ordre que els pertoca. El cas és que aquests debats els portava a explicar-nos històries que anaven més enllà de les imatges enregistrades, i a mi m’agradava imaginar com havia estat la seva vida, abans que jo hi fos, com eren aquelles cases on jo no havia viscut, qui eren aquells oncles que jo no havia conegut o aquells amics que havien compartit moments estel·lars de la nostra la família.

Quan ja portàvem vistes quatre o cinc pel·lícules, començaven els problemes, el projector s’escalfava i el rodet s’enganxava i feia trontollar la imatge projectada, com si tot el que s’hi veia, objectes i persones, hagués estat afectat per alguna malaltia neurològica estranya, per una mena de pandèmia. Al final la pel·lícula quedava totalment travada i la imatge es cremava. Llavors el pare renegava d’aquell “Súper 8”, desenredava el rodet, plegava les potes del projector i el tornava a guardar dins la caixa. Damunt la taula quedaven esteses totes les pel·lícules que havíem triat i que ja no veuríem fins a la propera sessió. A mi, aquell final em semblava injust, perquè n’era un incondicional d’aquestes sessions, ja ho he dit, i perquè no entenia que, efectivament, un “Súper 8” pogués fallar d’aquella manera.

cine exin

Anys després els Reis em portarien un Cine Exin com el que veuen en aquesta imatge, però aquest és una altre capítol, en color, que em reservo per a una altra entrada.

  *

Hi ha una mena de misteri en les pel·lícules en què hi apareixen éssers estimats enregistrades abans d’haver-los conegut o tenir-ne memòria. Veure’ls caminar, riure, gesticular, és evidenciar la seva individualitat, és visionar el temps que t’ha precedit, projectar l’espai que t’ha estat reservat abans no l’ocupessis. Tal déus minvats, ens sabem creadors d’un destí pretèrit. Quan el rodet s’acaba i encenem els llums, restem altre cop nus i vulnerables, davant tot el que ha de succeir i no coneixem, encara.

Elogi del parèntesi

SAMSUNG

La vida és feta de parèntesis. Passen i prenen lloc, un rere l’altre, asseguts en filera, conformant la línia que porta de l’origen al destí. N’hi ha d’imperceptibles i d’esvalotadors; de previsibles i d’irrupció sobtada; d’efímers que s’apressen a tancar-se abans no els descobreixis, i de persistents i tossuts que s’estiren contra-natura. Un parèntesi porta a l’altre i tots plegats, superposats, donen entitat allò que algú n’ha dit trajectòria personal i que altres en diem, simplement, vida.

Hi ha vides farcides de parèntesis, per inquietud o per necessitat, i n’hi ha que només obren i tanquen els estrictament necessaris, perquè els troben escadussers, inoportuns. En tots els casos, contràriament al que diu la gramàtica, la proposició, la que hom escriu dia a dia, no pot ser llegida ni molt menys tenir significat, si no hi són inclosos. Els parèntesis esdevenen, amb els pas dels anys, els rodets de pel·lícula que hom torna a muntar per visionar les escenes que han conformat la seva vida: cada vida els seus parèntesis, cada parèntesi el seu rodet.

Aquest post té la voluntat de fer justícia a un dels meus rodets, concretament, el que va quedar sobre-impressionat amb el record de les meves lectures, diguem-ne, intermèdies. Ho diré gràficament, les que van transcórrer entre el Zoo d’en Pitus i Crimen y castigo. Per a qualsevol lector, aquest seria un parèntesi excessivament llarg i heterogeni, difícil d’abastar amb un sol escrit. No és pas el meu cas. Entre els Marsupilami, l’Espirú i Fantàstic, en Sergi Grapes i tants altres que van anar quedant apilats a la prestatgeria, i els Fedro, Así hablaba Zaratustra, Carta al padre o Del inconveniente de haber nacido que no trigaria a descobrir, només hi tinc un rodet: el de les monografies musicals.

Sí, les meves primeres lectures “formatives”, les que van descobrir-me el goig i la necessitat de llegir –i molt probablement, les que afavoririen la meva posterior predilecció per  l’assaig– van ser exclusivament biografies, enciclopèdies i volums que tractaven de música, sobretot de rock, blues i pop. Hunter Davies, Jesús Ordovás, Alan Distair, Anthony Scaduto, Philippe Bas-Raberin o el mateix Jordi Sierra i Fabra són els autors que devorava sense ser conscient de qui eren, com escrivien ni, en el cas dels estrangers, qui els traduïa. He perdut el recompte de les vegades que vaig rellegir alguns dels seus llibres. Historia de la Música Pop de Sierra i Fabra, publicat en dos volums, era molt més que un llibre de consulta: vaig aprendre’m la formació, les influències, l’estil musical i els títols dels discs que van enregistrar la majoria dels grups de l’època. És ara que me n’adono que ja llavors devia destacar per prolífic: només a casa hi ha 11 llibres seus!, entre monografies de la història del Rock i del Pop, i biografies de gent tant diversa com Bob Dylan, Pink Floyd, John Mayall, Rick Wakeman, Santana, The Beatles o Rolling Stones. Val a dir que els meus gustos no es limitaven al món anglosaxó: entre aquestes lectures també hi va haver temps per a la música de casa, i per llegir, entre d’altres, una monografia sobre Joan Manuel Serrat d’un tal Vázquez Montalbán…

Sí, aquestes són les lectures amb les que vaig créixer i les que, d’una manera o altra, han influït en la meva manera de llegir i escriure. No en tinc cap dubte. Com tampoc no vacil·laria a afirmar que van ser les traduccions d’algunes de les lletres de Lou Reed, Bob Dylan o Leonard Cohen, les que van facilitar-me la lectura de Kafka, Nietzsche o Cioran.

D’aquests autors, dels de les monografies musicals, no n’he sabut pràcticament res més, no he buscat altra obra publicada i no he llegit més títols que els que vaig adquirir quan tenia dotze, catorze, setze anys. Tot allò que és intermedi corre el perill de no gaudir mai del reconeixement que li correspon. Des d’aquí el meu granet de sorra per mirar de corregir-ho, en forma de sincer i endarrerit agraïment.