Filosofia, que guai! (o de per què cal portar sempre el martell al damunt)

És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:

–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.

L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:

El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.

Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.

Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.

El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.

L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:

Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.

Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.

Anuncis

Paul Valéry, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori

paul valéry

Torno de Sòria, feliç, amb els Quaderns de Paul Valéry sota el braç, disposat a submergir-me en la seva lectura. Hi ha, però, en el meu gest, una lleugeresa que m’incomoda davant la magnitud i la profunditat d’aquesta ¿obra?

És prou sabut: entre el 1894 i el 1945, Paul Valéry es lleva cada dia, entre les quatre i les cinc del matí, per posar-se a escriure sobre tot allò que necessita comprendre, sobre el que dignifica l’ésser humà, sobre poesia, literatura, ciència, filosofia. El resultat, més de 28000 pàgines, 261 quaderns que no van ser descoberts fins després de la seva mort.

Llegir els Quaderns és copsar la força bruta d’una ment que treballa en silenci, submergir-se en els meandres d’un pensament inesgotable que fa de l’acte físic d’escriure, del gest d’agafar la ploma i fer-la lliscar damunt la pàgina, un exercici de musculació. La seva lectura no pot obeir, només, al rampell d’un diumenge assolellat.

Valéry és l’home infatigable que treballa, en solitari, en una tasca que no té fi. No té cap pretensió de construir res, no es dirigeix a cap lector, les seves anotacions diàries són la temptativa fallida d’atrapar amb paraules allò que és inefable. Cada apunt és necessàriament insuficient, provisional. Cal tornar-ho a provar en una nova aproximació que mai no escurçarà distàncies. Valéry compara la seva tasca amb la de Penélope,

Mi trabajo es de Penélope, este trabajo en estos cuadernos –pues se trata de salir del lenguaje corriente y de recaer en él, de salir del lenguaje –en general– es decir, del –camino, y de volver a él.

Como la aguja pincha y vuelve a pinchar en las dos caras de la superficie tramada, la mente, del mismo modo, pincha y reaparece y traza y une, con su hebra, el mundo que es superficie, el cañamazo de categorías. Forma en él dibujos y comienzos.. Bordado. (1927-1928. X, XII, 606)

Sovint em recorda, però, la figura de Sísif: aquests quaderns són la seva pedra, i el càstig imposat, l’anhel de traduir, amb un apunt, allò que és inabastable.

Todo lo que está escrito en estos cuadernos míos tiene ese carácter de no querer ser nunca definitivo. (1905. Sin título, III, 599)

Hay que buscar, buscar incesantemente, aquello de lo cual todo cuanto decimos es sólo traducción. (1917-1918. G, VI, 762)

Verdad significa traducción y valor de la traducción –realidad significa lo intraducido –el texto original mismo. (1917. E, VI, 443)

Mi sueño literario hubiera sido construir una obra a partir de condiciones a priori. (1922. U, IX, 49) 

La puntuació, l’ús dels guions, la utilització dels dos punts que amb prou feines arriben a ser suspensius.. marquen la respiració de Valéry mentre cisella, són el substitut del mot precís allà on l’eina, el llenguatge, no arriba.

Percibo todas estas cosas que aquí escribo –estas observaciones, estos acercamientos, como una tentativa de leer un texto, y ese texto contiene multitud de fragmentos claros. El conjunto es negro. (1902. Sin título, II, 479)

A veces escribo aquí una frase absurda en el sitio de un destello que no ha podido ser atrapado –o que no era un destello. (1905. Sin título, III, 665)

Algunas frases me han producido el efecto de fórmulas mágicas –e iluminado mucho más por sus reflejos sobre las paredes de mi caverna que por su cantidad de luz, haciéndome ver algo donde no veía nada. (1937. Sin título, XIX, 884)

Valéry és conscient de la seva singularitat, sap que qualsevol altre consideraria el seu esforç en debades, però precisa seguir tibant la corda que el té estacat.

Soy como una vaca estacada y desde hace 43 años las mismas cuestiones pastan el prado de mi cerebro. (1936. Sin título, XVIII, 648)

Passejo pels carrers de Sòria, desfaig camins que un dia deuria seguir Antonio Machado. El ressò de la seva veu acompanya la lectura de Valéry: Busca tu complentario, que marcha siempre contigo y suele ser tu contrario – Confiamos en que no será verdad nada de lo que pensamos – Quien habla solo espera hablar a Dios un día…

Wittgenstein va acabar el seu Tractatus amb la famosa sentencia D’alló que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci. Valéry va dedicar una vida a provar de fer-ho, a provar de parlar-ne sense altaveus ni megàfons que amplifiquessin el so de la seva veu, en silenci.

Llegeixin Valéry, acompanyin-lo en la seva reflexió; imaginin-se la seva figura, de matinada, lleugerament corbat damunt l’escriptori, durant quatre o cinc hores diàries, emplenant els seus quaderns, aliè a tot el que l’allunya d’aquesta transcendència. Després, tinguin coratge i preguntin-se, un cop més, quants seguidors tenen a twitter, quants lectors té el seu blog, quantes visites rep la seva pàgina. Sí, aquesta és la distància, aquest és el salt que mesura la mediocritat que ens ha tocat viure.

Els deixo en la seva companyia, per si no els és possible seguir el consell.

Mi ética puede ser enunciada fácilmente.

A. No aumentes (si puedes) la cantidad de sufrimiento.
B.  Intentemos hacer algo con el hombre. (1929. AFI29, XIII, 763)
 
Los demás hacen libros. Yo hago mi mente. (1902-1903. Algol, II, 840)
 
Prefiero ser leído varias veces por una sola persona que una sola vez por varias. (1921. P, VIII, 336)
 
Escribir encadena. Debes conservar tu libertad. (1905-1906. Sin título, III, 775)
 
Mito es toda cosa que resulta inseparable del lenguaje, y que le toma prestadas todas sus virtudes sin contrapartida (1938. Sin título, XXI, 120)
 
Todo está predicho por el diccionario. (1909-1910. A, IV, 376)
 
No me gustan las ideas de los demás, y es por no hacer de las mías las ideas de los demás por lo que no las publico. (1924. X, 163)
 
Pensad en lo que hace falta para gustar a 3 millones de personas.
Paradoja: hace falta menos que para gustar a 100.
No escribo / no escribiría / para personas que no pudieran darme una cantidad de tiempo y una calidad de atención comparables a las que yo les doy. (1924. X, 163)
 
Si el lenguaje fuera perfecto, el hombre dejaría de pensar. Con el álgebra se prescinde del razonamiento aritmético. (194. W I4, V, 394)
 
En lo que respecta al «pensamiento», las obras son falsificaciones, ya que suprimen lo provisional y lo no-reiterable, lo instantáneo, y la mezcla pura e impura, desorden y orden. (1937-1938. Sin título, XX, 678)
 
Solo puedo pensar si siento que innovo. Cambio poco lo que conozco de mis ideas si las expreso. No puedo contar una anécdota sin disgusto. Hablo si construyo al mismo tiempo que hablo. Ése es mi escollo como escritor. Me resulta difícil escribir, copiar, releerme –sin innovar. (1909-1910. A, IV, 364)
 
La filosofía y todo lo demás son sólo un uso particular de las palabras. (1898. Sin título, I, 433)
 

La pregunta

«Un dia anava a Winchester en bicicleta i vaig perdre el camí. En arribar al primer poble vaig entrar en una botiga i vaig demanar al botiguer “Podríeu dir-me quin és el camí més curt per anar a Winchester?” I l’home es girà d’esquena i parlà, a crits, amb algú que hi havia a la rebotiga i que jo no podia veure. “Aquest senyor vol saber quin és el camí més curt per anar a Winchester.” Una veu sorgí de l’altre extrem de la casa, preguntant “Winchester?” “Sí.” “El camí per anar a Winchester?” “Sí.” “El camí més curt?” “Sí.” “No sé quin és.” I vaig haver de sortir de la botiga sense saber què havia entrat a preguntar-hi. Bé, doncs, això és el que la filosofia d’Oxford creu que s’ha de fer.

-Voleu dir, assegurar-se que la pregunta és la correcta i no donar cap importància a la resposta?

-Sí. Consideren que trobar la resposta és feina d’alguna altre persona.»

Russell, Bertrand. La meva concepció del món. Barcelona: Edicions 62, 1976 (Trad. Llorenç Carbonell i Torras)

Doncs, el que dèiem, que a mida que ens apropem al 2014, ens anirem fent cada cop més Oxfordians, i això, segurament, és el que pretenen els uns i els altres.

Els filòsofs analítics opinen que no hi ha preguntes sense resposta, sinó preguntes mal formulades, pseudopreguntes lògica o gramaticalment mal construïdes. Per a Wittgenstein, alumne de Russell, són preguntes mal enteses, que expressen una incomoditat mental.

preguntas-y-respuestas

Jo, per si de cas, quan arribi el dia (o els dies, o la setmana, que encara no ho tenen decidit) la llegiré ben llegida, abans de respondre a l’impuls d’aixecar el braç, tal com fan les noies de la fotografia, no fos cas que…