Notes per a una lectura de Crematorio

1.- Una novel·la és una construcció literària que narra, en primera o tercera persona, les vides i fets dels personatges que hi són representats. Fets i personatges són l’argamassa, els elements que un cop fixats subjecten l’edifici i fan que s’aguanti dret. Després vindrà la resta, si l’aixequem de tres o de cinc plantes, si hi obrim o no un celobert, si n’arrebossem la façana o si hi deixem lluir els maons, allò que se’n diu acabat d’obra vista. I això darrer és el que ha escollit Chirbes, agafar la gaveta, pastar el ciment i apilar els maons, un damunt l’altre, fins a tenir enlairada aquesta catedral de la devastació que és Crematorio.

2.- A Crematorio els personatges passegen nus, a la vista del lector, lluint totes les imperfeccions perquè no perdem detall de la seva degradació moral. Ningú no s’està de dir-nos tot el que els dóna sentit i els ajuda a viure –i no hi fa res que siguin els diners, la literatura, les putes, el desig d’un cos bonic, l’ànsia de poder o l’art–. Tot té, en el fons, la mateixa consistència i tots, des de Rubén Bertomeu, l’arquitecte, fins a Traian, el rus mafiós o Federico Brouard, l’escriptor, tots tenen la seva veritat. I tant li fa que la pronunciï Irina, la puta més cobejada, o Sílvia, filla de Bertomeu, burgesa i ben educada.

3.-El perill de Crematorio –cap novel·la bona és mai innòcua– és el de quedar fascinat per la veu dels personatges, el de deixar-se captivar mentre expliquen quina és aquesta veritat. És l’atracció de l’abisme, o si es prefereix, el de quedar embadalit per l’enderrocament d’una societat que deixen abandonada a la seva sort. Els somnis, les il·lusions d’uns i altres són l’ampolla esberlada contra el vaixell, abans no iniciï la travessia. Rubén, l’encarregat de passar l’escombra i recollir-ne els bocins, que els comminaven a ser feliços.

4.- A Crematorio no hi trobem només les cendres de Matías, germà petit de Rubén, que amb la seva omnipresència ens obliga a girar el cap per mirar enrere, sinó les cendres del futur de tots plegats, que cremen abans d’esdevenir realitat.

5.- Crematorio, és una construcció monumental i Chirbes n’és el mestre d’obres, n’ha preparat els fonaments, n’ha cavat la rasa i hi ha abocat els personatges amb la mateixa cura del qui hi aboca el formigó, procurant reomplir tot el fossat per no deixar-hi buits que puguin manllevar la solidesa del conjunt. El gran treball de Chirbes és haver penjat el mirall al sostre i oferir-nos una mirada de 360 graus sobre les menudeses que mouen l’ésser humà: la solidesa del conjunt, extraordinària, està sustentada sobre la fragilitat d’uns personatges que s’assemblen perillosament a tots nosaltres.

6.- Malgrat que Chirbes ens els dibuixa a mà alçada –el seu és un treball delicat–, el lector té la sensació que, de tan clars com són, han estat traçats resseguint el contorn d’una plantilla que els perfila a la perfecció, com si hom, després de llegir la novel·la, pogués jugar a retallar-los amb tisores i a doblegar-ne la base per tal de mantenir-los drets damunt la taula i fer-los moure i enraonar. En realitat, però, ni l’edat, ni la classe social, els estudis o l’educació, ni tan sols els diners o l’ús que en fan, no els diferencien. A Crematorio tot està instrumentalitzat, l’amor, el sexe, la ideologia, l’edat, i tots lluiten, cadascú amb els seus recursos i amb més o menys encert, per tal de fugir d’aquest paisatge de desolació. Chirbes els ha encès el llum a mitjanit i el que veuen no els agrada.

7.- A Crematòrio tot va més enllà, però aquest anar més enllà és un tornar a enrere, en un retorn que explica i justifica el present. Tots plegats, l’idealista, el materialista, l’ingenu, el jove, el vell, tots voregem el ridícul, sobretot com més convençuts estem d’anar carregats de raó.

8.- Chirbes no deixa replà on poder-nos asseure a descansar: hi sona Bach, Brahms, Shostakovic, però també Coltrane; sota el mateix sostre hi fa conviure la classe i l’elegància amb la manca d’estil i el gust més xava; agermana l’enyor d’un temps passat amb el desig de no haver-lo viscut; ofereix una lliçó d’europeisme, de la mà de pintors, quadres, museus, capitals, també de restaurants, i la complementa amb una classe sobre la València costanera més sòrdida, farcida de tuguris i bars de putes. Tota la novel·la és un equilibri de contrapunts i és el lector qui ha de decidir quin és l’espai que li pertoca, si és que n’hi ha cap, i escollir si és allà que vol quedar-se.

9.- Els sentiments, els ideals, els somnis, les il·lusions, tenen la partida perduda. Ho sabem només començar la lectura, per això s’aferren a fer-se presents i a reclamar protagonisme al llarg de tota la novel·la. És quan acabes la lectura de Crematorio que t’adones que aquesta construcció de Chirbes, l’obra vista que dèiem en començar, és feta amb les piles de runa que l’autor va anar trobant en el temps i la societat que li va tocar viure (que són els nostres).

10.- Rafael Chirbes: L’única cosa que, tal vegada, podria rescabalar-nos és afrontar la vida amb coratge.

Anuncis

De l’orgull i la humilitat d’ésser professor

He rebut la seva amable carta i la dels alumnes de Segon d’ESO. Em fa contenta que la lectura del meu primer llibre els hagi estat útil, malgrat les dificultats.
             De tant en tant, sí que he anat a parlar als centres, amb motiu de la lectura d’un dels meus llibres, però no sé quin paper seria el meu en aquest acte de cloenda, en un gimnàs, amb molts alumnes i uns quants professors. Una cosa és estar a prop d’una obra, l’altra és estar a prop d’una escriptora, que, per a mi, és tan sols una persona que escriu.
             Opino que en l’escriptura, com en qualsevol ofici, l’important és practicar-lo, procurant que sigui de la millor manera possible, i no pas exhibir-se per haver-lo practicat. No sé què em proposen amb la seva invitació, tan sols sé que em valoren molt i donen importància al fet que jo hi sigui. La meva agenda de dijous diu només: continuar escrivint.
Un afectuós record als alumnes i, per a vostè, la meva felicitació per haver portat a terme el projecte i per haver-lo coordinat.

Aquesta és la resposta d’una escriptora de renom –permeteu-me que en mantingui l’anonimat– a la invitació que li van enviar els alumnes d’un institut de secundària del Vallès Occidental, catalogat d’alta complexitat –detall que explica el comentari malgrat les dificultats amb què tanca el primer paràgraf de la carta–.

El que l’autora no podia saber és que el més difícil no ha estat pas la lectura de la novel·la –els alumnes s’hi han esforçat i a l’institut saben treballar sense presses, donant-los el temps i l’atenció que necessiten–, sinó evitar-los el sentiment de sentir-se un altre cop rebutjats, com si la negativa de l’autora a venir al centre vingués a confirmar-los la sospita –en molts casos, el convenciment– que no són prou bons, que no mereixen que ningú els pari atenció, si no és per recriminar-los tot allò que fan malament.

En l’adolescència despunta, sobretot, la necessitat d’exhibir-se, d’exposar-se de forma contínua, davant els adults i els companys. N’hi ha que són afortunats, en aquest exercici, que gaudeixen d’un entorn adult que els observa amb la complaença de saber que la seva, la dels joves, és una lluita “de fireta”, que forma part de l’esdevenir natural i que, tard o d’hora, els passarà perquè acabaran trobant l’espai que tan necessiten. Però n’hi ha d’altres que combaten cos a cos, amb tota la força que els atorga la por de sospitar que no hi perdran res perquè aquest no és el seu món, que no ho pot ser perquè no hi encaixen. És un combat desigual, que els fa estar sempre alerta a la mirada amenaçadora de l’adult, un adult que els retreu, precisament, no ésser capaços de respectar les regles del joc, que fan tan fàcil la convivència, i que els tira en cara no haver escollit millors cartes, com si en el moment de repartir-los-les hi haguessin estat presents o haguessin pogut dir-hi res. És una lluita solitària, que distorsiona i espanta.

¿Com explicar-los, a aquests adolescents, que no tothom persegueix ésser popular o famós? ¿Com ser creïble quan els dius que l’última cosa que desitja l’autora és esdevenir exemple ni model de res, ni per a ningú? I sobretot, ¿com convèncer-los que tot plegat, la lectura, el treball, l’exposició final, ha valgut la pena?

Pocs dies després de la carta que encapçala aquest post, l’Institut va rebre un segon escrit de la mateixa autora. Mai no li ho agrairem prou:

Seguint amb el raonament del que li deia a l’altre correu, avui que no em trobo tan esgotada, li proposo de venir a parlar amb els alumnes, de lectura i escriptura, de literatura, del llibre que han llegit… en una sessió més de classe.

Una salutació,

Deia Joan Miró, la cita és de Rafael Chirbes, que cal tenir molt d’orgull per concebre una obra, i molta humilitat per dur-la a terme. De tot això, servidor només n’ha estat testimoni. Tot un privilegi, quasi tan gran com el d’haver conegut l’Institut i el professorat que ha fet possible el projecte. Des d’aquí, felicitar-vos pel vostre orgull i per la humilitat amb què afronteu la vostra feina.

El que no sap Rafael Chirbes

Unknown Quan jo estudiava filosofia em van ensenyar que el Discurs del Mètode, de Descartes, era l’obra que inaugurava la filosofia moderna. Descartes havia estat el primer, ens deien, a qüestionar-ho tot, a posar-ho tot en dubte per estudiar tot seguit de quina manera calia guiar la raó per tal de tenir la certesa que els coneixements que adquirim són vertaders i fiables. En altres paraules, el que Descartes havia fet amb el seu Discurs era oferir-nos una guia per poder anar pel món amb unes certes garanties que, si seguíem el seu mètode, no l’erraríem gaire. El Discurs del Mètode –i això no ens ho devien dir exactament així– inaugurava el prestatge que més tard vindrien a ocupar els manuals i guies d’autoajuda, amb les seves receptes per fer amics, perdre la por a parlar en públic, posar a dormir els nens o trobar parella.

Descartes, contravenint els cànons de l’època, va tenir la prudència de qualificar la seva obra de ‘discurs’ i no pas de ‘tractat’. S’ha dit que d’aquesta manera defugia el perill que l’església, que acabava de condemnar Galileu, parés atenció al seu llibre i li’n demanés explicacions. El fet és que finalment, després de dubtar-ho molt, tal com calia esperar de Descartes, va inclinar-se pel qualificatiu menys comprometedor de ‘discurs’ perquè, segons va dir ell mateix, no tenia tant la voluntat d’ensenyar o adoctrinar ningú, com de parlar.

A nosaltres, força més descreguts que no pas els contemporanis de Descartes, l’església ja no ens empeny a canviar el títol dels llibres que publiquem, ni tan sols a justificar el perquè de la nostra elecció. I, tanmateix, seguim cercant el mètode. I així passa que quan topem amb un autor més o menys exitós, o de culte, li demanem quines pautes segueix, i fem com si parléssim, amb la vana esperança de descobrir la fórmula magistral que explicarà els secrets de la seva destresa i el seu reconeixement. Ah, i no hi fa res que es contradiguin: la contradicció, moderns com som, no descoratja ningú:

«Jo estic segur sobre el meu propi procés narratiu. Les històries es desenvolupen al meu cap, i espero fins que les hi tinc senceres. Per començar, veig el final de la novel·la, la darrera frase, mai la primera o les primeres. En les meves tres o quatre primeres novel·les, vaig pensar que això era casualitat. Les històries esperen durant molts anys, fins a vint, per anar-se escrivint al meu cap. Llavors, les començo a escriure des de la darrera frase, com si seguís un full de ruta, anant cap amunt fins on la història ha d’arrencar. Sovint canvio d’opinió sobre les meves frases inicials, fins i tot sobre els primers capítols, però mai no canvio les darreres frases; ni tan sols una coma.» «No estic parlant d’una convicció religiosa pel que fa a la darrera frase, ni tampoc estic suggerint a cap altre autor que aquesta sigui la manera de treballar; simplement dic que aquesta és la meva manera de treballar…, el que això veritablement significa és que, senzillament, sóc molt lent, sóc lentíssim!»

«Penso en la història, sé quina serà la trama, sé quins seran els personatges, sé com tothom es coneixerà, sé qui neix, qui mor, en quin capítol… Tinc un mapa, i no el duc a la pràctica fins que s’ha construït tot al meu cap. Per a aquest llibre –En una sola persona–, vaig esperar gairebé nou anys abans de començar a escriure. En el cas de L’última nit a Twisted River, vaig esperar-ne vint.»

Declaracions de John Irving recollides per Xavier Serrahima a Núvol (poden llegir l’article sencer aquí)

«Es un libro que no tiene trama, porque cada vez me interesa menos la trama. La trama es una dictadura, lo decía Benet…»

«¿Que cómo lo preparo? Muy lentamente. De repente oigo voces, me llegan flashes, y escribo un diálogo, y lo dejo ahí, luego escribo un esbozo como de cuento, hasta que veo que esas cosas se van relacionando, y voy uniéndolas. Luego llega la etapa de las dudas, porque como todo lo hago a trozos, mezclando, como un rompecabezas…

–Dice que hasta el final no conoce el final de la novela.

–Es cierto. Si lo tuviera en la cabeza, creo que no lo escribiría. Y si tuviera en la cabeza de lo que trata el libro… tampoco. Qué envidia me dan esos escritores que lo tienen todo tan claro. Yo nada. Sigo creyendo que me salen las cosas por puñetera casualidad y nunca sé si voy a volver a escribir otro. Soy un escritor amateur, sigo siéndolo.»

«Cuando me pregunten de qué trata el libro voy a decir: ‘Pues mire usted, empieza con una cita de Diderot y acaba poniendo Beniarbeig. De eso trata mi libro’. Porque, dime, ¿trata sobre la corrupción? No. ¿Sobre el crimen? No. ¿Sobre el suicidio? No. ¿De sexo? Tampoco. Al final, insistirán: ‘pero, estaban enamorados, o no’? Pues yo qué sé, contestaré. Si lo supiera, lo hubiera dicho. La literatura trata de la complejidad de la vida».

Entrevista a Rafael Chirbes, arran de la presentació de En la orilla (aquí l’entrevista sencera). Si arribats aquest punt volen saber què més és el que no sap el Sr. Chirbes, els recomano que llegeixin, per la bonica quantitat de 1,49€,  La estrategia del boomerang. Reflexiones de un novelista. Els asseguro que hi ha ignoràncies molt sàvies. De fet, aquest post havia de ser-ne una ressenya, però com que no tinc mètode…