Dobles responsabilitats

Mira què has fet!, diuen els adults quan volen amonestar els nens petits per alguna malifeta que han fet. És obvi que el nen no té cap ganes de mirar-s’ho, prou que ho sap què ha passat, però l’adult el commina a fer-ho perquè presumeix que això el farà reflexionar i l’obligarà a pensar-s’ho dues vegades, abans de tornar-hi.

Per a l’adult és important tenir l’esgavell al davant. Aquell gerro esberlat o aquell vidre trencat justifiquen l’enrabiada, són el testimoni fred i imparcial de la dolenteria. Haver de recórrer-hi, però, és la constatació inequívoca d’un fracàs: no haver previst el que podia passar.

L’admonició és, per tant, un joc de dobles responsabilitats del tot desigual: només l’adult està legitimat per reclamar a l’altra part que n’assumeixi la seva. Això sí, davant del “mira què has fet”, l’infant sempre pot abaixar el cap i simular penediment.

La reeducación (l’intent de “desnazificació” que els aliats van dur a terme, acabada la guerra) tenía un impacto decididamente limitado. Una cosa era obligar a los alemanes a asistir a la proyección de películas documentales y otra muy distinta que las vieran, y no digamos que reflexionaran sobre lo que veían. Muchos años después, el escritor Stephan Hermlin describió la escena de un cine de Fráncfort, donde los alemanes tenían que ver documentales sobre Dachau y Buchenwald antes de recibir sus cartillas de racionamiento: «Bajo la tenue luz del proyector, podía ver cómo la gente volvía la cara nada más empezar la película y permanecía así hasta que había acabado. Hoy en día pienso que esa cara vuelta hacia otro lado era de hecho la actitud de muchos millones… La gente desventurada entre la que yo mismo me incluía se mostraba a la vez vulnerable e insensible. No estaba interesado en que me presentaran hechos que me conmocionaran ni en ningún método de “conócete a ti mismo”».

Tony Judt. Postguerra. Ed. Taurus (Trad. Jesús Cuéllar i Victoria E. Gordo del Rey)

Que enguany no hi hagin hagut Restes –acabo de comprovar que fa exactament un any de la darrera entrada–, no vol pas dir que ens ho hàgim acabat tot: per més que ens hi entestem, sempre hi ha algun núvol que fa la guitza.

Tinguin tots un molt bon Nadal.

Rendiments (o el capçal de Rafael Chirbes)

Aquest any, a les Restes, hem publicat tot just cinc entrades. Podria justificar-me i dir-los que hem estat enfeinats amb projectes nous i engrescadors, que no trobàvem el moment de posar-nos-hi. I seria veritat, però no n’explicaria el motiu: veritats i raons, ja ho sabem, no sempre són sinònims.

Hi ha un altre motiu, menys glamurós, que explica l’escassedat de posts, i és la fatiga que ens ocasiona l’entorn cultural i literari, i la voluntat de romandre’n aliens. No és que mai hàgim pensat que en formem part, no som tan ingenus ni vanitosos, però ens ha semblat més saludable llençar menys brossa a l’abocador digital en què vivim.

És per això que també hem abandonat algunes xarxes socials –per motius laborals, no tantes com voldríem–, i el cert és que no ens ha costat gaire. De fet, és viu molt bé al marge de l’actualitat. I ves, potser sigui inconsciència, però no tenim la impressió d’haver-nos perdut res important, ans al contrari, estem molt feliços per la sensació de llibertat i temps guanyat.

A Rafael Chirbes, gran conversador, no li agradava parlar en públic. Deia que el posava molt nerviós tenir l’audiència al davant. A més, considerava que havia de ser molt avorrit escoltar-lo, perquè sempre acabava dient el mateix. Des de les Restes pensem que dir sempre el mateix és, probablement, l’única manera d’escriure o dir res. Però ja se sap que la repetició provoca tedi i el tedi, en una societat que només entén la cultura i l’educació en termes de rendiment, és el pitjor dels mals possibles, l’antítesi de l’espectacle.

Així doncs, no tenim gaire coses a dir-los. Només desitjar-los de tot cor que s’avorreixin, de tant en tant, i que parin atenció al llit on jauen, no fos cas que, tan entretinguts com ens tenen, no sabéssim on hem deixat les nostres despulles.

Dice mi padre en su viaje de permiso desde el frente: para querer un trabajo, tienes que conocerlo, saber para qué sirve, pero también qué es lo que tienes entre las manos, los materiales con los que trabajas, respetarlos –en sus cualidades y defectos–, y saber lo que cuesta obtenerlos: no somos artistas, sino artesanos, aunque tú, cuando esto termine, podrás volver a la Escuela de Artes y Oficios para aspirar a ser un artista. De todos modos, recuerda que un buen carpintero no es el que hace maravillas con la madera, sino el que vive de su trabajo con la madera, primero vivir y luego filosofar, o hacer arte, lo que sea que hagas, pero que te sustente; además, tienes que conocer al dedillo el porqué de cada instrumento que usas: mira, toca esta silla –apoya su mano en el respaldo–, ha nacido del trabajo combinado de la naturaleza y el hombre, la ha fabricado gente que habla, que piensa, ha costado mucho esfuerzo. El mueble que has hecho soporta el culo o los codos o las manos y los papeles y los manteles y los platos y los vasos, de alguien, listo o tonto, rico o pobre, alguien que, gracias a tu trabajo, se concede cierta comodidad que le alivia del ajetreo o del cansancio de cada día, el cabezal de la cama ampara el sueño de cuerpos –no importa que sean hermosos o deformes– durante miles de noches, te acompaña cuando duermes y si estás enfermo, y está ahí, sosteniendo la almohada en la que apoyas la cabeza el día en que te mueres, fíjate si es importante un cabezal de cama.

Rafael Chirbes. En la orilla. Ed. Anagrama

Tinguin tots vostès un molt Bon Nadal.

Bon Nadal

Hi ha artistes que, de la seva persona, en fan un objecte, un instrument; el porten al damunt i l’exhibeixen, sense complexos, allà on van. D’altres, es sobreexposen perquè no tenen on amagar-se:

–No sembles gaire preocupada, vull dir que hi ha artistes que arriben on tu has arribat i pensen: vull ser el número 1, i vull fer un segon àlbum!
–Bé, sí, és que tinc molt clar el que vull fer. No m’interessa gens, l’èxit. L’èxit, per a mi, no és el mateix que per a la companyia discogràfica.
–Què és, per a tu, l’èxit?
–Doncs, tenir la llibertat de treballar amb qui vulgui, i d’engegar-ho tot a la merda, quan jo vulgui, per anar a l’estudi, a gravar.
–Sí, ja, però això no ho pots fer, tens responsabilitats, t’estàs fent famosa… vull dir que, no és que la premsa et comenci a perseguir a partir d’ara, però tindràs compromisos i responsabilitats que hauràs d’atendre i…
–Sí, és veritat, però com més em coneguin més se n’adonaran que només serveixo per fer música, així que, deixeu-me tranquil·la i ho faré, faré música, l’únic que necessito és temps per fer música!

(Amy Winehouse, 1983-2011)

Que passin un molt bon Nadal i tinguin un 2017 ben exitós!