Llegir i recordar

Explica Nabokov que una de les facultats més importants que ha de tenir tot bon lector és la de gaudir de bona memòria, qualitat que, malauradament, no figura entre les que m’han estat concedides. Com a conseqüència d’aquesta mancança oblido ràpidament molts dels llibres que llegeixo, encara que m’agradin. Això, tot i ser terrible, no ho és tant com el fet de recordar-ne només detalls o episodis marginals que distorsionen –quan no perverteixen– la vàlua de l’autor, de l’obra o dels personatges que hi figuren. Si l’obra en qüestió és una biografia o unes memòries, a tot estirar en recordaré una anècdota i la persona biografiada em serà per sempre més indestriable d’aquest episodi.

Els explico això, i els deia que és terrible, perquè fruit d’aquesta limitació sóc incapaç, per exemple, de separar la figura de Gustave Mahler de la del marit maldestre que procurava apaivagar els dolors de part de la seva esposa amb la lectura de fragments de Kant

Llegué a casa empapada con los musicales versos de Hauptmann –aquella nit havien anat tots dos al teatre, a veure El pobre Enric–, me llevé el drama a la cama y volví a leerlo. Soñé con versos sonoros y de repente me desperté, como tocada por la mano de Dios: había llegado el momento… y no dejaba de escuchar a Hauptmann. No quería despertar a nadie, abrí la ventana, era el 15 de junio; todo estaba en flor, susurraba, cantaba. Contemplé los árboles, escuché los pájaros, no tenía ni pizca de miedo. Eran ya las cinco de la mañana, sufría fuertes dolores. Fui a despertar a Mahler, se asustó, se vistió rápidamente, fue a buscar a la comadrona y luego hizo todo lo posible por mitigar mis dolores. Se le ocurrió la disparatada idea de leerme a Kant. Yo estaba sentada en su escritorio, me retorcía de dolor, y el sonido monótono de la lectura era para volverme loca. Además, no podía comprender nada de lo que leía. ¡Era demasiado! Me rebelé. Hoy sé que tenía mucha razón y que sólo hay una forma de superar el dolor: concentrarse mentalmente. Sólo que el objeto no estaba bien elegido, era demasiado complicado de entender.

Res no en queda de la relació del compositor amb altres músics de l’època, del context en què va compondre cadascuna de les simfonies, de les diferents orquestres que va dirigir o de l’estada als EUA; només aquella nit. Des que vaig llegir Recuerdos de Gustave Mahler, ja fa anys, m’és impossible escoltar la seva música i no imaginar-lo concentrat en la lectura del filòsof alemany, mentre l’Alma gemegava de dolor asseguda a l’escriptori. Tant és així, que havia oblidat totalment com continuava l’escena i quina mena d’espòs devia ser en Gustave

            El día del parto me había quedado dormida. Me desperté de un susto. Sobre mi rostro, a un palmo de distancia, se movía un enorme ciervo volante; Mahler agarró al coleóptero firmemente por una pata, radiante de alegría y, superando su asco a los animales, dijo lleno de júbilo:

            –Te gustan tanto los animales… ¡Te he cogido uno!

Alma Mahler. Recuerdos de Gustav Mahler. Acantilado

Però tot això, perquè no voldria que els passés el mateix, només ens succeeix als lectors que patim de mala memòria. Gaudeixin de Mahler i oblidin el que els he explicat.

 

 

 

 

Strauss i Mahler: història d’un oferiment

Landhaus Richard Strauss 

                                                                                 Garmisch 11.5.11

 Querido amigo:

Leo con gran jubilo que está Ud. mejor y en camino de superar felizmente esa fastidiosa enfermedad. Quizás sirva para alegrar algo esas melancólicas horas de la convalecencia la noticia de que, el próximo invierno, probablemente a comienzos de diciembre, actuaré con la Orquesta Imperial de Berlín, ejecutando su III Sinfonía. Si ello le complace, podría dirigirla Ud. (le gustará mucho la orquesta). Para mí sería una delicia volver a escuchar su primorosa obra bajo su batuta, por más que a mí me agrade dirigirla yo mismo. El ensayo preliminar lo haría yo, naturalmente, para ahorrar a Ud. esa lata, de manera que quede para Ud. como única tarea la satisfacción de interpretar su obra.Deseo fervientemente que se recupere del todo pronto, y le ruego acepte mis saludos y los de mi esposa, que ha seguido también con entrañable simpatía las noticias sobre su estado de salud.

                                                                     Su fiel y respetuoso amigo

                                                                                                                         Richard Strauss

Presente mis respetos a su esposa, suegra y hermana.

Aquesta és l’última carta que Richard Strauss va escriure a Gustav Mahler. No coneixem quina va ser la seva resposta, ni tampoc si n’hi va haver: Mahler moria set dies després i va ser finalment el propi Strauss qui dirigiria la seva III Simfonia, set mesos més tard, l’onze de desembre de 1911.

Tampoc no he esbrinat què va portar Strauss a escollir aquesta obra. Potser va ser un gest d’amistat, un mostra del seu reconeixement vers la III Simfonia, o tal vegada no va tenir elecció i va ser una imposició del mecenes de torn. En qualsevol cas, tal com miraré d’explicar tot seguit, és significatiu que fos aquesta la composició triada.

Posem-nos en antecedents. Mahler i Strauss s’havien conegut l’any 1887. Tots dos,  joves directors d’orquestra, viatjaven sovint arreu d’Europa i, quan coincidien en alguna de les seves destinacions, passaven llargues estones, asseguts en els cafès de Budapest, de Weimar, d’Hamburg, parlant de música i compartint inquietuds professionals i artístiques. La seva amistat va durar vint-i-quatre anys i només va veure’s interrompuda per la mort de Mahler. Tanmateix, la seva era una relació desigual, asimètrica: mentre que Strauss sentia un gran respecte per Mahler, el sentiment d’aquest cap a Strauss era de total admiració; en l’època en què Mahler només era reconegut com a gran director d’orquestra, Strauss ja destacava com a excel·lent compositor, digne candidat a succeir Wagner.

Cap al 1891, els dubtes, les inseguretats, les contradiccions de Mahler són ben visibles i contrasten amb la passa ferma i segura, fins i tot despreocupada, amb què Strauss afronta cada repte, cada composició, cada concert.

En cuanto a mis ‘partituras’, querido amigo, –escriu Mahler a Strauss– estoy a punto de guardarlas en mi pupitre. No se imagina el rechazo perpetuo que he de soportar por ellas. Contemplar cómo los señores se desploman de sus asientos y se lamentan diciendo que es una empresa imposible ejecutar una cosa así. A la larga me resulta insoportable. Es un eterno e inútil merodear de un sitio a otro con ellas bajo el brazo… ¡Dios mío! El mundo seguirá sin duda marchando sin mis composiciones”

Conscient de la frustració de Mahler, Strauss s’esforça a defensar i divulgar la seva obra i mira d’introduir-lo en l’ambient d’Hamburg, davant el totpoderós Hans Von Bulow. Dit en poques paraules, esdevé el seu protector.

El respecte i l’admiració, però, segueixen diferents patrons i es nodreixen en desigual mesura. Els qui pateixen els efectes de l’admiració vers algun col·lega de professió, i no arriben o triguen a fer fortuna, passen amb facilitat de la devoció a l’enveja. Mahler, possiblement afectat d’aquesta dolència, va saltar d’un extrem a l’altre:

Strauss destila tanto veneno que uno siente rechazo desde lo más profundo. Si esos son los frutos ¿cómo ha de amarse al árbol?… Es mejor, de lejos, comer el pan de la pobreza y seguir la propia estrella que venderse de esa manera. Tiempo llegará en que se separe la cizaña del grano, y mi momento llegará cuando el suyo haya terminado…

Frustrat per la manca de reconeixement, passa de considerar Strauss el seu únic amic a tenir-lo per únic rival, mira d’aconseguir les seves partitures, les hi demana personalment, les analitza, les estudia a fons i en parla amb altres col·legues per contrastar opinions. En aquest estudi detallat, que arriba a ser gairebé obsedís, hi ha qui ha vist la desesperació per conèixer quina era la clau de l’èxit de Strauss, quin era el seu encert, allò que el permetia innovar sense perdre el favor del públic i la crítica.

Però és possible, també, que l’objectiu fos un altre, i que Mahler les estudiés per mantenir-se fidel a sí mateix, per refermar-se en el seu estil, per descobrir i aïllar el que ell considerava que no havia de figurar en les seves obres, en la seva manera d’entendre la música, en resum, per evitar reproduir models i esquemes que considerava estèrils. És aquesta, potser, la lectura que cal fer del següent comentari:

… si los éxitos de Strauss no me hubieran abierto el camino, yo estaría todavía ahí clavado con mis obras, un monstruo a los ojos de todos, para mí representa un placer muy especial haber encontrado entre mis contemporáneos un compañero de armas y de creación de ese calibre. Schopenhauer recurre en algún pasaje al símil de dos mineros , que excavan sus pozos desde extremos opuestos de la misma montaña para encontrarse, llegado el momento, en su camino subterráneo. Así veo yo mi relación con Strauss.

Mahler tolerava malament les crítiques dolentes i encara pitjor si venien de Strauss, el seu company d’excavació. Aquesta ambivalència, aquesta presència de sentiments contradictoris, és el tret que acabaria definint no només la relació amb Strauss sinó la mateixa personalitat de Mahler:

Nuestro acuerdo en Viena –explica la seva esposa Alma a Recuerdos de Gustav Mahler– era que si yo recibía alguna noticia desagradable para él por la mañana, a la hora de comer tenía que conversar alegremente, porque de lo contrario  no soportaba la comida, de manera que sólo podía darle el mensaje después de la siesta, cuando hubiera descansado y fuera capaz de resistirlo…

Un segundo acuerdo, igual de peculiar, era que lo que el día anterior era correcto, al siguiente ya no tenía por qué estar bien. Así que me resultaba imposible decir: “Pero, Gustav, si ayer dijiste le contrario…” (y esto lo hacía muy a menudo), porque se reservaba el derecho a ser inconsecuente. A veces, esa cualidad me asustaba mucho, porque nunca podía estar completamente segura de lo que pensaba ni sentía»

Però, tornem a la carta que encapçala aquest post i coneguem l’origen de l’obra, la interpretació de la qual havia d’aixecar els ànims de Mahler, la seva III Simfonia.

L’any 1895 Mahler i Strauss van coincidir, encara que de forma individual, en un mateix projecte musical: ambdós havien llegit Nietzsche i va ser tal la impressió que els va causar que van decidir emprendre la composició d’una obra musical basada en el pensament del filòsof alemany. La manera amb què un i altre van resoldre el projecte, i la desigual fortuna que els va acompanyar, és una mostra més d’allò que els va separar sempre com a músics i compositors. Richard Strauss va tenir enllestit el seu famós Així parlà Zarathustra uns mesos més tard, l’agost de 1896, i el novembre del mateix any el presentava en públic. Gustav Mahler va començar la seva composició el mateix any que Strauss, el 1895, però va necessitar-ne més de set abans no la va poder estrenar, un cop més, amb l’ajut del seu amic i protector Richard Strauss. Després de varis intents de donar-li nom –Somni d’un matí d’estiu o La gaia ciència,  van ser algunes de les opcions descartades– la composició va quedar sense títol, era simplement la III Simfonia.

Strauss era conscient de la influència que exercia sobre Mahler. Anunciar-li per carta un futur concert en el que interpretarien la seva obra era, en el millor dels casos, un reconeixement cap a una simfonia trencadora, de grans proporcions, excessiva en tot, en el seu format d’interpretació, en la seva estructura, en la seva durada; una obra que definia clarament la personalitat del propi Mahler. En el pitjor dels casos, era un recordatori del seu deute moral, el de Mahler, vers la figura del qui havia fet possible la seva estrena, l’any 1902.

Recordem, també, que Strauss eximeix Mahler de l’assaig preliminar, per no fatigar-lo, i li ofereix interpretar l’obra directament. Quina hauria estat la seva resposta? Hauria deixat que el compositor muniquès, el miner que excavava el túnel des de l’altra banda de la muntanya, donés forma a la galeria? Hauria pogut estar-se de decidir quin havia de ser el punt de trobada? Tal vegada, el que Strauss expressava com una atenció, tenint en compte la mala salut de Mahler, no era més que un afany de protecció –un més–, aquesta vegada, amb els músics de la seva Orquestra Imperial de Berlín: són prou coneguts el nivell d’exigència i el mal caràcter de Gustav Mahler a l’hora d’assajar i dirigir:

En cierta ocasión –explica la seva dona, Alma–, Mahler no dejaba de atormentar a los miembros de la orquesta durante los ensayos de la Quinta de Beethoven por culpa de los tres primeros golpes, hasta el extremo que algunos se levantaron para marcharse y otros permanecieron indignados, dispuestos a ejercer una resistencia pasiva. Mahler lo vio y exclamó:

–Señores, guárdense toda su furia para la interpretación. Quizás entonces, finalmente, interpretemos el inicio como es debido.

Strauss havia dit, en més d’una ocasió, que la seva obra preferida de Gustav Mahler era la IV Simfonia. Ni tan sols la V, tan famosa entre nosaltres per figurar en la banda sonora de la pel·lícula Mort a Venècia, li mereixia la mateixa atenció:

Hace poco –escriu Strauss a Mahler–, en el ensayo general, me ha sido concedido disfrutar una vez más de su 5ª sinfonía. Lo único que lo estropeó algo fue el pequeño Adagietto. Naturalmente, es lo que más ha gustado al público, y eso le está a Ud. bien empleado. 

Per què, doncs, va triar Strauss la III Simfonia?