Filosofia, que guai! (o de per què cal portar sempre el martell al damunt)

És prou conegut el fet que Wittgenstein va optar per dedicar-se a la filosofia arran d’una conversa amb Bertrand Russell. Contràriament al que hom podria imaginar, va ser un moment breu, una conversa de passadís, en sortir de classe. Segons explica el mateix Russell, la cosa va anar més o menys així:

–Professor Russell –va demanar-li el jove Wittgenstein–, necessito que em digueu si sóc idiota.
–Vaja, i per quin motiu necessiteu que us ho digui?
–Doncs, perquè si ho soc, seguiré estudiant enginyeria aeronàutica; però si no ho sóc, em dedicaré a la filosofia.

L’anècdota és de les que queda gravada en la memòria. Recordo l’entusiasme amb què vaig escoltar-la per primera vegada, de la mà de José Maria Valverde. Ah, benaurat Wittgenstein, quina injecció de moral per a tots els estudiants de filosofia i quin descans! Si ens haguéssim deixat dur per l’eufòria del moment, hauríem sortit corrents a gravar-la a la façana de totes les universitats, a la manera com va fer Plató a l’Acadèmia –”no entri qui no sàpiga geometria”–. Per fi podíem treure pit, deixar d’acomplexar-nos davant d’altres estudiants de carreres útils, ja no ens calia recular fins els antics grecs, ni recuperar els filòsofs renaixentistes, no, ni tan sols invocar l’idealisme alemany. Ho faríem de la mà d’una de les ments més respectades i ben dotades del segle XX, un dels seus, algú que va escollir el pensament filosòfic per damunt del coneixement científic. Tot això hauríem anat pensant, enfilats a la bastida, mentre agafàvem el mall per anar esculpint la conversa de Russell i Wittgenstein, lletra a lletra, paraula a paraula, picant amb la força dels convençuts. Però, fruit del cansament i la manca de pràctica – malgrat el que preconitzava Nietzsche, el mall no és l’eina habitual dels filòsofs, i així ens va– ens aturaríem una estona, a descansar, i és possible que aprofitéssim per llegir el que ja portàvem gravat, amb la il·lusió d’arribar fins al final, i que penséssim què ens faltava, per acabar, i potser llavors, carregats d’optimisme i mentre ens eixugàvem la suor del front, ens adonaríem d’allò que explica aquesta petita gran història, del respecte i l’exigència amb què una intel·ligència com la de Wittgenstein encarava la filosofia, i dels dubtes que tenia d’estar-ne a l’altura. Ell, una de les personalitats més fascinants de la història del pensament occidental, autor d’una obra difícil de llegir i d’interpretar, a qui li va bastar un sol llibre per capgirar tot sol el positivisme de principis del segle XX, fundador, malgré lui, de l’anomenada filosofia analítica, que ell mateix s’encarregaria d’enderrocar anys més tard, que va conrear seguidors i detractors amb la mateixa precisió amb què els fulminava, personatge fascinant, captivador, turmentat, excèntric en el sentit literal del terme; Wittgenstein, l’home que reinventa el pensament modern, que sobrepassa qualsevol categoria, dubtava seriosament d’estar dotat per al martiri intel·lectual portat a l’extrem, que és allà on duia sempre la reflexió. I seria llavors, dic, mentre recordàvem la seva figura i un cop recuperats de l’esforç físic, que baixaríem de la bastida, amb el mall i el cisell a les butxaques del pantaló, per marxar cap a casa, sense dir res, sense fer soroll. I en arribar-hi tornaríem a llegir el Tractatus, amb les mans encara empolsinades i els ulls esbatanats, i les Investigacions filosòfiques, i mentre ho fèiem tornaríem a rumiar en tot el que no hem estat capaços d’entendre, encara, i recordaríem aquella carta que va deixar escrita al seu amic Von Ficker:

El meu llibre –diu Wittgenstein en referència al Tractatus– té dues parts: la que tens aquí al davant i la que no he escrit, i és aquesta segona part la que és realment important.

Tot això, deia, hauríem fet els estudiants de filosofia dels anys 80. Sembla, però, que les coses han canviat força, ara la filosofia és guai, està de moda, tenim festivals de filosofia i en celebrem el dia internacional, els filòsofs són gent interessant, surten a la televisió, participen en tertúlies i protagonitzen series d’èxit. Congratulem-nos-en, tenim la bastida muntada, aquesta vegada amb folre i manilles, i en Merlí dalt de tot, fent d’enxaneta i convidant els alumnes a enfilar-s’hi. Ara només falta que els expliqui què s’hi veu d’allà dalt estant, i que els avisi, sobretot, que no hi ha escala per baixar.

Les meves proposicions –diu Wittgenstein en la proposició que tanca el Tractatus– són il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles –pujant-hi–, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.)
Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el mon correctament.
D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

No, els que estudiàvem filosofia als anys 80 no érem millors que aquesta troupe d’ara, només eren altres temps, menys condescendents, potser, menys exposats al soroll i l’espectacle, però teníem la mateixa ingenuïtat i ens movia la mateixa ànsia de saber. En el meu cas, no va ser la confiança en la meva intel·ligència que va portar-me a estudiar filosofia, per descomptat, sinó la necessitat de provar de comprendre un món que no entenia –que no entenc, encara–. En la filosofia no hi buscava tant les respostes, del tot insuficients quan les agafava d’una en una, com els interrogants. Estudiar filosofia era, per a mi, gaudir amb el que cada pensador afegia sobre les preguntes dels filòsofs que l’havien precedit, apropar-me al seu plantejament, descobrir-ne l’originalitat, identificar què l’havia deixat insatisfet, què era el que l’havia forçat a seguir avançant en la reflexió, i sobretot, quins eren el motius que impedien tancar l’interrogant i que deixaven la història de la filosofia com una mena d’aproximació contínua que, a la manera de les apories de Zenó, tendia a l’infinit, sense assolir mai l’objectiu final.

El final de l’anècdota amb què començava aquest post, per si algú no el sap, és el següent: Bertrand Russell va respondre que no el coneixia prou per dir-li si era o no un idiota –cal recordar que Wittgenstein anava a les seves classes en qualitat d’oient–, però que li fes arribar un escrit, que se’l llegiria i així podria contestar-li. Al cap d’uns dies, Wittgenstein el va tornar a aturar, al passadís, per lliurar-li l’escrit que li havia demanat. Russell se’l va endur i el va llegir i l’endemà mateix li va respondre amb aquestes paraules: –Deixeu d’estudiar enginyeria aeronàutica.

L’anècdota té ganxo, com gairebé tot el que envolta Wittgenstein, però es presta massa sovint a ser llegida com un dels molts estirabots del pensador vienès i és llavors que perd tota la força per explicar-nos el perquè de la filosofia. És per això que en moments com aquests farem bé d’allunyar-nos dels focus i les bastides, i de posar-nos a recer dels clàssics, molt menys espectaculars, of course, però d’una claredat i honestedad inesgotables:

Els homes –diu Aristòtil a la Metafísica– comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l’admiració; al principi, admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després, avançant a poc a poc i plantejant-se problemes més grans, com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles, i la generació de l’univers. Però el que es planteja un problema o s’admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també el que estima els mites és en certa manera filòsof; ja que el mite consta d’elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat. I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l’ornament de la vida. És, doncs, evident que no la busquem per cap altra utilitat, sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l’única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.

Ja per acabar, perquè la cosa ha quedat llarga, els diré que, en realitat, malgrat els focus i la fanfàrria, res no ha canviat gaire. Per adonar-se’n, només cal llegir el primer paràgraf de la notícia que els he enllaçat, en què fa referència als “… joves amb expedients acadèmics brillants que, podent estudiar el que volguessin, decideixen escollir-la –la filosofia– com a carrera.” En fi, que més val que porteu sempre el martell al damunt perquè no saps mai quan ni per a què el necessitaràs.

Un qüestió personal (o l’única manera divertida d’escriure)

Gabriel Ferrater (GF): El vers és una estructura doble, tan diferent dels rodolins com de la prosa, que són estructures simples. La prosa es diferencia del vers perquè només té l’estructura sintàctica, i els rodolins […] se’n diferencien perquè només tenen l’estructura del tic-tac (el lector ho pot comprovar donant una ullada a qualsevol pàgina de Josep Maria de Sagarra, el més conegut fabricant de rodolins del país). El vers és fet de duplicitat, i és per això que l’escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure.[1]

Josep Maria de Sagarra: Si jo he aconseguit una certa popularitat, em penso que la causa coincideix amb la manera com, des d’un bon principi, vaig enfocar el problema poètic. En el meu sistema, el poeta no feia res per dur el lector –o qui havia d’escoltar-lo– al seu terreny. No violentava ningú ni exigia cap exercici mental perquè se’l seguís. Feia tot el contrari: era ell qui anava cap al camp del lector, i no del lector erudit o savi, sinó de l’home del carrer o de la dona de casa; i cercava, dient les coses en la forma més directa i amb el procediment més expeditiu, que el xoc de l’emoció i la comprensió íntegra es produïssin ràpidament. Si aquest era jo, i aquest vaig continuar essent, no penso haver obrat mai en estat de gràcia, ni per pura inspiració, d’acord amb la teoria de don Joan Maragall, sinó obeint un treball de selecció, una malícia i un ofici que, encara que s’obtinguin de vegades amb una màxima felicitat i sense esforç aparent, no deixen, però, d’existir i de contribuir a l’èxit d’un poema.[2]

GF: El poeta, actualment, ha de procurar no ser entès, però no per perversitat ni per cap mena de gratuïtat, sinó perquè li convé de no ser entès, simplement, per la gent que ell no vol que l’entengui. […] Els que convé que no entenguin el poeta són […] la gent de ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i els trivialitzaran.[3]

En el fons, el que hi ha entre Ferrater i Sagarra en aquest diàleg fictici, si vostès volen, és una problema personal com tants n’hi ha entre figures del món literari. És a dir, una diferència irresoluble en la manera com uns i altres encaren les persones gramaticals –el Jo autor i el Tu lector– i que José Maria Valverde expressava en aquests termes:

Por lo que toca a Yo-Tú, si decimos, de acuerdo con la gramática, que Yo es la primera persona, además de cometer una grosería, nos engañamos, por lo que toca al lenguaje, porque la verdadera primera persona es Tú, en apelación al hablar, o incluso anteriormente, dirigiéndonos la palabra a nosotros mismos –se habla solo a alguien–; luego vendrá la mal llamada «tercera persona», pues, aunque sea persona, se la trata como cosa, como «el ausente».

José María Valverde. La literatura qué era i qué es. Montesinos

Pel que fa a la resta, Ferrater i Sagarra estarien totalment d’acord: escriure en vers és si fa no fa l’única manera divertida d’escriure.

 

[1] Gabriel Ferrater. Sobre el llenguatge. Quaderns Crema
[2] Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62
[3] Gabriel Ferrater. Foix i el seu temps. Quaderns Crema

Madrit

El delata, però no el condemna encara, un vestit blau marí, una camisa clara –habitualment rosa o blau cel–, amb els punys i el coll de color blanc, i una corbata ampla de tons pastel. El cabell empastat de brillantina i el clatell rinxolat, simulant un aire desenfadat, com si volgués anunciar-te que els caps de setmana és modern i informal, fan que la possibilitat d’error sigui, gairebé, nul·la. Si estira el canell, un i l’altre, i t’ensenya uns botons de puny, una polsera de cuiro amb motius de plata i un rellotge d’alguna de les marques que patrocina primeres figures del golf mundial o expedicions al Pol Nord, els dubtes queden del tot esvaïts: som davant d’un executiu de Madrit. Alerta, que sigui de Madrit és quelcom que sempre s’ha de matissar: passa sovint que l’individu en qüestió és nascut a Andalusia, a València, a Lleó o a Extremadura, però s’ha empeltat de genuïnitat madrilenya i passeja orgullós el seu plomatge exuberant, com les aus quan són en zel.

A les reunions de Madrit no hi ha mai camises amb coll botonat ni de màniga curta. Tampoc no hi duen butxaca, a la camisa. El llapis, bolígraf o ploma, habitualment Montblanc, se’l guarden a l’interior de l’americana, que sempre duen posada, per més calor que faci. A l’estiu, res no canvia: els vestits són de llana freda, allò que en diuen d’entretemps, i el poden portar tots els mesos de l’any. Les sabates, sempre ben llustrades, difícilment són de color marró, i hi predomina el negre; el granat només apareix de manera ocasional, essent més propi dels individus en ple procés d’assimilació. El cinturó, no cal dir-ho, ha d’ésser necessàriament del mateix to que les sabates (i els mitjons).

El pantaló no durà mai “dobladillo” i, només entre els cadells que encara no desafien obertament el mascle alfa, s’admet, també, el camal sense pinces. Un detall que mostra la qualitat del vestit –és a dir, el rang ocupat dins la rajada–, és deixar descordats un o dos botons dels punys de l’americana. Lluny d’ésser un senyal de deixadesa, el puny descordat és la manera ostentosa i incontrovertible de lluir un vestit de qualitat, fet a mida o comprat en algun d’aquest dissenyadors de moda italians i exclusius –en els d’El Corte Inglés, Massimo Dutti i similars, els traus de la màniga són falsos i els botons no es poden cordar i descordar–. No cal dir que americana i pantaló han d’ésser sempre del mateix conjunt i mai no es permet combinar colors ni textures diferents entre una peça i l’altra. De vegades hi ha alguna petita rebel·lió, és veritat, però dura molt poc i és esclafada ràpidament tal com va succeir quan van intentar-ho amb la doble butxaca, situada una al damunt de l’altra, en un mateix costat de l’americana. Del comportament d’aquests executius durant les reunions no en diré res, que ara no ve al cas. Només apuntar que quan fan una pausa, a Madrit, van al “baño”, no pas al lavabo.

Explica José María Valverde que el primer que li va sorprendre de José Luis Aranguren, quan el va conèixer, va ser la seva indumentària. Millor dit, la deducció errònia que va fer-ne: veient que vestia una camisa amb el coll i els punys de diferent color, va imaginar, equivocadament, que aquell estil només podia ser propi d’algú que passava necessitat i havia d’aprofitar la roba.

El mismo Aranguren y yo hemos contado alguna vez nuestro encuentro, cada cual desde su lado: un día, a finales de 1945 o quizá en 1946, Luis Rosales nos dejó a los dos un buen rato esperándole en su despacho de la revista Escorial. Aranguren, a la vista de aquel muchacho larguirucho, con una gabardina de mangas un poco cortas, pensó que era alguien que venía a un recado, y, para distraer la espera, se puso a hojear un libro de versos que había en la mesa. Pero, al levantar los ojos y ver cómo le observaba yo, comprendió que se trataba del autor. Con todo, creo que aquella vez no hubo mucha conversación, cuando vino Luis Rosales y nos presentó, diciéndome que Aranguren traía a la revista un estupendo trabajo sobre D’Ors –de quien luego seríamos buenos amigos Aranguren y yo–. Por mi parte, a la vista de aquel flaquísimo señor calvo –bien poco cambiado de entonces a hoy–, le imaginé viviendo en graves estrecheces materiales, también por un detalle indumentario: como era frecuente en aquellos años, llevaba el cuello de la camisa de diferente tela de la del resto, lo cual, aunque para algunos fuera una coquetería de moda, para muchos era una manera de alargar la vida de los tejidos; y esa segunda explicación fue la que adopté. De ahí mi sorpresa cuando, a los pocos días, me pareció reconocerle conduciendo un despampanante “haiga” americano, de los que entonces no podían circular los lunes como ridícula medida para economizar gasolina. En efecto, poco después supe que Aranguren era un feliz rentista, que vivía leyendo y escribiendo tranquilamente en su gran piso de la calle Velázquez, rodeado de una numerosa y cariñosa familia.

E.López-Aranguren, J. Muguerza, J.M. Valverde. Retrato de José Luis L. Aranguren. Galaxia Gutenberg

Potser es veritat que les humanitats no serveixen per a res. Tanmateix, tinc la convicció que va ser la lectura d’escenes com aquesta la que va preparar-me per a suportar un nombre inimaginable de reunions tenses i encorbatades, i per a riure’m, quan era possible, de tanta necessitat d’ostentació.

I el que més agraeixo a Valverde, encara, i pel que fa a Madrit, és recordar-lo recitant Insomnio, de Dámaso Alonso

    Madrid es una Ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas).
    A veces en la noche yo me revuelvo y me incorporo en este nicho en el que hace 45 años que me pudro,
    y paso largas horas oyendo gemir al huracán, o ladrar los perros, o fluir blandamente la luz de la luna.
    Y paso largas horas gimiendo como el huracán, ladrando como un perro enfurecido, fluyendo como la leche de la ubre caliente de una gran vaca amarilla.
    Y paso largas horas preguntándole a Dios, preguntándole por qué se pudre lentamente mi alma,
    por qué se pudren más de un millón de cadáveres en esta ciudad de Madrid,
    por qué mil millones de cadáveres se pudren lentamente en el mundo.
    Dime, ¿qué huerto quieres abonar con nuestra podredumbre?
    ¿Temes que se te sequen los grandes rosales del día,
las tristes azucenas letales de tus noches?

Dámaso Alonso. Hijos de la ira. Editorial Noguer

De la impossibilitat d’ésser, alhora, traductor i tirà

Deia T.S. Eliot que és més fàcil pensar en una llengua estrangera que no pas sentir-hi, i que una de les raons per a no voler aprendre un llengua nova és no voler ser una persona diferent, perquè una emoció o un sentiment expressats en una altra llengua no són la mateixa emoció o sentiment. Per això la poesia, seguia Eliot, és el gènere literari més local i el més difícil de traduir, perquè en la traducció d’un poema sempre hi perdem molt més que no pas el que perdem quan traduïm un assaig, un conte o una novel·la.

José Maria Valverde, que va destacar sempre per la seva humilitat i ironia, ho expressava així en una conferència a la UAB, l’any 1982:

No les puedo hablar a ustedes sobre teoría de la traducción porque yo no tengo teoría; es más, no creo en la teoría de la traducción. La traducción es, para mí, un oficio, una actividad imitativa; es como el trabajo que realizan esos cómicos que imitan a los políticos, que tratan de reproducir sus voces. Yo hago lo mismo: oyendo al autor, procuro ir siguiendo su misma voz. Esto requiere no solamente oído, sino además una cierta renuncia a uno mismo. Traducir es una actividad que tiene un gran valor moral, porque es un ejercicio de ascética, en dos sentidos: en primer lugar, porque siempre lo hace uno mal –éste es un buen ejercicio para la educación del carácter– y, en segundo lugar, porque hay que olvidarse de uno mismo al traducir. Si el traductor tiene un estilo literario propio, ha de olvidarlo completamente: los estilistas son incapaces de traducir. Por este motivo, traducir, para un escritor (para un poeta, en mi caso), tiene un lado bueno y un lado malo: el lado bueno es que rompe con los clichés, hace estar dispuesto a todo, obliga a flexibilizarse y a estar siempre abierto a cualquier nueva forma; el inconveniente es que uno pueda llegar a perder demasiado los clichés, que, al fin y al cabo, son necesarios, corriendo así el peligro de tener un estilo demasiado incoloro. Éste seria, grosso modo, el aspecto ético de la traducción, que no es ética en cuanto al traducir, sino en cuanto a uno mismo: la traducción como ejercicio moral, como educación personal.

J.M. Valverde. Obras Competas. Poesía. Editorial Trotta

Traduir –com llegir, enraonar i escoltar– exigeix empatia, saber-nos posar en el lloc de l’altre, anar fins on és per tornar-ne canviat. Només això hauria d’ésser suficient per anular la possibilitat que els traductors –i per extensió, també els lectors i conversadors–, fossin alhora dictadors i ni tan sols seguidors de règims totalitaris. Em direu que la història és farcida de casos que tiren per terra aquest argument. D’acord, ho accepto. El que no pot evitar la història, però, és que me’ls imagini desnaturalitzats, partits en dues meitats, presoners d’un soliloqui amarg. I encara, si la ingenuïtat no fos excessiva, sota l’amonestació constant d’una veu que els avisa de la seva degradació progressiva, tal com els passa a Molloy i a tants altres personatges de Beckett, però sense la tendresa i la compassió que em desperten els protagonistes de les seves novel·les i obres de teatre

 … yo me quedé donde estaba, a mi pesar, aunque no mucho. Porque en mí siempre ha habido, entre otros, dos payasos, el que sólo aspira a quedarse donde está y el que imagina que un poco más lejos se encontrará mejor. De modo que, cualquiera que fuese mi conducta, siempre hallaba razones que me asistían. Y cedía por turno a cada uno de aquellos tristes compadres para hacerles comprender su error.

Samuel Beckett. Molloy. Alianza Editorial (Trad. Pedro Gimferrer)

I potser estaran d’acord que tot això dista molt de ser un traductor o un humanista, oi?

211

José María Valverde (o de la literatura com a espectacle)

311_1763

La literatura. Qué era y qué es és, probablement, la millor síntesi del pensament de José María Valverde pel que fa a qüestions generals d’estètica literària. Sense ser exhaustiu, recull bona part del que els seus alumnes vam tenir la sort d’escoltar, de viva veu, en els diferents cursos que va impartir a la Facultat de Filosofia. El fet que ara els en parli es deu a que l’Enric Iborra n’ha fet una crítica en el seu blog La serp blanca. Poden llegir-la aquí.

L’objectiu d’aquest apunt no és, però, esmenar l’Enric –que argumenta quan i com toca la seva discrepància o sorpresa envers algun dels plantejaments de Valverde–, sinó mirar d’explicar-los quina era la seva posició, la de Valverde, respecte el domini de la imatge sobre la paraula, i l’amenaça que els mitjans audiovisuals suposen per a la (su)pervivència de la literatura. En resum, ampliar els aspectes recollits en el tercer i últim capítol, La literatura amenazada, el que tanca la crítica de l’Enric Iborra. Començo amb aquesta cita, perdonin-me, també, l’extensió:

Lo que sí es cierto es que los medios con imagen –cine y TV–, aunque tengan que seguir basados en la palabra «dramática» –es decir, dicha por un personaje real o ficticio–, están matando la palabra «épica», narrativa, descriptiva de la acción y los lugares –porque eso ya se ve, y en color y todo–, aparte de imponer un ritmo peculiar, poco literario al desarrollo. De hecho, la mayor parte de los narradores actuales lo que hacen es darnos por escrito la película que querrían hacer si tuvieran medios.

[…]

Piénsese en el caso de la poesía: situada en la radio, rara vez dejan oír unos versos sin ponerles un fondo musical, que los estropea al interferir su ritmo con otro ritmo: en la televisión, los matan aún más, proyectando a la vez unas imágenes, con otro ritmo, y que resultan especialmente letales cuando representan “lo mismo” que nombran los versos:

¡Chopos del camino blanco, álamos de la ribera!…

Si a la vez nos hacen ver tales chopos y álamos, ya no tienen razón de ser los versos, porque la gracia de la poesía –y de la narrativa cuando dé algo más que diálogo– es dejarnos a cada cual poner “nuestros” chopos y “nuestros” álamos –los de nuestra vida, los que llevamos en la memoria de nuestro corazón– sin imponernos los suyos, y además absolutamente nítidos y concretos, hasta reducirnos a la pasividad.

Foto by: https://www.google.es/imgres?imgurl=http%3A%2F%2Flaorquesta.mx%2Fwp-content%2Fuploads%2F2012%2F08%2Fblog-literario.jpg&imgrefurl=http%3A%2F%2Flaorquesta.mx%2Fcategory%2Fcultura%2Fpage%2F23%2F&docid=Covy3DklVKWU1M&tbnid=dQ38ytj1IAtwOM%3A&w=480&h=338&ei=sLnwU7LiOamc0QWUhIC4Cg&ved=0CAIQxiAwAA&iact=c

Foto by: creative-ads – My Modern Met

José María Valverde era un gran escèptic, fruit d’una reflexió profunda. I ho era a la manera de Juan de Mairena, amb una finíssima ironia que rematava sempre amb l’autoritat del sentit comú –cosa que salvava de l’abisme el lector, l’alumne o la persona que tingués el plaer de conversar amb ell–. La TV i les entrevistes suposadament literàries que s’hi emetien, –parlo dels anys 80– eren terreny adobat per a posar-la en pràctica: La pregunta habitual “¿Qué ha querido Vd. decir con esta obra?”, era l’exemple predilecte amb què mostrava la fotesa i l’absurditat d’aquestes entrevistes: “Lo que ha querido decir –es responia a sí mateix– ya lo ha dicho en el libro, –i afegia– piénsenlo bien, si hacen esta pregunta es porque no lo han entendido, tal vez porque está mal escrito o porque el autor no ha sabido expresar lo que pretendía.” L’exemple, en el llibre, quedava escrit així:

En televisión, además, para referirnos a algo específicamente literario, es donde llega a su extremo la propensión actual a dejar a un lado la obra misma para presentar directamente al autor, vivo y coleando, destripado por entrevistadores «audaces». En cierta ocasión en que rehusé someterme a tales encuentros –después de una primera llamada, interrumpida quizá por un cortocircuito cuando se dieron cuenta de que yo, por no tener televisor, no sabía identificar el programa en cuestión–, me resultó imposible hacer comprender a quien me llamaba que no pensaba ir simplemente por instinto defensivo: para un escritor –un poeta, en mi caso, o un narrador, o todo el que no sea mero difundidor de opiniones– una entrevista televisiva es un suicidio, aunque gracias a ella venda unos cuantos ejemplares más de sus libros, porque ¿para qué leerle, cosa lenta y difícil, si ya se le conoce, se le ha visto ahí, con sus narices (maquilladas), con sus respuestas sobre las mujeres, sobre política, sobre Dios, y, como mucho, sobre lo que ha «pretendido» en su obra? (la persona que me telefoneaba intentó calmar mis escrúpulos asegurándome que uno de los entrevistadores conocería previamente mi obra literaria: a lo mejor, imagino yo, algunas de mis traducciones).

Quan he dit que La literatura. Qué era y qué es recull, tot i tenir només 118 pàgines, gran part del que vam tenir l’honor d’escoltar els seus alumnes, en diferents cursos, és perquè Valverde era un home de poques idees –confio que ningú no en farà una lectura negativa–, però totes cabdals per a entendre l’art, la literatura i el pensament occidentals, i desenvolupades sobre uns coneixements que semblaven no tenir fi. En la seva persona l’anècdota es vestia de quotidianitat, i tan aviat ens il·lustrava amb algun record de Dámaso Alonso, com ens trobàvem conversant amb Luis Rosales, Carles Riba o César Vallejo. Tot, amb la humilitat dels més savis, i amb l’honestedat de les persones compromeses, èticament i social al costat dels més febles i desvalguts. La seva estètica literària era conseqüent amb aquests principis:

Estar del lado de la palabra es estar del lado de los pobres, de «lo pobre», de lo concreto y lo de todos.[1]

Penso sovint en quines serien les seves reflexions, trenta-tres anys després, a la vista de com ha evolucionat la relació entre la literatura i els mitjans de comunicació; quan de l’edició n’hem fet una industria cultural i de la cultura un espectacle. Potser, en aquestes paraules de Dolors Oller, del 2011, hi trobaríem la resposta:

Imperceptiblement se l’admet com una forma d’oci [la literatura]. De fet, com una forma de cultura de l’espectacle, ara que la cultura ha perdut tota la seva càrrega disciplinar, d’esforç civilitzador, i ha passat a confondre’s amb els costums o amb qualsevol tipus de manifestació antropològica. Així com molts altres protagonistes del dia a dia, l’escriptor també té el seu espai a les notícies, amb la condició que sigui un autor d’èxit, que interessi els responsables dels mass media, els quals, segons un criteri molt aleatòriament i personalment selectiu, decideixen què, qui i com és interessant; normalment algú que no comporti cap esforç de presentació ni de comprensió. […] D’aquesta manera, la presència d’un escriptor als mitjans de comunicació audiovisual no passa de ser una operació publicitària i, en general, sense cap interès possible: les preguntes són convencionals i el temps curtíssim –a diferència del temps que es dedica a les entrevistes que es fan als esportistes, als artistes, als cantants pop o, fins i tot, als cuiners de moda. Tot això és molt subtil, perquè el mateix escriptor sap molt bé que, quan es troba en aquesta situació, no es convenient que expliqui ni les seves obsessions ni el seu pensament, ni molt menys els seus fantasmes, el seu saber literari o la joia i el dolor que provoca el fet de la creació de nous espais de llibertat en lluita contra els mites d’incumbència convencionals. Al contrari, la seva presencia personal ha de donar una figura simpàtica, senzilla, si pot ser divertida, sense complexitats i com més convencional millor.[2]

José María Valverde no va poder conèixer, per raons òbvies, la nova literatura digital o electrònica –per definició, aquella que ha estat creada amb recursos digitals i que només pot ser llegida, utilitzada o “consumida” emprant aquests recursos–. Desconeixia, per tant, l’ús de l’hiperenllaç (no parlo de Rayuela, malgrat pugui ser-ne un precedent) o del so i les imatges en moviment com a part constitutiva de l’obra literària. Tanmateix, és fàcil imaginar què n’opinaria. Només cal recuperar aquest altre fragment:

[…] la literatura dramática podría verse potenciada por los medios audiovisuales, y aun la misma lírica, en principio, podría encontrar beneficio en la posibilidad de que el poeta dijera sus versos en la pequeña pantalla. Si no suele ocurrir así, es por la tentación propia de esos medios, por su peligro intrínseco, que también destruye las virtualidades estéticas de sus mismas imágenes: el exceso de elementos y disponibilidades, el embarras de richesse, la totalización del mundo, que quiere reduplicar y darnos todo lo imaginable. Por motivos mercantiles, no se quiere dejar sin usar nada que se pueda usar.

[1] Valverde, José Maria. Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento occidental, Ariel, Barcelona: 1989

[2] Oller, Dolors. Accions i Intencions. Estratègies de lectura i assaigs de poètica, Editorial Empúries, Barcelona: 2011