Abastar l’inefable (una lectura de La mort de Virgili)

Hermann Broch

En el pròleg a l’Eneida, en l’edició de la Fundació Bernat Metge, Miquel Dolç assenyala que no té sentit preguntar-se quina hauria estat la versió final d’aquesta obra, d’haver-la poguda revisar Virgili, abans de morir

  • Hom pot sospitar, comptat i debatut, que el poema no fou corregit a fons o, per ésser més precisos, que no pogué veure totes les seves parts retocades o estretament unides i foses. És fins i tot possible que no rebés la darrera mà del seu autor. Sortir d’aquest camp hipotètic no passa, ara com ara, i potser per sempre, de mera obstinació o de fantasia. De totes maneres, se’ns fa absolutament impossible d’assenyalar on, arribat el cas, Virgili, una ànima sempre turmentada però sempre coherent, hauria fet una obra més rica, més ben estructurada, més perfecta.

Hermann Broch fa d’aquesta obstinació el motor de La mort de Virgili, no tant per fantasiejar quines haurien estat les correccions, d’haver-n’hi hagut, com per situar-nos en les darreres hores de vida del poeta, allitat per la malaltia, amb l’Eneida gairebé enllestida, i per mostrar-nos els dubtes davant una obra que l’havia depassat i que, portada per la fama que envoltava l’autor i per les excel·lències romanes que s’hi cantaven, volien himne fundacional de tot un imperi, és a dir, d’una cultura, d’una manera de veure i entendre el món.

L’argument de La mort de Virgili és ben senzill: Virgili torna d’Atenes, malalt, en un dels vaixells que componen el seguici de César August, amb qui l’uneix una gran amistat. Entre les pertinences porta, guardat en un cofre, el manuscrit de l’Eneida que mira d’allunyar i protegir de cap mal. Arribat a Brindisi, és portat amb llitera pels carrers de la ciutat, enmig de la gentada que ha vingut a rebre el Cèsar, passant per barris i carrers de tota mena, fins fer cap a la cambra que li ha estat preparada. Allà rebrà la visita de Luci i Ploci, primer, del metge i del mateix Octavi August, després, amb qui debatrà sobre el sentit de l’art: Virgili està decidit a cremar l’Eneida, una obra que considera fallida i així els ho fa saber. La conversa amb Octavi, que portarà Virgili a renunciar al seu propòsit inicial, és un model d’equilibri entre l’admiració i l’amistat que ambdós es professen i la fragilitat que imposa haver d’obeir sempre la voluntat del Cèsar; i és, també, el desllorigador de la novel·la. No és fins que som arribats aquest punt, en el tercer dels quatre capítols que componen la novel·la, que no arribem a copsar tota la profunditat de les reflexions de Virgili, d’una veu interior que ha expressat i continuarà expressant, en plena crisi de febre, enmig del deliri i envoltat de visions, però amb total clarividència, la futilitat de tota creació artística que no aporti veritat, és a dir, que no defugi ésser còpia del que ja ha estat fet abans, que no rebutgi el reconeixement i l’aplaudiment fàcil.

La mort de Virgili va molt més enllà d’aquesta tesi, és la manifestació palesa que s’ha produït un desfasi entre llenguatge i pensament, un desajust que fa trontollar la coneguda sentència de Wittgenstein que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Broch prova de posar paraules a allò que, seguint amb Wittgenstein, només pot ser-nos mostrat però no dit; Broch porta el llenguatge més enllà de la intel·ligibilitat, –bona part del segon capítol i tot l’últim, dedicat a narrar la mort de Virgili, en són un exemple– i és, dèiem, en aquest diàleg del capítol tercer que recupera l’alè per situar-se, de nou, a escala nostra, a la mida d’un lector tradicional que necessita ésser acompanyat per tal que pugui llegir més enllà dels marges de la pàgina escrita, que pugui comprendre el que ha intentat mostrar-nos en els capítols anteriors i posterior.

L’Eneida, que havia de consagrar Virgili com el més gran de tots els poetes romans, a la manera com Homer ho va ésser a l’admirada Grècia, és l’avís d’aquest desajust, i Virgili, coneixedor dels perills més intims de tot art, l’encarregat de fer sonar el senyal d’alarma

    coneixia la solitud més íntima de l’home destinat a ser artista, aquesta solitud que li és congènita, que l’arrossega cap a la solitud encara més profunda de l’art i cap a la incomunicabilitat de la bellesa, i sabia que la majoria fracassen en aquesta solitud, que es tornen cecs de tanta solitud, cecs davant del món, cecs a la divinitat que hi ha en ells i en el proïsme i que, ebris de solitud, són incapaços de veure res més fora de la pròpia semblança divina, com si fos una distinció exclusivament seva, de manera que aquesta idolatria de si mateixos, àvida d’elogis, cada vegada més es converteix en el contingut únic de llur activitat creadora

Virgili tem que escriure l’Eneida –i publicar-la–, no respongui més que a la necessitat íntima de cercar l’elogi i l’enaltiment, i sospita haver avantposat la bellesa per damunt de la veritat artística, per tal d’aconseguir-ho,

    sabia també que el perill del no-art i del món de les lletres l’havia envoltat des de sempre i el continuava envoltant, sabia que per això (encara que mai no havia gosat confessar-s’ho francament) la seva poesia ja no mereixia el nom d’art, puix que, desproveïda de tot renovellament i de tota possibilitat d’extensió, no havia estat altra cosa més que un engendrament impúdic de bellesa sense creació de realitat, car des del començament fins a la fi, des del cant de l’Etna fins a l’Eneida, s’havia limitat a servir la bellesa, cenyint-se amb autosatisfacció a embellir allò que ja havia estat pensat feia temps, format feia temps, sense un veritable progrés interior, si no era el d’una sumptuositat i el d’un recarregament cada vegada més grans, un no-art que mai no havia estat capaç, per si mateix, de dominar l’ésser i elevar-lo a la categoria de símbol real. Oh, a la seva pròpia vida, a la seva pròpia obra, havia experimentat la seducció del no-art, la seducció de la confusió que substitueix el creador per la cosa creada, la comunió pel joc, la creació viva i continuada per la forma rígida, el coneixement per la bellesa; coneixia aquesta confusió i aquesta inversió, les coneixia sobretot perquè havien determinat el camí de la seva vida, el camí de la perdició que l’havia conduït de la terra natal a la gran ciutat, del treball manual a la retòrica il·lusa, del deure de responsabilitat envers la humanitat a una falsa aparença de compassió que contempla les coses des de d’alt i no fa cap esforç per ajudar de debò, s’havia fet dur en llitera al llarg de tot el camí, un camí que baixa de la comunitat governada per la llei fins a un individualisme sotmès a l’atzar. Un camí? No, una caiguda a la condició de pleballa, la pitjor de totes: la condició de lletraferit!

L’Eneida, tot i la bellesa, la perfecció i la riquesa amb què ha estat elaborada, és una empresa fallida, símbol del no-art, de la negació de l’artista, i així els ho farà saber als amics Ploci i Luci, a qui els expressarà obertament el desig de cremar-la, i al mateix Octavi August a qui Virgili ha dedicat l’obra

    L’Eneida no justifica la seva existència tot i posseir les qualitats d’una obra d’art plenament vàlida

I és en aquests moments que necessitarem retornar als passatges més obscurs del pensament delirant d’un Virgili que agonitza; és en la foscúria que obtindrem la resposta a les preguntes que Cèsar li formula i que Virgili respon amb condescendència, entre el respecte que li imposa la figura de l’emperador i la comprensió cap a l’amic, devot de l’Eneida i declarat admirador de la seva poesia

    … la bellesa del símbol, per rigorosa que sigui l’exactitud d’aquest símbol, mai no pot convertir-se en un fi en si mateixa, que cada vegada que passa això i la bellesa passa a primer pla com un fi en si mateixa, l’art és atacat en les seves arrels, perquè aleshores s’inverteix infal·liblement el seu acte creador, perquè aleshores, de cop i volta, la cosa creada pren el lloc del creador, la forma buida pren el lloc del contingut real, la pura bellesa el lloc de l’exactitud garantida pel coneixement, en una confusió perpètua, en un cercle d’intercanvis i inversions constants, que, tancats en si mateix, ja no permet cap renovació, ja no eixampla res ni descobreix res, ni la divinitat en l’abjecció ni l’abjecció en la divinitat de l’home, ans simplement s’embriaga de formes i paraules buides i, en aquesta absència de discerniment i àdhuc en aquesta manca de fidelitat, l’art s’envileix en no-art i la poesia en ocupació de lletraferits; en veritat, ell ho sabia, ho sabia amb molt de dolor

És des d’aquest dolor que escolta els afalacs del Cèsar, que li prega de no cremar l’Eneida car hi veu expressades la grandesa i magnificència de Roma

    –Escolta’m, Virgili, escolta’m, que sóc amic teu i a més conec la teva obra: el teu poema traspua un coneixement sublim; Roma hi és desplegada i tu l’abastes tant en els seus déus com en els seus guerrers i els seus pagesos; abastes tant la seva glòria com la seva pietat, abastes el món romà en tota la seva extensió i abastes l’era romana que arriba fins al seu poderós avantpassat troià, perquè ho has retingut tot… Això, per a tu, no és prou coneixement?

    –Retingut? Retenir… oh, retenir…, sí, he volgut retenir-ho tot, tot allò que ha passat, tot allò que passa…, i és per això que no hi podia reeixir.

    –Hi has reeixit, Virgili.

    –Cercava desficiós el coneixement… i per això volia escriure-ho tot… puix que això és la poesia. Ai, la poesia és impacient de conèixer, aquest és el seu desig, és incapaç d’anar més enllà.

    –Estic d’acord amb tu, Virgili: això és la poesia, abasta tota vida i per això és divina.

    El Cèsar no ho entenia, ningú no entenia la veritat, ningú no sabia res de la divinitat aparent de la bellesa, no sabia que l’aparença divinia no és encara la divinitat.

    –Per conèixer la vida, no cal la poesia, oh Cèsar… […]

    –Cadascú contribueix a la seva manera al coneixement de la vida, tota creació ho fa, fins i tot la meva, però la grandesa del coneixement poètic i, per tant, també la teva grandesa, Virgili, és poder compendiar, com he dit, tota la vida en una sola visió, en una sola obra, en una sola mirada.

    Escriure, escriure tot allò que s’esdevé dins i fora, i, tanmateix, no havia conduït a res:

    –Ai, August, jo també havia cregut en altre temps que aquesta, justament aquesta, era la tasca de coneixement pròpia del poeta… i per aquesat raó la meva obra es convertí en un percaçament de coneixement, sense arribar a ser coneixement, sense ser-ho.

    –Aleshores, Virgili, t’ho haig de tornar a preguntar: quin objectiu perseguies amb la teva poesia, si no era el coneixement de la vida?

    –El coneixement de la mort… . –Era com un retrobament, un reconeixement, el retorn de la il·luminació, i ho havia dit rabent, com en una il·luminació

Uns afalacs que impedeixen Octavi copsar el poema en tota la seva extensió

    i per bé que qualificava el poema de magnífic i afalagava amb això les orelles de l’autor (ai, ningú no es pot sostreure del tot a una lloança semblant!), la lloança perdia valor, perquè qui no comprèn els defectes evidents tampoc no sap res de la magnificència oculta del poema!

La mort de Virgili és farcida de visions –Plòcia, Lisànies, per citar-ne dos, apareixen tot sovint, enmig de converses “reals”, per oferir consell o dictar ordres a Virgili, des del més enllà– i de símbols. L’itinerari que segueixen els portadors de la llitera que transporta Virgili, només començar la novel·la –tan enrevessat com l’obra que escriu Broch i que serveix per introduir-nos en les dificultats que trobarem al llarg de la lectura– és l’imatge de la vida mateixa, menada per un destí que ens obliga a morir i renàixer constantment

    L’home, aquesta obra total, meravellosa i esgarrifosa, feta d’existència anatòmica, de llenguatge, d’expressió, de coneixement i no-coneixement, de llanguiment somort, de càlcul de sestercis, de desigs, d’enigmes, aquest ésser total dividit en òrgans, en zones vitals, en substàncies, en àtoms, multiplicat i remultiplicat, tota aquesta multiplicitat d’existència, aquest caos d’elements humans no gaire ben ajustats, tota aquesta boscúria de creació, terrenal en la seva realitat, terrenal com el seu esquelet mineral, terrenal com l’esquelet de la mort, tota aquella brolla de cossos, brolla de membres, brolla d’ulls i veus, aquesta malesa de coses mig creades i inacabades, nascut d’un acoblament fortuït i que brosta incessantment, cada element de l’anterior, en un acoblament igualment fortuït, es multiplica, copula, s’entrellaça, es ramifica, sense deixar mai de treure rebrots nous i de renovar-se, i sense deixar al mateix temps d’extingir-se incessantment, deixant que caigui a terra tot allò mort, sec i musti.

Un espiral infinit on el temps no és sinó l’instrument que ens permet percebre el canvi, i és en aquest trànsit que afegim capes de coneixement, capes que se superposen sense que n’hi hagi cap més sòlida que l’anterior, perquè totes són filles del seu temps i quedaran superades per les que encara han de venir, perquè la tasca del temps és l’acció, no pas la paraula, no pas l’art, únicament l’acte de coneixement. I és en aquest punt que veiem esmicolada la grandesa del Cèsar i amb ell, la de qualsevol mortal

    –Mai no admetré que el temps sigui més fort que l’home [Cèsar].

    El destí era més fort que el temps i en el destí s’amagava l’últim secret dels temps. Puix que el manament de morir decretat pel destí és obligatori àdhuc per a la creació, àdhuc per als déus, però constantment contrapesat per l’odre del destí de renéixer, per l’ordre adreçada tant al déu com a l’home de no deixar esquinçar el teixit del coneixement, coneixedor i conegut, conservar eternament l’obra de creació dels déus i amb ella la divinitat mateixa. El Déu i l’home estan units pel jurament de conèixer.

    –La modificació del coneixement és el temps i res més, August, i aquell qui aporta una renovació del coneixement afaiçona el curs posterior del temps.[Virgili]

Som destí, i estem condemnats a seguir-ho sent, nosaltres i els mateixos déus, perquè tot hi és sotmès

    Destí, tu precedeixes tots els déus,
    fores preparat abans de tota creació,
    ets la nuesa de l’origen primer, fidel tan sols
    a tu mateix, forma que ho penetra tot i fred.
    A la vegada criatura i creador,
    ensems esdeveniment, saber i sentit,
    la teva nuesa penetra el déu i l’home,
    comandes tot allò que és creat.

    Destí sostret als déus, que anihiles els déus,
    realitat sens fi, amb tu tampoc no tinc fi,
    jo mortal, que anihilo els déus en el somni, car
    confiant-me a tu, desapareixent entre els teus raigs,
    embolcallat d’infantesa, jo sóc el sojorn dels déus.

Hi ha, a la cambra on descansa Virgili, una font que no deixa de brollar, al llarg de tota la novel·la, en diferents episodis, com un símbol més de la repetició a la que estem tots condemnats, la necessitat de crear, copiar, repetir, deixar morir i tornar a crear, en una mena de cursa alentida que mena cap a l’infinit. Una font, l’aigua de la qual raja sempre diferent, com la de totes les fonts, malgrat ésser sempre la mateixa

    L’ordre descansa en el canvi d’èpoques, l’espai descansa en les coses terrenals, August, i onsevulla de la terra on encara ha estat possible de crear un ordre, un ordre veritable de l’existència humana, allà sempre ha nascut també el desig obsessiu d’erigir en l’espai el símbol visible d’aquest ordre… Com a símbol d’un ordre s’alça l’Acròpolis, s’alcen les piràmides i també el temple de Jerusalem…, testimonis de l’esforç per abolir el temps mitjançant l’ordre en l’espai…

L’art de Virgili, i L’Eneida n’és la mostra evident, és fruit d’un temps que ja ha estat esgotat, el seu espai ha estat ja ocupat prèviament per altres que van escriure abans que ell, i que han aconseguit reeixir a donar resposta a la complexitat del seu moment

    … havia nascut una còpia (l’Eneida) mitjanament reeixida del model homèric, un pur no-res, omplert de déus i d’herois de capteniment homèric

    Èsquil pogué crear obres eternament vàlides perquè hi acomplia una tasca de la seva època i per això el seu art també era coneixement… L’època prescriu la direcció en què s’han d’acomplir les tasques i qui va en contra d’aquesta direcció per força ha de fracassar… Un art que és creat fora d’aquesta direcció i que, doncs, no acompleix cap missió no és coneixement ni ajut; en resum, no és art i no té consistència.

    Una vegada més t’haig de decebre, August, perquè em repeteixo, perquè repeteixo obstinadament que la força simbòlica de l’art és rigorosament condicionada per l’època i ja no és prou per al coneixement nou. El fonament del coneixement de vegades és intuït per l’art, però la tasca de crear-lo, de crear-lo de nou, depassa les seves forces

Amb La mort de Virgili Hermann Broch va imposar-se la tasca de portar la literatura –l’art literari, si m’ho permeten– a l’extrem. La veu de Broch és la d’una intel·ligència que lluita contra si mateixa, amb les limitacions del llenguatge, tanmateix l’únic i el millor dels estris que li és concedit; que lluita per escatir quin sentit té l’art, quina és la seva missió, i quines són les renúncies que comporta apartar-se’n. Aquest, és també, l’únic deure que hauria d’assumir l’escriptor que vulgui reconèixer-se com a tal

    Reconec tots els deures per a l’home, car és l’únic suport del deure, però sé que no es pot imposar cap deure a l’art, ni el deure de servir l’Estat ni cap altre; si no, deixaria de ser art, i, quan els deures de l’home tenen un objecte diferent de l’art, com en el cas d’avui, no li queda cap més opció que renunciar a l’art, encara que només sigui per respecte envers ell…

*

Broch, Hermann. La mort de Virgili. Edicions 62 (Trad. Joan Fontcuberta)

Anuncis

Filosofia, que guai! (o de per què cal portar sempre el martell al damunt)

És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:

–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.

L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:

El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.

Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.

Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.

El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.

L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:

Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.

Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.

Paul Valéry, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori

paul valéry

Torno de Sòria, feliç, amb els Quaderns de Paul Valéry sota el braç, disposat a submergir-me en la seva lectura. Hi ha, però, en el meu gest, una lleugeresa que m’incomoda davant la magnitud i la profunditat d’aquesta ¿obra?

És prou sabut: entre el 1894 i el 1945, Paul Valéry es lleva cada dia, entre les quatre i les cinc del matí, per posar-se a escriure sobre tot allò que necessita comprendre, sobre el que dignifica l’ésser humà, sobre poesia, literatura, ciència, filosofia. El resultat, més de 28000 pàgines, 261 quaderns que no van ser descoberts fins després de la seva mort.

Llegir els Quaderns és copsar la força bruta d’una ment que treballa en silenci, submergir-se en els meandres d’un pensament inesgotable que fa de l’acte físic d’escriure, del gest d’agafar la ploma i fer-la lliscar damunt la pàgina, un exercici de musculació. La seva lectura no pot obeir, només, al rampell d’un diumenge assolellat.

Valéry és l’home infatigable que treballa, en solitari, en una tasca que no té fi. No té cap pretensió de construir res, no es dirigeix a cap lector, les seves anotacions diàries són la temptativa fallida d’atrapar amb paraules allò que és inefable. Cada apunt és necessàriament insuficient, provisional. Cal tornar-ho a provar en una nova aproximació que mai no escurçarà distàncies. Valéry compara la seva tasca amb la de Penélope,

Mi trabajo es de Penélope, este trabajo en estos cuadernos –pues se trata de salir del lenguaje corriente y de recaer en él, de salir del lenguaje –en general– es decir, del –camino, y de volver a él.

Como la aguja pincha y vuelve a pinchar en las dos caras de la superficie tramada, la mente, del mismo modo, pincha y reaparece y traza y une, con su hebra, el mundo que es superficie, el cañamazo de categorías. Forma en él dibujos y comienzos.. Bordado. (1927-1928. X, XII, 606)

Sovint em recorda, però, la figura de Sísif: aquests quaderns són la seva pedra, i el càstig imposat, l’anhel de traduir, amb un apunt, allò que és inabastable.

Todo lo que está escrito en estos cuadernos míos tiene ese carácter de no querer ser nunca definitivo. (1905. Sin título, III, 599)

Hay que buscar, buscar incesantemente, aquello de lo cual todo cuanto decimos es sólo traducción. (1917-1918. G, VI, 762)

Verdad significa traducción y valor de la traducción –realidad significa lo intraducido –el texto original mismo. (1917. E, VI, 443)

Mi sueño literario hubiera sido construir una obra a partir de condiciones a priori. (1922. U, IX, 49) 

La puntuació, l’ús dels guions, la utilització dels dos punts que amb prou feines arriben a ser suspensius.. marquen la respiració de Valéry mentre cisella, són el substitut del mot precís allà on l’eina, el llenguatge, no arriba.

Percibo todas estas cosas que aquí escribo –estas observaciones, estos acercamientos, como una tentativa de leer un texto, y ese texto contiene multitud de fragmentos claros. El conjunto es negro. (1902. Sin título, II, 479)

A veces escribo aquí una frase absurda en el sitio de un destello que no ha podido ser atrapado –o que no era un destello. (1905. Sin título, III, 665)

Algunas frases me han producido el efecto de fórmulas mágicas –e iluminado mucho más por sus reflejos sobre las paredes de mi caverna que por su cantidad de luz, haciéndome ver algo donde no veía nada. (1937. Sin título, XIX, 884)

Valéry és conscient de la seva singularitat, sap que qualsevol altre consideraria el seu esforç en debades, però precisa seguir tibant la corda que el té estacat.

Soy como una vaca estacada y desde hace 43 años las mismas cuestiones pastan el prado de mi cerebro. (1936. Sin título, XVIII, 648)

Passejo pels carrers de Sòria, desfaig camins que un dia deuria seguir Antonio Machado. El ressò de la seva veu acompanya la lectura de Valéry: Busca tu complentario, que marcha siempre contigo y suele ser tu contrario – Confiamos en que no será verdad nada de lo que pensamos – Quien habla solo espera hablar a Dios un día…

Wittgenstein va acabar el seu Tractatus amb la famosa sentencia D’alló que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci. Valéry va dedicar una vida a provar de fer-ho, a provar de parlar-ne sense altaveus ni megàfons que amplifiquessin el so de la seva veu, en silenci.

Llegeixin Valéry, acompanyin-lo en la seva reflexió; imaginin-se la seva figura, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori, durant quatre o cinc hores diàries, emplenant els seus quaderns, aliè a tot el que l’allunya d’aquesta transcendència. Després, tinguin coratge i preguntin-se, un cop més, quants seguidors tenen a twitter, quants lectors té el seu blog, quantes visites rep la seva pàgina. Sí, aquesta és la distància, aquest és el salt que mesura la mediocritat que ens ha tocat viure.

Els deixo en la seva companyia, per si no els és possible seguir el consell.

Mi ética puede ser enunciada fácilmente.

A. No aumentes (si puedes) la cantidad de sufrimiento.
B.  Intentemos hacer algo con el hombre. (1929. AFI29, XIII, 763)
 
Los demás hacen libros. Yo hago mi mente. (1902-1903. Algol, II, 840)
 
Prefiero ser leído varias veces por una sola persona que una sola vez por varias. (1921. P, VIII, 336)
 
Escribir encadena. Debes conservar tu libertad. (1905-1906. Sin título, III, 775)
 
Mito es toda cosa que resulta inseparable del lenguaje, y que le toma prestadas todas sus virtudes sin contrapartida (1938. Sin título, XXI, 120)
 
Todo está predicho por el diccionario. (1909-1910. A, IV, 376)
 
No me gustan las ideas de los demás, y es por no hacer de las mías las ideas de los demás por lo que no las publico. (1924. X, 163)
 
Pensad en lo que hace falta para gustar a 3 millones de personas.
Paradoja: hace falta menos que para gustar a 100.
No escribo / no escribiría / para personas que no pudieran darme una cantidad de tiempo y una calidad de atención comparables a las que yo les doy. (1924. X, 163)
 
Si el lenguaje fuera perfecto, el hombre dejaría de pensar. Con el álgebra se prescinde del razonamiento aritmético. (194. W I4, V, 394)
 
En lo que respecta al «pensamiento», las obras son falsificaciones, ya que suprimen lo provisional y lo no-reiterable, lo instantáneo, y la mezcla pura e impura, desorden y orden. (1937-1938. Sin título, XX, 678)
 
Solo puedo pensar si siento que innovo. Cambio poco lo que conozco de mis ideas si las expreso. No puedo contar una anécdota sin disgusto. Hablo si construyo al mismo tiempo que hablo. Ése es mi escollo como escritor. Me resulta difícil escribir, copiar, releerme –sin innovar. (1909-1910. A, IV, 364)
 
La filosofía y todo lo demás son sólo un uso particular de las palabras. (1898. Sin título, I, 433)
 

La pregunta

«Un dia anava a Winchester en bicicleta i vaig perdre el camí. En arribar al primer poble vaig entrar en una botiga i vaig demanar al botiguer “Podríeu dir-me quin és el camí més curt per anar a Winchester?” I l’home es girà d’esquena i parlà, a crits, amb algú que hi havia a la rebotiga i que jo no podia veure. “Aquest senyor vol saber quin és el camí més curt per anar a Winchester.” Una veu sorgí de l’altre extrem de la casa, preguntant “Winchester?” “Sí.” “El camí per anar a Winchester?” “Sí.” “El camí més curt?” “Sí.” “No sé quin és.” I vaig haver de sortir de la botiga sense saber què havia entrat a preguntar-hi. Bé, doncs, això és el que la filosofia d’Oxford creu que s’ha de fer.

-Voleu dir, assegurar-se que la pregunta és la correcta i no donar cap importància a la resposta?

-Sí. Consideren que trobar la resposta és feina d’alguna altre persona.»

Russell, Bertrand. La meva concepció del món. Barcelona: Edicions 62, 1976 (Trad. Llorenç Carbonell i Torras)

Doncs, el que dèiem, que a mida que ens apropem al 2014, ens anirem fent cada cop més Oxfordians, i això, segurament, és el que pretenen els uns i els altres.

Els filòsofs analítics opinen que no hi ha preguntes sense resposta, sinó preguntes mal formulades, pseudopreguntes lògica o gramaticalment mal construïdes. Per a Wittgenstein, alumne de Russell, són preguntes mal enteses, que expressen una incomoditat mental.

preguntas-y-respuestas

Jo, per si de cas, quan arribi el dia (o els dies, o la setmana, que encara no ho tenen decidit) la llegiré ben llegida, abans de respondre a l’impuls d’aixecar el braç, tal com fan les noies de la fotografia, no fos cas que…